Pearl Jam – 2018

Palau Sant Jordi

Barcelona (10/07/2018)

Sempre ha fet la impressió que Pearl Jam van arribar a la lliga dels grans estadis de manera accidental. És una banda Massa honesta per poder alimentar la maquinària mercadotècnica. Però amb els anys, el grup de Seattle no només s’hi ha sabut adaptar, sinó que també ha aconseguit transformar les condicions adverses i traslladar-les al seu espai. Només així s’entén com fins i tot la xafogor que imperava al Palau Sant Jordi la nit d’un 10 de juliol encara fes més factible aquella sensació d’unitat entre públic i banda: tots amarats de suor i deixant-se sorprendre per un repertori sense fissures, a l’abast del seguidor més exigent. Una nau ben comandada per Eddie Vedder, que va fer el possible per llançar-la directament contra la tempesta perfecta.

Paul Weller – 2015

Jardins de Pedralbes

Barcelona (02/07/2015)

Encara no sé com va caure a les meves mans una còpia del Sound Affects (Polydor, 1980) a principis dels anys 80; suposo que triant i remenant en alguna cubeta de saldos de Discos Castelló, o de qualsevol de les botigues mítiques que omplien el carrer Tallers. Però beneït va ser aquell dia! Aquella portada formada per collages, aquella manera d’entendre el pop amb respecte als clàssics però amb la energia de la joventut, aquelles cançons com “Start!”, “That’s Entertainment”, o “Pretty Green”,… Va ser una d’aquelles llesques de vinil negre que queden enregistrades en la memòria per la resta de la vida. Vaig coincidir amb el músic de Woking al festival dels Jardins de Pedralbes de l’any 2015. El fotògraf oficial del festival em va demanar que el cobrís aquella nit. A l’hora d’entrar a camerinos per fer-li la foto amb l’amfitrió de l’acte, el de seguretat em va dir, amb confiança, que estava nerviós i que no se’l molestés gaire. Així que tot va quedar amb la foto de rigor amb en Martín Pérez i una encaixada de mans per agrair-li tants anys de cançons.

Paul McCartney – 1993

Palau Sant Jordi

Barcelona (27/10/1993)

Beatles o Stones? L’etern dubte. Jo, en la meva adolescència, em vaig decantar més cap els Rolling Stones. La imatge bruta de Keith Richards em seduïa molt més que no els encorbatats de Liverpool, i vaig començar a acumular tot el material que podia trobar de Jagger i Richards. Però els anys posen les coses al seu lloc, i poc a poc he anat assimilant el cançoner beatle. Això si, entre la nova dicotomia entre Lennon o McCartney, les meves passes es dirigeixien cap al marit de Yoko Ono.

Patti Smith – 2012

Palau de la Música Catalana

Barcelona (19/11/2012)

La recordo passejant abans de la seva actuació pel recinte del Senglar Rock, a les Basses d’Alpicat de Lleida, acompanyada per Tom Verlaine (Television) i abraçant els arbres del parc per sentir la seva energia. Era ella, l’única, la que poques hores després ens posaria la pell de gallina sobre l’escenari, L’antidiva de Nova York és potser la persona més lliure i pura que mai hagi hagut a les empantanegades aigües del rock’n’roll.

Paco de Lucia – 2004

L’Auditori

Barcelona (04/05/2004)

És tot un luxe poder estar amb la càmera davant del geni de la guitarra nascut a Algecires l’any 1947. Tot un mite de la guitarra espanyola amb una influència fonamental, no només en el flamenc, sinó també en qualsevol tipus de música, com ho demostren els 38 discos que es van editar oficialment amb el seu nom a la portada.

Ozzy Osbourne – 1992

Sala Zeleste

Barcelona (04/03/1992)

Diu la llegenda que el seu genoma està sent estudiat per esbrinar com ha pogut sobreviure a tantes dècades d’excessos amb les drogues i l’alcohol. Les anècdotes s’acumulen quan parlem del cantant de Black Sabbath: coloms i ratpenats decapitats a mossegades, fileres de formigues esnifades, denúncies per incitacions al suïcidi per la cançó “Suicide Solutions”, o la confirmació de que ell i els que l’envolten estan com una cabra al reality show The Osbournes.

Oques Grasses – 2014

Sala Razzmatazz

Barcelona (23/12/2014)

Al principi, un servidor pensava que aquesta banda osonenca no era més que un nom a recer de l’èxit de Txarango. Però el sentit surrealista de les seves lletres, la varietat de colors de la seva música, un sentit únic de l’humor i la seva posada en escena, em van fer canviar d’opinió i trobar la personalitat pròpia de la banda dirigida per Josep Montero.

Obrint Pas – 1996

Sala Nexus

Vic (28/09/1996)

Ser un dels membres fundadors de la revista Enderrock m’ha portat a l’apassionant circumstància de poder veure com una banda neix, creix i fins tot desapareix. Aquest va ser el cas del grup de la capital valenciana. Quan tot just eren un xavals adolescents, ja vaig tenir la oportunitat de fotografiar-los quan es van presentar al segon Concurs de Maquetes Enderrock –predecessor del Sona9–. Van guanyar-lo exaequo amb els gironins Zitzània després d’actuar a la mítica sala Nexus al llunyà Mercat de Música Viva de Vic de 1996.

Obeses – 2016

Teatre Nacional de Catalunya

Barcelona (08/10/2016)

El primer cop que els vaig veure va ser l’any 2011, en un petit escenari de la Fira de Vila-Seca, a una hora avançada de la nit i davant de poc públic. La capacitat camaleònica de la banda em va fascinar, i així ho vaig intentar transmetre a la crònica. Un dia, el director de la seva discogràfica em va insinuar que els havia fitxat gràcies a que jo els recolzava. No sé si creure-me’l. Possiblement, el concert on millor m’ho he passat va ser el de TNC, on es va poder visualitzar en carn i ossos tot l’imaginari i els personatges que han quedat immortalitzats a les seves cançons.

Oasis – 2009

Festival FIB

Benicàssim (16/07/2009)

Aquell 2009, les coses no van acabar gaire bé entre els germans Gallagher. El seu concert al FIB va ser una de les gotes que va fer vessar el got. El mateix grup el va qualificar com una “autèntica pèrdua de temps”. Els constants problemes de so van anar emprenyant al més murri dels germans –a la fotografia, Liam amenaça al tècnic de so amb tallar-li el coll–, i enmig de “Wonderwall” va abandonar l’escenari. Noel Gallagher ho va intentar solucionar, però el concert –i la banda– ja estava ferit de mort. Poques setmanes després, el 28 d’agost, una batussa entre els dos en un festival francès va acabar amb la història de la banda mancuniana.