Kylie Minogue – 2014

Palau Sant Jordi

Barcelona (14/10/2014)

El primer contacte que vam tenir amb l’australiana va ser quan era Charlene i actuava amb Jason Donovan (Scott Robinson) al culebrot Veïns (Neighbours), estrenat a TV3 el febrer del 1989. La seva carrera va patir diversos daltabaixos; des d’èxits immediats de la mà de la tripleta de productors Stock, Aitken& Waterman, a discos com Impossible Princess (Mushroom Records, 1997), que només va tenir repercussió a la seva Austràlia natal. Però després de superar el 2005 un càncer de mama, va reprendre les seves gires d’estadis i va reclamar el seu paper de diva que havia sabut superar tots els obstacles de la vida i que va saber oferir xous abracadabrants.

David Byrne – 1997

Doctor Music Festival

Escalarre (13/07/1997)

Sempre haurem de destacar la tasca de Neo Sala al capdavant de Doctor Music quan va crear el seu propi festival, el Doctor Music Festival –el ‘festival del a vaca’–, i va construir tota una ciutat del rock a les Valls d’Àneu.  Com si fos un Fitzcarraldo travessant valls i muntanyes, en la primera edició va aconseguir portar fins allà a David Bowie, Suede, Blur, Sepultura, Lou Reed, Iggy Pop o a Patti Smith –ben acompanyada per Michael Stipe dels R.E.M.– que va arribar vomitant les primeres papilles per culpa de les corbes del camí i d’un accidentat viatge. Ah! I recordem també el mític concert de Bad Religion amb l’espontani que va immortalitzar la frase ‘tu estás gordo, eres un vendido, y estás calvo‘ abans que Greg Graffin li etzibés una empenta. En les següents edicions, les vaques van comptar amb la companyia d’Alice Cooper, Rage Against the Machine, Sopa de Cabra, Sheryl Crown, Simple Minds, Nick Cave, Gary Moore, Beastie Boys, Texas, Love of Lesbian, Pulp, Slayer, Deep Purple o Bob Dylan demanant estufes a l’escenari. De manera bastant similar també vam tenir a David Byrne, que va aparéixer damunt l’escenari amb un vistós, llampant i aparatós abric de color rosa.

ZZ Top – 2019

Amb la missió divina de portar el rock texà arreu del món i un repertori centrat en dones, cotxes i alcohol, Billy Gibbons i Dusty Hill van rebutjar el 1984 una oferta milionària de la marca Gillette a canvi d’afaitar-se les barbes. Indomables i autèntics, en 50 anys de carrera no han canviat ni de formació ni de mànager i productor (Bill Ham).

Za! – 2016

Vida Festival

Vilanova i la Geltrú (01/07/2016)

Són els darrers de qualsevol llista –és el que té portar un nom que comença per la zeta–, però els Za! són  molt grans i han aconseguit crear un espai propi dins de l’univers underground barceloní. Les seves actuacions sempre s’han convertit en una exaltació de l’amistat, amb el soroll com a nexe d’unió. Amb una improvisació constant en forma de collages sonors, Za! aclaparen amb la col·lecció de sons que pot extraure el guitarrista Papa duPau del seu instrument –amb els onze pedals que hi té endollats–, i els ritmes que marca Spazzfrika Ehd des de la seva bateria i maquinària diversa. Una investigació sonora que, partint del caos i la cacofonia, s’endinsa en un univers sonor que pot passar tranquil·lament del free jazz al metall més extrem. Veure els Za! a dalt d’un escenari és molt més que un concert convencional: és assistir a una cerimònia catàrtica on la llibertat d’acció té un paper tan fonamental com la química que es respira entre els dos components del grup.

Vilanova i la Geltrú (01/07/2016)

Són els darrers de qualsevol llista –és el que té portar un nom que comença per la zeta–, però els Za! són  molt grans i han aconseguit crear un espai propi dins de l’univers underground barceloní. Les seves actuacions sempre s’han convertit en una exaltació de l’amistat, amb el soroll com a nexe d’unió. Amb una improvisació constant en forma de collages sonors, Za! aclaparen amb la col·lecció de sons que pot extraure el guitarrista Papa duPau del seu instrument –amb els onze pedals que hi té endollats–, i els ritmes que marca Spazzfrika Ehd des de la seva bateria i maquinària diversa. Una investigació sonora que, partint del caos i la cacofonia, s’endinsa en un univers sonor que pot passar tranquil·lament del free jazz al metall més extrem. Veure els Za! a dalt d’un escenari és molt més que un concert convencional: és assistir a una cerimònia catàrtica on la llibertat d’acció té un paper tan fonamental com la química que es respira entre els dos components del grup.

Willy Deville – 1988

Sot del Migdia

Barcelona (24/09/1988)

Estava per la Plaça Reial el dia abans que Willy DeVille actués al Sot del Migdia per les Festes de la Mercè, i me’l vaig trobar en la terrassa del bar Glaciar. No m’ho vaig pensar dues vegades: vaig agafar un cartell que hi havia enganxat a la porta i li vaig acostar amb la intenció d’aconseguir el seu autògraf. Em va dir que sí i va estampar-hi la seva signatura. A canvi però, em va demanar la cervesa que portava a la mà, suposo que ja calenta i esbravada. Em va semblar un tracte més que correcte! Anys després, ja en ple èxit del “Demasiado corazón”, va fer una roda de premsa a un hotel de Barcelona. Va aparèixer amb desgana, amb un gosset als braços i una vistosa acompanyant femenina, i es va passar tota l’estona fent un dibuix amb un boli Bic a un full de paper mentre responia tota mena de tòpics. En acabar, em vaig acostar a ell amb una foto i diversos discos (entre ells algun bootleg). Això em va valer el premi de ser el fan més fan de la sala, o almenys algú que s’havia escoltat algun disc seu. Després de signar-ho tot, em va regalar el dibuix que havia fet, i que durant un temps va formar part de la decoració de casa meva.

Whitesnake – 2013

Poble Espanyol

Barcelona (24/06/2013)

David Coverdale és la presència més elegant i descarada del món dels sons metàl·lics. Al capdavant de Whitesnake ha creat veritables himnes basats en el blues-rock, però passats pel sedàs del hard-rock. En escena és hipnòtic i convincent; és un seductor que ha sabut envoltar-se de grans músics per a convéncer dècada rera dècada.

Vintage Trouble – 2015

Sala Razzmatazz

Barcelona (10/02/2015)

El salt lateral del cantant Ty Taylor és ja tot un clàssic en les actuacions de Vintage Trouble, i ens ofereix una imatge impactant d’acord també amb la espectacularitat dels seus shows. El directe de la banda inclou baixades al públic i tota una col·lecció de salts i posats de contorsionista. Potser els seus discos no acaben de reeixir, però en directe no hi ha competència possible. Amb la fera ferotge de Ty Taylor al capdavant, el grup es cruspeix qualsevol espai, i deixa a tothom bocabadat a base de soul, rhythm’n’blues i rock’n’roll.

Umpah-pah – 2001

La Campsa (MMVV)

Vic (20/12/2001)

Quan hi havia l’hegemonia dels quatre noms del Sant Jordi (Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït i Els Pets), Umpah-Pah van saber sortir per la tangent i oferir un nou punt de vista de com podia ser la música cantada en català: imaginativa i aaccessible a altres fonts i influències. El primer cop que els vaig veure, a la sala Zeleste el maig de l’any 1991, va ser un xoc; sobretot per les capacitats interpretatives del seu líder i cantant, Adrià Puntí. Pocs mesos després, al Mercat de Música Viva de Vic, em van confirmar aquesta passió, aconseguint la imatge icònica de l’Adrià mirant desafiantment la càmera amb una ampolla de whisky ben aferrada a la mà.

Ultratruita-1984

Cotxeres de Sants

Barcelona (03/06/1984)

Diu la llegenda que tot va començar el 3 de juny de 1984 a Cotxeres de Sants, i que els culpables van ser els grups Ultratruita i El Grito Acusador. Era una època apassionant post-música laietana. Per als que la vam viure va ser tot un regal, perquè tot estava per descobrir. Una generació inconformista va agafar el relleu i el pop, el rock i el punk van ser vehicle d’expressió de molts joves. Entre ells hi havia un personatge clau de l’escena musical barcelonina, Xavier Mercadé, que des de llavors ha fotografiat i documentat el món del rock en directe. I, encara, cada nit continua a peu d’escenari per anar a cobrir una desena de bolos cada setmana.

U2 – 2015

Palau Sant Jordi

Barcelona (05/10/2015)

L’any 1987 vaig agafar els trastos, i vaig decidir anar-me’n aa Madrid, a l l’estadi Santiago Bernabeu. L’ocasió s’ho valia; primer de tot perquè tocava la meva estimada Chrissie Hynde amb els seus Pretenders, per veure a un exClash com Paul Simonon amb la seva aventura com a Big Audio Dynamite, als UB40 i, esclar, per veure a U2 presentant l’històric The Joshua Tree (Island, 1987). Una altra experiència iniciàtica emmagatzemada a la memòria. Per què, de les vuit vegades que els he fotografiat he triat aquesta foto de la gira de 2015? Doncs perquè mostra el cantó més humà i menys messiànic de Bono, un instant capturat en una dècima de segon, una foto que el fa diferent.