Doctor Calypso – 1990

Caldes de Montbui (19/09/1990)

En actiu des del 1987 fins al 2019 –any del seu comiat amb dos concerts memorables a la Sala Apolo–, Dr. Calypso són un exemple perfecte de la supervivència dins el món de l’ska, els ritmes jamaicans i el rock steady. En principi eren una colla d’amics que versionaven als seus ídols: The Specials, Prince Buster, Skatalites… però ràpidament van començar a composar temes propis i a guanyar-se una reputació excepcional. En tres dècades van facturar més de quinze referències discogràfiques diferents, i van aparèixer a recopilacions alemanyes, japoneses, franceses o nordamericanes, fet que els va portar a girar arreu del món.

Últimos de cuba – 1988

Ciutat Vella

Barcelona (10/06/1905)

Aquesta va ser la primera sessió a un grup que em van encarregar. Eren els Últimos de Cuba, un grup adscrit a la branca més borroka, gamberra i trasher de la república independent de Nou Barris. Avui en dia en diríem ‘rock urbà’, però en aquells anys aquesta etiqueta encara no s’havia inventat. La sessió va ser a la part baixa de Les Rambles i pel barri xino autèntic, el de veritat, en una època en la que encara feia por anar pel carrer Escudellers amb una càmera a sobre. El propi carrer, un contenidor, un pàrquing, una caserna militar i un bar van ser alguns dels espais triats sobre la marxa per fer les fotos. Al final, tot va ser un cúmul de despropòsits. Vam quedar a darrera hora de la tarda i se’ns va fer fosc molt ràpid. En el resultat va coincidir la manca d’experiència d’un fotògraf totalment aficionat i amb pocs recursos –tot i que aleshores ja estudiava fotografia a l’EMAV– i, per altra banda, un grup amb més ganes d’entrar al bar Tarkus per buidar les existències de cervesa que no pas a ser immortalitzat en un rodet en blanc i negre. Finalment, aquestes fotos no es va utilitzar per res… i potser millor que fos així.

Skatalà – 1986

Ateneu de Nou Barris

Barcelona (30/11/1986)

El combo barceloní va ser pioner en moltes coses, com en el fet d’afegir el prefix de l’estil al seu nom, i a més triar la denominació d’origen que ja definia totes les seves intencions només citant-los. No van ser ni la millor banda d’ska ni la més engreixada, però van ser el primer en obrir un camí al rocksteady fet en català i amb lletres carregades d’apologies a l’afició culé. 

Sangre Cristiana – 1986

Sala Zeleste

Barcelona (22/03/1986)

Com és fàcilment deduïble, aquests jans li donaven al rock gòtic i fosc. Eren uns habituals a les catacumbes de la sala 666: vestits de negre, amb els cabells crepats, pantalons de cuir, patidors, nihilistes, i amb un cantant que era una bèstia escènica. El nom original se’l van canviar a El Último Eslabón per por a la censura, a les possibles demandes, i també per suggeriment d’Ana Curra (Pegamoides, Parálisis Permanente). Amb aquest nom van enregistrar un mini-LP pel segell Justine Records l’any 1987.

Dios – 1985

Sala Zeleste

Barcelona (29/09/1990)

Quan vaig començar a endinsar-me en el món de la música, les visites a les botigues de discos de Barcelona em van portar a descobrir els carrers Tallers i Riera Baixa. Però també una petita botiga del carrer Torres i Amat. Es feia dir Informe, amb el subtítol ‘De modos y modas’. La botiga la regentava una noia prima, sinistra i molt simpàtica anomenada Juana de la Cruz (Juana Izquierdo). Ella i el seu company, Christian Dios (Vicente Gil), tenien un grup amb el modest nom de Dios. Possiblement era el nom més anticomercial i sorprenent que et podies trobar, i potser per això la seva carrera discogràfica no va anar gaire lluny. Van publicar un mini LP, Escrito en los cielos (DRO, 1985), que va produir Loquillo i que formava part de la banda sonora d’una pel·lícula amb el mateix títol.