Quimi Portet – 2007

Auditori Barradas

L’Hospitalet de Llobregat (15/03/2007)

A la gira de presentació de Matem el dimarts i els divendres (Quisso Records / Música Global, 2007), en Quimi Portet em va proposar una juguesca. La cosa consistia en que en els concerts on hi anés, li fes un gest; aleshores, ell pararia el concert, faria aixecar a tothom de les seves cadires, i sense tocar ni una nota faríem una foto que semblés que allò era l’hòstia. Dit i fet, van ser diversos els concerts on em va presentar com ‘el millor fotògraf del mon’ (glups!) i aconseguia trencar la formalitat del concert per aconseguir uns petits instants de bogeria.

Pulp – 1998

Doctor Music Festival

Escalarre (10/07/1998)

Sí, jo també he exercit de fan en alguna ocasió. Tot i que, amb una acreditació penjada del coll, de vegades és força més fàcil i t’estalvies hores d’espera. Això ho vaig aprofitar al Festival de Benicàssim per demanar-li a en Jarvis Cocker que em signés aquesta foto feta al mític Doctor Music Festival del 1998. Va ser un amor a primera vista. Pulp va ser un exemple de banda descoberta en un festival, i que a la tornada ens feia córrer fins a la botiga de discos per comprar els seus darrers treballs; en aquest cas, el clàssic Different Class (Island, 1995) i el no menys imprescindible This is Hardcore (Island, 1998).

Prodigy – 1997

Festimad

Móstoles (Madrid) (03/05/1997)

Te n’adones que et fas gran quan vas a un festival i descobreixes que no coneixes a un dels caps de cartell. Al Festimad de Móstoles de l’any 1997, tots coneixíem els noms de la part de dalt del cartell com Dover, Suede –que no van voler tocar perquè el seu nom sortia després del d’Extremoduro–, Beck, Henry Rollins o Sick of It All. Però allà hi havia el nom de The Prodigy, que no quadrava… l’escena electrònica s’obria pas en els festivals del rock. Després de fotografiar-los durant les tres primeres cançons, els de la colla amb la que vaig anar fins allà ho vam tenir molt clar: agafar el cotxe, fugir d’allà i refugiar-nos al bar Cocodrilo Club regentat per Johnny Cifuentes dels Burning i acabar la nit brindant pel rock’n’roll.

Prince – 1998

Palau Sant Jordi

Barcelona (19/12/1998)

Creador infatigable, els atemptats de París del 13 de novembre de 2015 van fer que s’ajornés el concert que Prince Rogers Nelson havia anunciat al Gran Teatre del Liceu. La seva mort, quatre mesos després, ja va fer impossible fotografiar de nou un dels artistes més carismàtics que he vist mai en un escenari.

Portishead – 2012

Poble Espanyol

Barcelona (22/06/2012)

Físicament, Beth Gibbons ha passat de la bellesa fràgil dels seus inicis a la duresa de les arrugues de Marianne Faithfull; però continua refugiant-se en una timidesa que fa que es giri d’esquenes mentre no canta. Una banda única que aconsegueix en les seves actuacions un ambient gairebé místic.

Porco Bravo – 1996

Sala Apolo

Barcelona (30/12/1996)

El primer cop que vaig veure els Porco Bravo eren teloners dels noruecs Turbonegro a la sala Razzmatazz 2 l’any 2014. L’impacte de la banda de Baracaldo va ser brutal; tenien una actitud a l’escenari de les que m’agraden: directes en que passen constantment coses durant tota l’actuació, i on no tens ni un moment per anar a buscar una cervesa a la barra. Són capaços de treure una taula de surf per anar per sobre dels caps del públic, oferir salts espectaculars, focs artificials o agafar el setlist, grapar-se’l a la panxa i calar-li foc. A partir d’aquella primera actuació vaig intentar anar-los a veure allà on calgués, encara que hagués de creuar tot Euskadi per plantar-me a la festa major d’Irun. No cal a dir que fora de l’escenari tots eren un tros de pa i la millor companyia per anar a fer unes cerveses després del concert.

PJ Harvey – 2001

Festival FIB

Benicàssim (05/08/2001)

La primera visita de PJ Harvey va ser amb Automatic D’Lamini liderats per John Parish. Va actuar a una sala KGB gairebé buida l’1 de juliol de 1989. La noia tímida que va amagar-se a l’hotel abans que sortir a conèixer les bondats i perills del Drugstore de Passeig de Gràcia, onze anys després es va cruspir tot un Festival de Benicàssim ella soleta, provocadora i amb un grapat de cançons inqüestionables.

Pete Doherty – 2019

Sala Sidecar

Barcelona (17/08/2019)

Del cel a l’infern pel camí de les drogues. Molts recordaran un concert de Pete Doherty a un Primavera Sound en que es va posar a cantar a mig metre del micròfon, tot convençut que era a lloc. Capaç dels concerts més fantàstics i dels desastres més totals, des de fa uns anys ha trobat la seva pau al districte santcugatenc de La Floresta. Allà fa vida de veí, i sovint treu la pols a la seva guitarra i fa algun concert acústic en algun bar de la contrada. I de vegades, creua el Tibidabo i es planta a la sala Sidecar per oferir un concert sorpresa completament casolà, on fins i tot els seu quisso hi està convidat. Per poder aconseguir una entrada per algun d’aquests concerts –desendreçats i caòtics com el seu autor– hi ha qui ha arribat a oferir 500 euros.

Peret – 2007

Plaça de Catalunya

Barcelona (21/09/2007)

Durant molts anys, la figura d’en Peret va viure entre el mite caspós de l’època franquista i l’eterna reivindicació per la seva innegable aportació al món de la rumba. Afortunadament, el temps l’ha posat en el lloc adequat de la memòria col·lectiva, i el seu llegat segueix estant d’actualitat. Un dia, a mitjans dels anys 80, vaig anar a buscar una sala del barri d’Hostafrancs, on hi actuava Diafragma 77; però la vaig trobar tancada, i s’havia transformat en una església evangèlica en plena zona gitana del barri. En sentir música a dins, vaig decidir treure el nas i em vaig trobar al ‘pare Peret’ –aleshores retirat del món de la música per dedicar-se a feines més espirituals– fent el ventilador amb una guitarra acústica i cantant “Cristo tiene poder, cristo es poderoso”, una tornada que anys després seria coneguda –canviant el ‘Cristo’ per ‘Barcelona’– i convertint-se en un dels himnes dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992.

Pepe Risi -1989

Sala Zeleste

Barcelona (12/04/1989)

‘Dile a Pepe Risi que ya puede sonreir / él mató el silencio en las calles de Madrid’ deia la lletra de Sabino Méndez que cantava Loquillo a la cançó “En las calles de Madrid” en el seu segon disc ¿Dónde estabas tu en el 77? (DRO, 1984). Pepe Risi va ser una imatge icònica del rock més canalla, sempre amb una cigarreta eterna aguantada amb un somriure als llavis i l’eterna jupa de cuir. Va haver de substituir al plorat Toño Martín a les veus de Burning, i ho va saber fer amb elegància i respecte. Va morir l’any 1997 per una neumònia provocada per diverses addicions.