Rosalia – 2019

Palau Sant Jordi

Barcelona (07/12/2019)

L’endemà de la seva primera actuació al Palau Sant Jordi, totes les portades dels diaris es rendien davant Rosalia. Molt poques vegades havia passat amb un artista pop, i moltíssim menys amb un músic de casa nostra. Després de només un any de gira d’El mal querer (Sony Music, 2018), la diva de 26 anys de Sant Esteve Sesrovires ha trencat amb totes les normes de la indústria musical: ha seduït un públic devot i expectant, s’ha posat en boca de tothom, ha creat tendències estètiques, ha rebentat xarxes socials, ha estat cap de cartell de grans festivals –Primavera Sound, Sónar, Madcool, BBK–, ha guanyat des de Grammy Llatins fins a Premis Enderrock, Alícia i ARC i, a més, fa la impressió que això no ha fet més que començar i que la seva llegenda encara ha de néixer.

Roger Waters – 2018

Palau Sant Jordi

Barcelona (13/04/2018)

Trucada al mòbil a finals del 2017: “Xavi, et necessitem per fer fotos a un porc gegant sobrevolant Barcelona”. Evidentment la meva resposta va ser positiva: s’anaven a anunciar els concerts de la gira Us+Them de Roger Waters i calia una imatge promocional impactant i clara. Les imatges del porc inflable volant –fabricat expressament per la ocasió– les vaig fer un matí a l’esplanada del Palau Sant Jordi. Dies abans vaig haver d’anar fins les xemeneies de Sant Andreu i les de l’avinguda Paral·lel per situar Barcelona en la mítica portada d’Animals (Harvest, 1977). L’edició amb Photoshop va fer la resta. Per sort, el porc no es va escapar volant ni va quedar voltant pels cels de Barcelona, com va passar amb l’original a la central elèctrica de Battersea a Londres.

Robert Plant – 1995

Palau d’Esports

Barcelona (06/07/1995)

Al dia següent del concert de Robert Plant i Jimmy Page al Palau d’Esports de Barcelona, jo estava fent fotos al concert del recentment desaparegut Luis Eduardo Aute al Poble Espanyol. Quan no portava ni dues cançons al fossat, em va venir el Willy, el cap de seguretat, i amb el seu accent argentí em va demanar si duia rodet –cosa evident, ja que estava fent fotos– i que l’acompanyés a un bar del recinte. Allà estava ni més ni menys que Robert Plant, el cantant dels mítics Led Zeppelin, amb una cervesa a la mà i fent de turista pel recinte de cartró-pedra de la muntanya de Montjuïc. Vaig fer les fotos que m’havien demanat, i després el company Diego Muñoz també em va fer fotos plenes de complicitat amb Plant, que em va signar el photopass que encara duia a sobre de la nit anterior.

Rihanna – 2011

Palau Sant Jordi

Barcelona (14/12/2011)

És capaç de retardar més d’una hora un concert per estar fent una barbacoa al backstage del Sant Jordi, o deixar a tota la seva crew –unes 100 persones– plantada mentre l’esperen per fer la foto de família de la gira. Però les dives són així: capricioses i desorganitzades. Però després, quan treuen un disc, en venen mil·lions de còpies i els tiquets de les seves gires s’esgoten en minuts.

Red Hot Chili Peppers – 2016

Palau Sant Jordi

Barcelona (01/10/2016)

La solidaritat entre els fotògrafs també existeix. Gràcies a la immediatesa de les xarxes socials podem veure les imatges d’un altre concert de la gira. En el cas de la darrera visita dels Peppers vaig preveure un salt espectacular del baixista Flea a l’Instagram del mestre Javier Bragado de Madrid. Abans d’anar al concert li vaig preguntar el minut i la cançó en què es va produir el salt i immediatament vaig rebre la resposta i tota mena de detalls d’il·luminació, alçada de l’escenari i la resta les condicions. No cal dir que aquesta informació tècnica sempre és recíproca.

Ray Charles – 1997

Poble Espanyol

Barcelona (16/07/1997)

Nascut a Albany (Georgia) l’any 1930 i mort a Beverly Hills (Califòrnia) el 2004, Ray Charles és un nom imprescindible per entendre la història del soul y el r’n’b. El mateix Frank Sinatra el va definir com «l’únic geni de veritat a la indústria musical”. Va quedar-se cec quan tenia tres anys, en complir els deu ja va col·locar el seu primer disc a les llistes d’èxits. L’any 1950 va aconseguir el seu primer número 1 amb “Baby, Let me Hold Your Hand”. A partir d’aquell moment, la seva carrera es va alçar com un clàssic de la música, fins el punt que la seva versió de “Georgia On My Mind” va ser proclamada com la cançó per excel·lència de l’estat nordamericà, tot i que la lletra del tema parla d’una noia.

Rammstein – 1998

Sala Zeleste

Barcelona (17/05/1998)

Difícil d’oblidar el primer concert de Rammstein l’any 1997 a les quatre parets amb columnes enmig de la sala Garatge. Aquella nit van portar la pirotècnia que anys després deixaria bocabadat qualsevol pavelló allà on toquessin. Flamarades de tota mena, teclistes sodomitzats en viu, passejades en barca per damunt dels caps del públic, llançaflames i petards, traques i mascletàs de tota mena per una banda germànica que a cada gira han buscat el ‘més difícil encara’.

Radiohead – 1993

Sala Zeleste

Barcelona (25/11/1993)

Sempre crec que val la pena arribar abans als concerts per poder veure als teloners. Per a ells és la seva gran oportunitat, un baptisme de foc que consisteix enfrontar-se a un públic que no els coneix de res i intentar convéncer-los, tot i que toquin amb inferioritat de condicions de llum i so. La banda de Thom Yorke tot just acabaven de publicar Pablo Honey (Parlophone, 1993) i “Creep” gairebé no sonava a les ràdios, quan van ser convidats a obrir per la gira dels James. Aquella va ser la primera vegada que Radiohead van actuar en un escenari català.

R.E.M. – 2005

Palau Sant Jordi

Barcelona (09/02/2005)

Va ser una banda sobrevalorada? Van trair als seus seguidors en arribar al rock d’estadis? Els R.E.M. són una banda plena de contradiccions, però també amb un bon grapat de cançons a prova de bombes i una trajectòria musical que mai va abandonar el risc en la composició. A més, Michael Stipe, Mike Mills i Peter Buck van saber-ho deixar quan estaven en el punt més alt de la seva popularitat i –de moment– no han caigut als cants de sirena d’una gira de retorn.