Sot del Migdia
Barcelona (23/09/1991)
A principis dels 90, Sau no tenia en mi precisament un dels seus millors aliats. Ben al contrari, jo era dels que em trobava a la banda dels seus detractors. Per a mi eren, en aquella época, un fenòmen de fans comparable al d’Eros Ramazzotti, amb unes lletres de cançons que no feien gaire per guanyar-se la meva confiança. De fet, això de “no em pegui / no he nascut per militar. / No em pegui / no vull anar a fer el soldat” em continua produint vergonya aliena. No, no vull amagar-me, i qui vulgui i pugui ho pot trobar a les hemeroteques. Sobre el concert del Palau Sant Jordi, vaig despatxar l’actuació del grup amb un simple “Sau van estar com sempre: nyonyos i poc efectius” (Revista Neón, número 40, juliol del 1991). L’any 1991, el grup estava immers en la promoció d’El més gran dels pecadors (EMI, 1991), i a mi em tocava fer la entrevista després d’una signatura de discos a la botiga Discomanía del carrer de la Creu Coberta de Barcelona, just al costat de casa de ma mare. El més normal era fer les entrevistes en una taula de bar, acompanyades per un cafè, però era impossible sortir de la botiga per la gran quantitat de fans que van quedar-se a la porta esperant que sortissin en Pep i en Carles. Així que vam haver de fer l’entrevista a la rebotiga i a peu dret. No era la postura més còmoda, i menys amb tots el prejudicis que jo portava a sobre. Al principi, el duet no va entendre la meva postura irònica, però poc a poc van anar entrant en el joc. I si alguna cosa tenia en Carles Sabater era un gran poder de seducció quan et mirava tot seriós amb els seus ulls blaus. Poc a poc em van aconseguir convèncer, i vaig sortir de l’entrevista amb la sensació d’haver conegut a un parell de tipus més que interessants, i amb el propòsit de canviar el meu punt de vista sobre el grup. Amb els anys, la meva relació amb ells va anar millorant notablement fins al punt que els vaig fer les fotos promocionals pel disc Set (1996), contractat per la companyia RCA.
