Stray Cats – 1992

Sot del Migdia

Barcelona (25/09/1992)

La banda de Brian Setzer forma part de la decoració de casa meva des de fa molts anys. En un lloc destacat, hi llueix emmarcat el cartell de la seva actuació al Pavelló d’Esports del Badalona del 19 de febrer del 1982. Al concert no hi vaig anar, però entre aquell cartell i les fotos d’en Francesc Fàbregas, vaig poder-lo reviure en la meva ment. Què tenia aquella banda? Que partint d’un so clàssic van aconseguir renovar-se i arribar alhora a rockers amb tupés en creixement i a punks amb la cresta ben erecte, a més de sortir a les pàgines d’El Gran Musical i a les de Vibraciones. Fins deu anys després no vaig veure realitzat el somni de veure’ls en directe en les Festes de la Mercè de 1992 al Sot del Migdia, al costat del cementiri de Barcelona.

Stiv Bators – 1989

Sala KGB

Barcelona (07/03/1989)

Al capdavant dels Lords of The New Church, Stiv Bators escenificava en cada actuació una escena suïcida mentre sonava “Holy War”: llençava el cable del micròfon al sostre de la sala, el lligava al seu coll i literalment s’hi penjava durant uns segons agònics. En algunes ocasions havia estat declarat clínicament mort en allargar el joc més temps d’allò desitjable. Tot i jugar-se la vida cada dia a l’escenari, va morir a un carrer de París, atropellat per un taxi, el 2 de juny de 1990.

Steel Panther – 2019

Sala Razzmatazz II

Barcelona (11/02/2019)

Sembla increïble com la paròdia pot ser aclamada com un invent original. Tot va començar com una banda tribut a Van Halen, i van començar a construir la seva llegenda inventant-se que eren una banda en actiu des de l’any 1988, i que han sabut conservar-se gràcies a la laca pel cabell, les jupes de cuiro i portar pantalons estrets a ratlles. Els seus directes són espatarrants, jugant amb tots els tòpics del heavy metal, amb posats forçats, veus agudes i punys enlaire, fins el punt que part de la parròquia metàl·lica els han acabant acceptant com un dels seus.

Standstill – 2015

Sala Apolo

Barcelona (04/10/2015)

Està clar que per fotografiar a Standstill calia carregar-se de paciència. Sí, eren un grup que cuidaven la il·luminació, però pensant en l’efecte global escènic, i no en aquells carallots que ens interessa treure guapos a aquells que duen la guitarra a sobre. Però eren concerts el suficientment intensos, emotius i compactes com per no abandonar les primeres fileres durant la major part de l’actuació. I així, podíem esperar el moment en que els diferents elements –principalment sang, suor i llàgrimes– confluïssin a l’escenari per poder fer el click en el moment precís, i no quedar-me amb un grapat de píxels buits de contingut. Quan van fer el concert de comiat d’una carrera tan intensa i amb discos imprescindibles, a mi també se’m va caure la llagrimeta en saber que aquella màgia no es tornaria a repetir mai.

Soulfly – 2003

Sala Razzmatazz II

Barcelona (11/03/2003)

Habitualment els artistes demanen als promotors quin gest poden fer per empatitzar amb el públic. De vegades és una simple frase, d’altres un consell sobre algun símbol, bandera o samarreta. Com a bon brasiler, Max Cavalera és un gran aficionat al futbol i sempre intenta portar samarretes de grups locals. En aquest cas algú va pensar –i ho va encertar– que millor que passar per la botiga del Barça seria fer-li posar una samarreta de la Unió Esportiva Sant Andreu amb la senyera.

Sopa de Cabra – 1990

Estadi Olímpic Lluís Companys

Barcelona (06/10/1990)

Vaig fer fotos per primer cop a Sopa de Cabra l’any 1989 per error. Compartien cartell amb Detectors a la sala Zeleste i pensava que ells serien els teloners. Gran pífia, la sala era plena de gent jove que cantava i ballava tots els èxits inicials dels gironins. Un canvi generacional i el principi d’una llarga història. Un any després obrien per Tina Turner a l’Estadi Olímpic. La cara de Gerard Quintana quan va veure la gentada que els esperava és prou eloqüent.

Sonic Youth – 2003

Festival Primavera Sound

Barcelona (24/05/2003)

Reconec que em va costar entrar en el llenguatge dels Sonic Youth, un tipus de banda que gaudia creant la tempesta perfecte a cada cançó, i que mai feia un concert igual a un altre. Thurston Moore maltractant les seves guitarres, la mirada impassible i impositiva de Kim Gordon amb el seu baix, la saviesa de Lee Renaldo a les sis cordes i la bateria sempre sorprenent d’Steve Shelley constituïen una maquinària difícil de superar en viu.

Slipknot – 2000

Sala Zeleste

Barcelona (16/03/2000)

Aquesta banda d’Iowa va aconseguir donar un pas endavant dins del submón del shock-rock. Van aconseguir que els seus shows es convertissin en una celebració litúrgica concelebrada per una colla embogida amb màscares sorgides de malsons de les novel·les d’Stephen King i un vestuari sorgit del pitjor malson de sèrie B.

Slayer – 1998

Pavelló de la Vall d’Hebron

Barcelona (05/11/1998)

En el moment que Slayer surten a l’escenari, queda demostrat qui mana allà. Les seves actuacions són com un cop de puny contundent a la taula, amb una precisió brutal, directes al moll de l’os, i només amb un “Bona nit cabrons!” per saludar la penya. El guitarrista Kerry King és ja en una icona del metal, el cantant i baixista Tom Araya sempre amb la vena del coll a punt d’esclatar, el guitarrista Gary Holt (Exodus) que no fa enyorar Jeff Hanneman, i amb la bateria de Dave Lombardo convertint-se en un desfibril·lador capaç d’aixecar els morts amb la subtilesa d’un martell pneumàtic.

Slash – 2019

Sant Jordi Club

Barcelona (12/03/2019)

És increïble com poden coexistir en una mateixa banda dues personalitats com la d’Slash i la d’Axl Rose. Un és extravertit i proper, no té cap problema en deixar-se fotografiar de prop, mentre que l’altre sempre ens vol el més lluny possible, és esquerp i mai saps quan començarà un concert seu. I tenir gairebé a tocar a aquest gitano del rock and roll és tot un luxe. Tens davant del teu objectiu a una part important de la història del rock, a una iconografia viva del gènere, a algú que ja és immortal per la seva aportació al món de les sis cordes.