The Cure – 2008

Palau Sant Jordi

Barcelona (10/03/2008)

Sempre m’ha fascinat la figura de Robert Smith al capdavant de The Cure. Veure’l passejar pel backstage del Festival Acompanyat de Benicàssim acompanyat del braç de la seva mare, és d’aquelles imatges que no s’obliden fàcilment. Algú que ha cantat al costat més fosc de la humanitat, creador d’una imatge gòtica difícilment imitable, oferia una imatge de contrast veient la tendresa amb la que portava a la seva mare per festivals d’arreu del món. Però no hi ha foto; considero els camerinos un lloc de treball on la intimitat és més que respectable i, a no ser que el mànager, road mànager o encarregat de premsa de la discogràfica m’ho autoritzi i el grup hi estigui d’acord, mai trec la càmera. Màxim respecte.

The Cramps – 1991

Sala Zeleste

Barcelona (22/11/1991)

Devoradors de la sèrie B més malaltissa, The Cramps van saber sobreviure al pas dels anys sense que el seu discurs es veiés contaminat per influències externes. En els seus directes no els va caler mai cap altre element extern que la presència imprescindible de la guitarrista Poison Ivy i la seva contraposició amb el cantant Lux Interior –Erick Lee Purkhiser (1946-2009)–, una bèstia escènica amb sabates de tacó que s’arrossegava pel terra, es despullava, es colpejava i cridava com si estigués posseït cada cançó.

The Black Crowes – 1999

Festimad

Móstoles (Madrid) (16/07/1999)

Sempre me’n penediré d’haver marxat massa ràpid del primer concert de The Black Crowes a la sala Zeleste de Barcelona el 6 de febrer de 1992. Resulta que en acabar l’actuació, mentre la sala s’anava buidant, la banda dels germans Robinson va pujar al sostre de la furgoneta que els portava de gira per improvisar un bis acústic que ningú esperava. Malauradament, aquest efecte sorpresa no es va repetir en els altres concerts que van fer a la ciutat.

The Adicts – 2017

Poble Espanyol

Barcelona (22/07/2017)

Banda legendària del punk-rock britànic, en actiu des de 1979, i amb una estètica basada en la pel·lícula A Clockwork Orange d’Stanley Kubrick. Lluny de predicar la ultraviolència d’Àlex i es seus Drugos, The Adicts van decidir jugar a la carta de l’humor britànic i la màgia, sobretot de la mà de les arts escèniques practicades pel seu cantant Keith ‘Monkey’ Warren, un esclau del maquillatge facial.

TH’ Booty Hunters – 2019

Sala Rocksound

Barcelona (25/12/2019)

Si hi ha un dia a l’any on és gairebé impossible trobar un sol grup a sobre d’un escenari, aquest és sens dubte el dia de Nadal. Però el grup del Baix Llobregat ha aconseguit trencar aquesta norma i, des de fa uns quants anys, l’escenari del Rocksound s’ha convertit en un dels espais més esbojarrats que un es pot trobar en dates nadalenques. La gent hi arriba farta d’hores de dinars familiars, i amb moltes ganes de trencar les rutines i beure un bon grapat de cerveses i begudes espirituoses. El hillbilly, el rock empantanegat i el blues dels Th’ Booty Hunters no fa més que afegir benzina per a que la nit es converteixi en una vetllada inoblidable en molts sentits.

Tete Montoliu – 1990

La Cova del Drac

Barcelona (17/10/1990)

Les diverses feines amb la càmera em van portada a una editorial que s’encarregava de treure una full informatiu de La Cova del Drac. Va ser així com vaig descobrir un dels escenaris més històrics de la música del país, i em vaig poder acostar a una llegenda internacional com era el pianista de jazz Tete Montoliu.

Tancat per Defunció – 1991

La Farga

L’Hospitalet de Llobregat (26/10/1991)

Cançons d’aquesta banda sabadellenca com “Coses que passen” o “Amor d’estiu” van marcar un camí propi en els grups que van sorgir del boom del rock en català a principis dels anys 90, amb unes lletres on hi tenien cabuda l’hedonisme i la sexualitat. Dirigits per Jaume Papell, el grup es va quedar en una digna segona fila, i en l’actualitat continuen en actiu. Recentment han editat Paraules enceses enmig d’un foc apagat (Segell Microscopi, 2020).

Suzy & los Quattro – 2012

Sala Sidecar

Barcelona (09/03/2012)

Can Vidal era una botiga de regals al barri d’Hostafrancs, just davant de casa meva. El petit de can Vidal, en Jonathan, portava una sucursal més dedicada als ninos, merxandatge, samarretes i un cert ‘frikisme’ rocker. No cal a dir que jo n’era client, com també ho era del bar Barbara Ann, on servia copes algunes nits. Només va faltar que em digués que tocava el baix amb la banda que tenia amb la seva xicota, la Suzy, com per fer-me gairebé fan seu. Els he vist més d’una vintena de vegades en gairebé totes les sales de la ciutat, i fins i tot vaig ser el fotògraf de la seva boda, amb actuació dels The Rubinoos inclosa. Una relació d’amor i amistat que es manté concert a concert, o sempre que ens trobem en qualsevol escenari on desenvolupi les seves altres facetes de regidor, promotor o productor.

Suede – 2019

Festival Primavera Sound

Barcelona (31/05/2019)

Quin plaer és retrobar-se amb l’animal escènic de Brett Anderson, sobretot si es dedica a recrear les millors pàgines de Suede. Megalòman com ell sol, no s’està mai de deixar-se estimar per les primeres files mentre un focus directe l’apunta a ell i només a ell, deixant en segon terme als components de reformació constant de la banda. Dels centenars de fotos que tinc d’ells he volgut triar aquesta com a homenatge al companys i amics que trobo sempre als fossats dels concerts.