Mai ningú ha sabut qui s’amagava al darrere de The Residents. Hi havia qui jurava que eren els mateixos Rolling Stones passats d’àcid, i d’altres més agosarats deien que eren una reencarnació extraterrestre dels Beatles. Sigui com sigui, de la banda formada a Louisiana mai se n’ha conegut oficialment ni el nom, ni la cara, ni el sexe, ni l’edat dels seus components. Han aconseguit que l’anonimat sigui la seva senyal d’identitat, separant totalment la obra del creador.
The Pretty Reckless – 2011
Sala Razzmatazz II
Barcelona (06/07/2011)
Generalment són sempre les tres primeres cançons, però de vegades hi ha excepcions que són sorprenents. Com la vegada que després de les primeres cançons ens van demanar que ens esperéssim fins a mig concert per tornar a entrar al fossat a fer fotos. El grup estava capitanejat per l’actriu Taylor Momsen, coneguda en aquells anys pel seu paper a la sèrie Gossip Girl, i durant l’actuació va convidar a les noies més desinhibides a treure’s la samarreta i pujar a l’escenari. En aquest moment és quan ens van deixar tornar a treure la càmera de la bossa, cosa sorprenent, ja que és un moment on normalment se’ns intenta mantenir ben lluny.
The Police – 2007
Estadi Olímpic Lluís Companys
Barcelona (27/09/2007)
Abans de començar el concert, la road manager de la banda es va dirigir als fotògrafs i ens va explicar les condicions de la feina: tantes cançons, la llum que tindríem, l’òptica aconsellada i els límits bàsics per a la feina. I va afegir: “Entre la primera i la segona cançó, Sting es posa davant vostre i salta”. Tota l’espontaneïtat del gest vola pels aires. Tot està en un guió i programat segon a segon. No hi ha espai per a la màgia.
The Meteors – 1987
Sala Zeleste
Barcelona (15/01/1987)
Mentre als Estats Units despuntaven The Cramps, a Anglaterra un sonat anomenat Paul Fenech també investigava la fórmula per mesclar el rockabilly amb el punk. El resultat va ser The Meteors, un trio que es va envoltar de les necessàries però també excessives dosis de gore, sang i fetge, truculències, odes a la licantropia i culte a les pel·lícules de sèrie B.
The Kills – 2008
Sala Apolo
Barcelona (14/04/2008)
The Hives – 2014
Teatre Principal
Barcelona (26/02/2014)
Només em cal veure sortir al cantant Pelle Almqvist a l’escenari, i ja sé que la meva ració de salts espectaculars estarà servida. The Hives no tenen àvia i s’han declarat la millor banda en directe del món, i això ho fan amb un carregament de hits plens de dinamita rockera.
The Fuzztones – 2014
Sala Marula
Barcelona (01/05/2014)
Els Fuzztones són d’aquelles bandes que admiro, ja que mai han gaudit d’èxit, grans vendes ni capacitat de convocatòria. Però segueixen fidels a uns ideals i a un so, l’escenari forma part de la seva vida i viuen en una gira eterna on l’únic que compta es gaudir de la música nit rera nit, encara que sigui compartint-la amb un grapat de seguidors que han restat fidels amb el pas de les dècades. A més, els seus concerts són una oportunitat d’or per retrobar-te amb amics de la vella època, aquells que durant els anys 80 anaven a concerts, deixant-se sorprendre en cada proposta nocturna.
The Fleshtones – 2018
Sala Marula
Barcelona (16/04/2018)
El seu pla és molt senzill; un guió que no per ser conegut perd efectivitat: fer-la grossa ja des de la primera cançó, que el concert no sigui una progressió de menys a més culminant en els bisos. El que volen i aconsegueixen és que la eufòria col·lectiva comenci des del moment en que pugen a l’escenari, i no acaba fins l’hora d’anar a fer nones. I això ho aconsegueixen llençant-se al públic, fent-lo ballar de totes les maneres possibles o fent les coreografies més efectistes; tot, amarat en greixós rock and roll garatger irresistible. Si algun metge ha receptat viagra a The Fleshtones, aquests directament se la injecten per vena abans de cada concert.
The Flaming Lips – 2018
Visor Fest
Benidorm (03/11/2018)
El primer cop que vaig veure als The Flaming Lips va ser al Festival de Benicàssim del 2001, i vaig quedar en estat de xoc. Mentre sonava l’expansiva “Race for the Price” i l’escenari s’omplia de quilos de confetti, el cantant Wayne Coyne anava ensangonant-se la cara amb pintura vermella, mentre a la pantalla del fons apareixien imatges de Teletubbies abraçant-se. Increïble. El seu show al Visor Festival de Benidorm també va ser impactant. Envoltat de monstruosos edificis de la capital del turisme, el grup va iniciar la cerimònia de nou amb “Race for the Price”, la cançó perfecta per a qualsevol bis, i mentre l’escenari i el públic s’omplien de tota mena de paperassa, Wayne va aparèixer amb aquest globus gegantí saludant la població alacantina.
The Excitements – 2014
Festival (a)phònica
Banyoles (20/06/2014)
Havia estat un dia farcit de concerts al festival (a)Phònica de Banyoles. La resta de companys de redacció van decidir retirar-se, però jo vaig voler aguantar. M’havien parlat molt bé d’una banda de soul amb una cantant espectacular, amb músics provinents del substrat sixties de Barcelona. Veure per primer cop a Koko-Jean Davis a sobre d’un escenari va ser tot un xoc. Una gran cantant expressiva, explosiva i comunicativa que es menjava tot l’escenari. Al final de l’actuació, demostrant la seva flexibilitat, va regalar-me aquest moment irrepetible.