Txarango – 2017

Festival Clòwnia

Sant Joan de les Abadesses (24/06/2017)

Deien els Txarango a “Amagada primavera”, la cançó del seu primer disc: “Havíem quedat a quarts de quatre a la plaça Felip Neri / On els carrers hi aboquen l’encanteri / Asseguda a la font sota l’ombra dels arbres / Ja m’esperaves amb un vestit de flors”. i des del principi de la seva carrera, aquella plaça del barri Gòtic barceloní es va convertir cada Sant Jordi –la diada on ‘maldestres traficants canviem llibres per roses’– en el punt de reunió anual amb els seus seguidors. I amb instruments acústics i sense cap autorització oficial, regalaven un concert primaveral i espontani als seus seguidors.

Tom Waits – 2008

Auditori del Fòrum

Barcelona (15/07/2008)

Sovint em pregunten si encara hi ha algun concert que tingui la capacitat de posar-me nerviós. La resposta és clara, encara sento tremolor a l’estómac abans d’alguns artistes. És evident que enfrontar-se a la llegenda de Tom Waits amb totes les seves restriccions –dos temes des del lateral de l’inmens escenari de l’Auditori del Fòrum– és un d’aquells casos que em fan patir abans, durant i després del concert.

Tokio Hotel – 2010

Palau Sant Jordi

Barcelona (05/04/2010)

Tokio Hotel van ser un d’aquells fenòmens amb data de caducitat que sobrepassen el fet musical per centrar-se en la imatge i la joventut dels seus components. Una mescla d’influències indigestes de curta història, gairebé oblidada en la memòria. En els concerts d’aquesta banda vam haver de passar per una d’aquestes condicions que sovint ens demanen en forma de contracte: no publicar cap foto si abans no havia estat aprovada pel management de l’artista.

Tío Modes – 1994

Sala Màgic

Barcelona (23/02/1994)

Sempre sobtava veure a sobre de l’escenari dels concerts de La Banda Trapera del Río a un senyor gran. Sempre duia unes ulleres de cul de got que amagaven un rostre extremadament prim, i un personatge amb una estètica que desentonava amb el desastre que envoltava sempre el concerts de la banda de Cornellà. Ell era el Modesto Agriarte, el Tío Modes, el membre del grup que mantenia l’equilibri a la banda, però que quan agafava la seva Gibson negre es transformava i es guanyava a pols el malnom de ‘el Metralleta’. Un personatge entranyable que ens va deixar l’any 2004 per una pancreatitis.

Tina Turner – 1996

Palau Sant Jordi

Barcelona (18/09/1996)

Quan ningú no en donava ni un duro i amb la vida desnonada pels maltractaments del seu exmarit Ike Turner, Mark Knopfler va apostar per Tina Turner i li va produir el disc Private Dancer (Capitol, 1984), que li va rellançar la carrera i va situar aquesta figura imprescindible el més amunt possible. Amb dignitat, el 2013 va decidir allunyar-se dels escenaris i es va prendre un retiradada d’or a Suïssa.

Village People – 1999

Sala Cocodrilo Club

Barcelona (10/04/1999)

A l’època de l’Aplauso i en plena preadolescència, l’aparició d’un grup com Village People em va semblar fascinant. Cinc personatges disfressats cantant cançons ultracomercials que, amb aquella innocència de principis dels anys 80, no havia vist mai relacionats amb el moviment gay, tot i que aquells bigotis i els pits al descobert deixaven poc per a la imaginació. L’any 1999 va arribar a Barcelona una mena de tribut a la banda que, segons el promotor, estaven autoritzats com a franquícia per la formació original. A l’hora de la veritat però, ens vam trobar amb unes coreografies amb més aeròbic que dansa, i fins i tot a qui feia de manobra se li va caure el bigoti a mitja actuació. Pura nostàlgia petarda.

The Who – 2016

Madcool Festival

Madrid (16/06/2016)

Per veure a The Who sempre m’ha calgut viatjar. L’any 2006 estava anunciat un concert seu al Palau Sant Jordi, però la fluixa venda d’entrades va obligar a cancel·lar-lo. El concert més proper de la banda anglesa va ser a Saragossa, i allà es va sentir més accent català que no pas ‘manyo’. Deu anys després, em vaig desplaçar fins al Madcool madrileny per poder gaudir de “I Can’t Explain” o “Baba O’Riley” en viu i en directe, amb Pete Townshend fent molinets a la guitarra i Roger Daltrey fent volar el micro per sobre del cap.

The Waterboys – 2015

Sala Barts

Barcelona (21/09/2015)

Vaig penjar la foto a les xarxes, la va veure Mike Scottt, li va entusiasmar i va comentar-li a la seva mànager que la volia com a imatge promocional. Es va posar en contacte amb mi per email, i l’acord va ser gairebé immediat i sense cap complicació. A més a més, al cap d’unes setmanes vaig rebre un paquet amb diverses còpies de la fotografia ampliada a mida pòster i signada per tota la banda. Des de fa uns quants anys, aquesta imatge s’utilitza per promocionar els concerts de The Waterboys. Tant de bo tots aquests contactes fossin sempre així de fàcils, ràpids i satisfactoris.

The Unfinished Sympathy – 2007

Festival FIB

Benicàssim (20/07/2007)

Recordo arribar al recinte del FIB a primera hora de la tarda, amb una calor de mil dimonis però l’objectiu era clar: recolzar a The Unfinished Sympathy. Tot i la buidor inicial que hi havia a l’escenari principal, la banda d’Èric Fuentes va sortir a per totes, a deixar tot els suor possible i a convèncer a cop de guitarra i cançons magistrals. I el miracle es va produir; poc a poc el recinte es va anar omplint fins a una capacitat més que satisfactòria. Molt d’ells, guiris incrèduls preguntant-se qui eren aquelles bèsties que hi havia a l’escenari.

The Rolling Stones – 1999

Monte do Gozo

Santiago de Compostela (15/06/1999)

Explica la llegenda que al concert dels Stones a Barcelona de l’any 1990 hi vaig entrar la màquina amagada dins els pantalons, l’objectiu en un entrepà i els rodets en un altre. No hi ha res que s’hagi de desmentir, és totalment cert. Els altres cinc cops que he fotografiat Ses Satàniques Majestats ha estat amb condicions més bones, degudament acreditat i vivint-ho enmig dels dos pols de força en un concert, entre el públic i l’escenari amb la millor banda de rock de tots els temps.