BB sin sed – 1989

Plaça Reial

Barcelona (22/12/1989)

No tots els noms de grups resulten afortunats ni acaben retratant les seves intencions. Segur que aquests sabadellencs, en una nit carregada de cerveses, devien recordar els estirabots del Capità Haddock i es van quedar amb ‘bebesinsed!’ com a denominació d’una juguesca adolescent. Una banda d’aquelles que mereixien més sort de la que van tenir, que tenien un directe incendiari de grans cançons, però que no sempre van saber plasmar en els seus vinils. Entre 1987 i 1997 van editar un mini LP i tres discos de llarga durada, però el reconeixement no va arribar. Dues dècades després, ho van tornar a intentar amb La dirección que no tomo (autoedició, 2018), on demostren haver recuperat la seva potència i esperit crític.

BB King – 2000

Poble Espanyol

Barcelona (27/07/2000)

Una vegada, B.B. King va declarar que tenia més de quinze fills fora del matrimoni, fruit de diferents dones. La llegenda explicava que es veia obligat a no deixar mai els escenaris per tenir fons suficients per pagar dietes, pensions i manutencions, arribant a fer 300 concerts a l’any. Però a la vegada, declarava ‘dona’m sis cordes i seré feliç’; i així, sempre ben acompanyat per les seves guitarres Lucille, va convertir els escenaris i la carretera en la seva vida fins que va morir a Las Vegas l’any 2015.

Bauhaus – 2018

Sala Razzmatazz

Barcelona (19/11/2018)

Sempre m’ha fascinat la estètica i la música de Bauhaus des de que vaig veure’ls a la seqüencia incial de The Hunger (Tony Scott, 1983) –protagonitzada per David Bowie– interpretant un estremidor “Bela’s Lugosi Dead”. La imatge sinistra i gòtica de Peter Murphy i els seus em va portar a atresorar discos com Mask (4AD, 1991) o Burning for the Inside (4AD, 1993) i a mantenir-me fidel a un cert culte, intentant anar als seus concerts –tant en solitari com en les diferents resurreccions de la banda mare–. Un dolç cadàver exquisit que encara manté el misteri i la elegància dels seus inicis.

Avatar – 2018

Sala Bikini

Barcelona (25/03/2018)

Extravagants, teatrals i gairebé còmics, els suecs Avatar van trobar la influència del món del circ i dels pallassos gràcies a Hellzapoppin, un grup amb un freak show d’allò més espatarrant. El cantant Johannes Eckerström es transfigura en el seu paper de clown maleït, amb un estil que va des del heavy i el rock més clàssic fins a la foscor del metall extrem.

Aspencat – 2017

Festival Acampada Jove

Montblanc (13/07/2017)

Des de l’any 1996, les JERC (Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya) organitzen unes jornades políticofestives, on la música és l’element primordial. Van començar a Arbúcies, van passar per Sant Celoni, i es van acabar establint des de fa més d’una dècada a Montblanc, la capital de la Conca de Barberà. L’Acampada Jove ha acabat esdevenint un punt d’unió del jovent amb inquietuds socials i polítiques d’arreu dels Països Catalans, amb una banda sonora a l’alçada de les expectatives. Si durant anys van ser els valencians Obrint Pas un dels noms imprescindibles dels escenaris de l’Acampada, el relleu generacional el va prendre el grup de la Marina Alta Aspencat. Amb uns inicis més propers a la patxanga, el grup va saber construir un llenguatge propi i personal on hi cabien el reggae, l’skà, el drum’n’bass i l’electrònica.

Ariel Santamaria – 2006

Festival Senglar Rock

Lleida (30/06/2006)

No content amb destrossar els timpans encapçalant grups com La Banda d’en Pere Mata o La Banda del Doctor Juanchi, Ariel Santamaria va decidir donar un pas cap al panorama polític encapçalant la C.O.R.I. (Coordinadora Reusenca Independent). A les eleccions de 2007 va ser elegit conseller de l’Ajuntament de Reus, càrrec al que va accedir vestit d’impersonator d’Elvis, i l’any 2010 es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya amb la transformista Carmen de Mairena en el número dos de la llista. L’any 2008, una de les fotos que li vaig fer al festival Senglar Rock, va ser utilitzada i manipulada sense autorització per intentar erosionar la seva imatge política.

Arch Enemy – 2018

Sala Razzmatazz

Barcelona (19/01/2018)

La presència escènica de la cantant Alissa White Gluz és absolutament magnètica; és impossible treure-li els ulls de sobre. Per a un profà en la matèria, segur que li sobta escoltar una veu associada al death metal de la gola d’una presència tant rotundament femenina. I aquest és el gran encert de la banda: congeniar un estic de difícil accés per a un públic majoritari amb una estètica convincent que sobretot esclata en directe.

Antonia Vega – 1991

Sot del Migdia

Barcelona (22/09/1991)

Podria haver escollit qualsevol foto dels darrer concerts de la seva carrera en solitari, o de quan va venir amb Nacha Pop el 2007. Però el pas dels anys anava deixant dolorosos solcs al seu rostre i al seu cos. Mai a les seves cançons. És per això que prefereixo recordar-lo així, l’any 1991 —igualment prim, trist i solitari— just quan començava la seva carrera en solitari amb el seu disc No me iré mañana (Área Creativa, 1991).

Antonia Font – 2013

Sala Barts

Barcelona (20/02/2013)

L’any 1999 els vaig fer fotos al Rock’n’Llengua de Palma, un festival que van obrir a s’hora baixa. Aleshores no m’hagués jugat ni una espardenya que aquells xavalets serien la peça clau de la renovació del pop català del segle XXI; i a més, el primer grup del món en introduir la paraula ‘esternoclestmastoideu’ i entronitzar els llapis d’Ikea a la categoria d’art. Amb el pas del temps, tota la seva discografia ha aconseguit revaloritzar-se, i alhora seguir sonant entranyablement natural.

Animal – 2018

Parc de l’Espanya Industrial

Barcelona (21/08/2018)

La primera vegada la vaig agafar pels pèls, gairebé se m’escapa. En acabar l’actuació, vaig consultar-li al Gerard Aledo ‘Goku’, líder d’Animal, si aquest salt coordinat el feien sempre durant la versió de “Qué bello es vivir” del cantautor malagueny El Kanka. Amb la resposta afirmativa ja vaig tenir clar quan i on havia de ser el meu lloc al proper concert de la banda de Sant Quirze del Vallès.