Els germans Albert i Ricky Gil sempre han estat aquí, omnipresents a l’escena musical de Barcelona i també a la escena del mod estatal. Brighton 64 va ser un dels primers concerts que vaig fotografiar, al casal Transformadors l’any 1984, i vaig encetar l’any 2020 veient-los a la sala Sidecar de Barcelona. Tenacitat i una creença cega en el seu projecte.
Brams – 1992
Pavelló d’Esports
Berga (12/04/1992)
L’any 1992, el segell Audiovisuals de Sarrià ens va acostar fins a Berga per gaudir de la presentació –amb un sopar previ carregat d’alcohol– dels primers discos de Brams i Matamala, el nou projecte dels germans Gil. Amb Brams he viscut grans nits com el concert amb Negu Gorriak a Ripollet el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics, el primer comiat a Berga l’any 2005, o descobrir-los al meu fill a les Festes de Sants de 2016. Però sens dubte, allò que em quedarà clavat al cor com una ferida va passar a la sala Apolo el 13 de novembre de 2015. Mentre el grup deixava anar el seu bloc de cançons més festives i alcohòliques, el timeline de Twitter s’anava omplint de la sang, els morts i els ferits de l’atemptat a la sala Bataclan de París durant el concert dels Eagles of Death Metal. I jo no podia deixar que aquell malson estava passant en un espai i amb un estat d’eufòria molt similar al que jo estava en aquell moment. Esgarrifances i pell de gallina.
Bon Jovi – 1995
Estadi Olímpic Lluís Companys
Barcelona (13/06/1995)
La discogràfica ens va citar en l’hotel Arts per la roda de premsa prèvia al concert de l’Estadi Olímpic Lluís Companys, i per lliurar-li a la banda el corresponent disc d’or per les vendes de These Days (Mercury Records, 1995). Com passava sovint, el grup es va retardar més del que seria convenient. Algun company de revista heavy va descobrir que a la sala del costat, casualment hi havia una trobada de sindicalistes del sector del metall. La reacció dels més peluts va ser ràpida, i es van acostar als treballadors puny en alt i animant-los amb un “companys del metall, estem amb vosaltres!”. Al vespre, el grup de Jon Bon Jovi va ser més puntual a l’hora de sortir a l’escenari, després de les actuacions d’Ugly Kid Joe, The Pretenders i Van Halen.
Bob Dylan – 1998
Doctor Music Festival
Escalarre (11/07/1998)
Sens dubte és un dels músics inaccessibles del món del rock. Bob Dylan no deixa mai fer fotos als seus concerts, i hi ha tot un exèrcit d’encarregats de seguretat que vigilen que ningú no tregui ni un mòbil a les seves actuacions. L’excepció va ser el concert al Doctor Music, on es va deixar fer fotos. “Sempre a distància perquè no us enxampin els de seguretat”, ens haver d’indicar.
Blowfuse – 2019
Poble Espanyol
Barcelona (03/08/2019)
Se’l veia venir. Òscar Puig –cantant de Blowfuse– i la resta de la seva banda són d’aquells músics dels punk-hardcore que no els agrada estar gaire estona tocant de peus a terra. Part del públic del festival Barna’N’Roll ho sabia, i el van interpel·lar perquè es llancés. La distància entre escenari i públic era enorme, i molts pensàvem que no seria capaç de fer-ho. Però mai se sap, i per tant era qüestió d’endinsar-se entre el públic, buscar ràpidament un bon lloc i tenir la càmera preparada: fos quin fos el resultat, la imatge seria espectacular. Per fortuna, va saber mesurar perfectament el seu salt, i el públic el va rebre amb els seus braços sense haver de patir cap costella trencada, ni haver de recollir la dentadura del terra.
Blondie – 1999
Palau Sant Jordi
Barcelona (02/05/1999)
Debbie Harry va ser tota una llegenda, una icona a la final dels anys 70 que va revolucionar la decoració de moltes habitacions d’adolescents amb pòsters i fotos de la cantant rossa. Però el seu llegat va molt mes enllà, i les cançons de Blondie han sobreviscut amb molta dignitat el pas del temps. Quan va venir en solitari a la sala Zeleste l’any 1989, va ser el primer concert en que, tot i haver comprat l’entrada, em van prohibir accedir-hi amb la càmera. I l’any 1999, quan van tocar per una marca de telefonia al Palau Sant Jordi compartint cartell amb Bryan Adams, Debbie Harris i Chris Stein van passar per on estàvem els fotògrafs i, molt amablement, no van dubtar en dedicar-nos uns instants en signar-nos les acreditacions.
Björk – 1998
Festival FIB
Benicàssim (09/08/1998)
Vaig veure per primer cop a Björk a sobre d’un escenari amb The Sugarcubes a la sala Zeleleste l’any 1989. Jo em vaig posar de la banda dels que no van entendre res d’aquell concert, que després ha esdevingut històric. El concert dels islandesos va ser caòtic, però tot just un embrió del que vindria després. Per sort, Björk va saber desenvolupar la seva tècnica vocal, i es va saber envoltar de col·laboradors i productors que van saber extreure tot el seu geni creatiu, sense perdre mai la força enigmàtica i una personalitat magnètica.
Billie Eilish – 2019
Palau Sant Jordi
Barcelona (02/09/2019)
Què té aquesta noia de 17 anys que ha captivat un sector tan ampli de públic? Una de les claus és, sens dubte, la presentació d’un realisme brut que enllaça amb els ‘little monsters’ de Lady Gaga i amb el lletgisme que va manipular Marilyn Manson, tot fugint de l’estètica edulcorada per Disney de les grans dives del mainstream. A Eilish no li importa vestir amb robes amples i coloraines cridaneres, un estil propi que ha connectat amb un públic mil·lennial –que just ha superat l’adolescència– amb ganes de trobar referents propis. Un fenomen de temporada que va convèncer amb la seva espontaneïtat a l’escenari del Palau Sant Jordi.
Beyonce – 2017
Palau Sant Jordi
Barcelona (27/05/2007)
Normes absurdes que de vegades ens imposen per fer la nostra feina: per a aquest concert de Beyoncé només van deixar fotografiar-la durant 30 segons i des de la taula de so. Un ex-marine amb els braços com pernils es va encarregar de controlar el temps. El resultat va ser bo, però uniforme amb l’obtingut per la resta dels companys.
Behemoth – 2019
Sala Razzmatazz
Barcelona (18/01/2019)
Creus invertides, missatges satànics, ocultisme i blasfèmies. Aquesta banda polaca ha passat del black metal a un mètal pagà ple d’influències, on el cantant Nergal –Adam Darski— és l’únic component que ha sobreviscut i ha fet créixer la banda des de la seva formació el 1991. Amb una escenografia farcida de pentagrames, elements satànics i religiosos, en els seus directes tampoc hi manquen les dosis necessàries de sang i fetge.