Sot del Migdia
Barcelona (22/09/1991)
Inesperada i trista va ser la desaparició de Carles Sabater, el 13 de febrer de 1999, just a l’inici de la Gira XII a Vilafranca del Penedès. Era un personatge carismàtic, sempre tenia un somriure de complicitat, fins i tot quan rebia comentaris crítics sobre Sau. Una mirada sincera que no oblidaré mai.
Mini Estadi FC Barcelona
Barcelona (07/07/1987)
La seva mort, el 10 de gener de 2016, dos dies després del seu 69è aniversari i coincidint amb la sortida de Blackstar (RCA, 2016), va commoure el món. El vaig descobrir a principi dels vuitanta, quan vaig comprar a cegues el single “Ashes to Ashes” (RCA, 1980), una cançó que em va obrir les portes a un món màgic i meravellós que fins llavors no existia a les radiofórmules. Els dos dies que vaig passar a primera fila del Mini Estadi van ser com una experiència iniciàtica.
Parc de Can Mercader
Cornellà de Llobregat (13/07/2019)
El metall català viu una renovació constant, encara que no s’acabi de veure reflectida en els grans mitjans de comunicació. Crisix són una banda igualadina enquadrada dins dels corrents del thrash, amb un directe espectacular que els ha portat a tocar, després de conquerir el mercat local, a tota mena de festivals metàl·lics d’arreu d’Europa.
Festival Canet Rock
Canet de Mar (04/07/2015)
Amb els germans Fortuny hi ha una relació de proximitat gairebé familiar. Els meus germans grans eren companys d’estiueig a Torrelles de Llobregat, i amb ells van compartir les primeres gamberrades. L’11 de desembre del 1981 vaig demanar-li a la meva germana que m’acompanyés al concert del Palau de la Música amb la Cobla Mediterrània. Jo tenia 14 anys, i era el meu primer concert. El va seguir Catalluna, el concert del Palau Sant Jordi, la mort de l’Esteve i en Josep Fortuny, les separacions i els retrobaments, els concerts al Palau de la Música, les fotos als seus discos i una abraçada sempre sincera i emotiva cada cop que ens trobem en un escenari o al barri de Sants, on som veïns. La foto correspon al 40è aniversari de la Companyia Elèctrica Dharma, celebrat al Canet Rock, acompanyats per la bogeria visual dels Comediants. Un altre moment mític per emmagatzemar a la memòria.
Sala Zeleste
Barcelona (05/05/1984)
Quan feia el fanzine Voll-Ker, vaig començar a tenir una relació epistolar amb molta gent. No hi havia e-mail, i les relacions eren via correu ordinari o per telèfon. Un d’ells va ser Pedro Burruezo, cantant del grup Claustrofobia. Li van interessar els continguts eclèctics de la publicació fotocopiada, i es va oferir a fer-hi col·laboracions. Gràcies a ell vaig obrir-me de mires amb música d’arreu del món, més enllà del pop i del rock.
Auditori de Girona
Girona (28/02/2019)
Activista feminista i pianista genial, Clara Peya s’ha obert un espai propi on la emoció i la reivindicació van per parts iguals. Una actitud que ja va destacar amb el grup Xazzar quan van guanyar del concurs Sona9 l’any 2006. El seu estil lliure i apassionat amb el piano fa que les seves actuacions tinguin una emoció singular on cada nota va lligada amb un missatge.
Poble Espanyol
Barcelona (23/07/1998)
‘Azúcar!’ era el seu crit de guerra, i quan el llençava, tota la maquinària que portava al darrera es posava en marxa amb la intenció no deixar a ningú quiet al seu lloc. La seva barreja de salsa, sons cubans i músiques afroamericanes, va revolucionar –acompanyada pels mestres de la Fania All-Stars– els ritmes caribenys i els va obrir al món més enllà de la frontera de Nova York. Les perruques llampants, els tacons de vertigen i els vestits de lluentons van donar personalitat a una veu que resumia el pensament d’un poble.
Palau de la Música Catalana
Barcelona (30/12/2014)
Hi ha tradicions que neixen per quedar-se; i aquest sembla que ja és el clàssic concert del dia 30 de desembre, que des de fa anys el gallec Carlos Núñez ofereix al Palau de la Música de Barcelona dins del Festival del Mil·lenni. Tot i que a priori el so de la gaita ens pugui posar a la defensiva, Núñez i la seva entranyable banda aconsegueixen crear un ambient familiar any rere any, descobrint els milers de secrets i històries que s’amaguen al darrere dels sacs de gemecs. Aquesta imatge és la seva foto promocional des de fa uns quants anys, amb un tracte afable i amable per part de la seva companyia de management. En els seus concerts sempre demostra una especial estimació als fotògrafs; sobretot en el que acomiadava l’any 2019, quan ens va convidar a pujar a l’escenari del Palau per rebre els aplaudiments del públic.
Festival Pirineos Sur
Lanuza (Osca) (30/07/2016)
Al festival Pirineos Sur sempre es crea una atmosfera màgica amb el seu escenari situat al mig del l’estany de Lanuza i la bona temperatura que hi fa a l’estiu. Enrique Bunbury jugava a casa, a terres aragoneses, i tenia al públic a la butxaca abans de començar la nit. Però a mig concert, una afonia va atacar la seva gola. Quan va veure que estava al límit, va dir que no podia més, que ho sentia molt però que no es veia capaç d’acabar l’actuació. La resposta del públic més fidel va ser immediata i molts van voler entrar a remullar-se per gaudir dels darrers minuts del concert, animar-lo i fins i tot intentar donar-li la mà. Aquesta actitud va funcionar com un revulsiu i Bunbury va aconseguir acabar el concert, això sí, amb un fil de veu. Els següents concerts de la gira però, els va haver de cancel·lar.
Camp Nou – Barcelona (15/05/2016)
Quan l’encarregada de premsa de la promotora et truca per dir que Bruce Springsteen necessita fotos del seu concert a Barcelona, i que han pensat en tu, et posa la pell de gallina. Estat de nervis total abans i durant el concert, però també un somriure de satisfacció i felicitat quan pitjava la tecla del WeTransfer, i veia com a poc a poc aquelles fotos anaven apareixent al web i les xarxes del ‘Boss’.