Sant Jordi Club
Barcelona (04/12/2012)
Dolores O’Riordan va destacar al capdavant de The Cranberries per la seva tessitura de mezzosoprano i el seu marcat accent irlandès. Va ser una veu que va alçar-se sobretot gràcies a èxits indiscutibles com “Zombie”, però també per “Salvation” o “Ode to My Family”. El maig del 2017 va reconèixer patir trastorns bipolars, i el 15 de gener del 2018 va morir inesperadament mentre col·laborava en una nova versió de “Zombie” amb la banda metàl·lica Bad Wolves.
Sala Zeleste
Barcelona (08/06/1989)
El primer que em va sorprendre quan Dizzy va agafar la trompeta va ser comprovar com les seves galtes s’inflaven de manera impossible per treure tot el groove a l’instrument. Va ser un dels meus primers contactes amb el món del jazz i va guanyar-se tot el respecte que tinc per aquest estil.
Plaça de Toros Monumental
Barcelona (10/05/1992)
En aquella època, la plaça Monumental era el recinte més gran que hi havia a la ciutat. Només l’estadi del FC Barcelona el superava, i era una meta molt difícil d’assolir a nivell de públic. Hi havia fet fotos a grups com Mecano, Hombres G o Radio Futura, i hi havia anat a veure de públic a Stevie Wonder i a Yes, però el concert de Mark Knopfler i els seus Dire Straits presentant On Every Street (Vertigo, 1991) és el primer concert internacional en el que vaig aconseguir una acreditació per un espai tan gran, amb l’emoció i també la responsabilitat que això sempre comporta.
Festival Sónar
L’Hospitalet de Llobregat (19/06/2015)
Hi ha escenes que no t’esperes en els minuts previs al començament d’un concert. El vocalista Ninja del duet sud-africà va sortir disfressat de Pikachu, es va plantar davant meu i va fer un salt antològic. Després d’una sortida així moltes vegades em ronda pel cap guardar la màquina i gaudir de la resta de les tres primeres cançons entre el públic. La feina ja estava feta. L’espectacularitat de Die Antwoord però, no esborra algunes de les acusacions que han rebut anys més tard de violació, abusos emocionals i agressions homòfobes que, de moment, ja ha apartat de diversos festivals.
Auditori del Fòrum
Barcelona (26/09/2015)
Festival Sónar
Barcelona (16/06/2007)
Fa més de 40 anys, Devo van llençar a la societat la teoria sobre la ‘de-evolució’, segons la qual la raça humana estava iniciant un retrocés cap l’estat pre-racional. I sembla que el pas del temps no ha fet més que donar-los la raó. En directe, difonen els seus plantejaments crítics i el seu humor surrealista vestits amb un mono corporatiu i uns testos vermells al cap, que en el seu particular llenguatge són cubs d’energia inspirats en les piràmides maies.
Palau Sant Jordi
Barcelona (15/01/2014)
Tot i venir d’una banda amb una base totalment tecno, Dave Gahan és un líder carismàtic amb fusta rockera. Sempre li escauen bé els pantalons de cuir i el pit descobert per lluir tota una col·lecció de tatuatges, mentre mou els malucs i aixeca el pal del micro com només ho sap fer ell mentre es deixa estimar per milers de braços enlairats. Al seu sisè disc li van dir Music for the Masses (Mute, 1987), que és al que s’ha dedicat des d’aleshores en cos i ànima el trio de Basildon.
Festival Acústica
Figueres (30/08/2013)
Estadi Olímpic Lluís Companys
Barcelona (26/05/2016)
Coldplay és una banda que ha sabut donar una volta més al concepte d’espectacle. En la minilliga de les grans estrelles d’estadi que formen Muse, U2 i el grup de Chris Martin, aquests darrers han trobat la clau per integrar completament el públic i aconseguir que els espectadors siguin una part activa i imprescindible del xou. La idea és tan senzilla com magnífica –i cara–: donar a cada espectador un braçalet que només s’activa quan el tècnic de llums ho considera necessari. D’aquesta manera, l’efecte que antigament feien els encenedors i que ara fan els mòbils es multiplica fins a l’infinit, amb les pulseres que duien les 57.222 persones que, en cadascuna de les dues jornades, van anar al concert de Coldplay a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona.
Gran Teatre del Liceu
Barcelona (21/04/2016)
Va ser molt fort rebre la notícia de la mort de Prince mentre esperàvem a entrar al Liceu pel concert de Chris Cornell en solitari, dins la programació del Suite Festival. L’emoció màxima va arribar quan va sortir a l’escenari amb la seva guitarra acústica i va començar la seva actuació amb el “Nothing Compares to U” del príncep de Minneapolis. Aquell moment crearia una àurea mística que va envoltar la seva actuació. Poc més d’un any després decidiria també deixar aquest món ofegant-se en l’habitació d’un hotel de Detroit.