Campus de Bellaterra
Bellaterra (08/11/1986)
Quimi Portet va deixar de tocar de peus a terra en un precari escenari del Campus de Bellaterra. Un instant en el temps captat per l’objectiu i alhora també la meva primera foto publicada en un disc, al llibret de Nuevas mezclas (PDI, 1987) i a la contraportada del senzill “Son cuatro días”. La meva admiració pel duet continua intacta.
Sala Studio 54
Barcelona (11/11/1985)
El Hombre de Pekín és una d’aquelles rareses irrepetibles que només es donaven a principis dels 80 a Barcelona. Una colla d’amics, alguns provinents del grup Ultratruita, es van juntar amb una idea esbojarrada, en uns anys en els que tot estava per fer i tot era possible. Per exemple, fer una banda basada en la prehistòria amb cançons com “Usa sílex, afeita mejor”, “Mi troncomóvil no va”, “Te enamoré de una pedrada”, “Amor de piedra” o “Nuestro jefe para jefe” acompanyat per un directe on es vestien per l’ocasió, i amb unes divertides coreografies on manava la improvisació. Un d’aquells grups que convertien cada actuació en una festa particular on tothom hi participava.
Sala La Paloma
Barcelona (01/06/1999)
Després d’un inici de carrera amb discos molt ben rebuts per la crítica però amb vendes molt pobres, Marc Parrot va decidir sortir a divertir-se amb la seva banda creant un personatge de caràcter ranci i sorgit del túnel del temps: El Chaval de la Peca. El que va començar com una diversió va créixer desmesuradament gràcies a un anunci d’una companyia de telefonia que va usar la seva adaptació del “Libre” de Nino Bravo. Després d’exprimir tot el que podia donar de si l’invent –dos discos, un directe i un greatest hits en només dos anys–, el xicot de la piga va desaparèixer a les platges de Miami, mentre que Marc Parrot tornava de les seves vacances forçades per seguir cimentant una sòlida carrera.
Palau Sant Jordi
Barcelona (19/12/2009)
No era ni la nit de Halloween ni Carnestoltes, però la banda madrilenya va demanar als seus seguidors que anessin disfressats al concert de fi de gira del disc Personas (Sony, 2009). La banda de Dani Martín va passar per maquillatge, i van quedar com si fossin extres del “Thiller” de Michael Jackson.
Sala Bikini
Barcelona (20/11/2001)
Hi ha coses que els néts haurien de saber. Com per exemple, que Eels ofereixen concerts rotunds i sobiranistes a cada visita que han fet a Barcelona. És curiós com un personatge capaç de despullar la seva ànima a les cançons o d’explicar-nos amb tota mena de detalls la seva abracadabrant vida al llibre Things the Grandchildren Should Know (‘Cosas que los nietos deberíamos saber‘, Blackie Books), aparegui després a l’escenari amb un aspecte tímid i amagant-se al darrera dels seus instruments.
Palau Sant Jordi
Barcelona (09/04/2017)
No em deixen de sorprendre els nous formats del segle XXI. Qui podia imaginar que un noi pèl-roig amb una guitarra, un sàmpler i un bon grapat de cançons seria capaç d’exhaurir entrades d’estadis arreu del món? Recordo els mànagers de l’anglès emocionats quan em van demanar una foto amb l’escenari de fons. Poc es podien pensar que dos anys després triplicaria aforame
Sala Razzmatazz
Barcelona (03/03/2018)
L’any 2009 vaig autoeditar en format digital el llibre Jump Rock sobre fotografies de salts en el món del rock. Una tarda el vaig anar a presentar a un programa de COM Ràdio, i a la sortida m’esperava una banda maresmenca que tot just començava, i que només tenien editada una maqueta: els Ebri Knight. Ells van estar atents a la meva entrevista, i en acabar se’m van presentar i em van dir “quan puguis, vine a veure’ns, que nosaltres en fem molts de salts!”. I no m’enganyaven; a cada concert seu em faig un fart de fer-los fotos levitant!
Sala KGB
Barcelona (15/07/1995)
És curiós com a la escena barcelonina, el mètal i les seves variants no hagin acabat mai de quallar, tot i tenir un públic fidel que no defalleix amb el pas dels anys. Però en canvi, l’escena de les músiques de fusió sí que ha trobat un ressò que sovint fins i tot és desproporcionat. Aquí tenim com a exemple el cas d’en Dani Carbonell, que va començar amb un projecte proper al nu-metal anomenat Dr. No, que li va garantir un contracte amb la multinacional Sony per cinc discos, però només en van publicar un, Pamechu ‘N Boue (1995). En canvi, al capdavant de Macaco ha aconseguit moure’s per mig món i dur a terme una carrera hiperactiva.
Palau Sant Jordi
Barcelona (12/10/2007)
Amor i odi. Passar de l’anonimat més absolut a ser unes supervendes gràcies al seu segon disc, Devil Came to me (Subterfuge, 1997) i cançons com “Serenade”, “Loli Jackson”, “Devil Came To Me” o “Judas”. Del seu primer disc, Sister (Everlasting Records, 1995), només en van vendre 700 còpies; i van passar a vendre’n 800.000 en la seva invocació al diable, amb l’afegit d’un Premi Ondas i tota mena de reconeixements. Això els va portar a tota mena de rumorologies, enveges, rancúnies i comparacions impossibles que creixien de manera directament proporcional al públic que assistia als seus concerts. Amb els anys, la flama es va anar apagant fins a editar un incomprensible treball, I Ka Kené (Sony Music, 2010), basat en ritmes africans.
Sala Razzmatazz
Barcelona (24/11/2018)
En actiu des de principis de segle XXI, Dorian són un exemple de superació constant des de la independència i uns gustos musicals ben definits. El nucli dur de la formació, la parella formada per Marc Gili i Belly Hernández, ha sabut superar-se disc rere disc mantenint una base de fans fidels i un so que busca sempre la innovació. En la seva aposta musical, tant les guitarres com el sintetitzadors tenen un paper primordial.