Justin Bieber – 2016

Palau Sant Jordi

Barcelona (22/11/2016)

No hi ha gaire a discutir sobre Justin Bieber. Va trobar el sen nínxol de mercat, i es va dedicar a explotar-lo fins l’extenuació. Sap que el temps no perdona a ningú, i encara pot esprémer algun any més la seva condició d’adolescent. El millor de tot és que ho va fer amb un arma força convincent com és embolcallar el producte amb un espectacle a l’alçada de les circumstàncies. Un xou potent destinat a excitar i complaure les ments més impressionables. I els petards, efectes visuals i llumínics, coreografies i explosions sempre són divertits, malgrat haver-se de combinar amb cops de meluc, gratades compulsives de l’entrecuix, i canvis de samarreta per a lluir un parell de tatuatges talegueros que du al pit.

Judas Priest – 2015

Rockfest

Santa Coloma de Gramenet (25/07/2015)

Quan tenia 17 anys vaig tenir davant meu una disjuntiva: la mateixa setmana tocaven a Studio 54 els P.I.L. –amb Johnny Rotten dels Sex Pistols al capdavant–, i els Judas Priest al Palau d’Esports. Dos camins ben diferents, i només un ‘talego’ i mig a la foradada butxaca d’un adolescent; dos concerts que podien haver marcat un camí o un altre. La sort em va venir a buscar, i gràcies al programa de Catalunya Ràdio Tarda Tardà vaig guanyar-me l’entrada dels Judas Priest i vaig poder anar als dos concerts. Des d’aleshores, mai he fet fàstics a un concert amb mans banyudes aixecades ni a un altre de crestes erectes.

Josmar – 1998

Plaça del Rei

Barcelona (05/05/1998)

Costa creure-ho, però el 1998, aquest personatge va ser tota una estrella mediàtica. La seva xupa de cuir, el tanga, les botes i la barretina van triomfar en la seva aparició al programa Malalts de tele (TV3), després d’haver provat fortuna a programes com Cita con Apeles o El semáforo. El programa de Toni Soler i Rosa Andreu va proposar que aquest gironí representés Catalunya al festival d’Eurovisió amb la cançó “És superfort”, i alhora reivindicar la presència del nostre país al concurs. Tot un precursor del tsunami que va provocar Rodolfo Chikilikuatre deu anys després.

Johnny Winter – 1990

Palau d’Esports

Barcelona (18/05/1990)

Aquest concert del guitarrista albí va ser memorable. Amb l’actuació acabada i el públic dempeus aplaudint una llarga estona, es va forçar un bis espectacular –real, no programat– per rematar una nit per a la història. Les posteriors visites del texà van ser molt menors, arribant a moments patètics com la seva actuació al Poble Espanyol el 2 de juliol de l1997, quan va aparèixer en un estat lamentable, i molts fans van decidir abandonar el recinte després de les primeres cançons, mentre es creuaven apostes sobre si seria capaç d’acabar el concert sense caure.

Joey Ramone – 1990

Palau d’Esports

Barcelona (01/12/1990)

El meu procés d’aprenentatge ha tingut molts daltabaixos, i fins i tot moments incomprensibles. Tres rodets sencers, més de cent negatius en blanc i negre –i això fa vint anys era molt, moltíssim– tirats des de primera filera del concert dels Ramones… i només tres fotos més o menys salvables. Eren els anys que tenia un pis compartit al carrer Tamarit, al costat del Palau d’Esports. Quatre parets que es convertien en el lloc de pas, parada i fonda de molts col·legues per posar-nos torradíssims abans i després del concert. Sí, ja sé que això no és excusa… Cal tenir en compte que la bogeria de passar-me tota l’actuació a les primeres fileres dels Ramones –no, en aquella ocasió no tenia photopass–, té el seu mèrit. I allà estava fins que, de cop i volta, des del visor de la càmera, vaig veure una mà que s’atançava i em començava a estirar. Tot va anar molt ràpid: era la mà d’un encarregat de seguretat a qui no li agradava que enmig de tot el merder hi hagués algú disparant fotografies –desenfocades i mogudes–. Algun amic que tenia a la vora, crec que en Joan, en veure l’acció va etzibar-li directament una hòstia a la cara… i ja estava el merder muntat mentre jo deixava el meu lloc a l’avantguarda i corria a amagar-me entre la multitud mentre Joey Ramone cantava allò de “Hey, ho, let’s go!” amb el puny aixecat.

Joe Strummer – 1999

Sala Bikini

Barcelona (02/12/1999)

En el seu moment em va ser impossible poder veure a The Clash. Només van venir el 1981 al Pavelló de Badalona, i en aquells anys estava més pendent de les aventures de Mazinger Z que no del punk-rock. Per tant, assistir al concert de Joe Strummer acompanyat per The Mescaleros a la sala Bikini l’any 1999 era gairebé una obligació, un acte de justícia poètica. Una assignatura pendent que es va saldar podent escoltar de la mà del seu creador cançons com “Rock the Casbah”, “(White Man) in Hammersmith Palais”, “Straight to Hell”, “London Calling” o “Bankrobber”. Pell de gallina.

Joe Cocker – 1991

Camp de Futbol

Falset (02/08/1991)

En una tarda xafogosa d’agost de l’any 1991, un amic que treballava a EFE em truca i em diu: “T’apuntes a anar a veure Joe Cocker a Falset?”. Abans de penjar el telèfon ja tenia la màquina de fotos penjada i sortia pitant cap allà. Com a mínim, resultava curiós que un personatge amb un passat tan associat a l’alcohol com el de Cocker el convidessin a tocar a una comarca vinícola com és el Priorat. Tot el poble i la comarca es van llançar al carrer per veure l’espectacle. El concert suposava la invasió de la vila: 10.000 espectadors van conquerir una població que aleshores tenia 2.600 habitants, i tots ells havien d’entrar al camp de futbol, previst per acollir només 8.000 ànimes. A mitja tarda ja hi havia convocada una roda de premsa a la qual no va aparèixer Joe Cocker. En principi, el suposat superàvit del concert havia de servir per reparar els efectes dels incendis que havien castigat la comarca els darrers anys. El somni es va acabar passada la mitjanit, i el poble va topar amb la realitat: aquell concert va ser molt més del que podia suportar una vila que amb prou feines podia subministrar tota l’electricitat que necessitava el muntatge. Segons deia La Vanguardia del dia de Nadal de 1995: “El Consell Comarcal del Priorat va repartir diners a grapats i va cometre tota mena d’irregularitats per fomentar el desenvolupament del territori”. El Priorat –en aquell temps una de les tres comarques més pobres del país– va intentar créixer a base d’una comptabilitat més propera al nyap que no pas a l’enginyeria financera. Hi ha qui diu que el forat que va quedar a la caixa va deixar el poble de Falset sense cap altre concert destacat en els anys següents.