Cocteleria Milano
Barcelona (11/12/2014)
Sempre he preferit les fotos en directe que les sessions. La llum no depèn de l’espai, i el músic està fent el que millor sap fer: actuar. Però de vegades, m’agrada provar-ho. En Serrat, tot just quan ja acabàvem, es va sentir ja tranquil i còmode i va arrepapar-se en una cadira posant els peus sobre la taula. En aquell instant vaig veure el moment que no havia acabat de trobar, la llum justa i l’actitud perfecta. Era només qüestió de fer ‘clic’.
Parc del Tibidabo
Barcelona (26/05/2018)
Era una ventosa nit de maig a la muntanya del Tibidabo, el punt més alt de la ciutat comtal; un escenari privilegiat, com s’acostuma a dir. Ràpidament, però, el fred anava quedant en segon pla mentre Joan Dausà presentava per primer cop en directe les cançons d’Ara som gegants (PromoArts Music, 2018) i la màgia inundava l’espai presidit per la gran nòria.
Sala Luz de Gas
Barcelona (20/12/2015)
L’any 2015 Pau Donés va anunciar que havia estat intervingut d’un càncer de còlon que li havia afectat també el fetge. Des d’aleshores la seva activitat es va veure reduïda, fins a arribar al retir dels darrers mesos. Però el seu compromís en la lluita contra el càncer va ser actiu i militant, i cada any organitzava un concert benèfic per aportar el seu gra de sorra contra la maleïda malaltia. D.E.P.
Festival MadCool
Madrid (17/06/2016)
Perry Farrell i els seus ja havien acabat les tres primeres cançons del concert al festival MadCool de Madrid, i els encarregats de premsa i de seguretat ens feien fora del fossar. De sobte, va aparèixer el mànager de la banda dient que ens quedéssim, que volien que fotografiéssim la resta del show, ja que encara no havien sortit les ballarines, i les noies també es mereixien sortir a les fotos. Aquest mànager va lluitar perquè ens quedéssim allà contra una sèrie d’empleats que no entenien que les normes es poden modificar i que molt sovint s’apliquen per defecte i sense escoltar les opinions dels grups.
Festimad
Móstoles (Madrid) (25/05/2002)
En alguns festivals, els fotògrafs ens trobem amb gent que no sabem què fan a l’espai que tenim reservat. Duen enganxada una acreditació, però no tenen cap càmera penjada, i principalment emprenyen i no deixen fer la feina. Això va passar amb una colla de galifardeus que estaven al fossat durant les tres primeres cançons de Jay Kay a l’escenari principal del Festimad de Móstoles, ballant, cridant i fumant porros. Però quan sortíem d’allà, un d’ells es va acostar al cantant i li va passar el ‘peta’ que s’estava fumant. En dos segons, i mentre els de seguretat ens feien fora, vaig aconseguir una foto que definia perfectament l’actitud transgressora del músic en aquella època.
Festival Cruïlla
Barcelona (10/07/2015)
Renovador i revolucionari, o un elefant entrant en una botiga de Lladró? Cadascú pot tenir una opinió diferent sobre Jamie Cullum i les seves aportacions al món del jazz… però, oi que mola la foto? Doncs aquest salt des de dalt de tot del piano el fa a cada actuació i està perfectament estudiat. Directes que no són tant espontanis com semblen.
Poble Espanyol
Barcelona (10/07/1995)
La nit de Nadal de 2006 ens va deixar James Brown. En el seu record, aquesta foto presa del 10 de juliol de 1995 al Poble Espanyol de Barcelona. Esperem que la seva ànima no vagi a l’infern: no s’ho mereix. Però sí que desitjo que el diable passi comptes amb el promotor d’infausta memòria que va organitzar la gira de 1997 i que, després de suspendre els concerts, va fugir amb els diners de la taquilla i no va tornar ni un duro de l’època.
Rockfest
Santa Coloma de Gramenet (16/07/2016)
Sovint abans de cobrir un concert ens prenem la feina extra de cercar aquells vídeos tremolosos que mostren els inicis dels bolos per saber què ens trobarem. Així em va quedar clar que, cap a mitja cançó d’“If Eternity Should Fail”, Bruce Dickinson desapareixia de l’escenari per després tornar amb un salt espectacular.
Sala Garatge Club
Barcelona (22/05/1998)
Els venien com una mescla entre Kiss, Alice Cooper i Beastie Boys, i anunciaven el dark carnival, un carnestoltes de la foscor i l’apocalipsi. Els seus discos van ser segrestats per la comunitat baptista, i tenien enemics declarats com el mateix Eminem i tota la comunitat hip-hop. Venien de la industrial ciutat de Detroit, i Violent J i Shaggy 2 Dope van trobar el seu lloc en un moment en el que Slipknot començaven a treure el cap i Marilyn Manson triomfava. La seva música? Un parell de blanquets fent hip-hop amb tota la xerrameca, els fucks i els shits corresponents. La seva gràcia? Sortir amb la cara pintada de pallasso –deien que la seva influència era Stephen King, però jo els veig més a prop de Ronald MacDonald– i llençar litres i litres d’un repugnant refresc anomenat ‘Faygo’, una cosa similar als succedanis de taronjada que et venen al Lidl. Suposem que al rerefons de la seva performance hi havia algun element de crítica radical contra el sistema, però jo no vaig saber trobar-li la gràcia al fet de ruixar a tothom amb aquell líquid fastigós. Sort que anava previngut de la seva xarlotada i duia l’impermeable preparat.
Parc de la Ciutadella
Barcelona (10/05/2003)
Sens dubte ,la banda de Vilafranca del Penedès ha estat un dels grups més incorruptibles del panorama català. Fidels als seus principis, amb un missatge clar, dur i contundent, i amb una interpretació curosa i accelerada. Amants de la ideologia d’Ovidi Montllor, van dedicar-li el disc Homenatge a Ovidi (Bullanga Records, 2004) passant les seves cançons a la clau del punk i del hardcore conscienciat. L’any 2003 van participar al macroconcert organitzat pel 10è aniversari de la revista Enderrock, al migdia i enarborant una gegantina bandera comunista de l’antiga URSS.