Plaça de la Guineueta
Barcelona (08/03/1986)
Anarquistes, llibertàries, agitadores i provocadores, les lletres de L’Odi Social encara respiren una ràbia acumulada que no ha perdut validesa trenta anys després. Disparant amb bala cantaven contra l’Estat, l’encariment del transport públic, el servei militar, els Jocs Olímpics del 92 i el feixisme.
Terra i Cultura – CC El Born
Barcelona (15/01/2016)
Palau Sant Jordi
Barcelona (21/09/2009)
Sóc conscient que som uns emprenyadors, que de vegades fem molt soroll amb les màquines, i encara en fèiem més en aquells temps d’aparells analògics on el click i la passada de rodet eren una simfonia que augmentava quan havíem de canviar la pel·lícula. En auditoris i teatres, sempre intentem ser el més discrets possibles; ajupits per no molestar la visibilitat, i moltes vegades contenint-nos de disparar en moments de màxim silenci, per no emprenyar i respectar a músics i a espectadors. Però hi ha vegades que alguns espectadors tenen la pell molt fina, com els que hi havia a primera filera per veure a Leonard Cohen en un local tan poc apropiat per la seva música com era l’antic Palau d’Esports de Barcelona. La cosa no va arribar a ser greu però sí desagradable, amb un personal queixant-se al crit de «jo he pagat la meva entrada» que va fer tot el possible per fer-nos fora.
Festimad
Móstoles (Madrid) (01/05/1998)
Era l’any 1982 i jo tornava de l’escola on feia primer de BUP. En passar per davant de l’hotel que hi al costat de l’estació de Sants, em vaig trobar amb una presència imponent: Lemmy Kilsmister, Phil ‘Philthy Animal’ Taylor i ‘Fast’ Eddie Clarke, la formació amb la que els Motör van enregistrar clàssics com Bomber (Bronze, 1979), Ace of Spades (Bronze, 1980) o No Sleep ‘til Hammersmith (Bronze, 1982). Per un xaval de quinze anys va ser impressionant tenir-los devant a punt per anar al Pavelló Blaugrana II, on aquella mateixa nit descarregarien el seu poderós directe. Tot decidit, vaig treure una llibreta qualsevol de la meva carpeta i els vaig demanar l’autògraf. Allà on Lemmy va recolzar la mà hi van quedar les seves empremtes digitals. Malauradament, en un cas de bulling que mai perdonaré, la colla heavy de tercer de BUP me’l va robar en el pati de l’escola. Anys després vaig poder estar al camerino d’en Lemmy a la sala Razzmatazz, i em va sorprendre descobrir que en el seu càtering hi havi una ampolla de Cacaolat com aliment per la bèstia.
Telecogresca
Barcelona (14/04/1989)
Mai vaig entendre com Lee Brilleaux podia fumar tant –jo el vaig veure cascar-se un paquet en un bolo–, i alhora tocar tan fotudament be l’harmònica. Fa morir el 7 d’abril de 1994 d’un càncer. Sempre recordaré el concert dels Dr. Feelgood el 6 de febrer de 1987 com un dels darrers que veuria a la sala Zeleste d’Argenteria. Jo venia d’un concert punk dels Kaoss Urbano a Nou Barris en que les cerveses, alguna substància tòxica i una petaca d’Aromes de Montserrat van revolucionar el meu estómac. Tot va acabar –malament– a la segona filera d’una sala plena com un ou i amb una calor asfixiant, exactament sobre les sabates de qui tenia davant. Mai més he pogut ni ensumar els Aromes de Montserrat. Però, el que són les coses, anys després ho vaig escriure en un bloc i un dia, en el concert de Wilco Johnson al Teatre Apolo l’any 2016, un espectador se’m va apropar per dir-me el ell era qui havia rebut el meu ‘obsequi’ feia 30 anys. La cara de vergonya encara em dura.
Discoteca Roc 34
Vic (27/09/1991)
L’any 1998 vaig passar tota una jornada de gira amb els Lax’n’Busto per fer un reportatge per la revista Enderrock. Aquell mateix dia tenien dos concerts programats a diferents punts del país: a l’Acampada Jove que es celebrava a Arbúcies (La Selva) i a la festa major de Calella (el Maresme). Calia fer la prova de so als dos escenaris i travessar el territori dues vegades en la mateixa jornada, un munt de kilòmetres que per a mi van ser esgotadors, però per la banda formaven part de la seva rutina i de la forma de vida des de que van començar l’any 1986. La convivència amb el grup durant aquelles 24 hores va ser excel·lent, i el resultat i l’entrega en els dos concerts va ser total i absoluta, malgrat el cansament acumulat.
Sala KGB
Barcelona (14/11/1987)
L’any 1987 El Último de la Fila ja havia aconseguit una petita parcel·la d’èxit amb els seus dos primers discos, però encara no havien tingut l’oportunitat d’acomiadar com Déu mana la seva banda anterior, Los Burros. Per això, es van aliar amb la revista Ruta 66 i van muntar una festa inoblidable a la sala KGB, en la que va quedar més gent a fora que a dins. Per fer la nit més especial, Manolo García i Quimi Portet van convidar a tots els músics que havien passat per la formació durant la seva història. L’única condició era el canvi de sexe a sobre l’escenari, pel que el grup va passar a dir-se Las Burras: el cantant se’l coneixia com ‘Manolita’, i el guitarrista ‘Quimeta’. Tots, lluïnt faldilles, tacons i sostenidors, i signant un dels concerts més surrealistes, divertits i emotius de la meva vida.
Palau Sant Jordi
Barcelona (07/12/2010)
La irrupció de Lady Gaga al panorama musical va tenir l’efecte d’un elefant en una botiga de Lladró. Va trencar esquemes, va utilitzar el lletgisme com a bandera –els seu fans els anomena ‘little monsters’–, una estètica en constant mutació, un vestuari innovador fins el punt de convertir-se en tendència estètica, i uns espectacle on la sorpresa esclata a cada cançó. Musicalment ha sabut adaptar-se a qualsevol estil, ja sigui gravant un disc de duets amb el crooner Tony Bennet o traspassant la gran pantalla amb la pel·lícula A Star is Born (Bradley Cooper, 2018), amb la que va guanyar un Oscar a la millor cançó original per “Shallow”.
Sala Zeleste
Barcelona (16/02/1985)
Era el dia del meu 18è aniversari i coincidia també amb el Carnestoltes, però en comptes de disfressar-me –cosa que mai m’ha agradat– vaig decidir ser més transgressor i anar a veure a La Polla Records a l’enyorada sala Zeleste, previ pas pel Rodri a posar-me ben torrat. Un munt d’empentes, la sala plena com un ou i jo aguantant la càmera de la família a la primera filera, esquivant escopinades i puntades de peu mentre tots corejàvem allò tan bonic de “los enanitos buenos al patrón han de matar”. Aquest concert era molt especial per a mi, ja que el meu primer article publicat en una revista va ser justament la crítica del disc Salve (Oihuka, 1984) del grup d’Agurain (Àlava) a finals del 1984. Va ser per a la revista Rock-In, un artefacte de paper i amb una grapa al mig, dirigit per la mateixa tenebrosa i estranya gent que també portaven el segell discogràfic Wilde Records. I que jo sàpiga, també és la primera ressenya que va sortir de La Polla Records en un mitjà que no fos fotocopiat.
Av. Maria Cristina
Barcelona (23/09/2018)
Amb La Pegatina hi ha un respecte i un admiració correspostos. Quan van decidir durant una temporada augmentar la família i passar a dir-se La Gran Pegatina, a l’hora de plasmar aquella bogeria a sobre de l’escenari del festival Arenal Sound de Burriana, el grup va decidir que fóssim en Bernat Almirall i jo els encarregats de fotografiar fil per randa tot el que passés. Durant un parell de jornades vaig descobrir que tot aquell caos escènic estava perfectament estudiat, i que si tot funcionava com un rellotge era gràcies a la bona sintonia que existeix en aquesta gran família.