Miles Davis – 1987

Poble Espanyol

Barcelona (16/07/1987)

L’any 1987 encara portava poc temps amb la càmera a les mans. Em venia molt de gust començar a a tastar els escenaris grans, però la sempre fràgil economia juvenil no em permetia gaire despeses en entrades de concerts. La solució era plantar-me a les portes dels locals i esperar algun punt feble, un allau de gent colant-se, o entrar als bisos quan es relaxava la seguretat. Així, vaig poder veure petits tastets dels concerts de Queen o de Supertramp al Mini Estadi del Barça, o una bona estona del concert de Miles Davis al Poble Espanyol en la programació del Festival Grec de Barcelona. En aquell concert, vaig tenir la bona pensada de portar la càmera, i vaig poder fer mitja dotzena de fotos tirades matusserament en els darrers minuts del concerts. Només una foto aprofitable, cosa que no estava del tot malament en una època predigital on no es podien tirar desenes de fotos per segon.

Miley Cyrus – 2014

Palau Sant Jordi

Barcelona (13/06/2014)

Gràcies al personatge de Hanna Montana a Disney Chanel, Miley Cyrus ja havia venut 30 milions de discos abans de complir els 18 anys, i era una estrella mundialment coneguda pel públic infantil i adolescent. Però la filla del cantant de country Billy Ray Cyrus va fer un gir total en arribar a l’edat adulta. Va passar d’actuar pel públic infantil a presentar uns shows descarats amb un evident transfons eròtic i sexual, com quan va venir a actuar al Palau Sant Jordi l’any 2014 amb la gira Bangerz Tour.

Mishima – 2017

Platja del Bogatell

Barcelona (24/09/2017)

Amb Mishima em va passar aquella estranya síndrome quan veus que aquell grup que conservaves com un secret ben guardat des de feia temps, a poc a poc veus com passa a ser de domini públic. Als concerts ja no veus als quatre de sempre, i el públic s’amplia exponencialment. És aleshores quan ja no et trobes sol fent el falset d’“El temple”, i veus que aquell secret ja no l’és, i que l’estrany ha crescut. Però afortunadament, la banda de David Carabén ha sabut mantenir la integritat amb el pas dels anys; no els ha calgut que la seva música s’utilitzés per vendre aigua mineral o per cantar les excel·lències d’un servei bancari.  Els ‘mishetes’ han aconseguit passar de l‘underground al mainstream sense vendre la seva actitud, facturant discos emotius i fent-nos vibrar a cada concert.

Mojinos Escozios – 2000

Plaça Colom

Barcelona (22/09/2000)

Amb una col·lecció d’himnes irreverents, escatològics i humorístics, els seus discos són gairebé la versió musical de la revista satírica El Jueves. A més, al capdavant tenen a un personatge com Miguel Ángel Rodríguez ‘El Sevilla’, un cantant que desconeix qualsevol mena de sentit del ridícul quan puja a un escenari.

Monica Naranjo – 2014

Sant Jordi Club

Barcelona (12/12/2014)

El que ha fet la figuerenca amb la seva carrera és digne d’aplaudiment. Va accedir a la fama mediàtica ràpidament i d’una manera fulgurant. Amb el temps, ha sabut convertir-se en una artista de culte, cremant tota mena d’etapes. I després de l’època fosca i sinistra, ara li toca el torn a a la diva decadent davant d’un públic a qui ja no li cal convèncer, ja que la seguiran cegament petit qui peti. I el que també ha aconseguit és que, si abans dividia al públic entre els que l’estimaven i els que l’odiaven, ara té un sector fidel que l’idolatra mentre que la resta de la humanitat decideix ignorar-la. I això és molt bo.

Monotonix – 2010

Festival Primavera Sound

Barcelona (25/05/2010)

Quan vaig arribar al recinte del Fòrum al Primavera Sound 2010, el company fotògraf Pablo Leoni em va animar a intentar arribar al concert dels israelians Monotonix a l’altra banda del recinte. Vam arriba-hi corrent, però no vam veure a ningú a sobre de l’escenari, tot i que la música sonava eixordadora pels altaveu. El grup havia decidit trencar convencionalismes i sortir directament a tocar per enmig del públic, demostrant que el rock’n’roll encara podia ser perillós, imprevisible, divertit, salvatge, bèstia i provocador; sobretot quan el cantant Ami Shalev es va fixar en la meva panxa, i sense pensar-s’ho dues vegades va decidir posar-se dins la meva samarreta.

Monstruación – 1986

Carrer Blanc

L’Hospitalet de Llobregat (20/04/1986)

A més de La Banda Trapera del Río, la ciutat satèl·lit de Cornellà també va donar altres fills esgarriats que van beure del punk suburbial i del rock sorgit de les clavegueres, com eren els Monstruación, nascuts el 1984. Un dels pocs grups que ha sabut sobreviure al pas de les dècades i als diferents canvis de formació, i que encara es mantenen en actiu avui en dia.

Morrissey – 2014

Sant Jordi Club

Barcelona (10/10/2014)

Només en un concert de Morrissey es pot veure una espectadora esperant l’inici de l’actuació llegintun llibre de Hermann Hesse, i només a Morrissey se li pot acudir presidir l’escenari amb un retrat gegantí d’Oscar Wilde, com es va poder veure al concert que va oferir al FIB el 2006. I sota la mirada atenta del poeta, Mozzer va exhibir tot el seu catàleg de posats afectats, donant fuetades amb el cable del micròfon, canviant-se de camisa i ensenyant el pit com només ell ho sap fer.

Mudvayne – 2001

Festimad

Móstoles (Madrid) (18/05/2001)

El nu-metal semblava ser l’única sortida de les hordes metàl·liques per no passar calor a dins de xupes de cuir i pantalons ajustats, i poder donar joc a les bermudes, les Converse i les samarretes. Però després dels discos de Deftones, Limp Bizkit, Korn, P.O.D. i Incubus, la font es va esgotar, es van acabar les idees i el nu-metal va quedar a mig camí del que podria haver estat. I enmig de terra de ningú van quedar-hi Mudvayne, un grup d’Illinois que musicalment feia exactament el mateix que els seus companys generacionals, però van decidir afegir una mica de color a la seva imatge amb capes de pintura a base de cops de brotxa que es desfeien per la calor. Van seguir gravant regularment, però sense passar de ser ensangonats teloners de segona.

Muse – 2013

Estadi Olímpic Lluís Companys

Barcelona (07/06/2013)

Vaig veure per primer cop al grup de Matt Bellamy al Festimad de Móstoles de 2001. Estaven tocant amb llum de dia, sense un públic fidel i presentant les cançons del recent estrenat Origin of Symmetry (Taste Media, 2001). Però allà ja van donar mostres de la seva voluntat de grandiloqüència i les seves ambicions. Amb els anys, les sales de concerts se’ls van quedar petites, i van anar creixent sense parar fins a omplir estadis. Però Muse tenen també el trist rècord de posar-nos el més lluny possible per fer-lis fotos. Això va passar quan van actuar al Palau Sant Jordi l’any 2009, enmig d’una grada frontal a desenes de metres de l’escenari. En canvi, quan ho van fer a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, també estàvem allunyats, però el senyor Bellamy va tenir el ‘detall’ d’acostar-se a la segona cançó per no haver de tornar a casa amb la targeta de memòria buida.

N’Gai N’Gai – 1987

Plaça de Catalunya

Barcelona (08/05/1987)

Mai vaig entendre com en plena contraposició amb l’anomenada ‘movida madrileña’, els grups d’allò que s’anomenava el ‘meneo barcelonés’ no utilitzessin més el fet diferencial de la llengua catalana per reivindicar el seus origens. Potser no vaig viure la generació anterior i no veia cap necessitat de ‘matar al pare’. Per això no m’importava gens que bandes com Detectors, Hidràulics Mai Tips, Elásticos o N’Gai N’Gai utilitzessin el català amb tota normalitat… però sempre em va semblar insuficient. Per això el 1993, amb altres còmplices, vam decidir fundar la revista Enderrock.

Nashville Pussy – 1998

Sala Mephisto

Barcelona (13/12/1998)

Aquella mateixa nit havia decidir anar a cobrir un festival benèfic al Palau Sant Jordi; el primer –i únic– Festival de la Solidaridad, dirigit per Paco Lobatón. El cartell prometia amb –sobretot– Elvis Costello, Alanis Morissette, Neneh Cherry, Bob Geldof, Dulce Pontes i patums nostrades com Ana Belén y Víctor Manuel, Miguel Ríos, Jarabe de Palo o el presentador Miguel Bosé. Allò era literalment un maleït plató televisiu on la música era el de menys, un simple atrezzo. A sobre, als fotògrafs ens van posar a la quinta forca per no molestar gaire. A la que va sortir Elvis Costello a fer «This House is Empty Now» sol al piano, ja no hi havia cap raó per perdre miserablement més temps allà. Vaig agafar els trastos i vaig decidir baixar fins a la sala Mephisto –actualment Bóveda– on tocava un grup que ens havien recomanat molt: Nashville Pussy. I no me’n penedeixo gens d’haver canviat els plans al darrer minut.

Neil Young – 2016

Poble Espanyol

Barcelona (20/06/2016)

Esquerp però amb una certa escletxa d’accessibilitat, el canadenc Neil Young és tot un mestre a l’hora de parlar de música en directe. Tot i això, a la gira Rebel Content Tour va permetre fer fotos només al principi del concert, amb una acústica i sense la banda, els joves Promise of Real. Un grapat de cançons sorgides de l’ànima però que poc tenien a veure amb l’explosió energètica que vindria després en els seus directes.

New York Dolls – 2007

Sala Sidecar

Barcelona (09/11/2007)

A les quatre parets dels baixos de la Plaça Reial on habita la sala Sidecar he vist tota mena de concerts. Allà he vist l’escenari més atapeït de músics al concert de Pau Riba amb els Perucho’s presentant Astarotuniversdherba el desembre de 1998. Allà he anat al concert amb menys públic que he vist mai… de fet vaig ser l’únic que es va interessar per un concert programat del ‘jutge’ Rafael Subirachs en el Circuit ACIC, que finalment es va suspendre. I allà he assistit a la major quantitat d’ànimes amuntegades per metre quadrat en la festa grossa que Sidecar va muntar per celebrar els seu primer quart de segle d’activitat portant als mítics New York Dolls a rebentar la sala amb un concert memorable.

Nick Cave – 2015

Auditori del Fòrum

Barcelona (21/05/2015)

Tenir al davant Nick Cave sempre és impressionant. Ha sabut convertir en un espectacle particular la seva gran expressivitat, la interpretació del costat més fosc de l’ànima i els racons inexplorats del cor. Una mirada seva pot intimidar, ja sigui des del piano o des de l’escenari d’un gran festival com el Primavera Sound, per fer-nos fora del fossar al final de les cançons de rigor per fotografiar-lo.

Nick Lowe – 2016

Sala Sidecar

Barcelona (12/12/2016)

Els baixos de la Plaça Reial –on està situada la sala Sidecar– són uns dels espais de la ciutat on em sento més a gust. Des de fa molts anys, he rebut una hospitalitat difícilment superable, i sempre estaré agraït del tracte em va donar el desaparegut Quim Blanco i l’actual equip que gestiona la sala. Allà hi he volgut fer la presentació de l’Enderrock 300, del meu llibre Balas perdidas (66 RPM Edicions, 2011) –juntant a bandes com Ultratuita, Escalones, Fromheadtotoe o Brighton 64–; i també vaig participar a l’exposició de 1.000 fotos, 5.000 concerts amb imatges realitzades a la sala. Per aquesta celebració vam tenir el plaer de veure al britànic Nick Lowe acompanyat de Los Straitjackets.

Nightwish – 2015

Rockfest

Santa Coloma de Gramenet (23/07/2015)

La presència femenina al món del heavy metal és minsa, però contundent. Aquesta banda finesa ha tingut a la seva formació diverses vocalistes al servei dels seu heavy èpic. És, sens dubte, el grup més emblemàtic del metall simfònic amb cantant femenina al capdavant. Tot i que el record de Tarja Turunen al capdavant és inesborrable, el grup ha sabut sobreviure al canvi de cantant gràcies a la força escènica i la qualitat vocal de Floor Jansen.

No doubt – 1997

Palau d’Esports

Barcelona (04/10/1997)

Podien haver quedat com un one-hit-wonder, però No Doubt i la seva cantant Gwen Stefani van saber sobreviure a l’èxit massiu de “Don’t Speak”, tot i que la seva època de regnat va ser el primer lustre dels anys noranta. Durant el segle XXI, el grup ha tingut diverses resurreccions.

Nueva Vulcano – 2016

Sala Apolo

Barcelona (18/02/2016)

Durant el 2016, els organitzadors del cicle de concerts Curtcircuit van comptar amb en Carles Rodríguez, en Jordi Vidal i un servidor com a fotògrafs dels concerts programats per aquella temporada. Volien plasmar tres punts de vista diferents de cadascun dels concerts, incloent-hi la càrrega i descàrrega de l’equip, les proves de so i tot el que envolta cada actuació. No cal dir que treballar al costat de aquelles dues bèsties de la fotografia de concerts va ser una experiència enriquidora, i tot un plaer compartit entre riures, llaunes de cervesa, rock i fotografies. Un dels primers concerts que vam fer plegats va ser aquest de Nueva Vulcano, que van compartir cartell amb Las Ruinas.

Oasis – 2009

Festival FIB

Benicàssim (16/07/2009)

Aquell 2009, les coses no van acabar gaire bé entre els germans Gallagher. El seu concert al FIB va ser una de les gotes que va fer vessar el got. El mateix grup el va qualificar com una “autèntica pèrdua de temps”. Els constants problemes de so van anar emprenyant al més murri dels germans –a la fotografia, Liam amenaça al tècnic de so amb tallar-li el coll–, i enmig de “Wonderwall” va abandonar l’escenari. Noel Gallagher ho va intentar solucionar, però el concert –i la banda– ja estava ferit de mort. Poques setmanes després, el 28 d’agost, una batussa entre els dos en un festival francès va acabar amb la història de la banda mancuniana.

Obeses – 2016

Teatre Nacional de Catalunya

Barcelona (08/10/2016)

El primer cop que els vaig veure va ser l’any 2011, en un petit escenari de la Fira de Vila-Seca, a una hora avançada de la nit i davant de poc públic. La capacitat camaleònica de la banda em va fascinar, i així ho vaig intentar transmetre a la crònica. Un dia, el director de la seva discogràfica em va insinuar que els havia fitxat gràcies a que jo els recolzava. No sé si creure-me’l. Possiblement, el concert on millor m’ho he passat va ser el de TNC, on es va poder visualitzar en carn i ossos tot l’imaginari i els personatges que han quedat immortalitzats a les seves cançons.

Obrint Pas – 1996

Sala Nexus

Vic (28/09/1996)

Ser un dels membres fundadors de la revista Enderrock m’ha portat a l’apassionant circumstància de poder veure com una banda neix, creix i fins tot desapareix. Aquest va ser el cas del grup de la capital valenciana. Quan tot just eren un xavals adolescents, ja vaig tenir la oportunitat de fotografiar-los quan es van presentar al segon Concurs de Maquetes Enderrock –predecessor del Sona9–. Van guanyar-lo exaequo amb els gironins Zitzània després d’actuar a la mítica sala Nexus al llunyà Mercat de Música Viva de Vic de 1996.

Oques Grasses – 2014

Sala Razzmatazz

Barcelona (23/12/2014)

Al principi, un servidor pensava que aquesta banda osonenca no era més que un nom a recer de l’èxit de Txarango. Però el sentit surrealista de les seves lletres, la varietat de colors de la seva música, un sentit únic de l’humor i la seva posada en escena, em van fer canviar d’opinió i trobar la personalitat pròpia de la banda dirigida per Josep Montero.

Ozzy Osbourne – 1992

Sala Zeleste

Barcelona (04/03/1992)

Diu la llegenda que el seu genoma està sent estudiat per esbrinar com ha pogut sobreviure a tantes dècades d’excessos amb les drogues i l’alcohol. Les anècdotes s’acumulen quan parlem del cantant de Black Sabbath: coloms i ratpenats decapitats a mossegades, fileres de formigues esnifades, denúncies per incitacions al suïcidi per la cançó “Suicide Solutions”, o la confirmació de que ell i els que l’envolten estan com una cabra al reality show The Osbournes.

Paco de Lucia – 2004

L’Auditori

Barcelona (04/05/2004)

És tot un luxe poder estar amb la càmera davant del geni de la guitarra nascut a Algecires l’any 1947. Tot un mite de la guitarra espanyola amb una influència fonamental, no només en el flamenc, sinó també en qualsevol tipus de música, com ho demostren els 38 discos que es van editar oficialment amb el seu nom a la portada.

Patti Smith – 2012

Palau de la Música Catalana

Barcelona (19/11/2012)

La recordo passejant abans de la seva actuació pel recinte del Senglar Rock, a les Basses d’Alpicat de Lleida, acompanyada per Tom Verlaine (Television) i abraçant els arbres del parc per sentir la seva energia. Era ella, l’única, la que poques hores després ens posaria la pell de gallina sobre l’escenari, L’antidiva de Nova York és potser la persona més lliure i pura que mai hagi hagut a les empantanegades aigües del rock’n’roll.

Paul McCartney – 1993

Palau Sant Jordi

Barcelona (27/10/1993)

Beatles o Stones? L’etern dubte. Jo, en la meva adolescència, em vaig decantar més cap els Rolling Stones. La imatge bruta de Keith Richards em seduïa molt més que no els encorbatats de Liverpool, i vaig començar a acumular tot el material que podia trobar de Jagger i Richards. Però els anys posen les coses al seu lloc, i poc a poc he anat assimilant el cançoner beatle. Això si, entre la nova dicotomia entre Lennon o McCartney, les meves passes es dirigeixien cap al marit de Yoko Ono.

Paul Weller – 2015

Jardins de Pedralbes

Barcelona (02/07/2015)

Encara no sé com va caure a les meves mans una còpia del Sound Affects (Polydor, 1980) a principis dels anys 80; suposo que triant i remenant en alguna cubeta de saldos de Discos Castelló, o de qualsevol de les botigues mítiques que omplien el carrer Tallers. Però beneït va ser aquell dia! Aquella portada formada per collages, aquella manera d’entendre el pop amb respecte als clàssics però amb la energia de la joventut, aquelles cançons com “Start!”, “That’s Entertainment”, o “Pretty Green”,… Va ser una d’aquelles llesques de vinil negre que queden enregistrades en la memòria per la resta de la vida. Vaig coincidir amb el músic de Woking al festival dels Jardins de Pedralbes de l’any 2015. El fotògraf oficial del festival em va demanar que el cobrís aquella nit. A l’hora d’entrar a camerinos per fer-li la foto amb l’amfitrió de l’acte, el de seguretat em va dir, amb confiança, que estava nerviós i que no se’l molestés gaire. Així que tot va quedar amb la foto de rigor amb en Martín Pérez i una encaixada de mans per agrair-li tants anys de cançons.

Pearl Jam – 2018

Palau Sant Jordi

Barcelona (10/07/2018)

Sempre ha fet la impressió que Pearl Jam van arribar a la lliga dels grans estadis de manera accidental. És una banda Massa honesta per poder alimentar la maquinària mercadotècnica. Però amb els anys, el grup de Seattle no només s’hi ha sabut adaptar, sinó que també ha aconseguit transformar les condicions adverses i traslladar-les al seu espai. Només així s’entén com fins i tot la xafogor que imperava al Palau Sant Jordi la nit d’un 10 de juliol encara fes més factible aquella sensació d’unitat entre públic i banda: tots amarats de suor i deixant-se sorprendre per un repertori sense fissures, a l’abast del seguidor més exigent. Una nau ben comandada per Eddie Vedder, que va fer el possible per llançar-la directament contra la tempesta perfecta.

Pepe Risi -1989

Sala Zeleste

Barcelona (12/04/1989)

‘Dile a Pepe Risi que ya puede sonreir / él mató el silencio en las calles de Madrid’ deia la lletra de Sabino Méndez que cantava Loquillo a la cançó “En las calles de Madrid” en el seu segon disc ¿Dónde estabas tu en el 77? (DRO, 1984). Pepe Risi va ser una imatge icònica del rock més canalla, sempre amb una cigarreta eterna aguantada amb un somriure als llavis i l’eterna jupa de cuir. Va haver de substituir al plorat Toño Martín a les veus de Burning, i ho va saber fer amb elegància i respecte. Va morir l’any 1997 per una neumònia provocada per diverses addicions.

Peret – 2007

Plaça de Catalunya

Barcelona (21/09/2007)

Durant molts anys, la figura d’en Peret va viure entre el mite caspós de l’època franquista i l’eterna reivindicació per la seva innegable aportació al món de la rumba. Afortunadament, el temps l’ha posat en el lloc adequat de la memòria col·lectiva, i el seu llegat segueix estant d’actualitat. Un dia, a mitjans dels anys 80, vaig anar a buscar una sala del barri d’Hostafrancs, on hi actuava Diafragma 77; però la vaig trobar tancada, i s’havia transformat en una església evangèlica en plena zona gitana del barri. En sentir música a dins, vaig decidir treure el nas i em vaig trobar al ‘pare Peret’ –aleshores retirat del món de la música per dedicar-se a feines més espirituals– fent el ventilador amb una guitarra acústica i cantant “Cristo tiene poder, cristo es poderoso”, una tornada que anys després seria coneguda –canviant el ‘Cristo’ per ‘Barcelona’– i convertint-se en un dels himnes dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992.

Pete Doherty – 2019

Sala Sidecar

Barcelona (17/08/2019)

Del cel a l’infern pel camí de les drogues. Molts recordaran un concert de Pete Doherty a un Primavera Sound en que es va posar a cantar a mig metre del micròfon, tot convençut que era a lloc. Capaç dels concerts més fantàstics i dels desastres més totals, des de fa uns anys ha trobat la seva pau al districte santcugatenc de La Floresta. Allà fa vida de veí, i sovint treu la pols a la seva guitarra i fa algun concert acústic en algun bar de la contrada. I de vegades, creua el Tibidabo i es planta a la sala Sidecar per oferir un concert sorpresa completament casolà, on fins i tot els seu quisso hi està convidat. Per poder aconseguir una entrada per algun d’aquests concerts –desendreçats i caòtics com el seu autor– hi ha qui ha arribat a oferir 500 euros.

Piorreah – 1996

Ateneu de Nou Barris

Barcelona (30/05/1986)

Nascuda l’any orwellià de 1984, la banda es va convertir en l’excepció més punk en una escena on el hardcore pujava graons. Conscienciats i solidaris, van actuar en actes de suport a la Plataforma Unitaria Antirepresiva de Jóvenes (PUAJ), impulsada desprésd’unes detencions indiscriminades de punks a la plaça Reial de Barcelona el 1986.

Pisando Fuerte – 1986

CF Guineueta

Barcelona (19/07/1986)

Quan la revista El Jueves va demanar al dibuixant Carlos Azagra que fer uns personatges basats en el punk, va descobrir que a sota de casa seva a Santa Coloma, hi havia el bar 1981, on també hi assajava un grup anomenat Olor Insoportable. El cantant es feia dir Pedro Pico i el bateria Pico Vena, i allà van néixer els personatges més reconeguts del dibuixant. El grup va passar a dir-se posteriorment Pisando Fuerte, i van ser la banda skin i punk-oi! més important de la ciutat del Barcelonès.

PJ Harvey – 2001

Festival FIB

Benicàssim (05/08/2001)

La primera visita de PJ Harvey va ser amb Automatic D’Lamini liderats per John Parish. Va actuar a una sala KGB gairebé buida l’1 de juliol de 1989. La noia tímida que va amagar-se a l’hotel abans que sortir a conèixer les bondats i perills del Drugstore de Passeig de Gràcia, onze anys després es va cruspir tot un Festival de Benicàssim ella soleta, provocadora i amb un grapat de cançons inqüestionables.

Porco Bravo – 1996

Sala Apolo

Barcelona (30/12/1996)

El primer cop que vaig veure els Porco Bravo eren teloners dels noruecs Turbonegro a la sala Razzmatazz 2 l’any 2014. L’impacte de la banda de Baracaldo va ser brutal; tenien una actitud a l’escenari de les que m’agraden: directes en que passen constantment coses durant tota l’actuació, i on no tens ni un moment per anar a buscar una cervesa a la barra. Són capaços de treure una taula de surf per anar per sobre dels caps del públic, oferir salts espectaculars, focs artificials o agafar el setlist, grapar-se’l a la panxa i calar-li foc. A partir d’aquella primera actuació vaig intentar anar-los a veure allà on calgués, encara que hagués de creuar tot Euskadi per plantar-me a la festa major d’Irun. No cal a dir que fora de l’escenari tots eren un tros de pa i la millor companyia per anar a fer unes cerveses després del concert.

Portishead – 2012

Poble Espanyol

Barcelona (22/06/2012)

Físicament, Beth Gibbons ha passat de la bellesa fràgil dels seus inicis a la duresa de les arrugues de Marianne Faithfull; però continua refugiant-se en una timidesa que fa que es giri d’esquenes mentre no canta. Una banda única que aconsegueix en les seves actuacions un ambient gairebé místic.

Prince – 1998

Palau Sant Jordi

Barcelona (19/12/1998)

Creador infatigable, els atemptats de París del 13 de novembre de 2015 van fer que s’ajornés el concert que Prince Rogers Nelson havia anunciat al Gran Teatre del Liceu. La seva mort, quatre mesos després, ja va fer impossible fotografiar de nou un dels artistes més carismàtics que he vist mai en un escenari.

Prodigy – 1997

Festimad

Móstoles (Madrid) (03/05/1997)

Te n’adones que et fas gran quan vas a un festival i descobreixes que no coneixes a un dels caps de cartell. Al Festimad de Móstoles de l’any 1997, tots coneixíem els noms de la part de dalt del cartell com Dover, Suede –que no van voler tocar perquè el seu nom sortia després del d’Extremoduro–, Beck, Henry Rollins o Sick of It All. Però allà hi havia el nom de The Prodigy, que no quadrava… l’escena electrònica s’obria pas en els festivals del rock. Després de fotografiar-los durant les tres primeres cançons, els de la colla amb la que vaig anar fins allà ho vam tenir molt clar: agafar el cotxe, fugir d’allà i refugiar-nos al bar Cocodrilo Club regentat per Johnny Cifuentes dels Burning i acabar la nit brindant pel rock’n’roll.

Pulp – 1998

Doctor Music Festival

Escalarre (10/07/1998)

Sí, jo també he exercit de fan en alguna ocasió. Tot i que, amb una acreditació penjada del coll, de vegades és força més fàcil i t’estalvies hores d’espera. Això ho vaig aprofitar al Festival de Benicàssim per demanar-li a en Jarvis Cocker que em signés aquesta foto feta al mític Doctor Music Festival del 1998. Va ser un amor a primera vista. Pulp va ser un exemple de banda descoberta en un festival, i que a la tornada ens feia córrer fins a la botiga de discos per comprar els seus darrers treballs; en aquest cas, el clàssic Different Class (Island, 1995) i el no menys imprescindible This is Hardcore (Island, 1998).

Quimi Portet – 2007

Auditori Barradas

L’Hospitalet de Llobregat (15/03/2007)

A la gira de presentació de Matem el dimarts i els divendres (Quisso Records / Música Global, 2007), en Quimi Portet em va proposar una juguesca. La cosa consistia en que en els concerts on hi anés, li fes un gest; aleshores, ell pararia el concert, faria aixecar a tothom de les seves cadires, i sense tocar ni una nota faríem una foto que semblés que allò era l’hòstia. Dit i fet, van ser diversos els concerts on em va presentar com ‘el millor fotògraf del mon’ (glups!) i aconseguia trencar la formalitat del concert per aconseguir uns petits instants de bogeria.

R.E.M. – 2005

Palau Sant Jordi

Barcelona (09/02/2005)

Va ser una banda sobrevalorada? Van trair als seus seguidors en arribar al rock d’estadis? Els R.E.M. són una banda plena de contradiccions, però també amb un bon grapat de cançons a prova de bombes i una trajectòria musical que mai va abandonar el risc en la composició. A més, Michael Stipe, Mike Mills i Peter Buck van saber-ho deixar quan estaven en el punt més alt de la seva popularitat i –de moment– no han caigut als cants de sirena d’una gira de retorn.

Radiohead – 1993

Sala Zeleste

Barcelona (25/11/1993)

Sempre crec que val la pena arribar abans als concerts per poder veure als teloners. Per a ells és la seva gran oportunitat, un baptisme de foc que consisteix enfrontar-se a un públic que no els coneix de res i intentar convéncer-los, tot i que toquin amb inferioritat de condicions de llum i so. La banda de Thom Yorke tot just acabaven de publicar Pablo Honey (Parlophone, 1993) i “Creep” gairebé no sonava a les ràdios, quan van ser convidats a obrir per la gira dels James. Aquella va ser la primera vegada que Radiohead van actuar en un escenari català.

Rammstein – 1998

Sala Zeleste

Barcelona (17/05/1998)

Difícil d’oblidar el primer concert de Rammstein l’any 1997 a les quatre parets amb columnes enmig de la sala Garatge. Aquella nit van portar la pirotècnia que anys després deixaria bocabadat qualsevol pavelló allà on toquessin. Flamarades de tota mena, teclistes sodomitzats en viu, passejades en barca per damunt dels caps del públic, llançaflames i petards, traques i mascletàs de tota mena per una banda germànica que a cada gira han buscat el ‘més difícil encara’.