!!! – 2007

Festival Summercase

Barcelona (14/07/2007)

Quan !!! havien d’actuar a la jornada de tancament el Primavera Sound al CCCB, vam veure al seu cantant Nick Offer com pujava a l’escenari amb crosses i força afectat en la mobilitat. La nit abans del festival va tenir les seves conseqüències… Però un cop va començar el concert, aquell home ferit i derrotat va canviar radicalment. La música el va guarir, i va sortir amb l’energia habitual, acostant-se al púbic i buscant el contacte directe. Això sí, va estalviar-se fer els seus espectaculars salts.

091 – 1989

Sala Zeleste

Barcelona (16/11/1989)

En els 091 hi conflueix tot el que qualsevol aficionat pot desitjar quan descobreix una banda de rock: lletres intel·ligent, actitud, bona veu, encertades guitarres, amor incorruptible al rock, arrels, forta personalitat, directes incendiaris i un grapat de bones cançons. Però amb tot això… com és que el grup granadí no va aconseguir sortir més enllà dels cercles de culte? Recuperar bandes com els ‘Cero’ va ser el que em va portar a escriure un llibre com Balas perdidas (66 RPM Edicions, 2012) i posar-los a la portada. Un llibre per reivindicar les bandes de rock que mai van tenir el reconeixement que el seu talent requeria.

A$AP Rocky – 2015

A$ap Rocky

Festival Sónar

L’Hospitalet de Llobregat (19/06/2015)

Per un agnòstic no gaire convençut en la música electrònica com sóc jo, el cartell del Sónar molt sovint és un jeroglífic difícil de resoldre. És tot un repte esbrinar què s’amaga al darrera de noms impronunciables, descobrir bandes que s’avancen al temps, deixar-se seduir per autèntics desconeguts o descobrir que aquests suposats desconeguts tenen milers de fans, com és el cas del raper nordamericà A$AP Rocky. Per sort, en alguns fossars tenim a companys experts com Toni Rosado del portal Scanner FM, que sempre ajuda amb els seus consells a treure tot el profit a les llargues jornades del festival.

AC/DC – 2009

AC/DC

Palau Sant Jordi

Barcelona (31/03/2009)

Fotografiar la banda d’Angus Young és tot un luxe. És un grup que sap que ho deu tot a un públic fidel que els segueix des de fa dècades i que es renova gira rere gira. Encara que canviïn cantants i components, la gent sap què trobarà a cada concert: riffs de guitarra electritzants, himnes rockers i l’eterna autopista cap a l’infern del rock.

Accept – 2018

Els Accept són una banda de heavy germànica; tot un estereotip, però també una forma de demostrar que el metall pot evolucionar, malgrat haver-hi sempre una base indestructible. Ja poden canviar les formacions, que l’esperit sempre sobreviurà. Ja poden fer tots els posats del món, repetir els riffs de guitarra gira rera gira, que sempre tindran una base de fans disposats a deixar-se hipnotitzar per la seva força.

Aerosmith – 2017

Rockfest

Santa Coloma de Gramenet (02/07/2017)

La mítica banda nord-americana Aerosmith és la darrera llegenda viva d’una època en què el rock s’escrivia conjugat amb sexe i drogues. De fet, ningú hauria apostat que quatre dècades després d’haver publicat Toys in the Attic (Columbia, 1975) els podríem tornar a veure a dalt d’un escenari. Si a la gira del 2010 –que va fer parada al Palau Sant Jordi– el guitarrista Joe Perry i el cantant Steven Tyler no es van creuar ni mitja mirada, set anys després semblaven cul i camisa, compartint lideratge i força escènica a la passarel·la que s’endinsava en el públic. Tot i això, va ser el bigotut Tyler qui va atraure la majoria de les mirades, enfundat en un look impossible que només a ell podia vestir a la perfecció.

Airbourne – 2013

Sala Apolo

Barcelona (19/11/2013)

Sí. La imatge més reconeguda d’Airbourne pertany al moment en que el cantant Joel O’Keefle s’endinsa entre el públic, agafa una llauna de cervesa i l’obre a cops de cap. Però en aquesta ocasió, he preferit triar una imatge del seu catàrtic concert a la sala Apolo on el juganer australià va endinsar-se entre el públic, va pujar fins el primer pis i va alçar-se a la taula de llums. Qui hagi estat alguna vegada en aquella plataforma minúscula durant un concert ple, sabrà que la tremolor és constant i que fer-ho és tot una temeritat.

Albert Pla i Tortell Poltrona – 2017

L’Auditori

Barcelona (04/01/2017)

Em van encarregar fer les fotos oficials de l’espectacle Projecte PP, i us puc jurar que mai he rigut tant mentre feia fotos a un escenari. Són dos personatges entranyables, dos artistes que admiro en cadascuna de les seves facetes, i junts van ser capaços de crear una química insuperable per sobre d’edats i condicions.

Alice Cooper – 2002

Palau Sant Jordi

Barcelona (11/12/2002)

Durant els anys del glam rock era fàcil cridar l’atenció si es tenia prou imaginació. Vincent Fournier va aconseguir crear tot un imaginari esperpèntic amb l’ambigüitat suficient d’un nom artístic com Alice Cooper i amb un bon catàleg de bogeries portades a l’escenari: camises de força, parts sense epidural, assassinats, boes constrictores i la decapitació de l’estrella del xou.

Alicia Keys – 2008

Pavelló Olimpic

Badalona (30/11/-0001)

Alicia Augello-Cook Dean, més coneguda com a Alicia Keys, ha sabut créixer com a artista, més enllà de la maduresa qualitativa; i a sobre de l’escenari ha après prou recursos per deixar bocabadat al públic. Cantant, compositora, pianista, arranjadora, productora, actriu i també dedicada a les causes humanitàries, a Alicia Keys ja no li cal disfressar-se de diva perquè ja ho és. Ella sola, asseguda al piano sense cap més acompanyament, aconsegueix posar de peu qualsevol auditori que tingui al davant.

Animal – 2018

Parc de l’Espanya Industrial

Barcelona (21/08/2018)

La primera vegada la vaig agafar pels pèls, gairebé se m’escapa. En acabar l’actuació, vaig consultar-li al Gerard Aledo ‘Goku’, líder d’Animal, si aquest salt coordinat el feien sempre durant la versió de “Qué bello es vivir” del cantautor malagueny El Kanka. Amb la resposta afirmativa ja vaig tenir clar quan i on havia de ser el meu lloc al proper concert de la banda de Sant Quirze del Vallès.

Anti/Dogmatikss – 1986

CF Guineueta

Barcelona (19/07/1986)

Ells van ser la veu i el crit del punk més anarquista. Nascuts l’any 1983, la seva formació va ser variable, ja que més que un grup eren un col·lectiu unit per la difusió d’un missatge proper a la filosofia dels britànics Crass –contraris a la revolució violenta, les drogues, les imposicions de l’Estat i el servei militar–. Van editar dues maquetes: Rompan filas (1984) i Nooooo (1988), i un munt de temes escampats en recopilatoris i cintes d’arreu del món.

Antonia Font – 2013

Sala Barts

Barcelona (20/02/2013)

L’any 1999 els vaig fer fotos al Rock’n’Llengua de Palma, un festival que van obrir a s’hora baixa. Aleshores no m’hagués jugat ni una espardenya que aquells xavalets serien la peça clau de la renovació del pop català del segle XXI; i a més, el primer grup del món en introduir la paraula ‘esternoclestmastoideu’ i entronitzar els llapis d’Ikea a la categoria d’art. Amb el pas del temps, tota la seva discografia ha aconseguit revaloritzar-se, i alhora seguir sonant entranyablement natural.

Antonia Vega – 1991

Sot del Migdia

Barcelona (22/09/1991)

Podria haver escollit qualsevol foto dels darrer concerts de la seva carrera en solitari, o de quan va venir amb Nacha Pop el 2007. Però el pas dels anys anava deixant dolorosos solcs al seu rostre i al seu cos. Mai a les seves cançons. És per això que prefereixo recordar-lo així, l’any 1991 —igualment prim, trist i solitari— just quan començava la seva carrera en solitari amb el seu disc No me iré mañana (Área Creativa, 1991).

Arch Enemy – 2018

Sala Razzmatazz

Barcelona (19/01/2018)

La presència escènica de la cantant Alissa White Gluz és absolutament magnètica; és impossible treure-li els ulls de sobre. Per a un profà en la matèria, segur que li sobta escoltar una veu associada al death metal de la gola d’una presència tant rotundament femenina. I aquest és el gran encert de la banda: congeniar un estic de difícil accés per a un públic majoritari amb una estètica convincent que sobretot esclata en directe.

Ariel Santamaria – 2006

Festival Senglar Rock

Lleida (30/06/2006)

No content amb destrossar els timpans encapçalant grups com La Banda d’en Pere Mata o La Banda del Doctor Juanchi, Ariel Santamaria va decidir donar un pas cap al panorama polític encapçalant la C.O.R.I. (Coordinadora Reusenca Independent). A les eleccions de 2007 va ser elegit conseller de l’Ajuntament de Reus, càrrec al que va accedir vestit d’impersonator d’Elvis, i l’any 2010 es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya amb la transformista Carmen de Mairena en el número dos de la llista. L’any 2008, una de les fotos que li vaig fer al festival Senglar Rock, va ser utilitzada i manipulada sense autorització per intentar erosionar la seva imatge política.

Aspencat – 2017

Festival Acampada Jove

Montblanc (13/07/2017)

Des de l’any 1996, les JERC (Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya) organitzen unes jornades políticofestives, on la música és l’element primordial. Van començar a Arbúcies, van passar per Sant Celoni, i es van acabar establint des de fa més d’una dècada a Montblanc, la capital de la Conca de Barberà. L’Acampada Jove ha acabat esdevenint un punt d’unió del jovent amb inquietuds socials i polítiques d’arreu dels Països Catalans, amb una banda sonora a l’alçada de les expectatives. Si durant anys van ser els valencians Obrint Pas un dels noms imprescindibles dels escenaris de l’Acampada, el relleu generacional el va prendre el grup de la Marina Alta Aspencat. Amb uns inicis més propers a la patxanga, el grup va saber construir un llenguatge propi i personal on hi cabien el reggae, l’skà, el drum’n’bass i l’electrònica.

Avatar – 2018

Sala Bikini

Barcelona (25/03/2018)

Extravagants, teatrals i gairebé còmics, els suecs Avatar van trobar la influència del món del circ i dels pallassos gràcies a Hellzapoppin, un grup amb un freak show d’allò més espatarrant. El cantant Johannes Eckerström es transfigura en el seu paper de clown maleït, amb un estil que va des del heavy i el rock més clàssic fins a la foscor del metall extrem.

Backyard Babies – 2019

Sala Razzmatazz II

Barcelona (01/05/2019)

Formar part de la família de l’staff del Ruta 66 m’ha portat també a descobrir meravelles com les de l’escena rockera escandinava, amb grups com Hellacopters, Turbonegro, Gluecifer o Backyard Babies. Encara recordo entrar a l’atapeïda sala Mephisto de Barcelona per aconseguir una foto decent del guitarrista Dregen que funcionés perfectament a la portada de la revista. Poden passar els anys, que la banda no ha perdut ni un gram de la seva força en directe.

Barricada – 1989

Palau d’Esports

Barcelona (23/12/1989)

L’any 1987 vaig fer un viatge iniciàtic que va començar a l’estadi Santiago Bernabeu de Madrid per veure als Pretenders i a U2, que va seguir a l’Aste Nagusia de Bilbao, va continuar a diverses festes majors d’Euskadi, i va acabar als carrers del casc antic de Pamplona. Als carrers d’una Iruña amb ressaca dels sanfermines, els Barricada ja estaven celebrant aniversaris. Era exactament el seu cinquè aniversari, i van fer-la grossa amb un concert al bar Garazi del carrer Calderería, un cau petit i esquifit on gairebé no hi cabien ni els músics. No cal dir que allò va ser l’hòstia en patinet on tampoc van faltar-hi càrregues policials, empentes i corredisses en un barri conflictiu. Era la època del No hay tregua (BMG Ariola, 1986). Com a bon fanzinaire, vaig aprofitar l’ocasió per fer una molt improvisada i ‘cutre’ entrevista al Drogas dues hores abans del concert. Rellegint-la ara, me n’adono que el guapo dels Barricada se’m va rifar totalment, però em va deixar algunes perles impagables: “Som quatre tipus que no tenim ni puta idea de música” o “de moment volem fer-nos milionaris, em vull comprar un bon cotxe i anar amb una tia com les que surten als anuncis”.

Bauhaus – 2018

Sala Razzmatazz

Barcelona (19/11/2018)

Sempre m’ha fascinat la estètica i la música de Bauhaus des de que vaig veure’ls a la seqüencia incial de The Hunger (Tony Scott, 1983) –protagonitzada per David Bowie– interpretant un estremidor “Bela’s Lugosi Dead”. La imatge sinistra i gòtica de Peter Murphy i els seus em va portar a atresorar discos com Mask (4AD, 1991) o Burning for the Inside (4AD, 1993) i a mantenir-me fidel a un cert culte, intentant anar als seus concerts –tant en solitari com en les diferents resurreccions de la banda mare–. Un dolç cadàver exquisit que encara manté el misteri i la elegància dels seus inicis.

BB King – 2000

Poble Espanyol

Barcelona (27/07/2000)

Una vegada, B.B. King va declarar que tenia més de quinze fills fora del matrimoni, fruit de diferents dones. La llegenda explicava que es veia obligat a no deixar mai els escenaris per tenir fons suficients per pagar dietes, pensions i manutencions, arribant a fer 300 concerts a l’any. Però a la vegada, declarava ‘dona’m sis cordes i seré feliç’; i així, sempre ben acompanyat per les seves guitarres Lucille, va convertir els escenaris i la carretera en la seva vida fins que va morir a Las Vegas l’any 2015.

BB sin sed – 1989

Plaça Reial

Barcelona (22/12/1989)

No tots els noms de grups resulten afortunats ni acaben retratant les seves intencions. Segur que aquests sabadellencs, en una nit carregada de cerveses, devien recordar els estirabots del Capità Haddock i es van quedar amb ‘bebesinsed!’ com a denominació d’una juguesca adolescent. Una banda d’aquelles que mereixien més sort de la que van tenir, que tenien un directe incendiari de grans cançons, però que no sempre van saber plasmar en els seus vinils. Entre 1987 i 1997 van editar un mini LP i tres discos de llarga durada, però el reconeixement no va arribar. Dues dècades després, ho van tornar a intentar amb La dirección que no tomo (autoedició, 2018), on demostren haver recuperat la seva potència i esperit crític.

Behemoth – 2019

Sala Razzmatazz

Barcelona (18/01/2019)

Creus invertides, missatges satànics, ocultisme i blasfèmies. Aquesta banda polaca ha passat del black metal a un mètal pagà ple d’influències, on el cantant Nergal –Adam Darski— és l’únic component que ha sobreviscut i ha fet créixer la banda des de la seva formació el 1991. Amb una escenografia farcida de pentagrames, elements satànics i religiosos, en els seus directes tampoc hi manquen les dosis necessàries de sang i fetge.

Beyonce – 2017

Palau Sant Jordi

Barcelona (27/05/2007)

Normes absurdes que de vegades ens imposen per fer la nostra feina: per a aquest concert de Beyoncé només van deixar fotografiar-la durant 30 segons i des de la taula de so. Un ex-marine amb els braços com pernils es va encarregar de controlar el temps. El resultat va ser bo, però uniforme amb l’obtingut per la resta dels companys.

Biffy Clyro – 2013

Sala Razzmatazz

Barcelona (11/12/2013)

La banda escocesa dirigida per Simon Neil i els germans James i Ben Johnston ha estat tot un revulsiu en la música d’aquest segle, tot i portar en actiu des del 1995. Gràcies a Puzzle (Beggars Banquet, 2007) van aconseguir sobresortir, gràcies sobretot tot a un poderós directe que els ha fet créixer l’audiència i coronar-se com un temptador cap de cartell per tota mena de festivals.

Billie Eilish – 2019

Palau Sant Jordi

Barcelona (02/09/2019)

Què té aquesta noia de 17 anys que ha captivat un sector tan ampli de públic? Una de les claus és, sens dubte, la presentació d’un realisme brut que enllaça amb els ‘little monsters’ de Lady Gaga i amb el lletgisme que va manipular Marilyn Manson, tot fugint de l’estètica edulcorada per Disney de les grans dives del mainstream. A Eilish no li importa vestir amb robes amples i coloraines cridaneres, un estil propi que ha connectat amb un públic mil·lennial –que just ha superat l’adolescència– amb ganes de trobar referents propis. Un fenomen de temporada que va convèncer amb la seva espontaneïtat a l’escenari del Palau Sant Jordi.

Björk – 1998

Festival FIB

Benicàssim (09/08/1998)

Vaig veure per primer cop a Björk  a sobre d’un escenari amb The Sugarcubes a la sala Zeleleste l’any 1989. Jo em vaig posar de la banda dels que no van entendre res d’aquell concert, que després ha esdevingut històric. El concert dels islandesos va ser caòtic, però tot just un embrió del que vindria després. Per sort, Björk va saber desenvolupar la seva tècnica vocal, i es va saber envoltar de col·laboradors i productors que van saber extreure tot el seu geni creatiu, sense perdre mai la força enigmàtica i una personalitat magnètica.

Blondie – 1999

Palau Sant Jordi

Barcelona (02/05/1999)

Debbie Harry va ser tota una llegenda, una icona a la final dels anys 70 que va revolucionar la decoració de moltes habitacions d’adolescents amb pòsters i fotos de la cantant rossa. Però el seu llegat va molt mes enllà, i les cançons de Blondie han sobreviscut amb molta dignitat el pas del temps. Quan va venir en solitari a la sala Zeleste l’any 1989, va ser el primer concert en que, tot i haver comprat l’entrada, em van prohibir accedir-hi amb la càmera. I l’any 1999, quan van tocar per una marca de telefonia al Palau Sant Jordi compartint cartell amb Bryan Adams, Debbie Harris i Chris Stein van passar per on estàvem els fotògrafs i, molt amablement, no van dubtar en dedicar-nos uns instants en signar-nos les acreditacions.

Blowfuse – 2019

Poble Espanyol

Barcelona (03/08/2019)

Se’l veia venir. Òscar Puig –cantant de Blowfuse– i la resta de la seva banda són d’aquells músics dels punk-hardcore que no els agrada estar gaire estona tocant de peus a terra. Part del públic del festival Barna’N’Roll ho sabia, i el van interpel·lar perquè es llancés. La distància entre escenari i públic era enorme, i molts pensàvem que no seria capaç de fer-ho. Però mai se sap, i per tant era qüestió d’endinsar-se entre el públic, buscar ràpidament un bon lloc i tenir la càmera preparada: fos quin fos el resultat, la imatge seria espectacular. Per fortuna, va saber mesurar perfectament el seu salt, i el públic el va rebre amb els seus braços sense haver de patir cap costella trencada, ni haver de recollir la dentadura del terra.

Bob Dylan – 1998

Doctor Music Festival

Escalarre (11/07/1998)

Sens dubte és un dels músics inaccessibles del món del rock. Bob Dylan no deixa mai fer fotos als seus concerts, i hi ha tot un exèrcit d’encarregats de seguretat que vigilen que ningú no tregui ni un mòbil a les seves actuacions. L’excepció va ser el concert al Doctor Music, on es va deixar fer fotos. “Sempre a distància perquè no us enxampin els de seguretat”, ens haver d’indicar.

Bon Jovi – 1995

Estadi Olímpic Lluís Companys

Barcelona (13/06/1995)

La discogràfica ens va citar en l’hotel Arts per la roda de premsa prèvia al concert de l’Estadi Olímpic Lluís Companys, i per lliurar-li a la banda el corresponent disc d’or per les vendes de These Days (Mercury Records, 1995). Com passava sovint, el grup es va retardar més del que seria convenient. Algun company de revista heavy va descobrir que a la sala del costat, casualment hi havia una trobada de sindicalistes del sector del metall. La reacció dels més peluts va ser ràpida, i es van acostar als treballadors puny en alt i animant-los amb un “companys del metall, estem amb vosaltres!”. Al vespre, el grup de Jon Bon Jovi va ser més puntual a l’hora de sortir a l’escenari, després de les actuacions d’Ugly Kid Joe, The Pretenders i Van Halen.

Brams – 1992

Pavelló d’Esports

Berga (12/04/1992)

L’any 1992, el segell Audiovisuals de Sarrià ens va acostar fins a Berga per gaudir de la presentació –amb un sopar previ carregat d’alcohol– dels primers discos de Brams i Matamala, el nou projecte dels germans Gil. Amb Brams he viscut grans nits com el concert amb Negu Gorriak a Ripollet el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics, el primer comiat a Berga l’any 2005, o descobrir-los al meu fill a les Festes de Sants de 2016. Però sens dubte, allò que em quedarà clavat al cor com una ferida va passar a la sala Apolo el 13 de novembre de 2015. Mentre el grup deixava anar el seu bloc de cançons més festives i alcohòliques, el timeline de Twitter s’anava omplint de la sang, els morts i els ferits de l’atemptat a la sala Bataclan de París durant el concert dels Eagles of Death Metal. I jo no podia deixar que aquell malson estava passant en un espai i amb un estat d’eufòria molt similar al que jo estava en aquell moment. Esgarrifances i pell de gallina.

Brighton 64 – 1982

Els germans Albert i Ricky Gil sempre han estat aquí, omnipresents a l’escena musical de Barcelona i també a la escena del mod estatal. Brighton 64 va ser un dels primers concerts que vaig fotografiar, al casal Transformadors l’any 1984, i vaig encetar l’any 2020 veient-los a la sala Sidecar de Barcelona. Tenacitat i una creença cega en el seu projecte.

Bruce Springsteen – 2016

Camp Nou – Barcelona (15/05/2016)

Quan l’encarregada de premsa de la promotora et truca per dir que Bruce Springsteen necessita fotos del seu concert a Barcelona, i que han pensat en tu, et posa la pell de gallina. Estat de nervis total abans i durant el concert, però també un somriure de satisfacció i felicitat quan pitjava la tecla del WeTransfer, i veia com a poc a poc aquelles fotos anaven apareixent al web i les xarxes del ‘Boss’.

Bunbury – 2016

Festival Pirineos Sur

Lanuza (Osca) (30/07/2016)

Al festival Pirineos Sur sempre es crea una atmosfera màgica amb el seu escenari situat al mig del l’estany de Lanuza i la bona temperatura que hi fa a l’estiu. Enrique Bunbury jugava a casa, a terres aragoneses, i tenia al públic a la butxaca abans de començar la nit. Però a mig concert, una afonia va atacar la seva gola. Quan va veure que estava al límit, va dir que no podia més, que ho sentia molt però que no es veia capaç d’acabar l’actuació. La resposta del públic més fidel va ser immediata i molts van voler entrar a remullar-se per gaudir dels darrers minuts del concert, animar-lo i fins i tot intentar donar-li la mà. Aquesta actitud va funcionar com un revulsiu i Bunbury va aconseguir acabar el concert, això sí, amb un fil de veu. Els següents concerts de la gira però, els va haver de cancel·lar.

Burning – 2019

Sala La (2)

Barcelona (04/10/2019)

En els 35 anys que porto fotografiant tot el que es mou a sobre d’un escenari, he viscut moments molt divertits, molt avorrits, interessants, emocionants, rutinaris o extraordinaris. Però sens dubte, guardaré al disc dur de la memòria el 4 d’octubre de 2019, quan en Johnny Cifuentes dels Burning se’m va acostar, al final de la seva darrera actuació a Barcelona, per donar-me la mà mirant-me sincerament als ulls. Sí, li vaig donar la mà mentre l’altra aguantava la càmera i disparava. Sóc així, què hi farem. Han estat moltes dècades seguint a Burning, gaudint de tots els seus concerts, plorant la mort de Pepe Risi o celebrant l’amor pel rock’n’roll amb abraçades cada cop que ens hem trobat, ja sigui en els escenaris o en el seu bar, el Cocodrilo Rock Bar del barri de Batán a Madrid. Agraïment infinit, Johnny. Moltes gràcies per tantes nits de rock’n’roll.

Carles Sabater – 1991

Sot del Migdia

Barcelona (22/09/1991)

Inesperada i trista va ser la desaparició de Carles Sabater, el 13 de febrer de 1999, just a l’inici de la Gira XII a Vilafranca del Penedès. Era un personatge carismàtic, sempre tenia un somriure de complicitat, fins i tot quan rebia comentaris crítics sobre Sau. Una mirada sincera que no oblidaré mai.

Carlos Nuñez – 2014

Palau de la Música Catalana

Barcelona (30/12/2014)

Hi ha tradicions que neixen per quedar-se; i aquest sembla que ja és el clàssic concert del dia 30 de desembre, que des de fa anys el gallec Carlos Núñez ofereix al Palau de la Música de Barcelona dins del Festival del Mil·lenni. Tot i que a priori el so de la gaita ens pugui posar a la defensiva, Núñez i la seva entranyable banda aconsegueixen crear un ambient familiar any rere any, descobrint els milers de secrets i històries que s’amaguen al darrere dels sacs de gemecs. Aquesta imatge és la seva foto promocional des de fa uns quants anys, amb un tracte afable i amable per part de la seva companyia de management. En els seus concerts sempre demostra una especial estimació als fotògrafs; sobretot en el que acomiadava l’any 2019, quan ens va convidar a pujar a l’escenari del Palau per rebre els aplaudiments del públic.

Celia Cruz – 1998

Poble Espanyol

Barcelona (23/07/1998)

‘Azúcar!’ era el seu crit de guerra, i quan el llençava, tota la maquinària que portava al darrera es posava en marxa amb la intenció no deixar a ningú quiet al seu lloc. La seva barreja de salsa, sons cubans i músiques afroamericanes, va revolucionar –acompanyada pels mestres de la Fania All-Stars– els ritmes caribenys i els va obrir al món més enllà de la frontera de Nova York. Les perruques llampants, els tacons de vertigen i els vestits de lluentons van donar personalitat a una veu que resumia el pensament d’un poble.

Chris Cornell – 2016

Gran Teatre del Liceu

Barcelona (21/04/2016)

Va ser molt fort rebre la notícia de la mort de Prince mentre esperàvem a entrar al Liceu pel concert de Chris Cornell en solitari, dins la programació del Suite Festival. L’emoció màxima va arribar quan va sortir a l’escenari amb la seva guitarra acústica i va començar la seva actuació amb el “Nothing Compares to U” del príncep de Minneapolis. Aquell moment crearia una àurea mística que va envoltar la seva actuació. Poc més d’un any després decidiria també deixar aquest món ofegant-se en l’habitació d’un hotel de Detroit.

Cicatriz – 1991

Sala Zeleste

Barcelona (07/12/1991)

Els Cica va ser un grup que va néixer, créixer i morir marcat per la fatalitat; però també van ser els autors d’Inadaptados (Oihuka, 1986), una de les obres més contundents i completes de l’anomenat ‘Rock Radical Basc’. Lletres amb versos com com “hay que macharcar al clero / matar a la policía / toda esta puta gente no son más que porquería” (“Desobediencia”) serien inconcebibles avui en dia. Ells eren així; ficaven el dit directament a l’ull metre et fotien una puntada als ous i un cop de puny a l’estómac. El grup, que va néixer a un psiquiàtric, va ser víctima de l’heroïna. Natxo Etxebarrieta, Pakito Rodrigo i Pedro Landatxe van morir víctimes de la Sida durant la dècada dels 90.

Clara Peya – 2019

Auditori de Girona

Girona (28/02/2019)

Activista feminista i pianista genial, Clara Peya s’ha obert un espai propi on la emoció i la reivindicació van per parts iguals. Una actitud que ja va destacar amb el grup Xazzar quan van guanyar del concurs Sona9 l’any 2006. El seu estil lliure i apassionat amb el piano fa que les seves actuacions tinguin una emoció singular on cada nota va lligada amb un missatge.

Claustrofobia – 1984

Sala Zeleste

Barcelona (05/05/1984)

Quan feia el fanzine Voll-Ker, vaig començar a tenir una relació epistolar amb molta gent. No hi havia e-mail, i les relacions eren via correu ordinari o per telèfon. Un d’ells va ser Pedro Burruezo, cantant del grup Claustrofobia. Li van interessar els continguts eclèctics de la publicació fotocopiada, i es va oferir a fer-hi col·laboracions. Gràcies a ell vaig obrir-me de mires amb música d’arreu del món, més enllà del pop i del rock.