Ray Charles – 1997

Poble Espanyol

Barcelona (16/07/1997)

Nascut a Albany (Georgia) l’any 1930 i mort a Beverly Hills (Califòrnia) el 2004, Ray Charles és un nom imprescindible per entendre la història del soul y el r’n’b. El mateix Frank Sinatra el va definir com «l’únic geni de veritat a la indústria musical”. Va quedar-se cec quan tenia tres anys, en complir els deu ja va col·locar el seu primer disc a les llistes d’èxits. L’any 1950 va aconseguir el seu primer número 1 amb “Baby, Let me Hold Your Hand”. A partir d’aquell moment, la seva carrera es va alçar com un clàssic de la música, fins el punt que la seva versió de “Georgia On My Mind” va ser proclamada com la cançó per excel·lència de l’estat nordamericà, tot i que la lletra del tema parla d’una noia.

Red Hot Chili Peppers – 2016

Palau Sant Jordi

Barcelona (01/10/2016)

La solidaritat entre els fotògrafs també existeix. Gràcies a la immediatesa de les xarxes socials podem veure les imatges d’un altre concert de la gira. En el cas de la darrera visita dels Peppers vaig preveure un salt espectacular del baixista Flea a l’Instagram del mestre Javier Bragado de Madrid. Abans d’anar al concert li vaig preguntar el minut i la cançó en què es va produir el salt i immediatament vaig rebre la resposta i tota mena de detalls d’il·luminació, alçada de l’escenari i la resta les condicions. No cal dir que aquesta informació tècnica sempre és recíproca.

Rihanna – 2011

Palau Sant Jordi

Barcelona (14/12/2011)

És capaç de retardar més d’una hora un concert per estar fent una barbacoa al backstage del Sant Jordi, o deixar a tota la seva crew –unes 100 persones– plantada mentre l’esperen per fer la foto de família de la gira. Però les dives són així: capricioses i desorganitzades. Però després, quan treuen un disc, en venen mil·lions de còpies i els tiquets de les seves gires s’esgoten en minuts.

Robert Plant – 1995

Palau d’Esports

Barcelona (06/07/1995)

Al dia següent del concert de Robert Plant i Jimmy Page al Palau d’Esports de Barcelona, jo estava fent fotos al concert del recentment desaparegut Luis Eduardo Aute al Poble Espanyol. Quan no portava ni dues cançons al fossat, em va venir el Willy, el cap de seguretat, i amb el seu accent argentí em va demanar si duia rodet –cosa evident, ja que estava fent fotos– i que l’acompanyés a un bar del recinte. Allà estava ni més ni menys que Robert Plant, el cantant dels mítics Led Zeppelin, amb una cervesa a la mà i fent de turista pel recinte de cartró-pedra de la muntanya de Montjuïc. Vaig fer les fotos que m’havien demanat, i després el company Diego Muñoz també em va fer fotos plenes de complicitat amb Plant, que em va signar el photopass que encara duia a sobre de la nit anterior.

Roger Waters – 2018

Palau Sant Jordi

Barcelona (13/04/2018)

Trucada al mòbil a finals del 2017: “Xavi, et necessitem per fer fotos a un porc gegant sobrevolant Barcelona”. Evidentment la meva resposta va ser positiva: s’anaven a anunciar els concerts de la gira Us+Them de Roger Waters i calia una imatge promocional impactant i clara. Les imatges del porc inflable volant –fabricat expressament per la ocasió– les vaig fer un matí a l’esplanada del Palau Sant Jordi. Dies abans vaig haver d’anar fins les xemeneies de Sant Andreu i les de l’avinguda Paral·lel per situar Barcelona en la mítica portada d’Animals (Harvest, 1977). L’edició amb Photoshop va fer la resta. Per sort, el porc no es va escapar volant ni va quedar voltant pels cels de Barcelona, com va passar amb l’original a la central elèctrica de Battersea a Londres.

Rosalia – 2019

Palau Sant Jordi

Barcelona (07/12/2019)

L’endemà de la seva primera actuació al Palau Sant Jordi, totes les portades dels diaris es rendien davant Rosalia. Molt poques vegades havia passat amb un artista pop, i moltíssim menys amb un músic de casa nostra. Després de només un any de gira d’El mal querer (Sony Music, 2018), la diva de 26 anys de Sant Esteve Sesrovires ha trencat amb totes les normes de la indústria musical: ha seduït un públic devot i expectant, s’ha posat en boca de tothom, ha creat tendències estètiques, ha rebentat xarxes socials, ha estat cap de cartell de grans festivals –Primavera Sound, Sónar, Madcool, BBK–, ha guanyat des de Grammy Llatins fins a Premis Enderrock, Alícia i ARC i, a més, fa la impressió que això no ha fet més que començar i que la seva llegenda encara ha de néixer.

Sangre Cristiana – 1986

Sala Zeleste

Barcelona (22/03/1986)

Com és fàcilment deduïble, aquests jans li donaven al rock gòtic i fosc. Eren uns habituals a les catacumbes de la sala 666: vestits de negre, amb els cabells crepats, pantalons de cuir, patidors, nihilistes, i amb un cantant que era una bèstia escènica. El nom original se’l van canviar a El Último Eslabón per por a la censura, a les possibles demandes, i també per suggeriment d’Ana Curra (Pegamoides, Parálisis Permanente). Amb aquest nom van enregistrar un mini-LP pel segell Justine Records l’any 1987.

Sangtraït – 2001

Sala Razzmatazz

Barcelona (20/12/2001)

Vaig anar al darrer concert de Sangtraït a la sala Zeleste, disposat a cobrir-lo per la revista Enderrock. La trajectòria de la banda de la Jonquera estava estretament lligada a la publicació, ja que van ser els protagonistes de la portada del primer número de la revista. Quan vaig arribar, em vaig trobar a en Joan Carles Doval, director de la discogràfica Picap, i li vaig preguntar qui s’encarregaria de fer les fotos d’aquell concert per al corresponent disc. Allà mateix se’n va adonar que no havia pensat en aquest ‘detall’, i ràpidament vam arribar a un acord i em vaig encarregar de les imatges del CD i del DVD de L’últim concert (Picap, 2002).

Sau – 1991

Sot del Migdia

Barcelona (23/09/1991)

A principis dels 90, Sau no tenia en mi precisament un dels seus millors aliats. Ben al contrari, jo era dels que em trobava a la banda dels seus detractors. Per a mi eren, en aquella época, un fenòmen de fans comparable al d’Eros Ramazzotti, amb unes lletres de cançons que no feien gaire per guanyar-se la meva confiança. De fet, això de “no em pegui / no he nascut per militar. / No em pegui / no vull anar a fer el soldat” em continua produint vergonya aliena. No, no vull amagar-me, i qui vulgui i pugui ho pot trobar a les hemeroteques. Sobre el concert del Palau Sant Jordi, vaig despatxar l’actuació del grup amb un simple “Sau van estar com sempre: nyonyos i poc efectius” (Revista Neón, número 40, juliol del 1991). L’any 1991, el grup estava immers en la promoció d’El més gran dels pecadors (EMI, 1991), i a mi em tocava fer la entrevista després d’una signatura de discos a la botiga Discomanía del carrer de la Creu Coberta de Barcelona, just al costat de casa de ma mare. El més normal era fer les entrevistes en una taula de bar, acompanyades per un cafè, però era impossible sortir de la botiga per la gran quantitat de fans que van quedar-se a la porta esperant que sortissin en Pep i en Carles. Així que vam haver de fer l’entrevista a la rebotiga i a peu dret. No era la postura més còmoda, i menys amb tots el prejudicis que jo portava a sobre. Al principi, el duet no va entendre la meva postura irònica, però poc a poc van anar entrant en el joc. I si alguna cosa tenia en Carles Sabater era un gran poder de seducció quan et mirava tot seriós amb els seus ulls blaus. Poc a poc em van aconseguir convèncer, i vaig sortir de l’entrevista amb la sensació d’haver conegut a un parell de tipus més que interessants, i amb el propòsit de canviar el meu punt de vista sobre el grup. Amb els anys, la meva relació amb ells va anar millorant notablement fins al punt que els vaig fer les fotos promocionals pel disc Set (1996), contractat per la companyia RCA.

Screamin’ Jay Hawkins – 1989

Parc de Can Solei

Badalona (08/07/1989)

Mestre de mestres, aquest artista llegendari nascut l’any 1929 va ser dels primers a obrir-se pas en el shock-rock amb posades a escena macabres, amb calaveres, serps i taüts decorant els seus escenaris. Músics com Marilyn Manson, The Cramps, Glenn Danzig o Alice Cooper n’han reconegut la influència. Cançons com “I Put Spend on You”, “Alligator Wine” o el gairebé onomatopeic “Constipation Blues” (“Blues del restrenyit”) ja són clàssics del subgènere.

Sex Pistols – 2008

Festival Summercase

Barcelona (19/07/2008)

En el concert de P.I.L. de l’any 1987 a la sala Studio 54 de Barcelona, Johnny Rotten va ser rebut amb una veritable pluja d’escopinades. Anys més tard, quan els Sex Pistols van actuar al festival Summercase del 2008 van ser rebuts amb una pluja de gots amb beuratges, amb la mala sort que un combinat de Red Bull em va caure al damunt just quan entrava al fossat, amb la pudor i l’enganxifor que això suposa.

Shakira – 2011

Estadi Olímpic Lluís Companys

Barcelona (29/07/2011)

El concert de la colombiana s’anava retrassant més i més, els seguidors barcelonistes estaven celebrant la Lliga i la Champions pels carrers de Barcelona, i la darrera parada havia de ser a l’Estadi Olímpic per celebrar-ho amb la senyora de Gerard Piqué i el seu públic. Finament, van arribar. La premsa estàvem avisats que hi havia un photocall on els jugadors es farien les fotos amb la cantant; però al final, va durar només 30 segons. També ens van dir que els jugadors pujarien a l’escenari i que els podríem fer fotos, però a l’hora de la veritat un encarregat de seguretat de la cantant ens va dur de males maneres al final de la pasarel·la –que es coneix com a ‘provocador’–, i només ens va ser possible fer la foto de la cantant i un grapat de jugadors de futbol d’esquenes. També ens van dir que els jugadors tornarien a ballar el “Waka-waka” al final del concert, però vèiem com un rere l’altre anaven marxant durant l’espectacle. Al final, no en va quedar cap… tot un despropòsit.

Sick of It All – 2018

Poble Espanyol

Barcelona (14/07/2018)

Conciliar la vida familiar amb la laboral també és difícil per als músics, i més durant les gires d’estiu. La filla del guitarrista Peter Koller no sembla gaire contenta d’haver de canviar de ciutat cada dia envoltada de tota la crew hardcore, per molt que el seu pare mostri a cada actuació tot un catàleg de bots i cabrioles als escenaris.

Sidonie – 2002

Festimad

Móstoles (Madrid) (25/05/2002)

Saben ser uns provocadors, crear tantes legions de fans com de haters i convertir cada concert en una festa. Sidonie, que basa la seva filosofia vital en l’amor, és en el meu top 10 de grups més fotografiats des de la primera vegada que vaig ensopegar amb ells en un escenari, l’any 2002.

Sílvia Pérez Cruz – 2005

Casino de l’Aliança

Barcelona (12/01/2005)

És difícil d’expressar la calidesa vocal de Sílvia Pérez Cruz. Qualsevol adjectiu queda petit quan la cantant de Palafrugell puja a l’escenari i comença l’actuació. Qualsevol estil, qualsevol música s’adapta a una veu que hipnotitza en qualsevol format. Fotografiar-la és tot un plaer, ja que la seva implicació amb el repertori és absoluta i sentida.

Skatalà – 1986

Ateneu de Nou Barris

Barcelona (30/11/1986)

El combo barceloní va ser pioner en moltes coses, com en el fet d’afegir el prefix de l’estil al seu nom, i a més triar la denominació d’origen que ja definia totes les seves intencions només citant-los. No van ser ni la millor banda d’ska ni la més engreixada, però van ser el primer en obrir un camí al rocksteady fet en català i amb lletres carregades d’apologies a l’afició culé. 

Skid Row – 1995

Sala Zeleste

Barcelona (18/11/1995)

Mantenir ben alçada la testa fent hard-rock en ple any 1995, quan el grunge i el rock alternatiu ho envaïa tot, era gairebé una qüestió de fe. Però el públic heavy és fidel a les seves icones, i la banda de Sebastian Bach va aconseguir omplir la sala Zeleste d’un públic entusiasmat que els va rebre amb pancartes, tot i que amb faltes d’ortografia.

Skunk Anansie – 2016

Festival Cruïlla

Barcelona (09/07/2016)

Sorprèn molt positivament la capacitat de regeneració dels britànics Skunk Anansie. Sense destacar mai a nivell de vendes, sempre han sabut mantenir-se ferms en la seva proposta i fidelitzar a un públic que omple les sales i festivals on actuen. La cantant Skin manté una imatge espectacular i una capacitat provocadora que aclapara i manté en tensió durant tot el concert. En el Festimad de 1999 a Mòstoles em vaig acostar a ella perquè em signés una fotografia. Ho va intentar fer amb un retolador permanent platejat amb la mala fortuna que el seu contingut va vessar i va empantanegar-ho tot, tant la foto com les mans de la cantant. Allà van quedar impreses les seves petjades digitals i gairebé la meva cara avergonyida. Quan va sortir a l’escenari encara tenia la tinta a les mans i em va picar l’ullet en un senyal de complicitat.

Slash – 2019

Sant Jordi Club

Barcelona (12/03/2019)

És increïble com poden coexistir en una mateixa banda dues personalitats com la d’Slash i la d’Axl Rose. Un és extravertit i proper, no té cap problema en deixar-se fotografiar de prop, mentre que l’altre sempre ens vol el més lluny possible, és esquerp i mai saps quan començarà un concert seu. I tenir gairebé a tocar a aquest gitano del rock and roll és tot un luxe. Tens davant del teu objectiu a una part important de la història del rock, a una iconografia viva del gènere, a algú que ja és immortal per la seva aportació al món de les sis cordes.

Slayer – 1998

Pavelló de la Vall d’Hebron

Barcelona (05/11/1998)

En el moment que Slayer surten a l’escenari, queda demostrat qui mana allà. Les seves actuacions són com un cop de puny contundent a la taula, amb una precisió brutal, directes al moll de l’os, i només amb un “Bona nit cabrons!” per saludar la penya. El guitarrista Kerry King és ja en una icona del metal, el cantant i baixista Tom Araya sempre amb la vena del coll a punt d’esclatar, el guitarrista Gary Holt (Exodus) que no fa enyorar Jeff Hanneman, i amb la bateria de Dave Lombardo convertint-se en un desfibril·lador capaç d’aixecar els morts amb la subtilesa d’un martell pneumàtic.

Slipknot – 2000

Sala Zeleste

Barcelona (16/03/2000)

Aquesta banda d’Iowa va aconseguir donar un pas endavant dins del submón del shock-rock. Van aconseguir que els seus shows es convertissin en una celebració litúrgica concelebrada per una colla embogida amb màscares sorgides de malsons de les novel·les d’Stephen King i un vestuari sorgit del pitjor malson de sèrie B.

Sonic Youth – 2003

Festival Primavera Sound

Barcelona (24/05/2003)

Reconec que em va costar entrar en el llenguatge dels Sonic Youth, un tipus de banda que gaudia creant la tempesta perfecte a cada cançó, i que mai feia un concert igual a un altre. Thurston Moore maltractant les seves guitarres, la mirada impassible i impositiva de Kim Gordon amb el seu baix, la saviesa de Lee Renaldo a les sis cordes i la bateria sempre sorprenent d’Steve Shelley constituïen una maquinària difícil de superar en viu.

Sopa de Cabra – 1990

Estadi Olímpic Lluís Companys

Barcelona (06/10/1990)

Vaig fer fotos per primer cop a Sopa de Cabra l’any 1989 per error. Compartien cartell amb Detectors a la sala Zeleste i pensava que ells serien els teloners. Gran pífia, la sala era plena de gent jove que cantava i ballava tots els èxits inicials dels gironins. Un canvi generacional i el principi d’una llarga història. Un any després obrien per Tina Turner a l’Estadi Olímpic. La cara de Gerard Quintana quan va veure la gentada que els esperava és prou eloqüent.

Soulfly – 2003

Sala Razzmatazz II

Barcelona (11/03/2003)

Habitualment els artistes demanen als promotors quin gest poden fer per empatitzar amb el públic. De vegades és una simple frase, d’altres un consell sobre algun símbol, bandera o samarreta. Com a bon brasiler, Max Cavalera és un gran aficionat al futbol i sempre intenta portar samarretes de grups locals. En aquest cas algú va pensar –i ho va encertar– que millor que passar per la botiga del Barça seria fer-li posar una samarreta de la Unió Esportiva Sant Andreu amb la senyera.

Standstill – 2015

Sala Apolo

Barcelona (04/10/2015)

Està clar que per fotografiar a Standstill calia carregar-se de paciència. Sí, eren un grup que cuidaven la il·luminació, però pensant en l’efecte global escènic, i no en aquells carallots que ens interessa treure guapos a aquells que duen la guitarra a sobre. Però eren concerts el suficientment intensos, emotius i compactes com per no abandonar les primeres fileres durant la major part de l’actuació. I així, podíem esperar el moment en que els diferents elements –principalment sang, suor i llàgrimes– confluïssin a l’escenari per poder fer el click en el moment precís, i no quedar-me amb un grapat de píxels buits de contingut. Quan van fer el concert de comiat d’una carrera tan intensa i amb discos imprescindibles, a mi també se’m va caure la llagrimeta en saber que aquella màgia no es tornaria a repetir mai.

Steel Panther – 2019

Sala Razzmatazz II

Barcelona (11/02/2019)

Sembla increïble com la paròdia pot ser aclamada com un invent original. Tot va començar com una banda tribut a Van Halen, i van començar a construir la seva llegenda inventant-se que eren una banda en actiu des de l’any 1988, i que han sabut conservar-se gràcies a la laca pel cabell, les jupes de cuiro i portar pantalons estrets a ratlles. Els seus directes són espatarrants, jugant amb tots els tòpics del heavy metal, amb posats forçats, veus agudes i punys enlaire, fins el punt que part de la parròquia metàl·lica els han acabant acceptant com un dels seus.

Stiv Bators – 1989

Sala KGB

Barcelona (07/03/1989)

Al capdavant dels Lords of The New Church, Stiv Bators escenificava en cada actuació una escena suïcida mentre sonava “Holy War”: llençava el cable del micròfon al sostre de la sala, el lligava al seu coll i literalment s’hi penjava durant uns segons agònics. En algunes ocasions havia estat declarat clínicament mort en allargar el joc més temps d’allò desitjable. Tot i jugar-se la vida cada dia a l’escenari, va morir a un carrer de París, atropellat per un taxi, el 2 de juny de 1990.

Stray Cats – 1992

Sot del Migdia

Barcelona (25/09/1992)

La banda de Brian Setzer forma part de la decoració de casa meva des de fa molts anys. En un lloc destacat, hi llueix emmarcat el cartell de la seva actuació al Pavelló d’Esports del Badalona del 19 de febrer del 1982. Al concert no hi vaig anar, però entre aquell cartell i les fotos d’en Francesc Fàbregas, vaig poder-lo reviure en la meva ment. Què tenia aquella banda? Que partint d’un so clàssic van aconseguir renovar-se i arribar alhora a rockers amb tupés en creixement i a punks amb la cresta ben erecte, a més de sortir a les pàgines d’El Gran Musical i a les de Vibraciones. Fins deu anys després no vaig veure realitzat el somni de veure’ls en directe en les Festes de la Mercè de 1992 al Sot del Migdia, al costat del cementiri de Barcelona.

Subterranean Kids – 1991

Sala Zeleste

Barcelona (18/05/1991)

Hereus de bandes fundacionals com Sentido Común, Shit SA, Attack o Frenopatikss, Subterranean Kids van ser els artífexs del corrent més acceletat del hardcore barceloní. Catalunya i Euskadi eren el seu radi d’acció, però també van fer llargues gires per tot Europa. Curiosament és el grup que més discografia editada va acumular, tot reeditat amb cura pel segell Bcore l’any 2007.

Suede – 2019

Festival Primavera Sound

Barcelona (31/05/2019)

Quin plaer és retrobar-se amb l’animal escènic de Brett Anderson, sobretot si es dedica a recrear les millors pàgines de Suede. Megalòman com ell sol, no s’està mai de deixar-se estimar per les primeres files mentre un focus directe l’apunta a ell i només a ell, deixant en segon terme als components de reformació constant de la banda. Dels centenars de fotos que tinc d’ells he volgut triar aquesta com a homenatge al companys i amics que trobo sempre als fossats dels concerts.

Suzy & los Quattro – 2012

Sala Sidecar

Barcelona (09/03/2012)

Can Vidal era una botiga de regals al barri d’Hostafrancs, just davant de casa meva. El petit de can Vidal, en Jonathan, portava una sucursal més dedicada als ninos, merxandatge, samarretes i un cert ‘frikisme’ rocker. No cal a dir que jo n’era client, com també ho era del bar Barbara Ann, on servia copes algunes nits. Només va faltar que em digués que tocava el baix amb la banda que tenia amb la seva xicota, la Suzy, com per fer-me gairebé fan seu. Els he vist més d’una vintena de vegades en gairebé totes les sales de la ciutat, i fins i tot vaig ser el fotògraf de la seva boda, amb actuació dels The Rubinoos inclosa. Una relació d’amor i amistat que es manté concert a concert, o sempre que ens trobem en qualsevol escenari on desenvolupi les seves altres facetes de regidor, promotor o productor.

Tancat per Defunció – 1991

La Farga

L’Hospitalet de Llobregat (26/10/1991)

Cançons d’aquesta banda sabadellenca com “Coses que passen” o “Amor d’estiu” van marcar un camí propi en els grups que van sorgir del boom del rock en català a principis dels anys 90, amb unes lletres on hi tenien cabuda l’hedonisme i la sexualitat. Dirigits per Jaume Papell, el grup es va quedar en una digna segona fila, i en l’actualitat continuen en actiu. Recentment han editat Paraules enceses enmig d’un foc apagat (Segell Microscopi, 2020).

Tete Montoliu – 1990

La Cova del Drac

Barcelona (17/10/1990)

Les diverses feines amb la càmera em van portada a una editorial que s’encarregava de treure una full informatiu de La Cova del Drac. Va ser així com vaig descobrir un dels escenaris més històrics de la música del país, i em vaig poder acostar a una llegenda internacional com era el pianista de jazz Tete Montoliu.

TH’ Booty Hunters – 2019

Sala Rocksound

Barcelona (25/12/2019)

Si hi ha un dia a l’any on és gairebé impossible trobar un sol grup a sobre d’un escenari, aquest és sens dubte el dia de Nadal. Però el grup del Baix Llobregat ha aconseguit trencar aquesta norma i, des de fa uns quants anys, l’escenari del Rocksound s’ha convertit en un dels espais més esbojarrats que un es pot trobar en dates nadalenques. La gent hi arriba farta d’hores de dinars familiars, i amb moltes ganes de trencar les rutines i beure un bon grapat de cerveses i begudes espirituoses. El hillbilly, el rock empantanegat i el blues dels Th’ Booty Hunters no fa més que afegir benzina per a que la nit es converteixi en una vetllada inoblidable en molts sentits.

The Adicts – 2017

Poble Espanyol

Barcelona (22/07/2017)

Banda legendària del punk-rock britànic, en actiu des de 1979, i amb una estètica basada en la pel·lícula A Clockwork Orange d’Stanley Kubrick. Lluny de predicar la ultraviolència d’Àlex i es seus Drugos, The Adicts van decidir jugar a la carta de l’humor britànic i la màgia, sobretot de la mà de les arts escèniques practicades pel seu cantant Keith ‘Monkey’ Warren, un esclau del maquillatge facial.

The Black Crowes – 1999

Festimad

Móstoles (Madrid) (16/07/1999)

Sempre me’n penediré d’haver marxat massa ràpid del primer concert de The Black Crowes a la sala Zeleste de Barcelona el 6 de febrer de 1992. Resulta que en acabar l’actuació, mentre la sala s’anava buidant, la banda dels germans Robinson va pujar al sostre de la furgoneta que els portava de gira per improvisar un bis acústic que ningú esperava. Malauradament, aquest efecte sorpresa no es va repetir en els altres concerts que van fer a la ciutat.

The Cramps – 1991

Sala Zeleste

Barcelona (22/11/1991)

Devoradors de la sèrie B més malaltissa, The Cramps van saber sobreviure al pas dels anys sense que el seu discurs es veiés contaminat per influències externes. En els seus directes no els va caler mai cap altre element extern que la presència imprescindible de la guitarrista Poison Ivy i la seva contraposició amb el cantant Lux Interior –Erick Lee Purkhiser (1946-2009)–, una bèstia escènica amb sabates de tacó que s’arrossegava pel terra, es despullava, es colpejava i cridava com si estigués posseït cada cançó.

The Cure – 2008

Palau Sant Jordi

Barcelona (10/03/2008)

Sempre m’ha fascinat la figura de Robert Smith al capdavant de The Cure. Veure’l passejar pel backstage del Festival Acompanyat de Benicàssim acompanyat del braç de la seva mare, és d’aquelles imatges que no s’obliden fàcilment. Algú que ha cantat al costat més fosc de la humanitat, creador d’una imatge gòtica difícilment imitable, oferia una imatge de contrast veient la tendresa amb la que portava a la seva mare per festivals d’arreu del món. Però no hi ha foto; considero els camerinos un lloc de treball on la intimitat és més que respectable i, a no ser que el mànager, road mànager o encarregat de premsa de la discogràfica m’ho autoritzi i el grup hi estigui d’acord, mai trec la càmera. Màxim respecte.

The Excitements – 2014

Festival (a)phònica

Banyoles (20/06/2014)

Havia estat un dia farcit de concerts al festival (a)Phònica de Banyoles. La resta de companys de redacció van decidir retirar-se, però jo vaig voler aguantar. M’havien parlat molt bé d’una banda de soul amb una cantant espectacular, amb músics provinents del substrat sixties de Barcelona. Veure per primer cop a Koko-Jean Davis a sobre d’un escenari va ser tot un xoc. Una gran cantant expressiva, explosiva i comunicativa que es menjava tot l’escenari. Al final de l’actuació, demostrant la seva flexibilitat, va regalar-me aquest moment irrepetible.

The Flaming Lips – 2018

Visor Fest

Benidorm (03/11/2018)

El primer cop que vaig veure als The Flaming Lips va ser al Festival de Benicàssim del 2001, i vaig quedar en estat de xoc. Mentre sonava l’expansiva “Race for the Price” i l’escenari s’omplia de quilos de confetti, el cantant Wayne Coyne anava ensangonant-se la cara amb pintura vermella, mentre a la pantalla del fons apareixien imatges de Teletubbies abraçant-se. Increïble. El seu show al Visor Festival de Benidorm també va ser impactant. Envoltat de monstruosos edificis de la capital del turisme, el grup va iniciar la cerimònia de nou amb “Race for the Price”, la cançó perfecta per a qualsevol bis, i mentre l’escenari i el públic s’omplien de tota mena de paperassa, Wayne va aparèixer amb aquest globus gegantí saludant la població alacantina.

The Fleshtones – 2018

Sala Marula

Barcelona (16/04/2018)

El seu pla és molt senzill; un guió que no per ser conegut perd efectivitat: fer-la grossa ja des de la primera cançó, que el concert no sigui una progressió de menys a més culminant en els bisos. El que volen i aconsegueixen és que la eufòria col·lectiva comenci des del moment en que pugen a l’escenari, i no acaba fins l’hora d’anar a fer nones. I això ho aconsegueixen llençant-se al públic, fent-lo ballar de totes les maneres possibles o fent les coreografies més efectistes; tot, amarat en greixós rock and roll garatger irresistible. Si algun metge ha receptat viagra a The Fleshtones, aquests directament se la injecten per vena abans de cada concert.

The Fuzztones – 2014

Sala Marula

Barcelona (01/05/2014)

Els Fuzztones són d’aquelles bandes que admiro, ja que mai han gaudit d’èxit, grans vendes ni capacitat de convocatòria. Però segueixen fidels a uns ideals i a un so, l’escenari forma part de la seva vida i viuen en una gira eterna on l’únic que compta es gaudir de la música nit rera nit, encara que sigui compartint-la amb un grapat de seguidors que han restat fidels amb el pas de les dècades. A més, els seus concerts són una oportunitat d’or per retrobar-te amb amics de la vella època, aquells que durant els anys 80 anaven a concerts, deixant-se sorprendre en cada proposta nocturna.

The Gun Club – 1987

Sala Zeleste

Barcelona (04/12/1987)

La banda de Jeffrey Lee Pierce (1958-1994) era un plat de sibarites pels amants del rock greixós i garatger: d’aquell rock de culte i maleït que li agrada passejar pel costat més salvatge de la vida. Rock empantanegat basat en els orígens del blues, però passat pel sedàs del punk, el rockabilly i el country, i sempre des del punt de vista torturat de Lee Pierce. Un caràcter inestable –juntament amb una cirrosi– el va deixar en coma, i va morir per una hemorràgia cerebral el març de 1996.