Kortatu – 1987

Gernika (País Basc) (19/04/1987)

A mitjans dels anys 80 em va fascinar tota la música que ens arribava del País Basc, allò que es va etiquetar com el RRB (Rock Radical Basc). Força, rebel·lia, posicionament social i referents clars de la història del punk. Per tal de conéixer-ho millor, l’any 1987 vaig decidir capbussar-me durant tres dies a Gernika, on es commemorava el 50è aniversari del bombardeig de la població guipuscoana. Va ser una immersió total, ja que en aquells dies vaig poder veure i fotografiar a Hertzainak, Potato, Tijuana in Blue, La Polla Records, Itoiz, Ruper Ordorika, Nahiko, Oskorri, Malos Tratos, Kortatu i molts més, a més d’endinsar-me com mai en la cultura basca. Anys després, Fermin Muguruza va venir a saludar-me i a felicitar-me per aquesta foto del seu concert a Gernika, i em va dir que era una de les millors que tenia de la carrera de Kortatu. Tot un afalac.

Kraftwerk – 2004

Sala Razzmatazz

Barcelona (31/03/2004)

En els seus inicis, Kraftwerk somiaven en un món robotitzat on les màquines substituirien les persones. Aquests pioners de la música electrònica de computadores i targetes perforades eren tot uns visionaris. Al concert que van oferir a la sala Razzmatazz l’any 2004 ens van permetre fer fotos només a la primera cançó, “Robots”, sense humans a l’escenari i només amb la representació artificial dels quatre músics alemanys.

Kurt Cobain – 1994

Palau d’Esports

Barcelona (09/02/1994)

Dos mesos després del concert a Barcelona, el 6 d’abril de 1994, va aparèixer el cos sense vida de Kurt Cobain a casa seva de Seattle. Això va provocar que aquell concert al pavelló del carrer Lleida quedés com a llegenda. La veritat, però, és que va ser un directe sense gaire història, i amb un artista enganxat a les drogues. Els teloners, The Buzzcocks, el van superar en energia i força escènica.

Kylie Minogue – 2014

Palau Sant Jordi

Barcelona (14/10/2014)

El primer contacte que vam tenir amb l’australiana va ser quan era Charlene i actuava amb Jason Donovan (Scott Robinson) al culebrot Veïns (Neighbours), estrenat a TV3 el febrer del 1989. La seva carrera va patir diversos daltabaixos; des d’èxits immediats de la mà de la tripleta de productors Stock, Aitken& Waterman, a discos com Impossible Princess (Mushroom Records, 1997), que només va tenir repercussió a la seva Austràlia natal. Però després de superar el 2005 un càncer de mama, va reprendre les seves gires d’estadis i va reclamar el seu paper de diva que havia sabut superar tots els obstacles de la vida i que va saber oferir xous abracadabrants.

L’Odi Social – 1986

Plaça de la Guineueta

Barcelona (08/03/1986)

Anarquistes, llibertàries, agitadores i provocadores, les lletres de L’Odi Social encara respiren una ràbia acumulada que no ha perdut validesa trenta anys després. Disparant amb bala cantaven contra l’Estat, l’encariment del transport públic, el servei militar, els Jocs Olímpics del 92 i el feixisme.

La Casa Azul – 2020

Sala Razzmatazz

Barcelona (17/01/2020)

Estava als camerinos de la sala Razzmatazz abans de començar el concert quan vaig veure passar a Guille Milkyway amb el seu iPad amb el setlist. Ja havia vist en els darrers concerts que a la cançó “Nunca nadie pudo volar” acabava fusionant-se amb unes ales de la pantalla de vídeo, donant una imatge molt plàstica. Però en Guille em va dir “no, avui no ho farem” i al veure la meva cara d’estranyesa va afegir “però tindràs una foto millor”. I tenia raó, en aquesta ocasió especial les ales van ser de veritat i Guille Milkyway per fi va poder volar pel sostre de l’escenari de la Razzmatazz.

La Gran Aventura – 1990

Mercat del Born

Barcelona (17/11/1990)

El novembre de 1990, a l’antic mercat del Born, es va celebrar un concert que van obrir i tancar dos grups de Sabadell: La Madam i La Gran Aventura. Al mig hi van tocar Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït. Mesos després, tres d’aquells grups van ser triats per la glòria i, juntament amb Els Pets, van participar al concert fundacional del Palau Sant Jordi. Els altres dos van caure en l’oblit tot mantenint, això sí, les seves carreres amb l’amarga dignitat dels maleïts. Es fàcil preguntar-se què hagués passat si, en la graella de sortida, LGA hagués tingut una posició preferencial. Com quedaria la història si s’hagués escrit amb altres personatges?

La Granja – 1989

Sala Zeleste

Barcelona (06/10/1989)

Van aconseguir guanyar el Concurs de pop-rock de Palma el 1986, i van aconseguir el finançament per enregistrar el seu primer disc homònim que editaria DRO l’any següent. Aquell treball ens va descobrir a un grup de pop fresc i cristal·lí capaç de composar veritables himnes com “Sufro por ti (na na na)”. Sota la producció de Paul Collins, van passar del xarol a les botes acabades amb punxa, endurint i moldejant el seu so al l’imprescindible Azul eléctrica emoción (DRO, 1989). Harmonies perfectes mesclades amb electricitat guitarrera sense oblidar en cap moment la melodia. Amb diversos canvis en la formació, La Granja segueixen en actiu, tot i que amb una activitat intermitent.

La Pegatina – 2018

Av. Maria Cristina

Barcelona (23/09/2018)

Amb La Pegatina hi ha un respecte i un admiració correspostos. Quan van decidir durant una temporada augmentar la família i passar a dir-se La Gran Pegatina, a l’hora de plasmar aquella bogeria a sobre de l’escenari del festival Arenal Sound de Burriana, el grup va decidir que fóssim en Bernat Almirall i jo els encarregats de fotografiar fil per randa tot el que passés. Durant un parell de jornades vaig descobrir que tot aquell caos escènic estava perfectament estudiat, i que si tot funcionava com un rellotge era gràcies a la bona sintonia que existeix en aquesta gran família.

La Polla Records – 1985

Sala Zeleste

Barcelona (16/02/1985)

Era el dia del meu 18è aniversari i coincidia també amb el Carnestoltes, però en comptes de disfressar-me –cosa que mai m’ha agradat– vaig decidir ser més transgressor i anar a veure a La Polla Records a l’enyorada sala Zeleste, previ pas pel Rodri a posar-me ben torrat. Un munt d’empentes, la sala plena com un ou i jo aguantant la càmera de la família a la primera filera, esquivant escopinades i puntades de peu mentre tots corejàvem allò tan bonic de “los enanitos buenos al patrón han de matar”. Aquest concert era molt especial per a mi, ja que el meu primer article publicat en una revista va ser justament la crítica del disc Salve (Oihuka, 1984) del grup d’Agurain (Àlava) a finals del 1984. Va ser per a la revista Rock-In, un artefacte de paper i amb una grapa al mig, dirigit per la mateixa tenebrosa i estranya gent que també portaven el segell discogràfic Wilde Records. I que jo sàpiga, també és la primera ressenya que va sortir de La Polla Records en un mitjà que no fos fotocopiat.

Lady Gaga – 2010

Palau Sant Jordi

Barcelona (07/12/2010)

La irrupció de Lady Gaga al panorama musical va tenir l’efecte d’un elefant en una botiga de Lladró. Va trencar esquemes, va utilitzar el lletgisme com a bandera –els seu fans els anomena ‘little monsters’–, una estètica en constant mutació, un vestuari innovador fins el punt de convertir-se en tendència estètica, i uns espectacle on la sorpresa esclata a cada cançó. Musicalment ha sabut adaptar-se a qualsevol estil, ja sigui gravant un disc de duets amb el crooner Tony Bennet o traspassant la gran pantalla amb la pel·lícula A Star is Born (Bradley Cooper, 2018), amb la que va guanyar un Oscar a la millor cançó original per “Shallow”.

Las Burras – 1987

Sala KGB

Barcelona (14/11/1987)

L’any 1987 El Último de la Fila ja havia aconseguit una petita parcel·la d’èxit amb els seus dos primers discos, però encara no havien tingut l’oportunitat d’acomiadar com Déu mana la seva banda anterior, Los Burros. Per això, es van aliar amb la revista Ruta 66 i van muntar una festa inoblidable a la sala KGB, en la que va quedar més gent a fora que a dins. Per fer la nit més especial, Manolo García i Quimi Portet van convidar a tots els músics que havien passat per la formació durant la seva història. L’única condició era el canvi de sexe a sobre l’escenari, pel que el grup va passar a dir-se Las Burras: el cantant se’l coneixia com ‘Manolita’, i el guitarrista ‘Quimeta’. Tots, lluïnt faldilles, tacons i sostenidors, i signant un dels concerts més surrealistes, divertits i emotius de la meva vida.

Lax’n’Busto – 1991

Discoteca Roc 34

Vic (27/09/1991)

L’any 1998 vaig passar tota una jornada de gira amb els Lax’n’Busto per fer un reportatge per la revista Enderrock. Aquell mateix dia tenien dos concerts programats a diferents punts del país: a l’Acampada Jove que es celebrava a Arbúcies (La Selva) i a la festa major de Calella (el Maresme). Calia fer la prova de so als dos escenaris i travessar el territori dues vegades en la mateixa jornada, un munt de kilòmetres que per a mi van ser esgotadors, però per la banda formaven part de la seva rutina i de la forma de vida des de que van començar l’any 1986. La convivència amb el grup durant aquelles 24 hores va ser excel·lent, i el resultat i l’entrega en els dos concerts va ser total i absoluta, malgrat el cansament acumulat.

Lee Brilleaux – 1989

Telecogresca

Barcelona (14/04/1989)

Mai vaig entendre com Lee Brilleaux podia fumar tant –jo el vaig veure cascar-se un paquet en un bolo–, i alhora tocar tan fotudament be l’harmònica. Fa morir el 7 d’abril de 1994 d’un càncer. Sempre recordaré el concert dels Dr. Feelgood el 6 de febrer de 1987 com un dels darrers que veuria a la sala Zeleste d’Argenteria. Jo venia d’un concert punk dels Kaoss Urbano a Nou Barris en que les cerveses, alguna substància tòxica i una petaca d’Aromes de Montserrat van revolucionar el meu estómac. Tot va acabar –malament– a la segona filera d’una sala plena com un ou i amb una calor asfixiant, exactament sobre les sabates de qui tenia davant. Mai més he pogut ni ensumar els Aromes de Montserrat. Però, el que són les coses, anys després ho vaig escriure en un bloc i un dia, en el concert de Wilco Johnson al Teatre Apolo l’any 2016, un espectador se’m va apropar per dir-me el ell era qui havia rebut el meu ‘obsequi’ feia 30 anys. La cara de vergonya encara em dura.

Lemmy Kilmister – 1998

Festimad

Móstoles (Madrid) (01/05/1998)

Era l’any 1982 i jo tornava de l’escola on feia primer de BUP. En passar per davant de l’hotel que hi al costat de l’estació de Sants, em vaig trobar amb una presència imponent: Lemmy Kilsmister, Phil ‘Philthy Animal’ Taylor i ‘Fast’ Eddie Clarke, la formació amb la que els Motör van enregistrar clàssics com Bomber (Bronze, 1979), Ace of Spades (Bronze, 1980) o No Sleep ‘til Hammersmith (Bronze, 1982). Per un xaval de quinze anys va ser impressionant tenir-los devant a punt per anar al Pavelló Blaugrana II, on aquella mateixa nit descarregarien el seu poderós directe. Tot decidit, vaig treure una llibreta qualsevol de la meva carpeta i els vaig demanar l’autògraf. Allà on Lemmy va recolzar la mà hi van quedar les seves empremtes digitals. Malauradament, en un cas de bulling que mai perdonaré, la colla heavy de tercer de BUP me’l va robar en el pati de l’escola. Anys després vaig poder estar al camerino d’en Lemmy a la sala Razzmatazz, i em va sorprendre descobrir que en el seu càtering hi havi una ampolla de Cacaolat com aliment per la bèstia.

Leonard Cohen – 2009

Palau Sant Jordi

Barcelona (21/09/2009)

Sóc conscient que som uns emprenyadors, que de vegades fem molt soroll amb les màquines, i encara en fèiem més en aquells temps d’aparells analògics on el click i la passada de rodet eren una simfonia que augmentava quan havíem de canviar la pel·lícula. En auditoris i teatres, sempre intentem ser el més discrets possibles; ajupits per no molestar la visibilitat, i moltes vegades contenint-nos de disparar en moments de màxim silenci, per no emprenyar i respectar a músics i a espectadors. Però hi ha vegades que alguns espectadors tenen la pell molt fina, com els que hi havia a primera filera per veure a Leonard Cohen en un local tan poc apropiat per la seva música com era l’antic Palau d’Esports de Barcelona. La cosa no va arribar a ser greu però sí desagradable, amb un personal queixant-se al crit de «jo he pagat la meva entrada» que va fer tot el possible per fer-nos fora.

Loquillo y Trogloditas – 1985

Sala Studio 54

Barcelona (15/02/1985)

Amor i odi. Sovint costa separar l’artista de la obra. He admirat sempre a Loquillo; tinc gairebé tots els discos de la època amb Sabino Méndez, i els seus concerts són un veritable pols de rock and roll, sigui amb la formació que sigui. Però quan obre la boca, quan fa declaracions amb to irrefutable, quan hi ha un excés d’arrogància en cada paraula, allà és on cau el mite. I necessito posar-me La mafia del baile (Hipavox,1985) per recuperar part de la fe.

Lordi – 2010

Sala Salamandra

L’Hospitalet de Llobregat (06/12/2010)

Dir que Lordi són uns freaks eurovisius és potser una reiteració de conceptes, ja que el devaluat festival s’ha convertit en una fira d’atraccions on el públic prefereix buscar el riure abans que la qualitat musical. Aquesta banda lapona va portar el heavy metal al festival, i van sortir-ne guanyadors per sorpresa amb la cançó “Hard Rock Hallelujah”. Tot això, amanit amb una posada escènica impactant amb decorats de cartró-pedra, elements extrets del tren de la bruixa i capes de maquillatge terrorífic.

Los Amantes de Maria – 1989

Plaça Reial

Barcelona (22/12/1989)

És curiosa la correlació de noms dels projectes de María Rodríguez-Rey. Va començar en una banda paral·lela dels germans Gil al marge de Brighton 64, anomenada Los Novios. Quan el nuviatge va acabar, María va formar banda amb els seus amants, que eren Jordi Vila (Los Novios, Wom A-2, Las Flores del Mal), Miquel Monfort ‘Mix’ (Pop la Cara, La Ley Seca, Justo y los Pecadores, BB Sin Sed), ‘Niño’ Javier Martín (Pop la Cara) i Eduardo Martínez ‘Duddy’ (Los Rápidos i Los Burros). Van enregistrar un únic disc l’any 1988 per La Fábrica Magnética produït per Robin Wills (Barracudas, The Fortunate Sons) ple de power pop de luxe i rock d’arrel nord-americana, però mal distribuït i pitjor promocionat.

Los Mambo Jambo – 2013

Sala Apolo

Barcelona (21/12/2013)

Recordo els primers anys 80 tornant a corre-cuita de la sala Zeleste del carrer Argenteria per agafar el darrer bus –el 57– que em portés fins el barri. Sovint hi trobava també un jove pèl roig que, carregat amb un aparatós instrument musical, també feia la mateixa carrera per no arribar a casa passades les hores bruixes. Dins d’aquella funda negra hi havia un saxo, i a poc a poc va anar obrint-se pas en el món de la música; com a peça clau en la segona etapa de Los Rebeldes, al capdavant de Nel·lo y la Banda del Zoco, creant mil projectes, posant la seva bufera al servei de qualsevol amic, acompanyant-se de Los Saxofonistas Salvajes o quadrant cercles amb Los Mambo Jambo. Dani Nel·lo ha estat sempre aquí i seria impossible pensar en la música de Barcelona sense les seves aportacions.

Los Negativos – 1986

Sala Zeleste

Barcelona (08/02/1986)

Només per construir un disc com Piknik caleidoscópico (Victoria, 1986), Los Negativos en mereixerien un monument. Un d’aquells treballs fets contracorrent que, amb una base pop, va treballar amb sons inèdits i exòtics que van encaixar perfectament amb unes lletres carregades de surrealisme al·lucinogen. Com a curiositat, el desembre de 1984 vaig tenir la meva primera i única ocasió de fer de programador de concerts a La Setmana Jove de Sants –a les Cotxeres del barri– on vaig organitzar una nit pop amb ells i Hotel (exTelegrama). Curiosament, el seu guitarrista, Robert Grima, amb els anys s’ha convertit en un dels promotors i programadors més importants de l’Estat al capdavant de Live Nation España.

Los Rebeldes – 1987

Sala Studio 54

Barcelona (17/03/1987)

Les primeres passes al món de la música, amb el fanzine Voll-Ker sota el braç, em van portar a conèixer el que s’amagava al darrera de les bandes del rock, com les discogràfiques o les agències de management. Les meves passes em van dur fins a Steep Management, que tenien la seva oficina a Les Rambles, a l’edifici on hi havia una botigueta coneguda per tothom, ja que era l’única que tenia una màquina per a fer xapes. Portaves el teu disseny, i et feien un badge personalitzat. A Steep vaig conèixer a personatges com Ramon Beltran o Ernest Casals, que portava el segell discogràfic. Allà no era gens difícil creuar-te amb la gent de Los Rebeldes, Brighton 64 o Telegrama, sabent que allà al darrera s’amagava un bon negoci i conèixer l’entramat d’una incipient i inexperta indústria musical.

Los Tiki Phantoms – 2016

Sala La Mirona

Salt (11/03/2016)

Explica la llegenda que, durant el mandat de Kamehameda I (1758-1819), quatre guerrers de la cort hawaiana van obtenir poders per dominar la plebs amb la música. L’emperador, alarmat, els va fer arrestar i els va llençar al volcà Kilahuea. Però el mal ja estava fet, i el seu culte va seguir viu en forma de llegenda. Los Tiki Phantoms van viure ocults en les tenebres fins que el 2006, aquests músics sorgits de l’ultra-tomba van enregistrar el seu primer LP. 

Lou Reed – 2004

Festival FIB

Benicàssim (07/08/2004)

Que a l’exVelvet Underground no li agradava la premsa, no és cap misteri. Per això, quan va anunciar una roda de premsa prèvia a la seva actuació al FIB de 2004, hi havia força expectació. Allò va ser tot un despropòsit. Els responsables de premsa del festival anaven de corcoll convocant i desconvocant la cita a diferents hotels de Castelló i Benicàssim. Finalment, la trobada es va fer a l’àrea de premsa del festival i va ser tot un despropòsit, amb el senyor Lou Reed amb constant cara de gos, responent amb escarafalls o amb simples monosíl·labs. L’encarregat de premsa no s’ho podia creure, ja que havia estat el mateix músic qui havia dit que volia fer aquella trobada amb periodistes. Això sí, quan va pujar al vespre a l’escenari, es va comportar com el mestre que era.

Love of Lesbian – 2018

Festival Acústica

Figueres (01/09/2018)

Treballar amb Love of Lesbian és un plaer que no té preu. Miris qui miris et sents benvingut i apreciat. A més, els seus concerts sempre contenen el moment d’improvisació, aquells instants en què sembla que tot se’ls en va de les mans, però que sempre acaben controlant al darrer segon, i que converteixen cada actuació en una experiència única.

Love of Lesbian, Standstill, Sidonie i Dorian – 2014

Sala Razzmatazz

Barcelona (10/10/2014)

La germanor entre bandes properes de la ciutat de Barcelona és força evident. A la festa del 20è aniversari de la revista Mondo Sonoro vam poder gaudir de Santi Balmes, Marc Ros, Marc Gili i Enric Montefusco interpretant “Adelante Bonaparte”, de Standstill.

Lunachicks – 1993

Garatge Club

Barcelona (28/05/1993)

Nascudes a Nova York l’any 1987, les Lunachiks van ser tot un exemple de les riot grrrl, un moviment musical que estava entre el punk-rock i el rock alternatiu, amb un evident contingut feminista i reivindicatiu. La banda va estar en actiu fins l’any 1999, quan van editar Luxury Problem pel segell Go Kart Records.

Machine Head – 1997

Sala Zeleste

Barcelona (24/11/1997)

Veure un guitarrista com el canadenc Logan Mader és tot un espectacle, ja sigui acompanyant a Machine Head o a Soulfly. No només per la seva tècnica a les sis cordes, sinó per l’entrega que té durant les seves actuacions, saltant i malbaratant energia. Per si no fos poc, és també un reconegut productor que ha treballat en gravacions de Five Finger Death Punch, Media Lab, Gojira, Fear Factory, Cavalera Conspiracy, W.A.S.P. o Hamlet.

Madonna – 2012

Palau Sant Jordi

Barcelona (20/07/2012)

Madonna és el veritable paradigma de diva del rock. Creadora, provocadora, impulsora de tendències i innovadora. Totes les que han vingut després d’ella no han arribat a l’alçada d’una artista que amb la simple mirada té tot un Palau Sant Jordi als seus peus.

Manel – 2009

Teatre de l’Ametlla de Merola

L’Ametlla de Merola (29/03/2009)

L’Ametlla de Merola és una petita colònia del Berguedà que, entre les seves virtuts, acull una de les representacions més antigues d’Els Pastorets. Manel, que hi van presentar el seu primer disc dins el Circuit Folc, van trobar l’atrezzo de centurions i soldats romans al backstage i no van dubtar a utilitzar-los per cantar “Roma”, ambientats amb aquells detalls tan originals.

Manel i Mishima – 2014

Festival popArb

Arbúcies (27/06/2014)

El concert de Manel al PopArb de l’any 2014 va tenir un convidat molt especial: Dani Vega, de Mishima, que sorprenentment va acabar esmicolant una guitarra contra el terra de l’escenari. Que ningú no pateixi, la guitarra no va patir, ja no servia ni per fer bonic!

Manolo Garcia – 2008

Parc del Fòrum

Barcelona (05/09/2008)

Sempre hi ha hagut una relació molt intensa, gairebé familiar, amb tot l’entorn d’El Último de la Fila. En la carrera en solitari de Manolo García, molt poques vegades han posat cap inconvenient per treballar, més enllà d’algunes normes bàsiques com no fer el que a casa no faries o accedir a zones reservades. En aquest concert al Parc del Fòrum de Barcelona, jo no estava gairebé bé de salut per una pancreatitis que començava a donar senyals de vida. Em van donar encara més facilitats del compte; com el fet de poder estar tot el concert a dalt de l’escenari. Des d’allà, vaig captar el moment en que el cantant es va llançar al públic, va navegar fins la barra, va demanar una cervesa i se la va buidar directament al cap en una xafogosa nit de setembre.

Manowar – 1994

Sala Zeleste

Barcelona (05/03/1994)

Sempre m’ha fet gràcia la col·lecció d’excessos dels Manowar. Han buscat sempre ser el màxim en el món del heavy metal: els més sorollosos, els més forts… el que calgui per ser considerats com els veritables Kings of Metal, que és com van titular el seu sisè disc editat el 1988. I en les darreres gires són també els més garrepes: només es deixen fotografiar durant la meitat de la primera cançó, sense que ni tan sols tota la banda hagi arribat a sortir a l’escenari.

Mardita Sea – 1986

Pavelló de Valldaura

Barcelona (21/06/1986)

Mardita Sea es van formar l’any 1986 a la Prosperitat, un barri barceloní de classe obrera molt actiu, associatiu i lluitador, acostumat a reclamar els seus drets socials al carrer per activa i per passiva. Tot i que el grup gairebé no va deixar cap gravació, va participar molt activament en els inicis de les primeres okupacions, fanzines, ràdios lliures i part de la escena rockera i punk de Barcelona.

Marie Fredriksson – 1994

Palau Sant Jordi

Barcelona (01/12/1994)

Roxette van ser creadors d’uns temes amb la força del pop immediat: entraven a la primera escolta i amb el pas del temps ens retornaven l’alegria de desenterrar tornades emmagatzemades en els racons dels records i la memòria. El duet suec va fer les delícies de les radiofòrmules a finals dels 80 i principis dels 90. La cantant Marie Fredriksson però, va patir un tumor cerebral que va afectar a les seves darreres gires, i va haver de cantar asseguda al costat del seu company Per Gessle, que era qui portava tota la força escènica. Com a conseqüència d’aquest tumor, Fredriksson va haver d’aprendre a llegir i cantar. El 9 de desembre de 2019, a l’edat de 61 anys, va morir víctima del càncer.

Marilyn Manson – 1996

Sala Bikini

Barcelona (08/12/1996)

El primer concert de Marilyn Manson va ser un autèntic perill. La sala Bikini era plena de gom a gom i la calorada la convertia en un infern. Els fotògrafs vam haver de treballar enfilats a les barres. La mitologia del personatge començava a créixer, la banda era una bomba a punt d’explotar, i les escopinades volaven en els dos sentits de l’escenari. Llàstima que després es va domesticar i la seva atracció ja no anava més enllà del que pot oferir el tren de la bruixa de qualsevol fira.

Martin Rodriguez – 2015

Rockfest

Santa Coloma de Gramenet (25/07/2015)

Parlar de Martín Rodríguez és fer-ho d’un dels personatges més entranyables que mai s’ha pogut trobar en la escena del rock cantat en català. Al darrera dels tambors de Sangtraït, la seva imatge de follet escapat del bosc –amb la seva llarga barba i els cabells blancs– va guanyar-se el cor del seus seguidors. Sempre afable, disposar a parlar de la seva passió, la música, i sempre amb un somriure als llavis. Martín ens va deixar als 64 anys; el 3 de gener de 2020 a Figueres per in infart.

Mayhem – 2012

Festival Primavera Sound

Barcelona (01/06/2012)

Al Primavera Sound del 2012, a la vora dels escenaris Vice i Pitchfork, hi havia ancorats tres vaixells, i els seus patrons van aprofitar el festival per convidar les seves amistats a un sopar amb vistes al festival. Poc podien imaginar-se que la de divendres no era la millor banda sonora per acompanyar una vetllada tranquil·la. Als dels luxosos velers segur que se’ls van ennuegar les postres amb Mayhem i la seva impressionant posada en escena: caps de garrí, sang, torxes, odi, creus invertides, invocacions satàniques, trossos de calaveres, i tot l’imaginari que envolta la banda més popular i controvertida del black metal escandinau. Veus sorgides de la ultratomba del més profund de la gola del cantant Attila, guitarres esfereïdores, ritmes en constant mutació i una actitud que provocava respecte i temor, deixant clar que són una de les bandes amb una de les llegendes negres –assassinats, suïcidis, cremes d’esglésies– més esgarrifoses del món.

Metallica – 2018

Palau Sant Jordi

Barcelona (07/02/2018)

Mentre repartien les acreditacions pels fotògrafs al concert de Metallica al Palau Sant Jordi de l’any 1999, la persona encarregada de premsa va cridar a qui representés a la revista Popular 1, i un autèntic desconegut va parar la mà i va agafar l’acreditació. A tots ens va estranyar, ja que el fotògraf de la revista en aquella època era el sempre enyorat Toni Martínez, que va aparèixer minuts després i es va quedar al·lucinat i sense acreditació. Quan la resta vam entrar per fotografiar als teloners Monster Magnet, no ens podíem creure el que estàvem veient: dins del fossar hi havia l’usurpador de l’acreditació flipant i santant davant de Dave Wyndorf! Ràpidament vam avisar als encarregats de premsa i seguretat, el van fer fora i en Toni va poder fer la seva feina.

Michael Hutchence – 1990

Palau d’Esports

Barcelona (22/11/1990)

Michael Hutchence ho tenia tot. L’australià gaudia d’un èxit mundial al capdavant de la seva banda INXS, acumulava popularitat, senzills d’èxit,… Era una estrella del món del rock i havia tingut relacions amb la cantant Kylie Minogue, la supermodel Helena Christensen o la presentadora de la televisió britànica Paula Yates. Però aquest tren de vida es va convertir en la seva maledicció, i el seu cadàver va aparéixer penjant del seu cinturó a l’hotel Ritz Carlton Hotel a Sídney, on feia un stage per preparar la gira de 20è aniversari d’INXS.