Sala Razzmatazz III
Barcelona (16/01/2019)
Una foto a la que li tinc una estimació especial, on es pot veure la sang, suor i llàgrimes per propagar la paraula del rock entre els feligresos. La mirada convençuda de Jim Jones ho diu tot, i la sang del dits no fas més que reafirmar el seu convenciment.
Festival Primavera Sound
Barcelona (27/05/2005)
El primer cop que vaig fer fotos a la ‘Iguana de Detroit’ va ser al demolidor concert que va fer a Studio 54 l’any 1988, amb la màquina d’amagat i havent de fugir pel mig del bestial pogo dels encarregats de seguretat i del road manager, que no veien amb bons ulls un intrús fent fotos. Amb els anys, tant Iggy com jo ens hem domesticat però seguim tenint ganes d’ensenyar el rock’n’roll en l’estat més directe a dalt i a baix dels escenaris.
Sala Communiqué
Barcelona (01/01/1987)
Sort en té el rock al nostre país que de tant en tant apareixen una colla de sonats que decideixen dedicar temps, diners i espai a projectes que inicialment semblen estar irremeiablement predestinats al fracàs. Un d’aquests bojos entranyables va ser en Pepe Bellido, un valencià que en un principi volia muntar una sala a Alacant, però que ves per on va acabar al barri barceloní d’Hostafrancs, habilitant un local que antigament havia estat un magatzem dedicat al noble art de la maduració de plàtans. Amb pocs diners i amb l’ajut de la família, Bellido i el seu cosí Manel van obrir les portes de la sala Communiqué –nom extret del segon disc de Dire Straits– l’any 1984. La sala estava formada per un pis superior que servia de bar i sala d’exposicions i, a través d’unes empinades escales, s’arribava a un soterrani que és on es coïa –mai més ben dit– tota l’acció. Avui dia seria impossible una sala així; un cau fosc sense sortides d’emergència i amb una ventilació insuficient en uns anys en què no existia la llei antitabac. No feia falta més… quatre parets, una columna davant de l’escenari, quatre parets i un equip mínim. Camerinos? Per què? Per allà va passar el mític Henry Rollins (exBlack Flag) amb la seva banda, un dia que tenia lliure enmig de la gira. L’entrada de la sala va quedar reflectida al disc Do It (Texas Hotel Records, 1988), el primer de la Rollins Band. Aquell dia, Communiqué es va convertir en una veritable sauna on fins i tot estava permès el pogo més salvatge i on les ulleres i la càmera s’entelaven per la humitat que es condensava en l’ambient.
Sala Zeleste
Barcelona (04/12/1987)
La banda de Jeffrey Lee Pierce (1958-1994) era un plat de sibarites pels amants del rock greixós i garatger: d’aquell rock de culte i maleït que li agrada passejar pel costat més salvatge de la vida. Rock empantanegat basat en els orígens del blues, però passat pel sedàs del punk, el rockabilly i el country, i sempre des del punt de vista torturat de Lee Pierce. Un caràcter inestable –juntament amb una cirrosi– el va deixar en coma, i va morir per una hemorràgia cerebral el març de 1996.
Calahorra (La Rioja) (07/10/2000)
Matí de ressaca a l’endemà de la darrera nit d’un festival amb ADN rocker a les seves venes. Tots intentàvem reconstruir-nos a base de cafès amb llet abans d’agafar el cotxe i menjar-nos carretera per tornar des de Calahorra (La Rioja) fins a Barcelona. Mentre fèiem recompte de baixes, ells estaven allà. La nit abans ho havien donat tot amb la classe i elegància que sempre han tingut Howe Gelb, John Convertino i Joey Burns; i ara estaven vigilant les seves eines de treball, rescatant fins i tot algun acord perdut en la memòria, mentre esperaven que la furgoneta els rescatés d’aquell hotel de carretera secundària per anar a la recerca d’un nou escenari, d’una nova parada al camí.
Sala Barts
Barcelona (16/09/2017)
Hi havia una histèria col·lectiva per aconseguir una entrada per al concert sorpresa de la banda de Dave Grohl a la sala Barts de Barcelona; i, per la part que em tocava, aconseguir una acreditació de fotògraf. Davant l’allau de peticions, la discogràfica em va trucar per demanar-me si em podia encarregar de fer les fotos per a tota la premsa. En un cas així, la pressió és gegantina i els nervis s’apoderen de tot el cos; però evidentment s’ha de dir que sí. Cap privilegi especial: fotos des de la taula de so, sense fossar, i només amb les rutinàries tres primeres cançons del set. Per sort, conec bé la sala i aviso a l’amable tècnic de so i als de seguretat de la meva presència. L’objectiu: intentar mantenir el pols i l’emoció aguantant l’equilibri pujat a una tanca. Estar un pam i mig per sobre és un privilegi en aquestes distàncies, i més en aquesta època de mans alçades amb mòbils. Edició ràpida i efectiva en una oficina de la sala, lliurament de la feina, i al dia següent les meves fotos ocupant pàgines senceres a tota la premsa.
