Morrissey – 2014

Sant Jordi Club

Barcelona (10/10/2014)

Només en un concert de Morrissey es pot veure una espectadora esperant l’inici de l’actuació llegintun llibre de Hermann Hesse, i només a Morrissey se li pot acudir presidir l’escenari amb un retrat gegantí d’Oscar Wilde, com es va poder veure al concert que va oferir al FIB el 2006. I sota la mirada atenta del poeta, Mozzer va exhibir tot el seu catàleg de posats afectats, donant fuetades amb el cable del micròfon, canviant-se de camisa i ensenyant el pit com només ell ho sap fer.

Monotonix – 2010

Festival Primavera Sound

Barcelona (25/05/2010)

Quan vaig arribar al recinte del Fòrum al Primavera Sound 2010, el company fotògraf Pablo Leoni em va animar a intentar arribar al concert dels israelians Monotonix a l’altra banda del recinte. Vam arriba-hi corrent, però no vam veure a ningú a sobre de l’escenari, tot i que la música sonava eixordadora pels altaveu. El grup havia decidit trencar convencionalismes i sortir directament a tocar per enmig del públic, demostrant que el rock’n’roll encara podia ser perillós, imprevisible, divertit, salvatge, bèstia i provocador; sobretot quan el cantant Ami Shalev es va fixar en la meva panxa, i sense pensar-s’ho dues vegades va decidir posar-se dins la meva samarreta.

Monica Naranjo – 2014

Sant Jordi Club

Barcelona (12/12/2014)

El que ha fet la figuerenca amb la seva carrera és digne d’aplaudiment. Va accedir a la fama mediàtica ràpidament i d’una manera fulgurant. Amb el temps, ha sabut convertir-se en una artista de culte, cremant tota mena d’etapes. I després de l’època fosca i sinistra, ara li toca el torn a a la diva decadent davant d’un públic a qui ja no li cal convèncer, ja que la seguiran cegament petit qui peti. I el que també ha aconseguit és que, si abans dividia al públic entre els que l’estimaven i els que l’odiaven, ara té un sector fidel que l’idolatra mentre que la resta de la humanitat decideix ignorar-la. I això és molt bo.

Mojinos Escozios – 2000

Plaça Colom

Barcelona (22/09/2000)

Amb una col·lecció d’himnes irreverents, escatològics i humorístics, els seus discos són gairebé la versió musical de la revista satírica El Jueves. A més, al capdavant tenen a un personatge com Miguel Ángel Rodríguez ‘El Sevilla’, un cantant que desconeix qualsevol mena de sentit del ridícul quan puja a un escenari.

Mishima – 2017

Platja del Bogatell

Barcelona (24/09/2017)

Amb Mishima em va passar aquella estranya síndrome quan veus que aquell grup que conservaves com un secret ben guardat des de feia temps, a poc a poc veus com passa a ser de domini públic. Als concerts ja no veus als quatre de sempre, i el públic s’amplia exponencialment. És aleshores quan ja no et trobes sol fent el falset d’“El temple”, i veus que aquell secret ja no l’és, i que l’estrany ha crescut. Però afortunadament, la banda de David Carabén ha sabut mantenir la integritat amb el pas dels anys; no els ha calgut que la seva música s’utilitzés per vendre aigua mineral o per cantar les excel·lències d’un servei bancari.  Els ‘mishetes’ han aconseguit passar de l‘underground al mainstream sense vendre la seva actitud, facturant discos emotius i fent-nos vibrar a cada concert.

Miley Cyrus – 2014

Palau Sant Jordi

Barcelona (13/06/2014)

Gràcies al personatge de Hanna Montana a Disney Chanel, Miley Cyrus ja havia venut 30 milions de discos abans de complir els 18 anys, i era una estrella mundialment coneguda pel públic infantil i adolescent. Però la filla del cantant de country Billy Ray Cyrus va fer un gir total en arribar a l’edat adulta. Va passar d’actuar pel públic infantil a presentar uns shows descarats amb un evident transfons eròtic i sexual, com quan va venir a actuar al Palau Sant Jordi l’any 2014 amb la gira Bangerz Tour.

Miles Davis – 1987

Poble Espanyol

Barcelona (16/07/1987)

L’any 1987 encara portava poc temps amb la càmera a les mans. Em venia molt de gust començar a a tastar els escenaris grans, però la sempre fràgil economia juvenil no em permetia gaire despeses en entrades de concerts. La solució era plantar-me a les portes dels locals i esperar algun punt feble, un allau de gent colant-se, o entrar als bisos quan es relaxava la seguretat. Així, vaig poder veure petits tastets dels concerts de Queen o de Supertramp al Mini Estadi del Barça, o una bona estona del concert de Miles Davis al Poble Espanyol en la programació del Festival Grec de Barcelona. En aquell concert, vaig tenir la bona pensada de portar la càmera, i vaig poder fer mitja dotzena de fotos tirades matusserament en els darrers minuts del concerts. Només una foto aprofitable, cosa que no estava del tot malament en una època predigital on no es podien tirar desenes de fotos per segon.

Michael Hutchence – 1990

Palau d’Esports

Barcelona (22/11/1990)

Michael Hutchence ho tenia tot. L’australià gaudia d’un èxit mundial al capdavant de la seva banda INXS, acumulava popularitat, senzills d’èxit,… Era una estrella del món del rock i havia tingut relacions amb la cantant Kylie Minogue, la supermodel Helena Christensen o la presentadora de la televisió britànica Paula Yates. Però aquest tren de vida es va convertir en la seva maledicció, i el seu cadàver va aparéixer penjant del seu cinturó a l’hotel Ritz Carlton Hotel a Sídney, on feia un stage per preparar la gira de 20è aniversari d’INXS.

Metallica – 2018

Palau Sant Jordi

Barcelona (07/02/2018)

Mentre repartien les acreditacions pels fotògrafs al concert de Metallica al Palau Sant Jordi de l’any 1999, la persona encarregada de premsa va cridar a qui representés a la revista Popular 1, i un autèntic desconegut va parar la mà i va agafar l’acreditació. A tots ens va estranyar, ja que el fotògraf de la revista en aquella època era el sempre enyorat Toni Martínez, que va aparèixer minuts després i es va quedar al·lucinat i sense acreditació. Quan la resta vam entrar per fotografiar als teloners Monster Magnet, no ens podíem creure el que estàvem veient: dins del fossar hi havia l’usurpador de l’acreditació flipant i santant davant de Dave Wyndorf! Ràpidament vam avisar als encarregats de premsa i seguretat, el van fer fora i en Toni va poder fer la seva feina.