G.R.B. – 1986

CF Guineueta

Barcelona (04/06/1986)

El seu nom podia significar el que cadascú volgués; ja fos ‘Gremio de Restauración de Barcelona’ o ‘Güevos Revueltos con Bacón’, tot i que la que més va funcionar va ser ‘Gran Rata Blanca’, principalment perquè un dels logotips de la banda era un ratolí dibuixat pel seu cantant i ideòleg Ángel Fernández. Ells van ser els primers en pitjar l’accelerador al màxim, i dels primers de la generació punk dels 80 en enregistrar tot un LP sencer de manera autogestionada. Es van guanyar tot el respecte amb unes lletres que plantejaven preguntes i oferien solucions.

Elektroputos – 1987

Sala Zeleste

Barcelona (31/01/1987)

Aquest grup de L’Hospitalet de Llobregat eren una rara avis de l’escena alternativa dels 80, ja que tenien una tendència arty i anarquista, incloïen en la seva formació saxo i percussions, i el seu discurs anava més enllà de la crítica a la policia, l’exèrcit i la religió –tot i que eren temes que també tocaven–. Van definir el seu estil com –cal agafar aire–: grecociberneticoperoskafropunksiniestrorockcomic. 

El legado – 1990

Sala Communiqué

Barcelona (29/09/1990)

Van ser la banda per excel·lència de Cerdanyola del Vallès, l’orgull de l’extrarradi. Hereus directes de La Banda Trapera del Río, van saber conjugar el punk dels Dictators, el hard rock d’AC/DC i la brutalitat de MC5 i Motörhead amb una personalitat pròpia i ben definida, i un directe incendiari i convincent.

Draps Bruts – 1993

Sala Garatge Club

Barcelona (06/02/1993)

Draps Bruts van ser un potent quartet femení de power-pop-punk-rock fundat el 1988 a Barcelona. A base de tenacitat i de tocar allà on fos es van guanyar una més que merescuda reputació de banda en directe. Tot i les bones crítiques i d’haver enregistrat diverses maquetes, el grup no va veure publicat els seu primer disc homònim fins l’any 1994 pel segell On the Rocks, amb un resultat que no feia justícia al so de la banda. Decebudes, van decidir plegar veles l’any 1995 després de 300 concerts, i amb una darrera actuació que va ser enregistrada i editada par la discogràfica basca Discos Suicidas.

Desechables – 1988

Sala KGB

Barcelona (17/11/1988)

Era el grup que ho tenia tot: llegenda negra, dolor, sedes, visceralitat, primitivisme, violència, erotisme, drogues, sadomaso, rock’n’roll i una líder incontestable, Tere González. El grup va patir una tragèdia quan el seu guitarrista Miguel González ‘No’ va morir durant l’atracament a una joieria. Quan hi van tornar van sonar molt més domesticats però sense abandonar mai el costat més salvatge i perillós del rock’n’roll.

Cicatriz – 1991

Sala Zeleste

Barcelona (07/12/1991)

Els Cica va ser un grup que va néixer, créixer i morir marcat per la fatalitat; però també van ser els autors d’Inadaptados (Oihuka, 1986), una de les obres més contundents i completes de l’anomenat ‘Rock Radical Basc’. Lletres amb versos com com “hay que macharcar al clero / matar a la policía / toda esta puta gente no son más que porquería” (“Desobediencia”) serien inconcebibles avui en dia. Ells eren així; ficaven el dit directament a l’ull metre et fotien una puntada als ous i un cop de puny a l’estómac. El grup, que va néixer a un psiquiàtric, va ser víctima de l’heroïna. Natxo Etxebarrieta, Pakito Rodrigo i Pedro Landatxe van morir víctimes de la Sida durant la dècada dels 90.

Barricada – 1989

Palau d’Esports

Barcelona (23/12/1989)

L’any 1987 vaig fer un viatge iniciàtic que va començar a l’estadi Santiago Bernabeu de Madrid per veure als Pretenders i a U2, que va seguir a l’Aste Nagusia de Bilbao, va continuar a diverses festes majors d’Euskadi, i va acabar als carrers del casc antic de Pamplona. Als carrers d’una Iruña amb ressaca dels sanfermines, els Barricada ja estaven celebrant aniversaris. Era exactament el seu cinquè aniversari, i van fer-la grossa amb un concert al bar Garazi del carrer Calderería, un cau petit i esquifit on gairebé no hi cabien ni els músics. No cal dir que allò va ser l’hòstia en patinet on tampoc van faltar-hi càrregues policials, empentes i corredisses en un barri conflictiu. Era la època del No hay tregua (BMG Ariola, 1986). Com a bon fanzinaire, vaig aprofitar l’ocasió per fer una molt improvisada i ‘cutre’ entrevista al Drogas dues hores abans del concert. Rellegint-la ara, me n’adono que el guapo dels Barricada se’m va rifar totalment, però em va deixar algunes perles impagables: “Som quatre tipus que no tenim ni puta idea de música” o “de moment volem fer-nos milionaris, em vull comprar un bon cotxe i anar amb una tia com les que surten als anuncis”.

Anti/Dogmatikss – 1986

CF Guineueta

Barcelona (19/07/1986)

Ells van ser la veu i el crit del punk més anarquista. Nascuts l’any 1983, la seva formació va ser variable, ja que més que un grup eren un col·lectiu unit per la difusió d’un missatge proper a la filosofia dels britànics Crass –contraris a la revolució violenta, les drogues, les imposicions de l’Estat i el servei militar–. Van editar dues maquetes: Rompan filas (1984) i Nooooo (1988), i un munt de temes escampats en recopilatoris i cintes d’arreu del món.

Mardita Sea – 1986

Pavelló de Valldaura

Barcelona (21/06/1986)

Mardita Sea es van formar l’any 1986 a la Prosperitat, un barri barceloní de classe obrera molt actiu, associatiu i lluitador, acostumat a reclamar els seus drets socials al carrer per activa i per passiva. Tot i que el grup gairebé no va deixar cap gravació, va participar molt activament en els inicis de les primeres okupacions, fanzines, ràdios lliures i part de la escena rockera i punk de Barcelona.

Código Neurótico – 1989

Sala Zeleste II

Barcelona (18/05/1991)

Gamberros i divertits, aquest grup egarenc es va formar l’any 1981 per gent propera al fanzine punk Blikzkrieg Bop. Més propers als Ramones que als Sex Pistols, i allunyats de la consciència del hardcore, van aconseguir enregistrar l’any 1983 un EP històric amb el segell dDomestic Records. L’artefacte es va anomenar Totus Tous i va estar produït per Manolo García i Quimi Portet –aleshores a Los Burros–, amb himnes com “Las Malvinas son pingüinas”, “Cotolengo” o “Pega a tu mamá”.