Categoria: 45 revolucions

Sala Zeleste

Barcelona (16/11/1989)

En els 091 hi conflueix tot el que qualsevol aficionat pot desitjar quan descobreix una banda de rock: lletres intel·ligent, actitud, bona veu, encertades guitarres, amor incorruptible al rock, arrels, forta personalitat, directes incendiaris i un grapat de bones cançons. Però amb tot això… com és que el grup granadí no va aconseguir sortir més enllà dels cercles de culte? Recuperar bandes com els ‘Cero’ va ser el que em va portar a escriure un llibre com Balas perdidas (66 RPM Edicions, 2012) i posar-los a la portada. Un llibre per reivindicar les bandes de rock que mai van tenir el reconeixement que el seu talent requeria.

Sala Razzmatazz II

Barcelona (01/05/2019)

Formar part de la família de l’staff del Ruta 66 m’ha portat també a descobrir meravelles com les de l’escena rockera escandinava, amb grups com Hellacopters, Turbonegro, Gluecifer o Backyard Babies. Encara recordo entrar a l’atapeïda sala Mephisto de Barcelona per aconseguir una foto decent del guitarrista Dregen que funcionés perfectament a la portada de la revista. Poden passar els anys, que la banda no ha perdut ni un gram de la seva força en directe.

Sala Razzmatazz

Barcelona (11/12/2013)

La banda escocesa dirigida per Simon Neil i els germans James i Ben Johnston ha estat tot un revulsiu en la música d’aquest segle, tot i portar en actiu des del 1995. Gràcies a Puzzle (Beggars Banquet, 2007) van aconseguir sobresortir, gràcies sobretot tot a un poderós directe que els ha fet créixer l’audiència i coronar-se com un temptador cap de cartell per tota mena de festivals.

Calahorra (La Rioja) (07/10/2000)

Matí de ressaca a l’endemà de la darrera nit d’un festival amb ADN rocker a les seves venes. Tots intentàvem reconstruir-nos a base de cafès amb llet abans d’agafar el cotxe i menjar-nos carretera per tornar des de Calahorra (La Rioja) fins a Barcelona. Mentre fèiem recompte de baixes, ells estaven allà. La nit abans ho havien donat tot amb la classe i elegància que sempre han tingut Howe Gelb, John Convertino i Joey Burns; i ara estaven vigilant les seves eines de treball, rescatant fins i tot algun acord perdut en la memòria, mentre esperaven que la furgoneta els rescatés d’aquell hotel de carretera secundària per anar a la recerca d’un nou escenari, d’una nova parada al camí.

Sala Communiqué

Barcelona (01/01/1987)

Sort en té el rock al nostre país que de tant en tant apareixen una colla de sonats que decideixen dedicar temps, diners i espai a projectes que inicialment semblen estar irremeiablement predestinats al fracàs. Un d’aquests bojos entranyables va ser en Pepe Bellido, un valencià que en un principi volia muntar una sala a Alacant, però que ves per on va acabar al barri barceloní d’Hostafrancs, habilitant un local que antigament havia estat un magatzem dedicat al noble art de la maduració de plàtans. Amb pocs diners i amb l’ajut de la família, Bellido i el seu cosí Manel van obrir les portes de la sala Communiqué –nom extret del segon disc de Dire Straits– l’any 1984. La sala estava formada per un pis superior que servia de bar i sala d’exposicions i, a través d’unes empinades escales, s’arribava a un soterrani que és on es coïa –mai més ben dit– tota l’acció. Avui dia seria impossible una sala així; un cau fosc sense sortides d’emergència i amb una ventilació insuficient en uns anys en què no existia la llei antitabac. No feia falta més… quatre parets, una columna davant de l’escenari, quatre parets i un equip mínim. Camerinos? Per què? Per allà va passar el mític Henry Rollins (exBlack Flag) amb la seva banda, un dia que tenia lliure enmig de la gira. L’entrada de la sala va quedar reflectida al disc Do It (Texas Hotel Records, 1988), el primer de la Rollins Band. Aquell dia, Communiqué es va convertir en una veritable sauna on fins i tot estava permès el pogo més salvatge i on les ulleres i la càmera s’entelaven per la humitat que es condensava en l’ambient.

Sala Razzmatazz III

Barcelona (16/01/2019)

Una foto a la que li tinc una estimació especial, on es pot veure la sang, suor i llàgrimes per propagar la paraula del rock entre els feligresos. La mirada convençuda de Jim Jones ho diu tot, i la sang del dits no fas més que reafirmar el seu convenciment.

Sant Jordi Club

Barcelona (14/07/2009)

Des de la nostra privilegiada posició darrera del visor de la càmera i des del fossat, aquesta terra de ningú que hi ha als concerts, era més que palpable que aquell senyor de 64 anys s’ho estava –literalment– passant teta. Ja no és el teatre que hi posen molts músics només trepitjar l’escenari, no. Fogerty estava gaudint de veritat com un marrec amb cada nota i cada acord que sortia de la seva immensa col·lecció de guitarres (mentre el seu nét li feia fotos des del fossat). Un concert d’aquells que perviurà a la memòria històrica dels que hi van assistir, i un repertori a prova d’atacs nuclears: “Green River”, “Have You Ever Seen the Rain”, “Born on the Bayou”, “Rock and roll Firls”, “Proud Mary” o “Rockin’ All Over The World”, l’essència del rock and roll americà. Una mostra rotunda que per fer un concert gairebé perfecte no calen grans muntatges, només unes grans dosi d’honestedat (brutal).

Sala Studio 54

Barcelona (12/12/1986)

Amb una vida vençuda per la seva addicció a l’heroïna, el concert a la mítica Studio 54 ha quedat plasmat en la memòria de molts. Carlos Zanón i Sabino Méndez han parlat d’aquella nit als seus llibres. Va ser un concert dividit en dues parts: abans i després del ‘xute’ que es va injectar a mig bolo. Dos anys deprés va tornar a la sala Zeleste però ja no quedava gaire d’aquell geni. El 1991 van trobar el seu cadàver en un hotel de Nova Orleans.

Sala Zeleste

Barcelona (06/10/1989)

Van aconseguir guanyar el Concurs de pop-rock de Palma el 1986, i van aconseguir el finançament per enregistrar el seu primer disc homònim que editaria DRO l’any següent. Aquell treball ens va descobrir a un grup de pop fresc i cristal·lí capaç de composar veritables himnes com “Sufro por ti (na na na)”. Sota la producció de Paul Collins, van passar del xarol a les botes acabades amb punxa, endurint i moldejant el seu so al l’imprescindible Azul eléctrica emoción (DRO, 1989). Harmonies perfectes mesclades amb electricitat guitarrera sense oblidar en cap moment la melodia. Amb diversos canvis en la formació, La Granja segueixen en actiu, tot i que amb una activitat intermitent.

Garatge Club

Barcelona (28/05/1993)

Nascudes a Nova York l’any 1987, les Lunachiks van ser tot un exemple de les riot grrrl, un moviment musical que estava entre el punk-rock i el rock alternatiu, amb un evident contingut feminista i reivindicatiu. La banda va estar en actiu fins l’any 1999, quan van editar Luxury Problem pel segell Go Kart Records.

Sala Mephisto

Barcelona (13/12/1998)

Aquella mateixa nit havia decidir anar a cobrir un festival benèfic al Palau Sant Jordi; el primer –i únic– Festival de la Solidaridad, dirigit per Paco Lobatón. El cartell prometia amb –sobretot– Elvis Costello, Alanis Morissette, Neneh Cherry, Bob Geldof, Dulce Pontes i patums nostrades com Ana Belén y Víctor Manuel, Miguel Ríos, Jarabe de Palo o el presentador Miguel Bosé. Allò era literalment un maleït plató televisiu on la música era el de menys, un simple atrezzo. A sobre, als fotògrafs ens van posar a la quinta forca per no molestar gaire. A la que va sortir Elvis Costello a fer «This House is Empty Now» sol al piano, ja no hi havia cap raó per perdre miserablement més temps allà. Vaig agafar els trastos i vaig decidir baixar fins a la sala Mephisto –actualment Bóveda– on tocava un grup que ens havien recomanat molt: Nashville Pussy. I no me’n penedeixo gens d’haver canviat els plans al darrer minut.

Poble Espanyol

Barcelona (20/06/2016)

Esquerp però amb una certa escletxa d’accessibilitat, el canadenc Neil Young és tot un mestre a l’hora de parlar de música en directe. Tot i això, a la gira Rebel Content Tour va permetre fer fotos només al principi del concert, amb una acústica i sense la banda, els joves Promise of Real. Un grapat de cançons sorgides de l’ànima però que poc tenien a veure amb l’explosió energètica que vindria després en els seus directes.

Sala Sidecar

Barcelona (09/11/2007)

A les quatre parets dels baixos de la Plaça Reial on habita la sala Sidecar he vist tota mena de concerts. Allà he vist l’escenari més atapeït de músics al concert de Pau Riba amb els Perucho’s presentant Astarotuniversdherba el desembre de 1998. Allà he anat al concert amb menys públic que he vist mai… de fet vaig ser l’únic que es va interessar per un concert programat del ‘jutge’ Rafael Subirachs en el Circuit ACIC, que finalment es va suspendre. I allà he assistit a la major quantitat d’ànimes amuntegades per metre quadrat en la festa grossa que Sidecar va muntar per celebrar els seu primer quart de segle d’activitat portant als mítics New York Dolls a rebentar la sala amb un concert memorable.

Auditori del Fòrum

Barcelona (21/05/2015)

Tenir al davant Nick Cave sempre és impressionant. Ha sabut convertir en un espectacle particular la seva gran expressivitat, la interpretació del costat més fosc de l’ànima i els racons inexplorats del cor. Una mirada seva pot intimidar, ja sigui des del piano o des de l’escenari d’un gran festival com el Primavera Sound, per fer-nos fora del fossar al final de les cançons de rigor per fotografiar-lo.

Sala Sidecar

Barcelona (12/12/2016)

Els baixos de la Plaça Reial –on està situada la sala Sidecar– són uns dels espais de la ciutat on em sento més a gust. Des de fa molts anys, he rebut una hospitalitat difícilment superable, i sempre estaré agraït del tracte em va donar el desaparegut Quim Blanco i l’actual equip que gestiona la sala. Allà hi he volgut fer la presentació de l’Enderrock 300, del meu llibre Balas perdidas (66 RPM Edicions, 2011) –juntant a bandes com Ultratuita, Escalones, Fromheadtotoe o Brighton 64–; i també vaig participar a l’exposició de 1.000 fotos, 5.000 concerts amb imatges realitzades a la sala. Per aquesta celebració vam tenir el plaer de veure al britànic Nick Lowe acompanyat de Los Straitjackets.

Festival Primavera Sound

Barcelona (24/05/2003)

Reconec que em va costar entrar en el llenguatge dels Sonic Youth, un tipus de banda que gaudia creant la tempesta perfecte a cada cançó, i que mai feia un concert igual a un altre. Thurston Moore maltractant les seves guitarres, la mirada impassible i impositiva de Kim Gordon amb el seu baix, la saviesa de Lee Renaldo a les sis cordes i la bateria sempre sorprenent d’Steve Shelley constituïen una maquinària difícil de superar en viu.

Sot del Migdia

Barcelona (25/09/1992)

La banda de Brian Setzer forma part de la decoració de casa meva des de fa molts anys. En un lloc destacat, hi llueix emmarcat el cartell de la seva actuació al Pavelló d’Esports del Badalona del 19 de febrer del 1982. Al concert no hi vaig anar, però entre aquell cartell i les fotos d’en Francesc Fàbregas, vaig poder-lo reviure en la meva ment. Què tenia aquella banda? Que partint d’un so clàssic van aconseguir renovar-se i arribar alhora a rockers amb tupés en creixement i a punks amb la cresta ben erecte, a més de sortir a les pàgines d’El Gran Musical i a les de Vibraciones. Fins deu anys després no vaig veure realitzat el somni de veure’ls en directe en les Festes de la Mercè de 1992 al Sot del Migdia, al costat del cementiri de Barcelona.

Sala Rocksound

Barcelona (25/12/2019)

Si hi ha un dia a l’any on és gairebé impossible trobar un sol grup a sobre d’un escenari, aquest és sens dubte el dia de Nadal. Però el grup del Baix Llobregat ha aconseguit trencar aquesta norma i, des de fa uns quants anys, l’escenari del Rocksound s’ha convertit en un dels espais més esbojarrats que un es pot trobar en dates nadalenques. La gent hi arriba farta d’hores de dinars familiars, i amb moltes ganes de trencar les rutines i beure un bon grapat de cerveses i begudes espirituoses. El hillbilly, el rock empantanegat i el blues dels Th’ Booty Hunters no fa més que afegir benzina per a que la nit es converteixi en una vetllada inoblidable en molts sentits.

Festimad

Móstoles (Madrid) (16/07/1999)

Sempre me’n penediré d’haver marxat massa ràpid del primer concert de The Black Crowes a la sala Zeleste de Barcelona el 6 de febrer de 1992. Resulta que en acabar l’actuació, mentre la sala s’anava buidant, la banda dels germans Robinson va pujar al sostre de la furgoneta que els portava de gira per improvisar un bis acústic que ningú esperava. Malauradament, aquest efecte sorpresa no es va repetir en els altres concerts que van fer a la ciutat.

Palau d’Esports

Barcelona (14/11/1991)

Sala Marula

Barcelona (16/04/2018)

El seu pla és molt senzill; un guió que no per ser conegut perd efectivitat: fer-la grossa ja des de la primera cançó, que el concert no sigui una progressió de menys a més culminant en els bisos. El que volen i aconsegueixen és que la eufòria col·lectiva comenci des del moment en que pugen a l’escenari, i no acaba fins l’hora d’anar a fer nones. I això ho aconsegueixen llençant-se al públic, fent-lo ballar de totes les maneres possibles o fent les coreografies més efectistes; tot, amarat en greixós rock and roll garatger irresistible. Si algun metge ha receptat viagra a The Fleshtones, aquests directament se la injecten per vena abans de cada concert.

Sala Marula

Barcelona (01/05/2014)

Els Fuzztones són d’aquelles bandes que admiro, ja que mai han gaudit d’èxit, grans vendes ni capacitat de convocatòria. Però segueixen fidels a uns ideals i a un so, l’escenari forma part de la seva vida i viuen en una gira eterna on l’únic que compta es gaudir de la música nit rera nit, encara que sigui compartint-la amb un grapat de seguidors que han restat fidels amb el pas de les dècades. A més, els seus concerts són una oportunitat d’or per retrobar-te amb amics de la vella època, aquells que durant els anys 80 anaven a concerts, deixant-se sorprendre en cada proposta nocturna.

Sala Zeleste

Barcelona (04/12/1987)

La banda de Jeffrey Lee Pierce (1958-1994) era un plat de sibarites pels amants del rock greixós i garatger: d’aquell rock de culte i maleït que li agrada passejar pel costat més salvatge de la vida. Rock empantanegat basat en els orígens del blues, però passat pel sedàs del punk, el rockabilly i el country, i sempre des del punt de vista torturat de Lee Pierce. Un caràcter inestable –juntament amb una cirrosi– el va deixar en coma, i va morir per una hemorràgia cerebral el març de 1996.

Sala Zeleste

Barcelona (15/01/1987)

Mentre als Estats Units despuntaven The Cramps, a Anglaterra un sonat anomenat Paul Fenech també investigava la fórmula per mesclar el rockabilly amb el punk. El resultat va ser The Meteors, un trio que es va envoltar de les necessàries però també excessives dosis de gore, sang i fetge, truculències, odes a la licantropia i culte a les pel·lícules de sèrie B.