Código Neurótico – 1989

Sala Zeleste II

Barcelona (18/05/1991)

Gamberros i divertits, aquest grup egarenc es va formar l’any 1981 per gent propera al fanzine punk Blikzkrieg Bop. Més propers als Ramones que als Sex Pistols, i allunyats de la consciència del hardcore, van aconseguir enregistrar l’any 1983 un EP històric amb el segell dDomestic Records. L’artefacte es va anomenar Totus Tous i va estar produït per Manolo García i Quimi Portet –aleshores a Los Burros–, amb himnes com “Las Malvinas son pingüinas”, “Cotolengo” o “Pega a tu mamá”.

Coldplay – 2016

Estadi Olímpic Lluís Companys

Barcelona (26/05/2016)

Coldplay és una banda que ha sabut donar una volta més al concepte d’espectacle. En la minilliga de les grans estrelles d’estadi que formen Muse, U2 i el grup de Chris Martin, aquests darrers han trobat la clau per integrar completament el públic i aconseguir que els espectadors siguin una part activa i imprescindible del xou. La idea és tan senzilla com magnífica –i cara–: donar a cada espectador un braçalet que només s’activa quan el tècnic de llums ho considera necessari. D’aquesta manera, l’efecte que antigament feien els encenedors i que ara fan els mòbils es multiplica fins a l’infinit, amb les pulseres que duien les 57.222 persones que, en cadascuna de les dues jornades, van anar al concert de Coldplay a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona.

Companyia Electica Dharma i Comediants – 2015

Festival Canet Rock

Canet de Mar (04/07/2015)

Amb els germans Fortuny hi ha una relació de proximitat gairebé familiar. Els meus germans grans eren companys d’estiueig a Torrelles de Llobregat, i amb ells van compartir les primeres gamberrades. L’11 de desembre del 1981 vaig demanar-li a la meva germana que m’acompanyés al concert del Palau de la Música amb la Cobla Mediterrània. Jo tenia 14 anys, i era el meu primer concert. El va seguir Catalluna, el concert del Palau Sant Jordi, la mort de l’Esteve i en Josep Fortuny, les separacions i els retrobaments, els concerts al Palau de la Música, les fotos als seus discos i una abraçada sempre sincera i emotiva cada cop que ens trobem en un escenari o al barri de Sants, on som veïns. La foto correspon al 40è aniversari de la Companyia Elèctrica Dharma, celebrat al Canet Rock, acompanyats per la bogeria visual dels Comediants. Un altre moment mític per emmagatzemar a la memòria.

Crisix – 2019

Parc de Can Mercader

Cornellà de Llobregat (13/07/2019)

El metall català viu una renovació constant, encara que no s’acabi de veure reflectida en els grans mitjans de comunicació. Crisix són una banda igualadina enquadrada dins dels corrents del thrash, amb un directe espectacular que els ha portat a tocar, després de conquerir el mercat local, a tota mena de festivals metàl·lics d’arreu d’Europa.

David Bowie – 1987

Mini Estadi FC Barcelona

Barcelona (07/07/1987)

La seva mort, el 10 de gener de 2016, dos dies després del seu 69è aniversari i coincidint amb la sortida de Blackstar (RCA, 2016), va commoure el món. El vaig descobrir a principi dels vuitanta, quan vaig comprar a cegues el single “Ashes to Ashes” (RCA, 1980), una cançó que em va obrir les portes a un món màgic i meravellós que fins llavors no existia a les radiofórmules. Els dos dies que vaig passar a primera fila del Mini Estadi van ser com una experiència iniciàtica.

David Byrne – 1997

Doctor Music Festival

Escalarre (13/07/1997)

Sempre haurem de destacar la tasca de Neo Sala al capdavant de Doctor Music quan va crear el seu propi festival, el Doctor Music Festival –el ‘festival del a vaca’–, i va construir tota una ciutat del rock a les Valls d’Àneu.  Com si fos un Fitzcarraldo travessant valls i muntanyes, en la primera edició va aconseguir portar fins allà a David Bowie, Suede, Blur, Sepultura, Lou Reed, Iggy Pop o a Patti Smith –ben acompanyada per Michael Stipe dels R.E.M.– que va arribar vomitant les primeres papilles per culpa de les corbes del camí i d’un accidentat viatge. Ah! I recordem també el mític concert de Bad Religion amb l’espontani que va immortalitzar la frase ‘tu estás gordo, eres un vendido, y estás calvo‘ abans que Greg Graffin li etzibés una empenta. En les següents edicions, les vaques van comptar amb la companyia d’Alice Cooper, Rage Against the Machine, Sopa de Cabra, Sheryl Crown, Simple Minds, Nick Cave, Gary Moore, Beastie Boys, Texas, Love of Lesbian, Pulp, Slayer, Deep Purple o Bob Dylan demanant estufes a l’escenari. De manera bastant similar també vam tenir a David Byrne, que va aparéixer damunt l’escenari amb un vistós, llampant i aparatós abric de color rosa.

Depeche Mode – 2014

Palau Sant Jordi

Barcelona (15/01/2014)

Tot i venir d’una banda amb una base totalment tecno, Dave Gahan és un líder carismàtic amb fusta rockera. Sempre li escauen bé els pantalons de cuir i el pit descobert per lluir tota una col·lecció de tatuatges, mentre mou els malucs i aixeca el pal del micro com només ho sap fer ell mentre es deixa estimar per milers de braços enlairats. Al seu sisè disc li van dir Music for the Masses (Mute, 1987), que és al que s’ha dedicat des d’aleshores en cos i ànima el trio de Basildon.

Desechables – 1988

Sala KGB

Barcelona (17/11/1988)

Era el grup que ho tenia tot: llegenda negra, dolor, sedes, visceralitat, primitivisme, violència, erotisme, drogues, sadomaso, rock’n’roll i una líder incontestable, Tere González. El grup va patir una tragèdia quan el seu guitarrista Miguel González ‘No’ va morir durant l’atracament a una joieria. Quan hi van tornar van sonar molt més domesticats però sense abandonar mai el costat més salvatge i perillós del rock’n’roll.

Devo – 2007

Festival Sónar

Barcelona (16/06/2007)

Fa més de 40 anys, Devo van llençar a la societat la teoria sobre la ‘de-evolució’, segons la qual la raça humana estava iniciant un retrocés cap l’estat pre-racional. I sembla que el pas del temps no ha fet més que donar-los la raó. En directe, difonen els seus plantejaments crítics i el seu humor surrealista vestits amb un mono corporatiu i uns testos vermells al cap, que en el seu particular llenguatge són cubs d’energia inspirats en les piràmides maies.

Die Antwoord – 2015

Festival Sónar

L’Hospitalet de Llobregat (19/06/2015)

Hi ha escenes que no t’esperes en els minuts previs al començament d’un concert. El vocalista Ninja del duet sud-africà va sortir disfressat de Pikachu, es va plantar davant meu i va fer un salt antològic. Després d’una sortida així moltes vegades em ronda pel cap guardar la màquina i gaudir de la resta de les tres primeres cançons entre el públic. La feina ja estava feta. L’espectacularitat de Die Antwoord però, no esborra algunes de les acusacions que han rebut anys més tard de violació, abusos emocionals i agressions homòfobes que, de moment, ja ha apartat de diversos festivals.

Dios – 1985

Sala Zeleste

Barcelona (29/09/1990)

Quan vaig començar a endinsar-me en el món de la música, les visites a les botigues de discos de Barcelona em van portar a descobrir els carrers Tallers i Riera Baixa. Però també una petita botiga del carrer Torres i Amat. Es feia dir Informe, amb el subtítol ‘De modos y modas’. La botiga la regentava una noia prima, sinistra i molt simpàtica anomenada Juana de la Cruz (Juana Izquierdo). Ella i el seu company, Christian Dios (Vicente Gil), tenien un grup amb el modest nom de Dios. Possiblement era el nom més anticomercial i sorprenent que et podies trobar, i potser per això la seva carrera discogràfica no va anar gaire lluny. Van publicar un mini LP, Escrito en los cielos (DRO, 1985), que va produir Loquillo i que formava part de la banda sonora d’una pel·lícula amb el mateix títol.

Dire Straits – 1992

Plaça de Toros Monumental

Barcelona (10/05/1992)

En aquella època, la plaça Monumental era el recinte més gran que hi havia a la ciutat. Només l’estadi del FC Barcelona el superava, i era una meta molt difícil d’assolir a nivell de públic. Hi havia fet fotos a grups com Mecano, Hombres G o Radio Futura, i hi havia anat a veure de públic a Stevie Wonder i a Yes, però el concert de Mark Knopfler i els seus Dire Straits presentant On Every Street (Vertigo, 1991) és el primer concert internacional en el que vaig aconseguir una acreditació per un espai tan gran, amb l’emoció i també la responsabilitat que això sempre comporta.

Dizzy Gillespie – 1989

Sala Zeleste

Barcelona (08/06/1989)

El primer que em va sorprendre quan Dizzy va agafar la trompeta va ser comprovar com les seves galtes s’inflaven de manera impossible per treure tot el groove a l’instrument. Va ser un dels meus primers contactes amb el món del jazz i va guanyar-se tot el respecte que tinc per aquest estil.

Doctor Calypso – 1990

Caldes de Montbui (19/09/1990)

En actiu des del 1987 fins al 2019 –any del seu comiat amb dos concerts memorables a la Sala Apolo–, Dr. Calypso són un exemple perfecte de la supervivència dins el món de l’ska, els ritmes jamaicans i el rock steady. En principi eren una colla d’amics que versionaven als seus ídols: The Specials, Prince Buster, Skatalites… però ràpidament van començar a composar temes propis i a guanyar-se una reputació excepcional. En tres dècades van facturar més de quinze referències discogràfiques diferents, i van aparèixer a recopilacions alemanyes, japoneses, franceses o nordamericanes, fet que els va portar a girar arreu del món.

Dolores o’Riordan – 2012

Sant Jordi Club

Barcelona (04/12/2012)

Dolores O’Riordan va destacar al capdavant de The Cranberries per la seva tessitura de mezzosoprano i el seu marcat accent irlandès. Va ser una veu que va alçar-se sobretot gràcies a èxits indiscutibles com “Zombie”, però també per “Salvation” o “Ode to My Family”. El maig del 2017 va reconèixer patir trastorns bipolars, i el 15 de gener del 2018 va morir inesperadament mentre col·laborava en una nova versió de “Zombie” amb la banda metàl·lica Bad Wolves.

Dorian – 2018

Sala Razzmatazz

Barcelona (24/11/2018)

En actiu des de principis de segle XXI, Dorian són un exemple de superació constant des de la independència i uns gustos musicals ben definits. El nucli dur de la formació, la parella formada per Marc Gili i Belly Hernández, ha sabut superar-se disc rere disc mantenint una base de fans fidels i un so que busca sempre la innovació. En la seva aposta musical, tant les guitarres com el sintetitzadors tenen un paper primordial.

Dover – 2007

Palau Sant Jordi

Barcelona (12/10/2007)

Amor i odi. Passar de l’anonimat més absolut a ser unes supervendes gràcies al seu segon disc, Devil Came to me (Subterfuge, 1997) i cançons com “Serenade”, “Loli Jackson”, “Devil Came To Me” o “Judas”. Del seu primer disc, Sister (Everlasting Records, 1995), només en van vendre 700 còpies; i van passar a vendre’n 800.000 en la seva invocació al diable, amb l’afegit d’un Premi Ondas i tota mena de reconeixements. Això els va portar a tota mena de rumorologies, enveges, rancúnies i comparacions impossibles que creixien de manera directament proporcional al públic que assistia als seus concerts. Amb els anys, la flama es va anar apagant fins a editar un incomprensible treball, I Ka Kené (Sony Music, 2010), basat en ritmes africans.

Dr. No-Dani Macaco – 1995

Sala KGB

Barcelona (15/07/1995)

És curiós com a la escena barcelonina, el mètal i les seves variants no hagin acabat mai de quallar, tot i tenir un públic fidel que no defalleix amb el pas dels anys. Però en canvi, l’escena de les músiques de fusió sí que ha trobat un ressò que sovint fins i tot és desproporcionat. Aquí tenim com a exemple el cas d’en Dani Carbonell, que va començar amb un projecte proper al nu-metal anomenat Dr. No, que li va garantir un contracte amb la multinacional Sony per cinc discos, però només en van publicar un, Pamechu ‘N Boue (1995). En canvi, al capdavant de Macaco ha aconseguit moure’s per mig món i dur a terme una carrera hiperactiva.

Draps Bruts – 1993

Sala Garatge Club

Barcelona (06/02/1993)

Draps Bruts van ser un potent quartet femení de power-pop-punk-rock fundat el 1988 a Barcelona. A base de tenacitat i de tocar allà on fos es van guanyar una més que merescuda reputació de banda en directe. Tot i les bones crítiques i d’haver enregistrat diverses maquetes, el grup no va veure publicat els seu primer disc homònim fins l’any 1994 pel segell On the Rocks, amb un resultat que no feia justícia al so de la banda. Decebudes, van decidir plegar veles l’any 1995 després de 300 concerts, i amb una darrera actuació que va ser enregistrada i editada par la discogràfica basca Discos Suicidas.

Ebri Knight – 2018

Sala Razzmatazz

Barcelona (03/03/2018)

L’any 2009 vaig autoeditar en format digital el llibre Jump Rock sobre fotografies de salts en el món del rock. Una tarda el vaig anar a presentar a un programa de COM Ràdio, i a la sortida m’esperava una banda maresmenca que tot just començava, i que només tenien editada una maqueta: els Ebri Knight. Ells van estar atents a la meva entrevista, i en acabar se’m van presentar i em van dir “quan puguis, vine a veure’ns, que nosaltres en fem molts de salts!”. I no m’enganyaven; a cada concert seu em faig un fart de fer-los fotos levitant!

Echo & the Bunnymen – 1987

Sala Zeleste

Barcelona (26/11/1987)

Hi ha músics que els agrada fer-se amics de la foscor. És el cas d’Ian McCulloch que, a mesura que han anat passant els anys, ha anat estalviant en la factura de l’electricitat per encendre les bombetes. I quan ja anàvem preparats per forçar les sensibilitats de les càmeres, el 2019 va prendre la decisió de les grans dives: enviar-nos ben lluny, a la taula de so, per treure una taca negra enfundada en un llarg abric i una escarola al cap. Què lluny quedaven aquells concerts de finals dels 80s amb les llums frontals enceses o aquell Doctor Music Festival de 1997, en que va haver de sortir sota el sol de la tarda sense treure’s els seu etern abric.

Ed-Sheeran-2017

Palau Sant Jordi

Barcelona (09/04/2017)

No em deixen de sorprendre els nous formats del segle XXI. Qui podia imaginar que un noi pèl-roig amb una guitarra, un sàmpler i un bon grapat de cançons seria capaç d’exhaurir entrades d’estadis arreu del món? Recordo els mànagers de l’anglès emocionats quan em van demanar una foto amb l’escenari de fons. Poc es podien pensar que dos anys després triplicaria aforame

Eels – 2001

Sala Bikini

Barcelona (20/11/2001)

Hi ha coses que els néts haurien de saber. Com per exemple, que Eels ofereixen concerts rotunds i sobiranistes a cada visita que han fet a Barcelona. És curiós com un personatge capaç de despullar la seva ànima a les cançons o d’explicar-nos amb tota mena de detalls la seva abracadabrant vida al llibre Things the Grandchildren Should Know (‘Cosas que los nietos deberíamos saber‘, Blackie Books), aparegui després a l’escenari amb un aspecte tímid i amagant-se al darrera dels seus instruments.

El Canto del Loco – 2009

Palau Sant Jordi

Barcelona (19/12/2009)

No era ni la nit de Halloween ni Carnestoltes, però la banda madrilenya va demanar als seus seguidors que anessin disfressats al concert de fi de gira del disc Personas (Sony, 2009). La banda de Dani Martín va passar per maquillatge, i van quedar com si fossin extres del “Thiller” de Michael Jackson.

El Chaval de la Peca – 1999

Sala La Paloma

Barcelona (01/06/1999)

Després d’un inici de carrera amb discos molt ben rebuts per la crítica però amb vendes molt pobres, Marc Parrot va decidir sortir a divertir-se amb la seva banda creant un personatge de caràcter ranci i sorgit del túnel del temps: El Chaval de la Peca. El que va començar com una diversió va créixer desmesuradament gràcies a un anunci d’una companyia de telefonia que va usar la seva adaptació del “Libre” de Nino Bravo. Després d’exprimir tot el que podia donar de si l’invent –dos discos, un directe i un greatest hits en només dos anys–, el xicot de la piga va desaparèixer a les platges de Miami, mentre que Marc Parrot tornava de les seves vacances forçades per seguir cimentant una sòlida carrera.

El Hombre de Pekín – 1985

Sala Studio 54

Barcelona (11/11/1985)

El Hombre de Pekín és una d’aquelles rareses irrepetibles que només es donaven a principis dels 80 a Barcelona. Una colla d’amics, alguns provinents del grup Ultratruita, es van juntar amb una idea esbojarrada, en uns anys en els que tot estava per fer i tot era possible. Per exemple, fer una banda basada en la prehistòria amb cançons com “Usa sílex, afeita mejor”, “Mi troncomóvil no va”, “Te enamoré de una pedrada”, “Amor de piedra” o “Nuestro jefe para jefe” acompanyat per un directe on es vestien per l’ocasió, i amb unes divertides coreografies on manava la improvisació. Un d’aquells grups que convertien cada actuació en una festa particular on tothom hi participava.

El legado – 1990

Sala Communiqué

Barcelona (29/09/1990)

Van ser la banda per excel·lència de Cerdanyola del Vallès, l’orgull de l’extrarradi. Hereus directes de La Banda Trapera del Río, van saber conjugar el punk dels Dictators, el hard rock d’AC/DC i la brutalitat de MC5 i Motörhead amb una personalitat pròpia i ben definida, i un directe incendiari i convincent.

El Último de la Fila – 1986

Campus de Bellaterra

Bellaterra (08/11/1986)

Quimi Portet va deixar de tocar de peus a terra en un precari escenari del Campus de Bellaterra. Un instant en el temps captat per l’objectiu i alhora també la meva primera foto publicada en un disc, al llibret de Nuevas mezclas (PDI, 1987) i a la contraportada del senzill “Son cuatro días”. La meva admiració pel duet continua intacta.

Elefantes – 2018

Sala Luz de Gas

Barcelona (28/04/2018)

L’any 1997 vaig fer fotos per primer cop a Elefantes al Mercat de Música Viva de Vic. Anys després, quan els feia una entrevista per ENDERROCK, vaig ensenyar-li les fotos al cantant Shuarma i em va reconèixer: “aquest concert va ser un desastre; com podia sortir bé si anava amb aquestes sabates tan lletges!”. Aquesta ‘sobrada’ de glamour em va arribar a l’ànima. Sí, una tonteria, però molt definitòria del caràcter de la banda barcelonina. I una classe i elegància que malbaraten a l’escenari a cada actuació.

Elektroputos – 1987

Sala Zeleste

Barcelona (31/01/1987)

Aquest grup de L’Hospitalet de Llobregat eren una rara avis de l’escena alternativa dels 80, ja que tenien una tendència arty i anarquista, incloïen en la seva formació saxo i percussions, i el seu discurs anava més enllà de la crítica a la policia, l’exèrcit i la religió –tot i que eren temes que també tocaven–. Van definir el seu estil com –cal agafar aire–: grecociberneticoperoskafropunksiniestrorockcomic. 

Eli ‘Paperboy’ Reed – 2008

Auditori del Fòrum

Barcelona (13/12/2008)

Nascut a Boston l’any 1982, Eli ‘Paperboy’ Reed va formar part d’una sèrie de músics que van voler reivindicar la música negre i el soul des d’un punt de vista revitalista i actualitzat. La seva primera actuació al Primavera Club 2006 a l’Auditori Fòrum va ser tota una mostra de força i poder que va acabar amb el públic desfermat pujant a l’escenari per ballar amb ell. 

Els Amics de les Arts – 2015

Sala Salamandra

L’Hospitalet de Llobregat (13/03/2015)

Molt sovint la foto es troba més enllà de l’escenari, entre el públic que, a més, ens mostra els signes del temps, les estètiques i els costums de cada època. És el cas d’aquest grup d’amics fent-se una selfi i utilitzant com a teló de fons l’actuació del quartet barceloní.

Els Catarres – 2015

Sant Jordi Club

Barcelona (23/04/2015)

He tingut la fortuna de seguir a Els Catarres des d’abans que “Jenifer” s’incrustés en la memòria col·lectiva. El primer cop que els vaig veure va ser a la Plaça d’Osca del barri de Sants, en una revetlla de Sant Joan en què els petards impedien sentir cap cançó, i també els he vist col·lapsant amb desenes de milers de persones l’Avinguda Maria Cristina a les festes de la Mercè de 2019. Però he volgut triar una foto més particular, feta a la sala amb més caliu de la ciutat, la menuda Sidecar. Amagat en els camerinos que hi ha a la part posterior de l’escenari, el cantant Èric Vergés em descobreix tafanejant amb la càmera.

Els Pets – 1990

Sala Zeleste

Barcelona (23/04/1990)

He fet fotos a concerts d’Els Pets més de seixanta vegades des de l’any 1990, quan el cantant Lluís Gavaldà lluïa unes grenyes ben envejables. En aquests casos sempre em pregunto: Què puc fer de nou? Quina foto no els he fet encara? Però amb els de Constantí no hi ha cap problema: sempre tenen un moment, una ganyota o un somriure preparat per sortir ben macos.

Elton John – 2009

Palau Sant Jordi

Barcelona (20/10/2009)

L’any 2003 vaig poder estar dins dels camerinos d’Elton John al Palau Sant Jordi. Era l’encarregat de fer-li fotos al promotor Pino Sagliocco i a una sèrie de convidats d’alt nivell. Ell va intentar estar el més simpàtic possible dins la situació rutinària que significava haver de fer el mateix nit rere nit. En un moment donat,  van regalar-li una samarreta del Barça amb el seu nom, i el van convidar a posar-se-la. Molt educadament va dir que ni parlar-ne. I sort que no ho va fer, ja que la mida de la samarreta era molt inferior a la de la seva panxa. La foto és d’uns anys després. L’Elton és un gat vell que ja sap que estem allà amb les nostres càmeres, i mai pot evitar un gest fugaç als nostres objectius.

Eric Clapton – 1995

Palau Sant Jordi

Barcelona (05/05/1995)

Sovint em pregunten quan van començar els músics a enviar-nos a fer fotos a la taula de so. La llegenda diu que va ser a partir d’un concert d’Eric Clapton als Estats Units, on un parell de fotògrafs es van esbatussar al fossat. El guitarrista es va desconcentrar i va decidir que ja no volia ningú entre ell i el públic. A la gira de 1995 presentant From the Craddle (Warner, 1994) encara el vam tenir a prop. En les visites posteriors de 1998 i 2001, ja vam estar confinats a la distància.

Erocktica – 2007

Sala Sidecar

Barcelona (05/10/2007)

Pots haver-ho vist tot a sobre d’un escenari, però sempre hi haurà una banda que voldrà fulminar totes les teves expectatives. Això va passar amb Erocktica, un grup que es defineix com a rock eròtic, extravagant i teatral per la lliure expressió i contra la censura. En altres paraules, la banda de Nova York –liderada per Pink Snow– té el xou més porc que s’hagi pogut veure en un escenari; amb escenes que no escaparien a qualsevol censura. La seva actuació al petit escenari de la sala Sidecar va sorgir arran del Festival Internacional de Cinema Eròtic de Barcelona.

Eskorbuto – 1986

CF Guineueta

Barcelona (04/06/1986)

Nihilisme pur, no es casaven amb ningú, ni falta que els feia. L’heroïna i la mala llet guiaven les seves passes: signaven amb dues discogràfiques alhora per ficar-se els avançaments per la vena, i robaven els instruments a companys d’escenari abans de dedicar-los l’amenaçadora lletra de “cuidado, os avisamos: somos los mismos que cuando empezamos”. Els van aplicar la llei antiterrorista quan, en un registre a la seva furgoneta, van trobar-hi una maqueta amb els temes «Escupe a la bandera», «ETA», «Maldito país España» o «Iros a la mierda». Aquest concert a Nou Barris va ser curt i intens, com la seva carrera. Va durar només tres cançons, ja que es va haver de cancel·lar per la pluja. Els dos de la foto –Iosu i Juanma– van morir per sobredosi l’any 1992.

Estopa – 2014

Sala Barts

Barcelona (10/04/2014)

Vaig entrevistar a Estopa per la revista Neon just quan començaven, a finals de l’any 1989. Francament, em van caure molt bé: un parell de germans sobrats d’empatia i simpatia, sense pèls a la llengua, sense por i disposat a agafar amb els braços oberts tot el que el món de la música els podia oferir. Però pocs podíem pensar que menys d’un any després congregarien milers d’espectadors al Palau d’Esports, i poc després farien el seu primer Palau Sant Jordi. Les vegades que he tornat a coincidir amb ells, el tracte ha estat tan agradable i sincer com aquella primera tarda.

Eurythmics – 1989

Palau d’Esports

Barcelona (30/09/1989)

Fer les fotos al percussionista Olle Romo per la revista Batería Total va ser la meva carta d’entrada per poder accedir al al postconcert d’Eurythmics al Palau d’Esports de Barcelona, l’any 1989. L’entrevista va tenir lloc en una habitació de l’hotel Ritz, i en acabat, Olle ens va donar passis per poder accedir al backstage un cop acabat el concert. Era un dels meus primers accessos a la reialesa del pop britànic. Recordo a Annie Lenox amable i sol·lícita; en canvi, juraria que Dave Stewart ni es va passar per allà per compartir una estona amb aquells convidats VIP.

Florence the Machine – 2019

Palau Sant Jordi

Barcelona (20/03/2019)

Lleugera i dinàmica, els moviments de Florence Welch a sobre d’un escenari són eteris, àgils i propers a una fada del pop independent. Tota una gran dama dels escenaris que hipnotitza amb la seva veu i els seus moviments, creant una figura de culte al seu voltant que segueix la mitologia d’Steve Nicks, Kate Bush o Siouxie Sioux.

Foo Fighters – 2017

Sala Barts

Barcelona (16/09/2017)

Hi havia una histèria col·lectiva per aconseguir una entrada per al concert sorpresa de la banda de Dave Grohl a la sala Barts de Barcelona; i, per la part que em tocava, aconseguir una acreditació de fotògraf. Davant l’allau de peticions, la discogràfica em va trucar per demanar-me si em podia encarregar de fer les fotos per a tota la premsa. En un cas així, la pressió és gegantina i els nervis s’apoderen de tot el cos; però evidentment s’ha de dir que sí. Cap privilegi especial: fotos des de la taula de so, sense fossar, i només amb les rutinàries tres primeres cançons del set. Per sort, conec bé la sala i aviso a l’amable tècnic de so i als de seguretat de la meva presència. L’objectiu: intentar mantenir el pols i l’emoció aguantant l’equilibri pujat a una tanca. Estar un pam i mig per sobre és un privilegi en aquestes distàncies, i més en aquesta època de mans alçades amb mòbils. Edició ràpida i efectiva en una oficina de la sala, lliurament de la feina, i al dia següent les meves fotos ocupant pàgines senceres a tota la premsa.

Foscor – 2013

Sala Apolo

Barcelona (21/05/2013)

Portant la seva particular concepció del modernisme al metall més fosc, els barcelonins Foscor han teixit un so poderós que els fa particulars i intransferibles. Un so que ha portat a tocar al Primavera Club i a fer de teloners de Zeal & Ardor, un directe impactant impossible de deixar indiferent.

Frank Carter – 2019

Festival Primavera Sound

Barcelona (01/06/2019)

Veure a aquest britànic i a la seva banda, The Rattlesnakes, a sobre d’un escenari és una experiència digna de ser viscuda. A les seves actuacions, la ràbia i la festa s’uneixen, tal i com es demostra cada cop que sonen cançons com “I Hate You”. Entre el pop intens, els screamo i el hardcore sempre te el sa costum de passejar-se per sobre les testes del públic en cada actuació. I aquesta és, evidentment, la imatge que molts fotògrafs busquem: el músic per sobre d’un fideuà de mans i caps; el moment d’eufòria que desitja qualsevol festival. 

Franz Ferdinand – 2014

Sant Jordi Club

Barcelona (05/05/2014)

Sempre s’ha d’anar en compte amb allò que es diu i s’escriu, mai s’és del tot infal·lible. L’any 2008 vaig titular la meva crònica d’un concert del grup amb nom d’arxiduc al diari El Punt com “Futur agredolç”. La banda encara no havia publicat el seu segon disc, però ja vaig avançar que serien el següent cadàver exquisit del pop britànic compartint taüt amb Klaxons, The Horrors o The Rakes, grups que havien de menjar-s’ho tot i van acabar recollint les molles en els escenaris secundaris dels grans festivals d’estiu. Rectificar és de savis, i els anys ens ha ensenyat que aquell any, la carrera de la banda d’Alex Kapranos no havia fet més que engegar.

G.R.B. – 1986

CF Guineueta

Barcelona (04/06/1986)

El seu nom podia significar el que cadascú volgués; ja fos ‘Gremio de Restauración de Barcelona’ o ‘Güevos Revueltos con Bacón’, tot i que la que més va funcionar va ser ‘Gran Rata Blanca’, principalment perquè un dels logotips de la banda era un ratolí dibuixat pel seu cantant i ideòleg Ángel Fernández. Ells van ser els primers en pitjar l’accelerador al màxim, i dels primers de la generació punk dels 80 en enregistrar tot un LP sencer de manera autogestionada. Es van guanyar tot el respecte amb unes lletres que plantejaven preguntes i oferien solucions.