Categoria: Rock d’estadis

A$ap Rocky

Festival Sónar

L’Hospitalet de Llobregat (19/06/2015)

Per un agnòstic no gaire convençut en la música electrònica com sóc jo, el cartell del Sónar molt sovint és un jeroglífic difícil de resoldre. És tot un repte esbrinar què s’amaga al darrera de noms impronunciables, descobrir bandes que s’avancen al temps, deixar-se seduir per autèntics desconeguts o descobrir que aquests suposats desconeguts tenen milers de fans, com és el cas del raper nordamericà A$AP Rocky. Per sort, en alguns fossars tenim a companys experts com Toni Rosado del portal Scanner FM, que sempre ajuda amb els seus consells a treure tot el profit a les llargues jornades del festival.

AC/DC

Palau Sant Jordi

Barcelona (31/03/2009)

Fotografiar la banda d’Angus Young és tot un luxe. És un grup que sap que ho deu tot a un públic fidel que els segueix des de fa dècades i que es renova gira rere gira. Encara que canviïn cantants i components, la gent sap què trobarà a cada concert: riffs de guitarra electritzants, himnes rockers i l’eterna autopista cap a l’infern del rock.

Sala Razzmatazz

Barcelona (19/11/2018)

Sempre m’ha fascinat la estètica i la música de Bauhaus des de que vaig veure’ls a la seqüencia incial de The Hunger (Tony Scott, 1983) –protagonitzada per David Bowie– interpretant un estremidor “Bela’s Lugosi Dead”. La imatge sinistra i gòtica de Peter Murphy i els seus em va portar a atresorar discos com Mask (4AD, 1991) o Burning for the Inside (4AD, 1993) i a mantenir-me fidel a un cert culte, intentant anar als seus concerts –tant en solitari com en les diferents resurreccions de la banda mare–. Un dolç cadàver exquisit que encara manté el misteri i la elegància dels seus inicis.

Palau Sant Jordi

Barcelona (02/09/2019)

Què té aquesta noia de 17 anys que ha captivat un sector tan ampli de públic? Una de les claus és, sens dubte, la presentació d’un realisme brut que enllaça amb els ‘little monsters’ de Lady Gaga i amb el lletgisme que va manipular Marilyn Manson, tot fugint de l’estètica edulcorada per Disney de les grans dives del mainstream. A Eilish no li importa vestir amb robes amples i coloraines cridaneres, un estil propi que ha connectat amb un públic mil·lennial –que just ha superat l’adolescència– amb ganes de trobar referents propis. Un fenomen de temporada que va convèncer amb la seva espontaneïtat a l’escenari del Palau Sant Jordi.

Doctor Music Festival

Escalarre (11/07/1998)

Sens dubte és un dels músics inaccessibles del món del rock. Bob Dylan no deixa mai fer fotos als seus concerts, i hi ha tot un exèrcit d’encarregats de seguretat que vigilen que ningú no tregui ni un mòbil a les seves actuacions. L’excepció va ser el concert al Doctor Music, on es va deixar fer fotos. “Sempre a distància perquè no us enxampin els de seguretat”, ens haver d’indicar.

Estadi Olímpic Lluís Companys

Barcelona (13/06/1995)

La discogràfica ens va citar en l’hotel Arts per la roda de premsa prèvia al concert de l’Estadi Olímpic Lluís Companys, i per lliurar-li a la banda el corresponent disc d’or per les vendes de These Days (Mercury Records, 1995). Com passava sovint, el grup es va retardar més del que seria convenient. Algun company de revista heavy va descobrir que a la sala del costat, casualment hi havia una trobada de sindicalistes del sector del metall. La reacció dels més peluts va ser ràpida, i es van acostar als treballadors puny en alt i animant-los amb un “companys del metall, estem amb vosaltres!”. Al vespre, el grup de Jon Bon Jovi va ser més puntual a l’hora de sortir a l’escenari, després de les actuacions d’Ugly Kid Joe, The Pretenders i Van Halen.

Camp Nou – Barcelona (15/05/2016)

Quan l’encarregada de premsa de la promotora et truca per dir que Bruce Springsteen necessita fotos del seu concert a Barcelona, i que han pensat en tu, et posa la pell de gallina. Estat de nervis total abans i durant el concert, però també un somriure de satisfacció i felicitat quan pitjava la tecla del WeTransfer, i veia com a poc a poc aquelles fotos anaven apareixent al web i les xarxes del ‘Boss’.

Festival Pirineos Sur

Lanuza (Osca) (30/07/2016)

Al festival Pirineos Sur sempre es crea una atmosfera màgica amb el seu escenari situat al mig del l’estany de Lanuza i la bona temperatura que hi fa a l’estiu. Enrique Bunbury jugava a casa, a terres aragoneses, i tenia al públic a la butxaca abans de començar la nit. Però a mig concert, una afonia va atacar la seva gola. Quan va veure que estava al límit, va dir que no podia més, que ho sentia molt però que no es veia capaç d’acabar l’actuació. La resposta del públic més fidel va ser immediata i molts van voler entrar a remullar-se per gaudir dels darrers minuts del concert, animar-lo i fins i tot intentar donar-li la mà. Aquesta actitud va funcionar com un revulsiu i Bunbury va aconseguir acabar el concert, això sí, amb un fil de veu. Els següents concerts de la gira però, els va haver de cancel·lar.

Palau de la Música Catalana

Barcelona (30/12/2014)

Hi ha tradicions que neixen per quedar-se; i aquest sembla que ja és el clàssic concert del dia 30 de desembre, que des de fa anys el gallec Carlos Núñez ofereix al Palau de la Música de Barcelona dins del Festival del Mil·lenni. Tot i que a priori el so de la gaita ens pugui posar a la defensiva, Núñez i la seva entranyable banda aconsegueixen crear un ambient familiar any rere any, descobrint els milers de secrets i històries que s’amaguen al darrere dels sacs de gemecs. Aquesta imatge és la seva foto promocional des de fa uns quants anys, amb un tracte afable i amable per part de la seva companyia de management. En els seus concerts sempre demostra una especial estimació als fotògrafs; sobretot en el que acomiadava l’any 2019, quan ens va convidar a pujar a l’escenari del Palau per rebre els aplaudiments del públic.

Estadi Olímpic Lluís Companys

Barcelona (26/05/2016)

Coldplay és una banda que ha sabut donar una volta més al concepte d’espectacle. En la minilliga de les grans estrelles d’estadi que formen Muse, U2 i el grup de Chris Martin, aquests darrers han trobat la clau per integrar completament el públic i aconseguir que els espectadors siguin una part activa i imprescindible del xou. La idea és tan senzilla com magnífica –i cara–: donar a cada espectador un braçalet que només s’activa quan el tècnic de llums ho considera necessari. D’aquesta manera, l’efecte que antigament feien els encenedors i que ara fan els mòbils es multiplica fins a l’infinit, amb les pulseres que duien les 57.222 persones que, en cadascuna de les dues jornades, van anar al concert de Coldplay a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona.

Doctor Music Festival

Escalarre (13/07/1997)

Sempre haurem de destacar la tasca de Neo Sala al capdavant de Doctor Music quan va crear el seu propi festival, el Doctor Music Festival –el ‘festival del a vaca’–, i va construir tota una ciutat del rock a les Valls d’Àneu.  Com si fos un Fitzcarraldo travessant valls i muntanyes, en la primera edició va aconseguir portar fins allà a David Bowie, Suede, Blur, Sepultura, Lou Reed, Iggy Pop o a Patti Smith –ben acompanyada per Michael Stipe dels R.E.M.– que va arribar vomitant les primeres papilles per culpa de les corbes del camí i d’un accidentat viatge. Ah! I recordem també el mític concert de Bad Religion amb l’espontani que va immortalitzar la frase ‘tu estás gordo, eres un vendido, y estás calvo‘ abans que Greg Graffin li etzibés una empenta. En les següents edicions, les vaques van comptar amb la companyia d’Alice Cooper, Rage Against the Machine, Sopa de Cabra, Sheryl Crown, Simple Minds, Nick Cave, Gary Moore, Beastie Boys, Texas, Love of Lesbian, Pulp, Slayer, Deep Purple o Bob Dylan demanant estufes a l’escenari. De manera bastant similar també vam tenir a David Byrne, que va aparéixer damunt l’escenari amb un vistós, llampant i aparatós abric de color rosa.

Palau Sant Jordi

Barcelona (15/01/2014)

Tot i venir d’una banda amb una base totalment tecno, Dave Gahan és un líder carismàtic amb fusta rockera. Sempre li escauen bé els pantalons de cuir i el pit descobert per lluir tota una col·lecció de tatuatges, mentre mou els malucs i aixeca el pal del micro com només ho sap fer ell mentre es deixa estimar per milers de braços enlairats. Al seu sisè disc li van dir Music for the Masses (Mute, 1987), que és al que s’ha dedicat des d’aleshores en cos i ànima el trio de Basildon.

Plaça de Toros Monumental

Barcelona (10/05/1992)

En aquella època, la plaça Monumental era el recinte més gran que hi havia a la ciutat. Només l’estadi del FC Barcelona el superava, i era una meta molt difícil d’assolir a nivell de públic. Hi havia fet fotos a grups com Mecano, Hombres G o Radio Futura, i hi havia anat a veure de públic a Stevie Wonder i a Yes, però el concert de Mark Knopfler i els seus Dire Straits presentant On Every Street (Vertigo, 1991) és el primer concert internacional en el que vaig aconseguir una acreditació per un espai tan gran, amb l’emoció i també la responsabilitat que això sempre comporta.

Palau Sant Jordi

Barcelona (09/04/2017)

No em deixen de sorprendre els nous formats del segle XXI. Qui podia imaginar que un noi pèl-roig amb una guitarra, un sàmpler i un bon grapat de cançons seria capaç d’exhaurir entrades d’estadis arreu del món? Recordo els mànagers de l’anglès emocionats quan em van demanar una foto amb l’escenari de fons. Poc es podien pensar que dos anys després triplicaria aforame

Sala Bikini

Barcelona (20/11/2001)

Hi ha coses que els néts haurien de saber. Com per exemple, que Eels ofereixen concerts rotunds i sobiranistes a cada visita que han fet a Barcelona. És curiós com un personatge capaç de despullar la seva ànima a les cançons o d’explicar-nos amb tota mena de detalls la seva abracadabrant vida al llibre Things the Grandchildren Should Know (‘Cosas que los nietos deberíamos saber‘, Blackie Books), aparegui després a l’escenari amb un aspecte tímid i amagant-se al darrera dels seus instruments.

Palau Sant Jordi

Barcelona (20/10/2009)

L’any 2003 vaig poder estar dins dels camerinos d’Elton John al Palau Sant Jordi. Era l’encarregat de fer-li fotos al promotor Pino Sagliocco i a una sèrie de convidats d’alt nivell. Ell va intentar estar el més simpàtic possible dins la situació rutinària que significava haver de fer el mateix nit rere nit. En un moment donat,  van regalar-li una samarreta del Barça amb el seu nom, i el van convidar a posar-se-la. Molt educadament va dir que ni parlar-ne. I sort que no ho va fer, ja que la mida de la samarreta era molt inferior a la de la seva panxa. La foto és d’uns anys després. L’Elton és un gat vell que ja sap que estem allà amb les nostres càmeres, i mai pot evitar un gest fugaç als nostres objectius.

Palau Sant Jordi

Barcelona (05/05/1995)

Sovint em pregunten quan van començar els músics a enviar-nos a fer fotos a la taula de so. La llegenda diu que va ser a partir d’un concert d’Eric Clapton als Estats Units, on un parell de fotògrafs es van esbatussar al fossat. El guitarrista es va desconcentrar i va decidir que ja no volia ningú entre ell i el públic. A la gira de 1995 presentant From the Craddle (Warner, 1994) encara el vam tenir a prop. En les visites posteriors de 1998 i 2001, ja vam estar confinats a la distància.

Festival Primavera Sound

Barcelona (01/06/2019)

Veure a aquest britànic i a la seva banda, The Rattlesnakes, a sobre d’un escenari és una experiència digna de ser viscuda. A les seves actuacions, la ràbia i la festa s’uneixen, tal i com es demostra cada cop que sonen cançons com “I Hate You”. Entre el pop intens, els screamo i el hardcore sempre te el sa costum de passejar-se per sobre les testes del públic en cada actuació. I aquesta és, evidentment, la imatge que molts fotògrafs busquem: el músic per sobre d’un fideuà de mans i caps; el moment d’eufòria que desitja qualsevol festival. 

Palau Sant Jordi

Barcelona (07/12/2018)

Als concerts sempre anem carregats com ases amb tota mena de ferralla i objectius. Mai saps què et trobaràs ni a quina distància estaràs. A la gira ZooTV d’U2 de l’any 1992 ens vam trobar amb un escenari a un alçada inusual de metro i mig, i amb Bono a menys de dos pams de les nostres càmeres. També ens va passar a l’inici del concert d’Imagine Dragons, on vam deixar aparcats els teleobjectius per haver d’emprar objectius més amples on poder encabir la pluja de confetti amb la que ens va rebre la banda de Las Vegas.

Festimad

Móstoles (Madrid) (25/05/2002)

En alguns festivals, els fotògrafs ens trobem amb gent que no sabem què fan a l’espai que tenim reservat. Duen enganxada una acreditació, però no tenen cap càmera penjada, i principalment emprenyen i no deixen fer la feina. Això va passar amb una colla de galifardeus que estaven al fossat durant les tres primeres cançons de Jay Kay a l’escenari principal del Festimad de Móstoles, ballant, cridant i fumant porros. Però quan sortíem d’allà, un d’ells es va acostar al cantant i li va passar el ‘peta’ que s’estava fumant. En dos segons, i mentre els de seguretat ens feien fora, vaig aconseguir una foto que definia perfectament l’actitud transgressora del músic en aquella època.

Festival MadCool

Madrid (17/06/2016)

Perry Farrell i els seus ja havien acabat les tres primeres cançons del concert al festival MadCool de Madrid, i els encarregats de premsa i de seguretat ens feien fora del fossar. De sobte, va aparèixer el mànager de la banda dient que ens quedéssim, que volien que fotografiéssim la resta del show, ja que encara no havien sortit les ballarines, i les noies també es mereixien sortir a les fotos. Aquest mànager va lluitar perquè ens quedéssim allà contra una sèrie d’empleats que no entenien que les normes es poden modificar i que molt sovint s’apliquen per defecte i sense escoltar les opinions dels grups.

Palau Sant Jordi

Barcelona (22/11/2016)

No hi ha gaire a discutir sobre Justin Bieber. Va trobar el sen nínxol de mercat, i es va dedicar a explotar-lo fins l’extenuació. Sap que el temps no perdona a ningú, i encara pot esprémer algun any més la seva condició d’adolescent. El millor de tot és que ho va fer amb un arma força convincent com és embolcallar el producte amb un espectacle a l’alçada de les circumstàncies. Un xou potent destinat a excitar i complaure les ments més impressionables. I els petards, efectes visuals i llumínics, coreografies i explosions sempre són divertits, malgrat haver-se de combinar amb cops de meluc, gratades compulsives de l’entrecuix, i canvis de samarreta per a lluir un parell de tatuatges talegueros que du al pit.

Sala Zeleste

Barcelona (10/12/1992)

Sempre he dit que les actuacions més emotives, i en les que més m’he sentit més vinculat, van ser els dos concerts que Keith Richards va oferir a la sala Zeleste l’hivern de 1992. Allà es va veure la diferència de concepte entre els que van a veure als ‘Rollings’ a un estadi –és a dir, a Mick Jagger, les nines inflables i els macroespectacles–, i qui va a veure als ‘Stones’, l’essència del rock en una sala de capacitat mitjana personificada en Keith Richards. Dos dies seguits de concerts per poder veure a una llegenda d’aquesta magnitud a una distància raonable, amb un repertori farcit de temes greixosos, i que no va acabar d’omplir l’aforament del Zeleste del carrer Almogàvers. Per cert, en acabar el concert, el senyor Richards se’n va anar cap a casa, però la resta de la banda es va dedicar a buidar la barra del Texaco. Un bar històric del Poblenou que es mereixeria un monument en el seu record. Estava a mig camí entre el Zeleste i el Garatge Club, i era parada obligatòria després de cada nit de rock’n’roll.

Sant Jordi Club

Barcelona (10/10/2014)

Només en un concert de Morrissey es pot veure una espectadora esperant l’inici de l’actuació llegintun llibre de Hermann Hesse, i només a Morrissey se li pot acudir presidir l’escenari amb un retrat gegantí d’Oscar Wilde, com es va poder veure al concert que va oferir al FIB el 2006. I sota la mirada atenta del poeta, Mozzer va exhibir tot el seu catàleg de posats afectats, donant fuetades amb el cable del micròfon, canviant-se de camisa i ensenyant el pit com només ell ho sap fer.

Estadi Olímpic Lluís Companys

Barcelona (07/06/2013)

Vaig veure per primer cop al grup de Matt Bellamy al Festimad de Móstoles de 2001. Estaven tocant amb llum de dia, sense un públic fidel i presentant les cançons del recent estrenat Origin of Symmetry (Taste Media, 2001). Però allà ja van donar mostres de la seva voluntat de grandiloqüència i les seves ambicions. Amb els anys, les sales de concerts se’ls van quedar petites, i van anar creixent sense parar fins a omplir estadis. Però Muse tenen també el trist rècord de posar-nos el més lluny possible per fer-lis fotos. Això va passar quan van actuar al Palau Sant Jordi l’any 2009, enmig d’una grada frontal a desenes de metres de l’escenari. En canvi, quan ho van fer a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, també estàvem allunyats, però el senyor Bellamy va tenir el ‘detall’ d’acostar-se a la segona cançó per no haver de tornar a casa amb la targeta de memòria buida.

Festival FIB

Benicàssim (16/07/2009)

Aquell 2009, les coses no van acabar gaire bé entre els germans Gallagher. El seu concert al FIB va ser una de les gotes que va fer vessar el got. El mateix grup el va qualificar com una “autèntica pèrdua de temps”. Els constants problemes de so van anar emprenyant al més murri dels germans –a la fotografia, Liam amenaça al tècnic de so amb tallar-li el coll–, i enmig de “Wonderwall” va abandonar l’escenari. Noel Gallagher ho va intentar solucionar, però el concert –i la banda– ja estava ferit de mort. Poques setmanes després, el 28 d’agost, una batussa entre els dos en un festival francès va acabar amb la història de la banda mancuniana.

Palau Sant Jordi

Barcelona (27/10/1993)

Beatles o Stones? L’etern dubte. Jo, en la meva adolescència, em vaig decantar més cap els Rolling Stones. La imatge bruta de Keith Richards em seduïa molt més que no els encorbatats de Liverpool, i vaig començar a acumular tot el material que podia trobar de Jagger i Richards. Però els anys posen les coses al seu lloc, i poc a poc he anat assimilant el cançoner beatle. Això si, entre la nova dicotomia entre Lennon o McCartney, les meves passes es dirigeixien cap al marit de Yoko Ono.

Jardins de Pedralbes

Barcelona (02/07/2015)

Encara no sé com va caure a les meves mans una còpia del Sound Affects (Polydor, 1980) a principis dels anys 80; suposo que triant i remenant en alguna cubeta de saldos de Discos Castelló, o de qualsevol de les botigues mítiques que omplien el carrer Tallers. Però beneït va ser aquell dia! Aquella portada formada per collages, aquella manera d’entendre el pop amb respecte als clàssics però amb la energia de la joventut, aquelles cançons com “Start!”, “That’s Entertainment”, o “Pretty Green”,… Va ser una d’aquelles llesques de vinil negre que queden enregistrades en la memòria per la resta de la vida. Vaig coincidir amb el músic de Woking al festival dels Jardins de Pedralbes de l’any 2015. El fotògraf oficial del festival em va demanar que el cobrís aquella nit. A l’hora d’entrar a camerinos per fer-li la foto amb l’amfitrió de l’acte, el de seguretat em va dir, amb confiança, que estava nerviós i que no se’l molestés gaire. Així que tot va quedar amb la foto de rigor amb en Martín Pérez i una encaixada de mans per agrair-li tants anys de cançons.

Sala Sidecar

Barcelona (17/08/2019)

Del cel a l’infern pel camí de les drogues. Molts recordaran un concert de Pete Doherty a un Primavera Sound en que es va posar a cantar a mig metre del micròfon, tot convençut que era a lloc. Capaç dels concerts més fantàstics i dels desastres més totals, des de fa uns anys ha trobat la seva pau al districte santcugatenc de La Floresta. Allà fa vida de veí, i sovint treu la pols a la seva guitarra i fa algun concert acústic en algun bar de la contrada. I de vegades, creua el Tibidabo i es planta a la sala Sidecar per oferir un concert sorpresa completament casolà, on fins i tot els seu quisso hi està convidat. Per poder aconseguir una entrada per algun d’aquests concerts –desendreçats i caòtics com el seu autor– hi ha qui ha arribat a oferir 500 euros.

Doctor Music Festival

Escalarre (10/07/1998)

Sí, jo també he exercit de fan en alguna ocasió. Tot i que, amb una acreditació penjada del coll, de vegades és força més fàcil i t’estalvies hores d’espera. Això ho vaig aprofitar al Festival de Benicàssim per demanar-li a en Jarvis Cocker que em signés aquesta foto feta al mític Doctor Music Festival del 1998. Va ser un amor a primera vista. Pulp va ser un exemple de banda descoberta en un festival, i que a la tornada ens feia córrer fins a la botiga de discos per comprar els seus darrers treballs; en aquest cas, el clàssic Different Class (Island, 1995) i el no menys imprescindible This is Hardcore (Island, 1998).

Palau Sant Jordi

Barcelona (09/02/2005)

Va ser una banda sobrevalorada? Van trair als seus seguidors en arribar al rock d’estadis? Els R.E.M. són una banda plena de contradiccions, però també amb un bon grapat de cançons a prova de bombes i una trajectòria musical que mai va abandonar el risc en la composició. A més, Michael Stipe, Mike Mills i Peter Buck van saber-ho deixar quan estaven en el punt més alt de la seva popularitat i –de moment– no han caigut als cants de sirena d’una gira de retorn.

Sala Zeleste

Barcelona (25/11/1993)

Sempre crec que val la pena arribar abans als concerts per poder veure als teloners. Per a ells és la seva gran oportunitat, un baptisme de foc que consisteix enfrontar-se a un públic que no els coneix de res i intentar convéncer-los, tot i que toquin amb inferioritat de condicions de llum i so. La banda de Thom Yorke tot just acabaven de publicar Pablo Honey (Parlophone, 1993) i “Creep” gairebé no sonava a les ràdios, quan van ser convidats a obrir per la gira dels James. Aquella va ser la primera vegada que Radiohead van actuar en un escenari català.

Palau Sant Jordi

Barcelona (13/04/2018)

Trucada al mòbil a finals del 2017: “Xavi, et necessitem per fer fotos a un porc gegant sobrevolant Barcelona”. Evidentment la meva resposta va ser positiva: s’anaven a anunciar els concerts de la gira Us+Them de Roger Waters i calia una imatge promocional impactant i clara. Les imatges del porc inflable volant –fabricat expressament per la ocasió– les vaig fer un matí a l’esplanada del Palau Sant Jordi. Dies abans vaig haver d’anar fins les xemeneies de Sant Andreu i les de l’avinguda Paral·lel per situar Barcelona en la mítica portada d’Animals (Harvest, 1977). L’edició amb Photoshop va fer la resta. Per sort, el porc no es va escapar volant ni va quedar voltant pels cels de Barcelona, com va passar amb l’original a la central elèctrica de Battersea a Londres.

Festival Summercase

Barcelona (19/07/2008)

En el concert de P.I.L. de l’any 1987 a la sala Studio 54 de Barcelona, Johnny Rotten va ser rebut amb una veritable pluja d’escopinades. Anys més tard, quan els Sex Pistols van actuar al festival Summercase del 2008 van ser rebuts amb una pluja de gots amb beuratges, amb la mala sort que un combinat de Red Bull em va caure al damunt just quan entrava al fossat, amb la pudor i l’enganxifor que això suposa.

Festival Primavera Sound

Barcelona (31/05/2019)

Quin plaer és retrobar-se amb l’animal escènic de Brett Anderson, sobretot si es dedica a recrear les millors pàgines de Suede. Megalòman com ell sol, no s’està mai de deixar-se estimar per les primeres files mentre un focus directe l’apunta a ell i només a ell, deixant en segon terme als components de reformació constant de la banda. Dels centenars de fotos que tinc d’ells he volgut triar aquesta com a homenatge al companys i amics que trobo sempre als fossats dels concerts.

Palau Sant Jordi

Barcelona (10/03/2008)

Sempre m’ha fascinat la figura de Robert Smith al capdavant de The Cure. Veure’l passejar pel backstage del Festival Acompanyat de Benicàssim acompanyat del braç de la seva mare, és d’aquelles imatges que no s’obliden fàcilment. Algú que ha cantat al costat més fosc de la humanitat, creador d’una imatge gòtica difícilment imitable, oferia una imatge de contrast veient la tendresa amb la que portava a la seva mare per festivals d’arreu del món. Però no hi ha foto; considero els camerinos un lloc de treball on la intimitat és més que respectable i, a no ser que el mànager, road mànager o encarregat de premsa de la discogràfica m’ho autoritzi i el grup hi estigui d’acord, mai trec la càmera. Màxim respecte.

Monte do Gozo

Santiago de Compostela (15/06/1999)

Explica la llegenda que al concert dels Stones a Barcelona de l’any 1990 hi vaig entrar la màquina amagada dins els pantalons, l’objectiu en un entrepà i els rodets en un altre. No hi ha res que s’hagi de desmentir, és totalment cert. Els altres cinc cops que he fotografiat Ses Satàniques Majestats ha estat amb condicions més bones, degudament acreditat i vivint-ho enmig dels dos pols de força en un concert, entre el públic i l’escenari amb la millor banda de rock de tots els temps.

Auditori del Fòrum

Barcelona (15/07/2008)

Sovint em pregunten si encara hi ha algun concert que tingui la capacitat de posar-me nerviós. La resposta és clara, encara sento tremolor a l’estómac abans d’alguns artistes. És evident que enfrontar-se a la llegenda de Tom Waits amb totes les seves restriccions –dos temes des del lateral de l’inmens escenari de l’Auditori del Fòrum– és un d’aquells casos que em fan patir abans, durant i després del concert.

Palau Sant Jordi

Barcelona (05/10/2015)

L’any 1987 vaig agafar els trastos, i vaig decidir anar-me’n aa Madrid, a l l’estadi Santiago Bernabeu. L’ocasió s’ho valia; primer de tot perquè tocava la meva estimada Chrissie Hynde amb els seus Pretenders, per veure a un exClash com Paul Simonon amb la seva aventura com a Big Audio Dynamite, als UB40 i, esclar, per veure a U2 presentant l’històric The Joshua Tree (Island, 1987). Una altra experiència iniciàtica emmagatzemada a la memòria. Per què, de les vuit vegades que els he fotografiat he triat aquesta foto de la gira de 2015? Doncs perquè mostra el cantó més humà i menys messiànic de Bono, un instant capturat en una dècima de segon, una foto que el fa diferent.