CF Guineueta
Barcelona (19/07/1986)
Ells van ser la veu i el crit del punk més anarquista. Nascuts l’any 1983, la seva formació va ser variable, ja que més que un grup eren un col·lectiu unit per la difusió d’un missatge proper a la filosofia dels britànics Crass –contraris a la revolució violenta, les drogues, les imposicions de l’Estat i el servei militar–. Van editar dues maquetes: Rompan filas (1984) i Nooooo (1988), i un munt de temes escampats en recopilatoris i cintes d’arreu del món.
Palau d’Esports
Barcelona (23/12/1989)
L’any 1987 vaig fer un viatge iniciàtic que va començar a l’estadi Santiago Bernabeu de Madrid per veure als Pretenders i a U2, que va seguir a l’Aste Nagusia de Bilbao, va continuar a diverses festes majors d’Euskadi, i va acabar als carrers del casc antic de Pamplona. Als carrers d’una Iruña amb ressaca dels sanfermines, els Barricada ja estaven celebrant aniversaris. Era exactament el seu cinquè aniversari, i van fer-la grossa amb un concert al bar Garazi del carrer Calderería, un cau petit i esquifit on gairebé no hi cabien ni els músics. No cal dir que allò va ser l’hòstia en patinet on tampoc van faltar-hi càrregues policials, empentes i corredisses en un barri conflictiu. Era la època del No hay tregua (BMG Ariola, 1986). Com a bon fanzinaire, vaig aprofitar l’ocasió per fer una molt improvisada i ‘cutre’ entrevista al Drogas dues hores abans del concert. Rellegint-la ara, me n’adono que el guapo dels Barricada se’m va rifar totalment, però em va deixar algunes perles impagables: “Som quatre tipus que no tenim ni puta idea de música” o “de moment volem fer-nos milionaris, em vull comprar un bon cotxe i anar amb una tia com les que surten als anuncis”.
Sala Zeleste
Barcelona (07/12/1991)
Els Cica va ser un grup que va néixer, créixer i morir marcat per la fatalitat; però també van ser els autors d’Inadaptados (Oihuka, 1986), una de les obres més contundents i completes de l’anomenat ‘Rock Radical Basc’. Lletres amb versos com com “hay que macharcar al clero / matar a la policía / toda esta puta gente no son más que porquería” (“Desobediencia”) serien inconcebibles avui en dia. Ells eren així; ficaven el dit directament a l’ull metre et fotien una puntada als ous i un cop de puny a l’estómac. El grup, que va néixer a un psiquiàtric, va ser víctima de l’heroïna. Natxo Etxebarrieta, Pakito Rodrigo i Pedro Landatxe van morir víctimes de la Sida durant la dècada dels 90.
Sala Zeleste II
Barcelona (18/05/1991)
Gamberros i divertits, aquest grup egarenc es va formar l’any 1981 per gent propera al fanzine punk Blikzkrieg Bop. Més propers als Ramones que als Sex Pistols, i allunyats de la consciència del hardcore, van aconseguir enregistrar l’any 1983 un EP històric amb el segell dDomestic Records. L’artefacte es va anomenar Totus Tous i va estar produït per Manolo García i Quimi Portet –aleshores a Los Burros–, amb himnes com “Las Malvinas son pingüinas”, “Cotolengo” o “Pega a tu mamá”.
Sala KGB
Barcelona (17/11/1988)
Era el grup que ho tenia tot: llegenda negra, dolor, sedes, visceralitat, primitivisme, violència, erotisme, drogues, sadomaso, rock’n’roll i una líder incontestable, Tere González. El grup va patir una tragèdia quan el seu guitarrista Miguel González ‘No’ va morir durant l’atracament a una joieria. Quan hi van tornar van sonar molt més domesticats però sense abandonar mai el costat més salvatge i perillós del rock’n’roll.
Sala Zeleste
Barcelona (29/09/1990)
Quan vaig començar a endinsar-me en el món de la música, les visites a les botigues de discos de Barcelona em van portar a descobrir els carrers Tallers i Riera Baixa. Però també una petita botiga del carrer Torres i Amat. Es feia dir Informe, amb el subtítol ‘De modos y modas’. La botiga la regentava una noia prima, sinistra i molt simpàtica anomenada Juana de la Cruz (Juana Izquierdo). Ella i el seu company, Christian Dios (Vicente Gil), tenien un grup amb el modest nom de Dios. Possiblement era el nom més anticomercial i sorprenent que et podies trobar, i potser per això la seva carrera discogràfica no va anar gaire lluny. Van publicar un mini LP, Escrito en los cielos (DRO, 1985), que va produir Loquillo i que formava part de la banda sonora d’una pel·lícula amb el mateix títol.
Caldes de Montbui (19/09/1990)
En actiu des del 1987 fins al 2019 –any del seu comiat amb dos concerts memorables a la Sala Apolo–, Dr. Calypso són un exemple perfecte de la supervivència dins el món de l’ska, els ritmes jamaicans i el rock steady. En principi eren una colla d’amics que versionaven als seus ídols: The Specials, Prince Buster, Skatalites… però ràpidament van començar a composar temes propis i a guanyar-se una reputació excepcional. En tres dècades van facturar més de quinze referències discogràfiques diferents, i van aparèixer a recopilacions alemanyes, japoneses, franceses o nordamericanes, fet que els va portar a girar arreu del món.
Sala Garatge Club
Barcelona (06/02/1993)
Draps Bruts van ser un potent quartet femení de power-pop-punk-rock fundat el 1988 a Barcelona. A base de tenacitat i de tocar allà on fos es van guanyar una més que merescuda reputació de banda en directe. Tot i les bones crítiques i d’haver enregistrat diverses maquetes, el grup no va veure publicat els seu primer disc homònim fins l’any 1994 pel segell On the Rocks, amb un resultat que no feia justícia al so de la banda. Decebudes, van decidir plegar veles l’any 1995 després de 300 concerts, i amb una darrera actuació que va ser enregistrada i editada par la discogràfica basca Discos Suicidas.
Sala Communiqué
Barcelona (29/09/1990)
Van ser la banda per excel·lència de Cerdanyola del Vallès, l’orgull de l’extrarradi. Hereus directes de La Banda Trapera del Río, van saber conjugar el punk dels Dictators, el hard rock d’AC/DC i la brutalitat de MC5 i Motörhead amb una personalitat pròpia i ben definida, i un directe incendiari i convincent.
Sala Zeleste
Barcelona (31/01/1987)
Aquest grup de L’Hospitalet de Llobregat eren una rara avis de l’escena alternativa dels 80, ja que tenien una tendència arty i anarquista, incloïen en la seva formació saxo i percussions, i el seu discurs anava més enllà de la crítica a la policia, l’exèrcit i la religió –tot i que eren temes que també tocaven–. Van definir el seu estil com –cal agafar aire–: grecociberneticoperoskafropunksiniestrorockcomic.
CF Guineueta
Barcelona (04/06/1986)
Nihilisme pur, no es casaven amb ningú, ni falta que els feia. L’heroïna i la mala llet guiaven les seves passes: signaven amb dues discogràfiques alhora per ficar-se els avançaments per la vena, i robaven els instruments a companys d’escenari abans de dedicar-los l’amenaçadora lletra de “cuidado, os avisamos: somos los mismos que cuando empezamos”. Els van aplicar la llei antiterrorista quan, en un registre a la seva furgoneta, van trobar-hi una maqueta amb els temes «Escupe a la bandera», «ETA», «Maldito país España» o «Iros a la mierda». Aquest concert a Nou Barris va ser curt i intens, com la seva carrera. Va durar només tres cançons, ja que es va haver de cancel·lar per la pluja. Els dos de la foto –Iosu i Juanma– van morir per sobredosi l’any 1992.
CF Guineueta
Barcelona (04/06/1986)
El seu nom podia significar el que cadascú volgués; ja fos ‘Gremio de Restauración de Barcelona’ o ‘Güevos Revueltos con Bacón’, tot i que la que més va funcionar va ser ‘Gran Rata Blanca’, principalment perquè un dels logotips de la banda era un ratolí dibuixat pel seu cantant i ideòleg Ángel Fernández. Ells van ser els primers en pitjar l’accelerador al màxim, i dels primers de la generació punk dels 80 en enregistrar tot un LP sencer de manera autogestionada. Es van guanyar tot el respecte amb unes lletres que plantejaven preguntes i oferien solucions.
Gernika (País Basc) (19/04/1987)
A mitjans dels anys 80 em va fascinar tota la música que ens arribava del País Basc, allò que es va etiquetar com el RRB (Rock Radical Basc). Força, rebel·lia, posicionament social i referents clars de la història del punk. Per tal de conéixer-ho millor, l’any 1987 vaig decidir capbussar-me durant tres dies a Gernika, on es commemorava el 50è aniversari del bombardeig de la població guipuscoana. Va ser una immersió total, ja que en aquells dies vaig poder veure i fotografiar a Hertzainak, Potato, Tijuana in Blue, La Polla Records, Itoiz, Ruper Ordorika, Nahiko, Oskorri, Malos Tratos, Kortatu i molts més, a més d’endinsar-me com mai en la cultura basca. Anys després, Fermin Muguruza va venir a saludar-me i a felicitar-me per aquesta foto del seu concert a Gernika, i em va dir que era una de les millors que tenia de la carrera de Kortatu. Tot un afalac.
Plaça de la Guineueta
Barcelona (08/03/1986)
Anarquistes, llibertàries, agitadores i provocadores, les lletres de L’Odi Social encara respiren una ràbia acumulada que no ha perdut validesa trenta anys després. Disparant amb bala cantaven contra l’Estat, l’encariment del transport públic, el servei militar, els Jocs Olímpics del 92 i el feixisme.
Sala Zeleste
Barcelona (16/02/1985)
Era el dia del meu 18è aniversari i coincidia també amb el Carnestoltes, però en comptes de disfressar-me –cosa que mai m’ha agradat– vaig decidir ser més transgressor i anar a veure a La Polla Records a l’enyorada sala Zeleste, previ pas pel Rodri a posar-me ben torrat. Un munt d’empentes, la sala plena com un ou i jo aguantant la càmera de la família a la primera filera, esquivant escopinades i puntades de peu mentre tots corejàvem allò tan bonic de “los enanitos buenos al patrón han de matar”. Aquest concert era molt especial per a mi, ja que el meu primer article publicat en una revista va ser justament la crítica del disc Salve (Oihuka, 1984) del grup d’Agurain (Àlava) a finals del 1984. Va ser per a la revista Rock-In, un artefacte de paper i amb una grapa al mig, dirigit per la mateixa tenebrosa i estranya gent que també portaven el segell discogràfic Wilde Records. I que jo sàpiga, també és la primera ressenya que va sortir de La Polla Records en un mitjà que no fos fotocopiat.
Pavelló de Valldaura
Barcelona (21/06/1986)
Mardita Sea es van formar l’any 1986 a la Prosperitat, un barri barceloní de classe obrera molt actiu, associatiu i lluitador, acostumat a reclamar els seus drets socials al carrer per activa i per passiva. Tot i que el grup gairebé no va deixar cap gravació, va participar molt activament en els inicis de les primeres okupacions, fanzines, ràdios lliures i part de la escena rockera i punk de Barcelona.
Palau Sant Jordi
Barcelona (01/12/1994)
Roxette van ser creadors d’uns temes amb la força del pop immediat: entraven a la primera escolta i amb el pas del temps ens retornaven l’alegria de desenterrar tornades emmagatzemades en els racons dels records i la memòria. El duet suec va fer les delícies de les radiofòrmules a finals dels 80 i principis dels 90. La cantant Marie Fredriksson però, va patir un tumor cerebral que va afectar a les seves darreres gires, i va haver de cantar asseguda al costat del seu company Per Gessle, que era qui portava tota la força escènica. Com a conseqüència d’aquest tumor, Fredriksson va haver d’aprendre a llegir i cantar. El 9 de desembre de 2019, a l’edat de 61 anys, va morir víctima del càncer.
Carrer Blanc
L’Hospitalet de Llobregat (20/04/1986)
A més de La Banda Trapera del Río, la ciutat satèl·lit de Cornellà també va donar altres fills esgarriats que van beure del punk suburbial i del rock sorgit de les clavegueres, com eren els Monstruación, nascuts el 1984. Un dels pocs grups que ha sabut sobreviure al pas de les dècades i als diferents canvis de formació, i que encara es mantenen en actiu avui en dia.
Ateneu de Nou Barris
Barcelona (30/05/1986)
Nascuda l’any orwellià de 1984, la banda es va convertir en l’excepció més punk en una escena on el hardcore pujava graons. Conscienciats i solidaris, van actuar en actes de suport a la Plataforma Unitaria Antirepresiva de Jóvenes (PUAJ), impulsada desprésd’unes detencions indiscriminades de punks a la plaça Reial de Barcelona el 1986.
CF Guineueta
Barcelona (19/07/1986)
Quan la revista El Jueves va demanar al dibuixant Carlos Azagra que fer uns personatges basats en el punk, va descobrir que a sota de casa seva a Santa Coloma, hi havia el bar 1981, on també hi assajava un grup anomenat Olor Insoportable. El cantant es feia dir Pedro Pico i el bateria Pico Vena, i allà van néixer els personatges més reconeguts del dibuixant. El grup va passar a dir-se posteriorment Pisando Fuerte, i van ser la banda skin i punk-oi! més important de la ciutat del Barcelonès.
Sala Zeleste
Barcelona (22/03/1986)
Com és fàcilment deduïble, aquests jans li donaven al rock gòtic i fosc. Eren uns habituals a les catacumbes de la sala 666: vestits de negre, amb els cabells crepats, pantalons de cuir, patidors, nihilistes, i amb un cantant que era una bèstia escènica. El nom original se’l van canviar a El Último Eslabón per por a la censura, a les possibles demandes, i també per suggeriment d’Ana Curra (Pegamoides, Parálisis Permanente). Amb aquest nom van enregistrar un mini-LP pel segell Justine Records l’any 1987.
Ateneu de Nou Barris
Barcelona (30/11/1986)
El combo barceloní va ser pioner en moltes coses, com en el fet d’afegir el prefix de l’estil al seu nom, i a més triar la denominació d’origen que ja definia totes les seves intencions només citant-los. No van ser ni la millor banda d’ska ni la més engreixada, però van ser el primer en obrir un camí al rocksteady fet en català i amb lletres carregades d’apologies a l’afició culé.
Sala Zeleste
Barcelona (18/05/1991)
Hereus de bandes fundacionals com Sentido Común, Shit SA, Attack o Frenopatikss, Subterranean Kids van ser els artífexs del corrent més acceletat del hardcore barceloní. Catalunya i Euskadi eren el seu radi d’acció, però també van fer llargues gires per tot Europa. Curiosament és el grup que més discografia editada va acumular, tot reeditat amb cura pel segell Bcore l’any 2007.
Local Social
Cornellà de Llobregat (15/03/1988)
Provinents de bandes com Subterranean Kids, Anti/Dogmatikks o Acció Directa, Tropel Nat es van formar el 1987, i van ser els primer en obrir noves vies al hardcore, orientant-lo cap a camins propers al metall, allargant els temes o introduint-hi melodies vocals. Sense oblidar-se de la potència o de la velocitat, la barreja va dividir als seguidors, però va obrir nous horitzons.
Ciutat Vella
Barcelona (10/06/1905)
Aquesta va ser la primera sessió a un grup que em van encarregar. Eren els Últimos de Cuba, un grup adscrit a la branca més borroka, gamberra i trasher de la república independent de Nou Barris. Avui en dia en diríem ‘rock urbà’, però en aquells anys aquesta etiqueta encara no s’havia inventat. La sessió va ser a la part baixa de Les Rambles i pel barri xino autèntic, el de veritat, en una època en la que encara feia por anar pel carrer Escudellers amb una càmera a sobre. El propi carrer, un contenidor, un pàrquing, una caserna militar i un bar van ser alguns dels espais triats sobre la marxa per fer les fotos. Al final, tot va ser un cúmul de despropòsits. Vam quedar a darrera hora de la tarda i se’ns va fer fosc molt ràpid. En el resultat va coincidir la manca d’experiència d’un fotògraf totalment aficionat i amb pocs recursos –tot i que aleshores ja estudiava fotografia a l’EMAV– i, per altra banda, un grup amb més ganes d’entrar al bar Tarkus per buidar les existències de cervesa que no pas a ser immortalitzat en un rodet en blanc i negre. Finalment, aquestes fotos no es va utilitzar per res… i potser millor que fos així.
Cotxeres de Sants
Barcelona (03/06/1984)
Diu la llegenda que tot va començar el 3 de juny de 1984 a Cotxeres de Sants, i que els culpables van ser els grups Ultratruita i El Grito Acusador. Era una època apassionant post-música laietana. Per als que la vam viure va ser tot un regal, perquè tot estava per descobrir. Una generació inconformista va agafar el relleu i el pop, el rock i el punk van ser vehicle d’expressió de molts joves. Entre ells hi havia un personatge clau de l’escena musical barcelonina, Xavier Mercadé, que des de llavors ha fotografiat i documentat el món del rock en directe. I, encara, cada nit continua a peu d’escenari per anar a cobrir una desena de bolos cada setmana.
