Categoria: Jump

Festival Summercase

Barcelona (14/07/2007)

Quan !!! havien d’actuar a la jornada de tancament el Primavera Sound al CCCB, vam veure al seu cantant Nick Offer com pujava a l’escenari amb crosses i força afectat en la mobilitat. La nit abans del festival va tenir les seves conseqüències… Però un cop va començar el concert, aquell home ferit i derrotat va canviar radicalment. La música el va guarir, i va sortir amb l’energia habitual, acostant-se al púbic i buscant el contacte directe. Això sí, va estalviar-se fer els seus espectaculars salts.

Parc de l’Espanya Industrial

Barcelona (21/08/2018)

La primera vegada la vaig agafar pels pèls, gairebé se m’escapa. En acabar l’actuació, vaig consultar-li al Gerard Aledo ‘Goku’, líder d’Animal, si aquest salt coordinat el feien sempre durant la versió de “Qué bello es vivir” del cantautor malagueny El Kanka. Amb la resposta afirmativa ja vaig tenir clar quan i on havia de ser el meu lloc al proper concert de la banda de Sant Quirze del Vallès.

Poble Espanyol

Barcelona (03/08/2019)

Se’l veia venir. Òscar Puig –cantant de Blowfuse– i la resta de la seva banda són d’aquells músics dels punk-hardcore que no els agrada estar gaire estona tocant de peus a terra. Part del públic del festival Barna’N’Roll ho sabia, i el van interpel·lar perquè es llancés. La distància entre escenari i públic era enorme, i molts pensàvem que no seria capaç de fer-ho. Però mai se sap, i per tant era qüestió d’endinsar-se entre el públic, buscar ràpidament un bon lloc i tenir la càmera preparada: fos quin fos el resultat, la imatge seria espectacular. Per fortuna, va saber mesurar perfectament el seu salt, i el públic el va rebre amb els seus braços sense haver de patir cap costella trencada, ni haver de recollir la dentadura del terra.

Festival Acústica

Figueres (30/08/2013)

Festival Sónar

L’Hospitalet de Llobregat (19/06/2015)

Hi ha escenes que no t’esperes en els minuts previs al començament d’un concert. El vocalista Ninja del duet sud-africà va sortir disfressat de Pikachu, es va plantar davant meu i va fer un salt antològic. Després d’una sortida així moltes vegades em ronda pel cap guardar la màquina i gaudir de la resta de les tres primeres cançons entre el públic. La feina ja estava feta. L’espectacularitat de Die Antwoord però, no esborra algunes de les acusacions que han rebut anys més tard de violació, abusos emocionals i agressions homòfobes que, de moment, ja ha apartat de diversos festivals.

Sala Razzmatazz

Barcelona (03/03/2018)

L’any 2009 vaig autoeditar en format digital el llibre Jump Rock sobre fotografies de salts en el món del rock. Una tarda el vaig anar a presentar a un programa de COM Ràdio, i a la sortida m’esperava una banda maresmenca que tot just començava, i que només tenien editada una maqueta: els Ebri Knight. Ells van estar atents a la meva entrevista, i en acabar se’m van presentar i em van dir “quan puguis, vine a veure’ns, que nosaltres en fem molts de salts!”. I no m’enganyaven; a cada concert seu em faig un fart de fer-los fotos levitant!

Campus de Bellaterra

Bellaterra (08/11/1986)

Quimi Portet va deixar de tocar de peus a terra en un precari escenari del Campus de Bellaterra. Un instant en el temps captat per l’objectiu i alhora també la meva primera foto publicada en un disc, al llibret de Nuevas mezclas (PDI, 1987) i a la contraportada del senzill “Son cuatro días”. La meva admiració pel duet continua intacta.

Sant Jordi Club

Barcelona (23/04/2015)

He tingut la fortuna de seguir a Els Catarres des d’abans que “Jenifer” s’incrustés en la memòria col·lectiva. El primer cop que els vaig veure va ser a la Plaça d’Osca del barri de Sants, en una revetlla de Sant Joan en què els petards impedien sentir cap cançó, i també els he vist col·lapsant amb desenes de milers de persones l’Avinguda Maria Cristina a les festes de la Mercè de 2019. Però he volgut triar una foto més particular, feta a la sala amb més caliu de la ciutat, la menuda Sidecar. Amagat en els camerinos que hi ha a la part posterior de l’escenari, el cantant Èric Vergés em descobreix tafanejant amb la càmera.

Sant Jordi Club

Barcelona (05/05/2014)

Sempre s’ha d’anar en compte amb allò que es diu i s’escriu, mai s’és del tot infal·lible. L’any 2008 vaig titular la meva crònica d’un concert del grup amb nom d’arxiduc al diari El Punt com “Futur agredolç”. La banda encara no havia publicat el seu segon disc, però ja vaig avançar que serien el següent cadàver exquisit del pop britànic compartint taüt amb Klaxons, The Horrors o The Rakes, grups que havien de menjar-s’ho tot i van acabar recollint les molles en els escenaris secundaris dels grans festivals d’estiu. Rectificar és de savis, i els anys ens ha ensenyat que aquell any, la carrera de la banda d’Alex Kapranos no havia fet més que engegar.

Festival Clòwnia

Sant Joan de les Abadesses (26/05/2015)

Els concerts dels vallesans Gertrudis són sempre explosions d’energia amb ritmes encomanadissos i espectacles festius en què el grup sap mostrar tota la seva maduresa, gairebé 20 anys després de la seva fundació. Pop mestís, rumba i músiques festives a càrrec d’una banda comandada per Xavi Ciurans a la veu, guitarres i salts, perfectament secundat per una formació compacta de músics, als qui tres anys d’aturada els van servir per agafar aire i volar més alt que mai.

Palau Sant Jordi

Barcelona (01/10/2009)

Les primeres visites de Green Day a Barcelona daten de principis dels 90 a cases ocupades: a l’Espai Jove La Bàscula o a la sala Garatge Club l’any 1994. Però l’èxit de “Basket Case” els va catapultar al gran públic, als estadis i a ser líders de la generació punk nascuda sota el sol de Califòrnia. Per tal de sobreviure, els Green Day saben que han de mantenir un públic constantment rejovenit, encara que això signifiqui haver de sacrificar els seguidors de la vella escola. Per això, els seus xous dels darrers anys tenen uns punts àlgids que podrien ruboritzar la cresta més erecta, amb tot de trucs fàcils per subratllar l’espectacle en comptes de la música. 

Festival Cruïlla

Barcelona (10/07/2015)

Renovador i revolucionari, o un elefant entrant en una botiga de Lladró? Cadascú pot tenir una opinió diferent sobre Jamie Cullum i les seves aportacions al món del jazz… però, oi que mola la foto? Doncs aquest salt des de dalt de tot del piano el fa a cada actuació i està perfectament estudiat. Directes que no són tant espontanis com semblen.

Festival FIB

Benicàssim (06/08/2005)

El primer cop que vaig veure als Kaiser Chiefs eren teloners d’U2 a l’estadi Anoeta de Donosti. Al meu costat, al lateral de l’escenari, hi tenia uns marrecs que també havien fet de primers teloners dels irlandesos, un grup amb nom d’arxiduc: Franz Ferdinand, que es miraven els salts i les cabrioles que Ricky Wilson feia des del seu racó de l’escenari. Poc a poc, la banda de Leeds va anar trobant un lloc còmode en els festivals indies , arribant a ser caps de cartell del FIB o el Summercase. Amb un repertori ferm i amb hits com “I Predict a Riot”, van convertir els seus directes en espectacles participatius i festius.

Sala Zeleste

Barcelona (24/11/1997)

Veure un guitarrista com el canadenc Logan Mader és tot un espectacle, ja sigui acompanyant a Machine Head o a Soulfly. No només per la seva tècnica a les sis cordes, sinó per l’entrega que té durant les seves actuacions, saltant i malbaratant energia. Per si no fos poc, és també un reconegut productor que ha treballat en gravacions de Five Finger Death Punch, Media Lab, Gojira, Fear Factory, Cavalera Conspiracy, W.A.S.P. o Hamlet.

Poble Espanyol

Barcelona (11/06/2016)

Palau Sant Jordi

Barcelona (01/10/2016)

La solidaritat entre els fotògrafs també existeix. Gràcies a la immediatesa de les xarxes socials podem veure les imatges d’un altre concert de la gira. En el cas de la darrera visita dels Peppers vaig preveure un salt espectacular del baixista Flea a l’Instagram del mestre Javier Bragado de Madrid. Abans d’anar al concert li vaig preguntar el minut i la cançó en què es va produir el salt i immediatament vaig rebre la resposta i tota mena de detalls d’il·luminació, alçada de l’escenari i la resta les condicions. No cal dir que aquesta informació tècnica sempre és recíproca.

Pl. Vila de Gràcia

Barcelona (16/08/2017)

Poble Espanyol

Barcelona (14/07/2018)

Conciliar la vida familiar amb la laboral també és difícil per als músics, i més durant les gires d’estiu. La filla del guitarrista Peter Koller no sembla gaire contenta d’haver de canviar de ciutat cada dia envoltada de tota la crew hardcore, per molt que el seu pare mostri a cada actuació tot un catàleg de bots i cabrioles als escenaris.

Sala Zeleste

Barcelona (16/03/2000)

Aquesta banda d’Iowa va aconseguir donar un pas endavant dins del submón del shock-rock. Van aconseguir que els seus shows es convertissin en una celebració litúrgica concelebrada per una colla embogida amb màscares sorgides de malsons de les novel·les d’Stephen King i un vestuari sorgit del pitjor malson de sèrie B.

Teatre Principal

Barcelona (26/02/2014)

Només em cal veure sortir al cantant Pelle Almqvist a l’escenari, i ja sé que la meva ració de salts espectaculars estarà servida. The Hives no tenen àvia i s’han declarat la millor banda en directe del món, i això ho fan amb un carregament de hits plens de dinamita rockera.

Estadi Olímpic Lluís Companys

Barcelona (27/09/2007)

Abans de començar el concert, la road manager de la banda es va dirigir als fotògrafs i ens va explicar les condicions de la feina: tantes cançons, la llum que tindríem, l’òptica aconsellada i els límits bàsics per a la feina. I va afegir: “Entre la primera i la segona cançó, Sting es posa davant vostre i salta”. Tota l’espontaneïtat del gest vola pels aires. Tot està en un guió i programat segon a segon. No hi ha espai per a la màgia.

Sala Barts

Barcelona (21/09/2015)

Vaig penjar la foto a les xarxes, la va veure Mike Scottt, li va entusiasmar i va comentar-li a la seva mànager que la volia com a imatge promocional. Es va posar en contacte amb mi per email, i l’acord va ser gairebé immediat i sense cap complicació. A més a més, al cap d’unes setmanes vaig rebre un paquet amb diverses còpies de la fotografia ampliada a mida pòster i signada per tota la banda. Des de fa uns quants anys, aquesta imatge s’utilitza per promocionar els concerts de The Waterboys. Tant de bo tots aquests contactes fossin sempre així de fàcils, ràpids i satisfactoris.

Sala Razzmatazz

Barcelona (10/02/2015)

El salt lateral del cantant Ty Taylor és ja tot un clàssic en les actuacions de Vintage Trouble, i ens ofereix una imatge impactant d’acord també amb la espectacularitat dels seus shows. El directe de la banda inclou baixades al públic i tota una col·lecció de salts i posats de contorsionista. Potser els seus discos no acaben de reeixir, però en directe no hi ha competència possible. Amb la fera ferotge de Ty Taylor al capdavant, el grup es cruspeix qualsevol espai, i deixa a tothom bocabadat a base de soul, rhythm’n’blues i rock’n’roll.