Categoria: Heavy metal

Sala Bikini

Barcelona (05/03/2016)

Els Accept són una banda de heavy germànica; tot un estereotip, però també una forma de demostrar que el metall pot evolucionar, malgrat haver-hi sempre una base indestructible. Ja poden canviar les formacions, que l’esperit sempre sobreviurà. Ja poden fer tots els posats del món, repetir els riffs de guitarra gira rera gira, que sempre tindran una base de fans disposats a deixar-se hipnotitzar per la seva força.

Rockfest

Santa Coloma de Gramenet (02/07/2017)

La mítica banda nord-americana Aerosmith és la darrera llegenda viva d’una època en què el rock s’escrivia conjugat amb sexe i drogues. De fet, ningú hauria apostat que quatre dècades després d’haver publicat Toys in the Attic (Columbia, 1975) els podríem tornar a veure a dalt d’un escenari. Si a la gira del 2010 –que va fer parada al Palau Sant Jordi– el guitarrista Joe Perry i el cantant Steven Tyler no es van creuar ni mitja mirada, set anys després semblaven cul i camisa, compartint lideratge i força escènica a la passarel·la que s’endinsava en el públic. Tot i això, va ser el bigotut Tyler qui va atraure la majoria de les mirades, enfundat en un look impossible que només a ell podia vestir a la perfecció.

Sala Apolo

Barcelona (19/11/2013)

Sí. La imatge més reconeguda d’Airbourne pertany al moment en que el cantant Joel O’Keefle s’endinsa entre el públic, agafa una llauna de cervesa i l’obre a cops de cap. Però en aquesta ocasió, he preferit triar una imatge del seu catàrtic concert a la sala Apolo on el juganer australià va endinsar-se entre el públic, va pujar fins el primer pis i va alçar-se a la taula de llums. Qui hagi estat alguna vegada en aquella plataforma minúscula durant un concert ple, sabrà que la tremolor és constant i que fer-ho és tot una temeritat.

Sala Razzmatazz

Barcelona (19/01/2018)

La presència escènica de la cantant Alissa White Gluz és absolutament magnètica; és impossible treure-li els ulls de sobre. Per a un profà en la matèria, segur que li sobta escoltar una veu associada al death metal de la gola d’una presència tant rotundament femenina. I aquest és el gran encert de la banda: congeniar un estic de difícil accés per a un públic majoritari amb una estètica convincent que sobretot esclata en directe.

Sala Bikini

Barcelona (25/03/2018)

Extravagants, teatrals i gairebé còmics, els suecs Avatar van trobar la influència del món del circ i dels pallassos gràcies a Hellzapoppin, un grup amb un freak show d’allò més espatarrant. El cantant Johannes Eckerström es transfigura en el seu paper de clown maleït, amb un estil que va des del heavy i el rock més clàssic fins a la foscor del metall extrem.

Sala Razzmatazz

Barcelona (18/01/2019)

Creus invertides, missatges satànics, ocultisme i blasfèmies. Aquesta banda polaca ha passat del black metal a un mètal pagà ple d’influències, on el cantant Nergal –Adam Darski— és l’únic component que ha sobreviscut i ha fet créixer la banda des de la seva formació el 1991. Amb una escenografia farcida de pentagrames, elements satànics i religiosos, en els seus directes tampoc hi manquen les dosis necessàries de sang i fetge.

Parc de Can Mercader

Cornellà de Llobregat (13/07/2019)

El metall català viu una renovació constant, encara que no s’acabi de veure reflectida en els grans mitjans de comunicació. Crisix són una banda igualadina enquadrada dins dels corrents del thrash, amb un directe espectacular que els ha portat a tocar, després de conquerir el mercat local, a tota mena de festivals metàl·lics d’arreu d’Europa.

Sala Apolo

Barcelona (21/05/2013)

Portant la seva particular concepció del modernisme al metall més fosc, els barcelonins Foscor han teixit un so poderós que els fa particulars i intransferibles. Un so que ha portat a tocar al Primavera Club i a fer de teloners de Zeal & Ardor, un directe impactant impossible de deixar indiferent.

Sala Apolo

Barcelona (30/11/2015)

El suec Tobias Forge ha sabut crear tota una mitologia al voltant de la seva banda Ghost; ell és qui fa i desfà en la formació. Passa de coronar-se com a Papa Emeritus –amb quatre evolucions diferents– a fer-ho de Cardinal Copia, i es fa acompanyar per una banda completament anònima, que surt a actuar emmascaaradaa i que denomina Nameless Ghouls. L’espectacularitat de les disfresses, la simbologia religiosa que els acompanya en els shows, el secretisme que s’amaga al seu darrera i, sobretot, un repertori ferm i ben construït, els ha convertit en tota una llegenda.

Estadi Olímpic Lluís Companys

Barcelona (01/07/2018)

Sempre buscaraons, el senyor Axl Rose es pot permetre començar un espectacle amb hores de retard, prohibir l’entrada als mitjans de comunicació, cancel·lar concerts a darrera hora o enviar als fotògrafs a la quinta forca. Tot i aquestes actituds despòtiques, ha aconseguit mantenir el reialme dels Guns N’ Roses en peu i amb bona salut.

Rockfest

Santa Coloma de Gramenet (25/07/2015)

Quan tenia 17 anys vaig tenir davant meu una disjuntiva: la mateixa setmana tocaven a Studio 54 els P.I.L. –amb Johnny Rotten dels Sex Pistols al capdavant–, i els Judas Priest al Palau d’Esports. Dos camins ben diferents, i només un ‘talego’ i mig a la foradada butxaca d’un adolescent; dos concerts que podien haver marcat un camí o un altre. La sort em va venir a buscar, i gràcies al programa de Catalunya Ràdio Tarda Tardà vaig guanyar-me l’entrada dels Judas Priest i vaig poder anar als dos concerts. Des d’aleshores, mai he fet fàstics a un concert amb mans banyudes aixecades ni a un altre de crestes erectes.

Rockfest

Santa Coloma de Gramenet (04/07/2019)

Vaig a King Diamond per primer cop l’any 1986, quan van convertir l’escenari del Palau d’Esports amb un castell del tren de la bruixa, on per cada finestra anava apareixent tot un mostrari d’escenes entre kitsch i suposadament terrorífiques que il·lustraven les cançons del músic danès. Un imaginari que sempre l’ha acompanyat com a King Diamond i com en el seu alter ego Mercyful Fate, on els monstruosos maquillatges facials i les creus invertides són marca de la casa.

Sant Jordi Club

Barcelona (18/03/2017)

Sala Zeleste

Barcelona (05/03/1994)

Sempre m’ha fet gràcia la col·lecció d’excessos dels Manowar. Han buscat sempre ser el màxim en el món del heavy metal: els més sorollosos, els més forts… el que calgui per ser considerats com els veritables Kings of Metal, que és com van titular el seu sisè disc editat el 1988. I en les darreres gires són també els més garrepes: només es deixen fotografiar durant la meitat de la primera cançó, sense que ni tan sols tota la banda hagi arribat a sortir a l’escenari.

Festival Primavera Sound

Barcelona (01/06/2012)

Al Primavera Sound del 2012, a la vora dels escenaris Vice i Pitchfork, hi havia ancorats tres vaixells, i els seus patrons van aprofitar el festival per convidar les seves amistats a un sopar amb vistes al festival. Poc podien imaginar-se que la de divendres no era la millor banda sonora per acompanyar una vetllada tranquil·la. Als dels luxosos velers segur que se’ls van ennuegar les postres amb Mayhem i la seva impressionant posada en escena: caps de garrí, sang, torxes, odi, creus invertides, invocacions satàniques, trossos de calaveres, i tot l’imaginari que envolta la banda més popular i controvertida del black metal escandinau. Veus sorgides de la ultratomba del més profund de la gola del cantant Attila, guitarres esfereïdores, ritmes en constant mutació i una actitud que provocava respecte i temor, deixant clar que són una de les bandes amb una de les llegendes negres –assassinats, suïcidis, cremes d’esglésies– més esgarrifoses del món.

Palau Sant Jordi

Barcelona (07/02/2018)

Mentre repartien les acreditacions pels fotògrafs al concert de Metallica al Palau Sant Jordi de l’any 1999, la persona encarregada de premsa va cridar a qui representés a la revista Popular 1, i un autèntic desconegut va parar la mà i va agafar l’acreditació. A tots ens va estranyar, ja que el fotògraf de la revista en aquella època era el sempre enyorat Toni Martínez, que va aparèixer minuts després i es va quedar al·lucinat i sense acreditació. Quan la resta vam entrar per fotografiar als teloners Monster Magnet, no ens podíem creure el que estàvem veient: dins del fossar hi havia l’usurpador de l’acreditació flipant i santant davant de Dave Wyndorf! Ràpidament vam avisar als encarregats de premsa i seguretat, el van fer fora i en Toni va poder fer la seva feina.

Rockfest

Santa Coloma de Gramenet (23/07/2015)

La presència femenina al món del heavy metal és minsa, però contundent. Aquesta banda finesa ha tingut a la seva formació diverses vocalistes al servei dels seu heavy èpic. És, sens dubte, el grup més emblemàtic del metall simfònic amb cantant femenina al capdavant. Tot i que el record de Tarja Turunen al capdavant és inesborrable, el grup ha sabut sobreviure al canvi de cantant gràcies a la força escènica i la qualitat vocal de Floor Jansen.

Sala Zeleste

Barcelona (04/03/1992)

Diu la llegenda que el seu genoma està sent estudiat per esbrinar com ha pogut sobreviure a tantes dècades d’excessos amb les drogues i l’alcohol. Les anècdotes s’acumulen quan parlem del cantant de Black Sabbath: coloms i ratpenats decapitats a mossegades, fileres de formigues esnifades, denúncies per incitacions al suïcidi per la cançó “Suicide Solutions”, o la confirmació de que ell i els que l’envolten estan com una cabra al reality show The Osbournes.

Sala Zeleste

Barcelona (18/11/1995)

Mantenir ben alçada la testa fent hard-rock en ple any 1995, quan el grunge i el rock alternatiu ho envaïa tot, era gairebé una qüestió de fe. Però el públic heavy és fidel a les seves icones, i la banda de Sebastian Bach va aconseguir omplir la sala Zeleste d’un públic entusiasmat que els va rebre amb pancartes, tot i que amb faltes d’ortografia.

Sant Jordi Club

Barcelona (12/03/2019)

És increïble com poden coexistir en una mateixa banda dues personalitats com la d’Slash i la d’Axl Rose. Un és extravertit i proper, no té cap problema en deixar-se fotografiar de prop, mentre que l’altre sempre ens vol el més lluny possible, és esquerp i mai saps quan començarà un concert seu. I tenir gairebé a tocar a aquest gitano del rock and roll és tot un luxe. Tens davant del teu objectiu a una part important de la història del rock, a una iconografia viva del gènere, a algú que ja és immortal per la seva aportació al món de les sis cordes.

Pavelló de la Vall d’Hebron

Barcelona (05/11/1998)

En el moment que Slayer surten a l’escenari, queda demostrat qui mana allà. Les seves actuacions són com un cop de puny contundent a la taula, amb una precisió brutal, directes al moll de l’os, i només amb un “Bona nit cabrons!” per saludar la penya. El guitarrista Kerry King és ja en una icona del metal, el cantant i baixista Tom Araya sempre amb la vena del coll a punt d’esclatar, el guitarrista Gary Holt (Exodus) que no fa enyorar Jeff Hanneman, i amb la bateria de Dave Lombardo convertint-se en un desfibril·lador capaç d’aixecar els morts amb la subtilesa d’un martell pneumàtic.

Sala Razzmatazz II

Barcelona (11/03/2003)

Habitualment els artistes demanen als promotors quin gest poden fer per empatitzar amb el públic. De vegades és una simple frase, d’altres un consell sobre algun símbol, bandera o samarreta. Com a bon brasiler, Max Cavalera és un gran aficionat al futbol i sempre intenta portar samarretes de grups locals. En aquest cas algú va pensar –i ho va encertar– que millor que passar per la botiga del Barça seria fer-li posar una samarreta de la Unió Esportiva Sant Andreu amb la senyera.

Sala Razzmatazz II

Barcelona (11/02/2019)

Sembla increïble com la paròdia pot ser aclamada com un invent original. Tot va començar com una banda tribut a Van Halen, i van començar a construir la seva llegenda inventant-se que eren una banda en actiu des de l’any 1988, i que han sabut conservar-se gràcies a la laca pel cabell, les jupes de cuiro i portar pantalons estrets a ratlles. Els seus directes són espatarrants, jugant amb tots els tòpics del heavy metal, amb posats forçats, veus agudes i punys enlaire, fins el punt que part de la parròquia metàl·lica els han acabant acceptant com un dels seus.

Poble Espanyol

Barcelona (24/06/2013)

David Coverdale és la presència més elegant i descarada del món dels sons metàl·lics. Al capdavant de Whitesnake ha creat veritables himnes basats en el blues-rock, però passats pel sedàs del hard-rock. En escena és hipnòtic i convincent; és un seductor que ha sabut envoltar-se de grans músics per a convéncer dècada rera dècada.