Cicatriz – 1991

Sala Zeleste

Barcelona (07/12/1991)

Els Cica va ser un grup que va néixer, créixer i morir marcat per la fatalitat; però també van ser els autors d’Inadaptados (Oihuka, 1986), una de les obres més contundents i completes de l’anomenat ‘Rock Radical Basc’. Lletres amb versos com com “hay que macharcar al clero / matar a la policía / toda esta puta gente no son más que porquería” (“Desobediencia”) serien inconcebibles avui en dia. Ells eren així; ficaven el dit directament a l’ull metre et fotien una puntada als ous i un cop de puny a l’estómac. El grup, que va néixer a un psiquiàtric, va ser víctima de l’heroïna. Natxo Etxebarrieta, Pakito Rodrigo i Pedro Landatxe van morir víctimes de la Sida durant la dècada dels 90.

Dios – 1985

Sala Zeleste

Barcelona (29/09/1990)

Quan vaig començar a endinsar-me en el món de la música, les visites a les botigues de discos de Barcelona em van portar a descobrir els carrers Tallers i Riera Baixa. Però també una petita botiga del carrer Torres i Amat. Es feia dir Informe, amb el subtítol ‘De modos y modas’. La botiga la regentava una noia prima, sinistra i molt simpàtica anomenada Juana de la Cruz (Juana Izquierdo). Ella i el seu company, Christian Dios (Vicente Gil), tenien un grup amb el modest nom de Dios. Possiblement era el nom més anticomercial i sorprenent que et podies trobar, i potser per això la seva carrera discogràfica no va anar gaire lluny. Van publicar un mini LP, Escrito en los cielos (DRO, 1985), que va produir Loquillo i que formava part de la banda sonora d’una pel·lícula amb el mateix títol.

Echo & the Bunnymen – 1987

Sala Zeleste

Barcelona (26/11/1987)

Hi ha músics que els agrada fer-se amics de la foscor. És el cas d’Ian McCulloch que, a mesura que han anat passant els anys, ha anat estalviant en la factura de l’electricitat per encendre les bombetes. I quan ja anàvem preparats per forçar les sensibilitats de les càmeres, el 2019 va prendre la decisió de les grans dives: enviar-nos ben lluny, a la taula de so, per treure una taca negra enfundada en un llarg abric i una escarola al cap. Què lluny quedaven aquells concerts de finals dels 80s amb les llums frontals enceses o aquell Doctor Music Festival de 1997, en que va haver de sortir sota el sol de la tarda sense treure’s els seu etern abric.

Foo Fighters – 2017

Sala Barts

Barcelona (16/09/2017)

Hi havia una histèria col·lectiva per aconseguir una entrada per al concert sorpresa de la banda de Dave Grohl a la sala Barts de Barcelona; i, per la part que em tocava, aconseguir una acreditació de fotògraf. Davant l’allau de peticions, la discogràfica em va trucar per demanar-me si em podia encarregar de fer les fotos per a tota la premsa. En un cas així, la pressió és gegantina i els nervis s’apoderen de tot el cos; però evidentment s’ha de dir que sí. Cap privilegi especial: fotos des de la taula de so, sense fossar, i només amb les rutinàries tres primeres cançons del set. Per sort, conec bé la sala i aviso a l’amable tècnic de so i als de seguretat de la meva presència. L’objectiu: intentar mantenir el pols i l’emoció aguantant l’equilibri pujat a una tanca. Estar un pam i mig per sobre és un privilegi en aquestes distàncies, i més en aquesta època de mans alçades amb mòbils. Edició ràpida i efectiva en una oficina de la sala, lliurament de la feina, i al dia següent les meves fotos ocupant pàgines senceres a tota la premsa.

Iggy Pop – 2005

Festival Primavera Sound

Barcelona (27/05/2005)

El primer cop que vaig fer fotos a la ‘Iguana de Detroit’ va ser al demolidor concert que va fer a Studio 54 l’any 1988, amb la màquina d’amagat i havent de fugir pel mig del bestial pogo dels encarregats de seguretat i del road manager, que no veien amb bons ulls un intrús fent fotos. Amb els anys, tant Iggy com jo ens hem domesticat però seguim tenint ganes d’ensenyar el rock’n’roll en l’estat més directe a dalt i a baix dels escenaris.

Piorreah – 1996

Ateneu de Nou Barris

Barcelona (30/05/1986)

Nascuda l’any orwellià de 1984, la banda es va convertir en l’excepció més punk en una escena on el hardcore pujava graons. Conscienciats i solidaris, van actuar en actes de suport a la Plataforma Unitaria Antirepresiva de Jóvenes (PUAJ), impulsada desprésd’unes detencions indiscriminades de punks a la plaça Reial de Barcelona el 1986.

Sangre Cristiana – 1986

Sala Zeleste

Barcelona (22/03/1986)

Com és fàcilment deduïble, aquests jans li donaven al rock gòtic i fosc. Eren uns habituals a les catacumbes de la sala 666: vestits de negre, amb els cabells crepats, pantalons de cuir, patidors, nihilistes, i amb un cantant que era una bèstia escènica. El nom original se’l van canviar a El Último Eslabón per por a la censura, a les possibles demandes, i també per suggeriment d’Ana Curra (Pegamoides, Parálisis Permanente). Amb aquest nom van enregistrar un mini-LP pel segell Justine Records l’any 1987.

Skatalà – 1986

Ateneu de Nou Barris

Barcelona (30/11/1986)

El combo barceloní va ser pioner en moltes coses, com en el fet d’afegir el prefix de l’estil al seu nom, i a més triar la denominació d’origen que ja definia totes les seves intencions només citant-los. No van ser ni la millor banda d’ska ni la més engreixada, però van ser el primer en obrir un camí al rocksteady fet en català i amb lletres carregades d’apologies a l’afició culé. 

Subterranean Kids – 1991

Sala Zeleste

Barcelona (18/05/1991)

Hereus de bandes fundacionals com Sentido Común, Shit SA, Attack o Frenopatikss, Subterranean Kids van ser els artífexs del corrent més acceletat del hardcore barceloní. Catalunya i Euskadi eren el seu radi d’acció, però també van fer llargues gires per tot Europa. Curiosament és el grup que més discografia editada va acumular, tot reeditat amb cura pel segell Bcore l’any 2007.