Palau Sant Jordi
Barcelona (11/12/2002)
Durant els anys del glam rock era fàcil cridar l’atenció si es tenia prou imaginació. Vincent Fournier va aconseguir crear tot un imaginari esperpèntic amb l’ambigüitat suficient d’un nom artístic com Alice Cooper i amb un bon catàleg de bogeries portades a l’escenari: camises de força, parts sense epidural, assassinats, boes constrictores i la decapitació de l’estrella del xou.
Festival Senglar Rock
Lleida (30/06/2006)
No content amb destrossar els timpans encapçalant grups com La Banda d’en Pere Mata o La Banda del Doctor Juanchi, Ariel Santamaria va decidir donar un pas cap al panorama polític encapçalant la C.O.R.I. (Coordinadora Reusenca Independent). A les eleccions de 2007 va ser elegit conseller de l’Ajuntament de Reus, càrrec al que va accedir vestit d’impersonator d’Elvis, i l’any 2010 es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya amb la transformista Carmen de Mairena en el número dos de la llista. L’any 2008, una de les fotos que li vaig fer al festival Senglar Rock, va ser utilitzada i manipulada sense autorització per intentar erosionar la seva imatge política.
Festival Sónar
Barcelona (16/06/2007)
Fa més de 40 anys, Devo van llençar a la societat la teoria sobre la ‘de-evolució’, segons la qual la raça humana estava iniciant un retrocés cap l’estat pre-racional. I sembla que el pas del temps no ha fet més que donar-los la raó. En directe, difonen els seus plantejaments crítics i el seu humor surrealista vestits amb un mono corporatiu i uns testos vermells al cap, que en el seu particular llenguatge són cubs d’energia inspirats en les piràmides maies.
Palau Sant Jordi
Barcelona (19/12/2009)
No era ni la nit de Halloween ni Carnestoltes, però la banda madrilenya va demanar als seus seguidors que anessin disfressats al concert de fi de gira del disc Personas (Sony, 2009). La banda de Dani Martín va passar per maquillatge, i van quedar com si fossin extres del “Thiller” de Michael Jackson.
Sala Sidecar
Barcelona (05/10/2007)
Pots haver-ho vist tot a sobre d’un escenari, però sempre hi haurà una banda que voldrà fulminar totes les teves expectatives. Això va passar amb Erocktica, un grup que es defineix com a rock eròtic, extravagant i teatral per la lliure expressió i contra la censura. En altres paraules, la banda de Nova York –liderada per Pink Snow– té el xou més porc que s’hagi pogut veure en un escenari; amb escenes que no escaparien a qualsevol censura. La seva actuació al petit escenari de la sala Sidecar va sorgir arran del Festival Internacional de Cinema Eròtic de Barcelona.
Sala La (2)
Barcelona (02/06/2010)
Aquesta banda del sud de Florida va definir-se com ‘el grup de rock més sexy del món’, a base d’oferir actuacions d’alt contingut sexual que s’acaben convertint en una mena d’alegoria al sexe brut i pecador.
Sala Garatge Club
Barcelona (14/02/1996)
Abans d’entrar a la desapareguda sala Garatge Club ja sabia que aquella nit em trobaría una colla de freaks i que veuria coses increïbles a l’escenari. Dues hores després vaig sortir pels carrers del Poblenou tacat de dalt a baix amb tota mena de coloraines dels diversos líquids que ens havien llançat, fregant-me els ulls per la bestiesa que acabava de viure.
Sala Garatge Club
Barcelona (22/05/1998)
Els venien com una mescla entre Kiss, Alice Cooper i Beastie Boys, i anunciaven el dark carnival, un carnestoltes de la foscor i l’apocalipsi. Els seus discos van ser segrestats per la comunitat baptista, i tenien enemics declarats com el mateix Eminem i tota la comunitat hip-hop. Venien de la industrial ciutat de Detroit, i Violent J i Shaggy 2 Dope van trobar el seu lloc en un moment en el que Slipknot començaven a treure el cap i Marilyn Manson triomfava. La seva música? Un parell de blanquets fent hip-hop amb tota la xerrameca, els fucks i els shits corresponents. La seva gràcia? Sortir amb la cara pintada de pallasso –deien que la seva influència era Stephen King, però jo els veig més a prop de Ronald MacDonald– i llençar litres i litres d’un repugnant refresc anomenat ‘Faygo’, una cosa similar als succedanis de taronjada que et venen al Lidl. Suposem que al rerefons de la seva performance hi havia algun element de crítica radical contra el sistema, però jo no vaig saber trobar-li la gràcia al fet de ruixar a tothom amb aquell líquid fastigós. Sort que anava previngut de la seva xarlotada i duia l’impermeable preparat.
Plaça del Rei
Barcelona (05/05/1998)
Costa creure-ho, però el 1998, aquest personatge va ser tota una estrella mediàtica. La seva xupa de cuir, el tanga, les botes i la barretina van triomfar en la seva aparició al programa Malalts de tele (TV3), després d’haver provat fortuna a programes com Cita con Apeles o El semáforo. El programa de Toni Soler i Rosa Andreu va proposar que aquest gironí representés Catalunya al festival d’Eurovisió amb la cançó “És superfort”, i alhora reivindicar la presència del nostre país al concurs. Tot un precursor del tsunami que va provocar Rodolfo Chikilikuatre deu anys després.
Palau d’Esports
Barcelona (30/06/1997)
Per a algú que ha tingut el grup de Detroit com uns herois d’infantesa, la possibilitat de fer-los fotos es converteix en tota una experiència. Més conscients que ningú del poder de la imatge, saben que una foto pot valer més que un grapat de cançons mediocres. Per tant, els tres temes que ens autoritzen a fer se’ls passen mirant tots els objectius, traient la llengua i fent tota mena de postures de cara a la galeria.
Sala Razzmatazz
Barcelona (31/03/2004)
En els seus inicis, Kraftwerk somiaven en un món robotitzat on les màquines substituirien les persones. Aquests pioners de la música electrònica de computadores i targetes perforades eren tot uns visionaris. Al concert que van oferir a la sala Razzmatazz l’any 2004 ens van permetre fer fotos només a la primera cançó, “Robots”, sense humans a l’escenari i només amb la representació artificial dels quatre músics alemanys.
Sala KGB
Barcelona (14/11/1987)
L’any 1987 El Último de la Fila ja havia aconseguit una petita parcel·la d’èxit amb els seus dos primers discos, però encara no havien tingut l’oportunitat d’acomiadar com Déu mana la seva banda anterior, Los Burros. Per això, es van aliar amb la revista Ruta 66 i van muntar una festa inoblidable a la sala KGB, en la que va quedar més gent a fora que a dins. Per fer la nit més especial, Manolo García i Quimi Portet van convidar a tots els músics que havien passat per la formació durant la seva història. L’única condició era el canvi de sexe a sobre l’escenari, pel que el grup va passar a dir-se Las Burras: el cantant se’l coneixia com ‘Manolita’, i el guitarrista ‘Quimeta’. Tots, lluïnt faldilles, tacons i sostenidors, i signant un dels concerts més surrealistes, divertits i emotius de la meva vida.
Sala Salamandra
L’Hospitalet de Llobregat (06/12/2010)
Dir que Lordi són uns freaks eurovisius és potser una reiteració de conceptes, ja que el devaluat festival s’ha convertit en una fira d’atraccions on el públic prefereix buscar el riure abans que la qualitat musical. Aquesta banda lapona va portar el heavy metal al festival, i van sortir-ne guanyadors per sorpresa amb la cançó “Hard Rock Hallelujah”. Tot això, amanit amb una posada escènica impactant amb decorats de cartró-pedra, elements extrets del tren de la bruixa i capes de maquillatge terrorífic.
Sala Bikini
Barcelona (08/12/1996)
El primer concert de Marilyn Manson va ser un autèntic perill. La sala Bikini era plena de gom a gom i la calorada la convertia en un infern. Els fotògrafs vam haver de treballar enfilats a les barres. La mitologia del personatge començava a créixer, la banda era una bomba a punt d’explotar, i les escopinades volaven en els dos sentits de l’escenari. Llàstima que després es va domesticar i la seva atracció ja no anava més enllà del que pot oferir el tren de la bruixa de qualsevol fira.
Plaça Colom
Barcelona (22/09/2000)
Amb una col·lecció d’himnes irreverents, escatològics i humorístics, els seus discos són gairebé la versió musical de la revista satírica El Jueves. A més, al capdavant tenen a un personatge com Miguel Ángel Rodríguez ‘El Sevilla’, un cantant que desconeix qualsevol mena de sentit del ridícul quan puja a un escenari.
Festival Primavera Sound
Barcelona (25/05/2010)
Quan vaig arribar al recinte del Fòrum al Primavera Sound 2010, el company fotògraf Pablo Leoni em va animar a intentar arribar al concert dels israelians Monotonix a l’altra banda del recinte. Vam arriba-hi corrent, però no vam veure a ningú a sobre de l’escenari, tot i que la música sonava eixordadora pels altaveu. El grup havia decidit trencar convencionalismes i sortir directament a tocar per enmig del públic, demostrant que el rock’n’roll encara podia ser perillós, imprevisible, divertit, salvatge, bèstia i provocador; sobretot quan el cantant Ami Shalev es va fixar en la meva panxa, i sense pensar-s’ho dues vegades va decidir posar-se dins la meva samarreta.
Festimad
Móstoles (Madrid) (18/05/2001)
El nu-metal semblava ser l’única sortida de les hordes metàl·liques per no passar calor a dins de xupes de cuir i pantalons ajustats, i poder donar joc a les bermudes, les Converse i les samarretes. Però després dels discos de Deftones, Limp Bizkit, Korn, P.O.D. i Incubus, la font es va esgotar, es van acabar les idees i el nu-metal va quedar a mig camí del que podria haver estat. I enmig de terra de ningú van quedar-hi Mudvayne, un grup d’Illinois que musicalment feia exactament el mateix que els seus companys generacionals, però van decidir afegir una mica de color a la seva imatge amb capes de pintura a base de cops de brotxa que es desfeien per la calor. Van seguir gravant regularment, però sense passar de ser ensangonats teloners de segona.
Sala Apolo
Barcelona (30/12/1996)
El primer cop que vaig veure els Porco Bravo eren teloners dels noruecs Turbonegro a la sala Razzmatazz 2 l’any 2014. L’impacte de la banda de Baracaldo va ser brutal; tenien una actitud a l’escenari de les que m’agraden: directes en que passen constantment coses durant tota l’actuació, i on no tens ni un moment per anar a buscar una cervesa a la barra. Són capaços de treure una taula de surf per anar per sobre dels caps del públic, oferir salts espectaculars, focs artificials o agafar el setlist, grapar-se’l a la panxa i calar-li foc. A partir d’aquella primera actuació vaig intentar anar-los a veure allà on calgués, encara que hagués de creuar tot Euskadi per plantar-me a la festa major d’Irun. No cal a dir que fora de l’escenari tots eren un tros de pa i la millor companyia per anar a fer unes cerveses després del concert.
Festimad
Móstoles (Madrid) (03/05/1997)
Te n’adones que et fas gran quan vas a un festival i descobreixes que no coneixes a un dels caps de cartell. Al Festimad de Móstoles de l’any 1997, tots coneixíem els noms de la part de dalt del cartell com Dover, Suede –que no van voler tocar perquè el seu nom sortia després del d’Extremoduro–, Beck, Henry Rollins o Sick of It All. Però allà hi havia el nom de The Prodigy, que no quadrava… l’escena electrònica s’obria pas en els festivals del rock. Després de fotografiar-los durant les tres primeres cançons, els de la colla amb la que vaig anar fins allà ho vam tenir molt clar: agafar el cotxe, fugir d’allà i refugiar-nos al bar Cocodrilo Club regentat per Johnny Cifuentes dels Burning i acabar la nit brindant pel rock’n’roll.
Sala Zeleste
Barcelona (17/05/1998)
Difícil d’oblidar el primer concert de Rammstein l’any 1997 a les quatre parets amb columnes enmig de la sala Garatge. Aquella nit van portar la pirotècnia que anys després deixaria bocabadat qualsevol pavelló allà on toquessin. Flamarades de tota mena, teclistes sodomitzats en viu, passejades en barca per damunt dels caps del públic, llançaflames i petards, traques i mascletàs de tota mena per una banda germànica que a cada gira han buscat el ‘més difícil encara’.
Parc de Can Solei
Badalona (08/07/1989)
Mestre de mestres, aquest artista llegendari nascut l’any 1929 va ser dels primers a obrir-se pas en el shock-rock amb posades a escena macabres, amb calaveres, serps i taüts decorant els seus escenaris. Músics com Marilyn Manson, The Cramps, Glenn Danzig o Alice Cooper n’han reconegut la influència. Cançons com “I Put Spend on You”, “Alligator Wine” o el gairebé onomatopeic “Constipation Blues” (“Blues del restrenyit”) ja són clàssics del subgènere.
Poble Espanyol
Barcelona (22/07/2017)
Banda legendària del punk-rock britànic, en actiu des de 1979, i amb una estètica basada en la pel·lícula A Clockwork Orange d’Stanley Kubrick. Lluny de predicar la ultraviolència d’Àlex i es seus Drugos, The Adicts van decidir jugar a la carta de l’humor britànic i la màgia, sobretot de la mà de les arts escèniques practicades pel seu cantant Keith ‘Monkey’ Warren, un esclau del maquillatge facial.
Visor Fest
Benidorm (03/11/2018)
El primer cop que vaig veure als The Flaming Lips va ser al Festival de Benicàssim del 2001, i vaig quedar en estat de xoc. Mentre sonava l’expansiva “Race for the Price” i l’escenari s’omplia de quilos de confetti, el cantant Wayne Coyne anava ensangonant-se la cara amb pintura vermella, mentre a la pantalla del fons apareixien imatges de Teletubbies abraçant-se. Increïble. El seu show al Visor Festival de Benidorm també va ser impactant. Envoltat de monstruosos edificis de la capital del turisme, el grup va iniciar la cerimònia de nou amb “Race for the Price”, la cançó perfecta per a qualsevol bis, i mentre l’escenari i el públic s’omplien de tota mena de paperassa, Wayne va aparèixer amb aquest globus gegantí saludant la població alacantina.
Mai ningú ha sabut qui s’amagava al darrere de The Residents. Hi havia qui jurava que eren els mateixos Rolling Stones passats d’àcid, i d’altres més agosarats deien que eren una reencarnació extraterrestre dels Beatles. Sigui com sigui, de la banda formada a Louisiana mai se n’ha conegut oficialment ni el nom, ni la cara, ni el sexe, ni l’edat dels seus components. Han aconseguit que l’anonimat sigui la seva senyal d’identitat, separant totalment la obra del creador.
Palau Sant Jordi
Barcelona (05/04/2010)
Tokio Hotel van ser un d’aquells fenòmens amb data de caducitat que sobrepassen el fet musical per centrar-se en la imatge i la joventut dels seus components. Una mescla d’influències indigestes de curta història, gairebé oblidada en la memòria. En els concerts d’aquesta banda vam haver de passar per una d’aquestes condicions que sovint ens demanen en forma de contracte: no publicar cap foto si abans no havia estat aprovada pel management de l’artista.
Sala Cocodrilo Club
Barcelona (10/04/1999)
A l’època de l’Aplauso i en plena preadolescència, l’aparició d’un grup com Village People em va semblar fascinant. Cinc personatges disfressats cantant cançons ultracomercials que, amb aquella innocència de principis dels anys 80, no havia vist mai relacionats amb el moviment gay, tot i que aquells bigotis i els pits al descobert deixaven poc per a la imaginació. L’any 1999 va arribar a Barcelona una mena de tribut a la banda que, segons el promotor, estaven autoritzats com a franquícia per la formació original. A l’hora de la veritat però, ens vam trobar amb unes coreografies amb més aeròbic que dansa, i fins i tot a qui feia de manobra se li va caure el bigoti a mitja actuació. Pura nostàlgia petarda.