L’Auditori
Barcelona (04/01/2017)
Em van encarregar fer les fotos oficials de l’espectacle Projecte PP, i us puc jurar que mai he rigut tant mentre feia fotos a un escenari. Són dos personatges entranyables, dos artistes que admiro en cadascuna de les seves facetes, i junts van ser capaços de crear una química insuperable per sobre d’edats i condicions.
Sala Barts
Barcelona (20/02/2013)
L’any 1999 els vaig fer fotos al Rock’n’Llengua de Palma, un festival que van obrir a s’hora baixa. Aleshores no m’hagués jugat ni una espardenya que aquells xavalets serien la peça clau de la renovació del pop català del segle XXI; i a més, el primer grup del món en introduir la paraula ‘esternoclestmastoideu’ i entronitzar els llapis d’Ikea a la categoria d’art. Amb el pas del temps, tota la seva discografia ha aconseguit revaloritzar-se, i alhora seguir sonant entranyablement natural.
Festival Acampada Jove
Montblanc (13/07/2017)
Des de l’any 1996, les JERC (Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya) organitzen unes jornades políticofestives, on la música és l’element primordial. Van començar a Arbúcies, van passar per Sant Celoni, i es van acabar establint des de fa més d’una dècada a Montblanc, la capital de la Conca de Barberà. L’Acampada Jove ha acabat esdevenint un punt d’unió del jovent amb inquietuds socials i polítiques d’arreu dels Països Catalans, amb una banda sonora a l’alçada de les expectatives. Si durant anys van ser els valencians Obrint Pas un dels noms imprescindibles dels escenaris de l’Acampada, el relleu generacional el va prendre el grup de la Marina Alta Aspencat. Amb uns inicis més propers a la patxanga, el grup va saber construir un llenguatge propi i personal on hi cabien el reggae, l’skà, el drum’n’bass i l’electrònica.
Pavelló d’Esports
Berga (12/04/1992)
L’any 1992, el segell Audiovisuals de Sarrià ens va acostar fins a Berga per gaudir de la presentació –amb un sopar previ carregat d’alcohol– dels primers discos de Brams i Matamala, el nou projecte dels germans Gil. Amb Brams he viscut grans nits com el concert amb Negu Gorriak a Ripollet el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics, el primer comiat a Berga l’any 2005, o descobrir-los al meu fill a les Festes de Sants de 2016. Però sens dubte, allò que em quedarà clavat al cor com una ferida va passar a la sala Apolo el 13 de novembre de 2015. Mentre el grup deixava anar el seu bloc de cançons més festives i alcohòliques, el timeline de Twitter s’anava omplint de la sang, els morts i els ferits de l’atemptat a la sala Bataclan de París durant el concert dels Eagles of Death Metal. I jo no podia deixar que aquell malson estava passant en un espai i amb un estat d’eufòria molt similar al que jo estava en aquell moment. Esgarrifances i pell de gallina.
Sot del Migdia
Barcelona (22/09/1991)
Inesperada i trista va ser la desaparició de Carles Sabater, el 13 de febrer de 1999, just a l’inici de la Gira XII a Vilafranca del Penedès. Era un personatge carismàtic, sempre tenia un somriure de complicitat, fins i tot quan rebia comentaris crítics sobre Sau. Una mirada sincera que no oblidaré mai.
Festival Canet Rock
Canet de Mar (04/07/2015)
Amb els germans Fortuny hi ha una relació de proximitat gairebé familiar. Els meus germans grans eren companys d’estiueig a Torrelles de Llobregat, i amb ells van compartir les primeres gamberrades. L’11 de desembre del 1981 vaig demanar-li a la meva germana que m’acompanyés al concert del Palau de la Música amb la Cobla Mediterrània. Jo tenia 14 anys, i era el meu primer concert. El va seguir Catalluna, el concert del Palau Sant Jordi, la mort de l’Esteve i en Josep Fortuny, les separacions i els retrobaments, els concerts al Palau de la Música, les fotos als seus discos i una abraçada sempre sincera i emotiva cada cop que ens trobem en un escenari o al barri de Sants, on som veïns. La foto correspon al 40è aniversari de la Companyia Elèctrica Dharma, celebrat al Canet Rock, acompanyats per la bogeria visual dels Comediants. Un altre moment mític per emmagatzemar a la memòria.
Sala Salamandra
L’Hospitalet de Llobregat (13/03/2015)
Molt sovint la foto es troba més enllà de l’escenari, entre el públic que, a més, ens mostra els signes del temps, les estètiques i els costums de cada època. És el cas d’aquest grup d’amics fent-se una selfi i utilitzant com a teló de fons l’actuació del quartet barceloní.
Sala Zeleste
Barcelona (23/04/1990)
He fet fotos a concerts d’Els Pets més de seixanta vegades des de l’any 1990, quan el cantant Lluís Gavaldà lluïa unes grenyes ben envejables. En aquests casos sempre em pregunto: Què puc fer de nou? Quina foto no els he fet encara? Però amb els de Constantí no hi ha cap problema: sempre tenen un moment, una ganyota o un somriure preparat per sortir ben macos.
Teatre Conservatori
Manresa (15/09/1998)
La imatge pertany a l’enregistrament del quart disc del quartet de Manresa. Un doble treball en directe que van denominar Directament (Magna Music, 1998), i en el que van comptar amb col·laboradors com Pemi Fortuny, Paul Fustér, Gerard Quintana o Cris Juanico, entre d’altres. El disc es va gravar al Teatre Conservatori de Manresa els dies 15 i 16 de setembre de 1998, i va suposar el tancament d’una etapa de pop-folk acústic que van voler universalitzar amb el fallit De viaje (Drac/Virgin, 2000).
Parc de la Ciutadella
Barcelona (27/05/2018)
Per edat no vaig poder ser al famós concert del Grup de Folk al Parc de la Ciutadella del maig de 1968; jo només tenia un any. Però si que vaig gaudir del concert de commemoració del seu 50è aniversari al mateix espai. Va ser tot un goig veure com aquella gent que em duien gairebé mig segle de diferència, no tenien cap problema per tenir-me fent fotos entre ells sobre l’escenari, i veient com s’ho passaven com a nens cantant-li a les tres pometes del pomer, als macarrons o a les cruels guerres.
Parc de la Ciutadella
Barcelona (10/05/2003)
Sens dubte ,la banda de Vilafranca del Penedès ha estat un dels grups més incorruptibles del panorama català. Fidels als seus principis, amb un missatge clar, dur i contundent, i amb una interpretació curosa i accelerada. Amants de la ideologia d’Ovidi Montllor, van dedicar-li el disc Homenatge a Ovidi (Bullanga Records, 2004) passant les seves cançons a la clau del punk i del hardcore conscienciat. L’any 2003 van participar al macroconcert organitzat pel 10è aniversari de la revista Enderrock, al migdia i enarborant una gegantina bandera comunista de l’antiga URSS.
Parc del Tibidabo
Barcelona (26/05/2018)
Era una ventosa nit de maig a la muntanya del Tibidabo, el punt més alt de la ciutat comtal; un escenari privilegiat, com s’acostuma a dir. Ràpidament, però, el fred anava quedant en segon pla mentre Joan Dausà presentava per primer cop en directe les cançons d’Ara som gegants (PromoArts Music, 2018) i la màgia inundava l’espai presidit per la gran nòria.
Cocteleria Milano
Barcelona (11/12/2014)
Sempre he preferit les fotos en directe que les sessions. La llum no depèn de l’espai, i el músic està fent el que millor sap fer: actuar. Però de vegades, m’agrada provar-ho. En Serrat, tot just quan ja acabàvem, es va sentir ja tranquil i còmode i va arrepapar-se en una cadira posant els peus sobre la taula. En aquell instant vaig veure el moment que no havia acabat de trobar, la llum justa i l’actitud perfecta. Era només qüestió de fer ‘clic’.
L’Auditori
Barcelona (14/04/2019)
Sala Zeleste
Barcelona (21/02/1992)
Sorgida de les terres banyolines, Kitsch és la banda maleïda per excel·lència. Van ser pioners del rock fosc i sinistre, amb lletres autodestructives plenes d’angoixa, i una sonoritat hereva de l’after-punk britànic. La fotografia correspon al concert a la sala Zeleste del qual va sortir el disc en directe Kitsch III (Àudiovisuals de Sarrià, 1992). Recordo estar esperant a la porta quan van arribar els autobusos que venien plens des de Banyoles per fer costat a la seva banda local, i així aconseguir un ambient irrepetible per un dels millors directes enregistrats al nostre país. Una sorollosa traca enmig del carrer Almogàvers va ser la seva manera de dir ‘ja som aquí’ i fer-se notar.
Mercat del Born
Barcelona (17/11/1990)
El novembre de 1990, a l’antic mercat del Born, es va celebrar un concert que van obrir i tancar dos grups de Sabadell: La Madam i La Gran Aventura. Al mig hi van tocar Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït. Mesos després, tres d’aquells grups van ser triats per la glòria i, juntament amb Els Pets, van participar al concert fundacional del Palau Sant Jordi. Els altres dos van caure en l’oblit tot mantenint, això sí, les seves carreres amb l’amarga dignitat dels maleïts. Es fàcil preguntar-se què hagués passat si, en la graella de sortida, LGA hagués tingut una posició preferencial. Com quedaria la història si s’hagués escrit amb altres personatges?
Av. Maria Cristina
Barcelona (23/09/2018)
Amb La Pegatina hi ha un respecte i un admiració correspostos. Quan van decidir durant una temporada augmentar la família i passar a dir-se La Gran Pegatina, a l’hora de plasmar aquella bogeria a sobre de l’escenari del festival Arenal Sound de Burriana, el grup va decidir que fóssim en Bernat Almirall i jo els encarregats de fotografiar fil per randa tot el que passés. Durant un parell de jornades vaig descobrir que tot aquell caos escènic estava perfectament estudiat, i que si tot funcionava com un rellotge era gràcies a la bona sintonia que existeix en aquesta gran família.
Discoteca Roc 34
Vic (27/09/1991)
L’any 1998 vaig passar tota una jornada de gira amb els Lax’n’Busto per fer un reportatge per la revista Enderrock. Aquell mateix dia tenien dos concerts programats a diferents punts del país: a l’Acampada Jove que es celebrava a Arbúcies (La Selva) i a la festa major de Calella (el Maresme). Calia fer la prova de so als dos escenaris i travessar el territori dues vegades en la mateixa jornada, un munt de kilòmetres que per a mi van ser esgotadors, però per la banda formaven part de la seva rutina i de la forma de vida des de que van començar l’any 1986. La convivència amb el grup durant aquelles 24 hores va ser excel·lent, i el resultat i l’entrega en els dos concerts va ser total i absoluta, malgrat el cansament acumulat.
Terra i Cultura – CC El Born
Barcelona (15/01/2016)
Teatre de l’Ametlla de Merola
L’Ametlla de Merola (29/03/2009)
L’Ametlla de Merola és una petita colònia del Berguedà que, entre les seves virtuts, acull una de les representacions més antigues d’Els Pastorets. Manel, que hi van presentar el seu primer disc dins el Circuit Folc, van trobar l’atrezzo de centurions i soldats romans al backstage i no van dubtar a utilitzar-los per cantar “Roma”, ambientats amb aquells detalls tan originals.
Festival popArb
Arbúcies (27/06/2014)
El concert de Manel al PopArb de l’any 2014 va tenir un convidat molt especial: Dani Vega, de Mishima, que sorprenentment va acabar esmicolant una guitarra contra el terra de l’escenari. Que ningú no pateixi, la guitarra no va patir, ja no servia ni per fer bonic!
Rockfest
Santa Coloma de Gramenet (25/07/2015)
Parlar de Martín Rodríguez és fer-ho d’un dels personatges més entranyables que mai s’ha pogut trobar en la escena del rock cantat en català. Al darrera dels tambors de Sangtraït, la seva imatge de follet escapat del bosc –amb la seva llarga barba i els cabells blancs– va guanyar-se el cor del seus seguidors. Sempre afable, disposar a parlar de la seva passió, la música, i sempre amb un somriure als llavis. Martín ens va deixar als 64 anys; el 3 de gener de 2020 a Figueres per in infart.
Platja del Bogatell
Barcelona (24/09/2017)
Amb Mishima em va passar aquella estranya síndrome quan veus que aquell grup que conservaves com un secret ben guardat des de feia temps, a poc a poc veus com passa a ser de domini públic. Als concerts ja no veus als quatre de sempre, i el públic s’amplia exponencialment. És aleshores quan ja no et trobes sol fent el falset d’“El temple”, i veus que aquell secret ja no l’és, i que l’estrany ha crescut. Però afortunadament, la banda de David Carabén ha sabut mantenir la integritat amb el pas dels anys; no els ha calgut que la seva música s’utilitzés per vendre aigua mineral o per cantar les excel·lències d’un servei bancari. Els ‘mishetes’ han aconseguit passar de l‘underground al mainstream sense vendre la seva actitud, facturant discos emotius i fent-nos vibrar a cada concert.
Plaça de Catalunya
Barcelona (08/05/1987)
Mai vaig entendre com en plena contraposició amb l’anomenada ‘movida madrileña’, els grups d’allò que s’anomenava el ‘meneo barcelonés’ no utilitzessin més el fet diferencial de la llengua catalana per reivindicar el seus origens. Potser no vaig viure la generació anterior i no veia cap necessitat de ‘matar al pare’. Per això no m’importava gens que bandes com Detectors, Hidràulics Mai Tips, Elásticos o N’Gai N’Gai utilitzessin el català amb tota normalitat… però sempre em va semblar insuficient. Per això el 1993, amb altres còmplices, vam decidir fundar la revista Enderrock.
Teatre Nacional de Catalunya
Barcelona (08/10/2016)
El primer cop que els vaig veure va ser l’any 2011, en un petit escenari de la Fira de Vila-Seca, a una hora avançada de la nit i davant de poc públic. La capacitat camaleònica de la banda em va fascinar, i així ho vaig intentar transmetre a la crònica. Un dia, el director de la seva discogràfica em va insinuar que els havia fitxat gràcies a que jo els recolzava. No sé si creure-me’l. Possiblement, el concert on millor m’ho he passat va ser el de TNC, on es va poder visualitzar en carn i ossos tot l’imaginari i els personatges que han quedat immortalitzats a les seves cançons.
Sala Nexus
Vic (28/09/1996)
Ser un dels membres fundadors de la revista Enderrock m’ha portat a l’apassionant circumstància de poder veure com una banda neix, creix i fins tot desapareix. Aquest va ser el cas del grup de la capital valenciana. Quan tot just eren un xavals adolescents, ja vaig tenir la oportunitat de fotografiar-los quan es van presentar al segon Concurs de Maquetes Enderrock –predecessor del Sona9–. Van guanyar-lo exaequo amb els gironins Zitzània després d’actuar a la mítica sala Nexus al llunyà Mercat de Música Viva de Vic de 1996.
Sala Razzmatazz
Barcelona (23/12/2014)
Al principi, un servidor pensava que aquesta banda osonenca no era més que un nom a recer de l’èxit de Txarango. Però el sentit surrealista de les seves lletres, la varietat de colors de la seva música, un sentit únic de l’humor i la seva posada en escena, em van fer canviar d’opinió i trobar la personalitat pròpia de la banda dirigida per Josep Montero.
Plaça de Catalunya
Barcelona (21/09/2007)
Durant molts anys, la figura d’en Peret va viure entre el mite caspós de l’època franquista i l’eterna reivindicació per la seva innegable aportació al món de la rumba. Afortunadament, el temps l’ha posat en el lloc adequat de la memòria col·lectiva, i el seu llegat segueix estant d’actualitat. Un dia, a mitjans dels anys 80, vaig anar a buscar una sala del barri d’Hostafrancs, on hi actuava Diafragma 77; però la vaig trobar tancada, i s’havia transformat en una església evangèlica en plena zona gitana del barri. En sentir música a dins, vaig decidir treure el nas i em vaig trobar al ‘pare Peret’ –aleshores retirat del món de la música per dedicar-se a feines més espirituals– fent el ventilador amb una guitarra acústica i cantant “Cristo tiene poder, cristo es poderoso”, una tornada que anys després seria coneguda –canviant el ‘Cristo’ per ‘Barcelona’– i convertint-se en un dels himnes dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992.
Auditori Barradas
L’Hospitalet de Llobregat (15/03/2007)
A la gira de presentació de Matem el dimarts i els divendres (Quisso Records / Música Global, 2007), en Quimi Portet em va proposar una juguesca. La cosa consistia en que en els concerts on hi anés, li fes un gest; aleshores, ell pararia el concert, faria aixecar a tothom de les seves cadires, i sense tocar ni una nota faríem una foto que semblés que allò era l’hòstia. Dit i fet, van ser diversos els concerts on em va presentar com ‘el millor fotògraf del mon’ (glups!) i aconseguia trencar la formalitat del concert per aconseguir uns petits instants de bogeria.
Sala Razzmatazz
Barcelona (20/12/2001)
Vaig anar al darrer concert de Sangtraït a la sala Zeleste, disposat a cobrir-lo per la revista Enderrock. La trajectòria de la banda de la Jonquera estava estretament lligada a la publicació, ja que van ser els protagonistes de la portada del primer número de la revista. Quan vaig arribar, em vaig trobar a en Joan Carles Doval, director de la discogràfica Picap, i li vaig preguntar qui s’encarregaria de fer les fotos d’aquell concert per al corresponent disc. Allà mateix se’n va adonar que no havia pensat en aquest ‘detall’, i ràpidament vam arribar a un acord i em vaig encarregar de les imatges del CD i del DVD de L’últim concert (Picap, 2002).
Sot del Migdia
Barcelona (23/09/1991)
A principis dels 90, Sau no tenia en mi precisament un dels seus millors aliats. Ben al contrari, jo era dels que em trobava a la banda dels seus detractors. Per a mi eren, en aquella época, un fenòmen de fans comparable al d’Eros Ramazzotti, amb unes lletres de cançons que no feien gaire per guanyar-se la meva confiança. De fet, això de “no em pegui / no he nascut per militar. / No em pegui / no vull anar a fer el soldat” em continua produint vergonya aliena. No, no vull amagar-me, i qui vulgui i pugui ho pot trobar a les hemeroteques. Sobre el concert del Palau Sant Jordi, vaig despatxar l’actuació del grup amb un simple “Sau van estar com sempre: nyonyos i poc efectius” (Revista Neón, número 40, juliol del 1991). L’any 1991, el grup estava immers en la promoció d’El més gran dels pecadors (EMI, 1991), i a mi em tocava fer la entrevista després d’una signatura de discos a la botiga Discomanía del carrer de la Creu Coberta de Barcelona, just al costat de casa de ma mare. El més normal era fer les entrevistes en una taula de bar, acompanyades per un cafè, però era impossible sortir de la botiga per la gran quantitat de fans que van quedar-se a la porta esperant que sortissin en Pep i en Carles. Així que vam haver de fer l’entrevista a la rebotiga i a peu dret. No era la postura més còmoda, i menys amb tots el prejudicis que jo portava a sobre. Al principi, el duet no va entendre la meva postura irònica, però poc a poc van anar entrant en el joc. I si alguna cosa tenia en Carles Sabater era un gran poder de seducció quan et mirava tot seriós amb els seus ulls blaus. Poc a poc em van aconseguir convèncer, i vaig sortir de l’entrevista amb la sensació d’haver conegut a un parell de tipus més que interessants, i amb el propòsit de canviar el meu punt de vista sobre el grup. Amb els anys, la meva relació amb ells va anar millorant notablement fins al punt que els vaig fer les fotos promocionals pel disc Set (1996), contractat per la companyia RCA.
Estadi Olímpic Lluís Companys
Barcelona (06/10/1990)
Vaig fer fotos per primer cop a Sopa de Cabra l’any 1989 per error. Compartien cartell amb Detectors a la sala Zeleste i pensava que ells serien els teloners. Gran pífia, la sala era plena de gent jove que cantava i ballava tots els èxits inicials dels gironins. Un canvi generacional i el principi d’una llarga història. Un any després obrien per Tina Turner a l’Estadi Olímpic. La cara de Gerard Quintana quan va veure la gentada que els esperava és prou eloqüent.
La Farga
L’Hospitalet de Llobregat (26/10/1991)
Cançons d’aquesta banda sabadellenca com “Coses que passen” o “Amor d’estiu” van marcar un camí propi en els grups que van sorgir del boom del rock en català a principis dels anys 90, amb unes lletres on hi tenien cabuda l’hedonisme i la sexualitat. Dirigits per Jaume Papell, el grup es va quedar en una digna segona fila, i en l’actualitat continuen en actiu. Recentment han editat Paraules enceses enmig d’un foc apagat (Segell Microscopi, 2020).
Festival Clòwnia
Sant Joan de les Abadesses (24/06/2017)
Deien els Txarango a “Amagada primavera”, la cançó del seu primer disc: “Havíem quedat a quarts de quatre a la plaça Felip Neri / On els carrers hi aboquen l’encanteri / Asseguda a la font sota l’ombra dels arbres / Ja m’esperaves amb un vestit de flors”. i des del principi de la seva carrera, aquella plaça del barri Gòtic barceloní es va convertir cada Sant Jordi –la diada on ‘maldestres traficants canviem llibres per roses’– en el punt de reunió anual amb els seus seguidors. I amb instruments acústics i sense cap autorització oficial, regalaven un concert primaveral i espontani als seus seguidors.
La Campsa (MMVV)
Vic (20/12/2001)
Quan hi havia l’hegemonia dels quatre noms del Sant Jordi (Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït i Els Pets), Umpah-Pah van saber sortir per la tangent i oferir un nou punt de vista de com podia ser la música cantada en català: imaginativa i aaccessible a altres fonts i influències. El primer cop que els vaig veure, a la sala Zeleste el maig de l’any 1991, va ser un xoc; sobretot per les capacitats interpretatives del seu líder i cantant, Adrià Puntí. Pocs mesos després, al Mercat de Música Viva de Vic, em van confirmar aquesta passió, aconseguint la imatge icònica de l’Adrià mirant desafiantment la càmera amb una ampolla de whisky ben aferrada a la mà.