Categoria: Dives

Pavelló Olimpic

Badalona (30/11/-0001)

Alicia Augello-Cook Dean, més coneguda com a Alicia Keys, ha sabut créixer com a artista, més enllà de la maduresa qualitativa; i a sobre de l’escenari ha après prou recursos per deixar bocabadat al públic. Cantant, compositora, pianista, arranjadora, productora, actriu i també dedicada a les causes humanitàries, a Alicia Keys ja no li cal disfressar-se de diva perquè ja ho és. Ella sola, asseguda al piano sense cap més acompanyament, aconsegueix posar de peu qualsevol auditori que tingui al davant.

Palau Sant Jordi

Barcelona (27/05/2007)

Normes absurdes que de vegades ens imposen per fer la nostra feina: per a aquest concert de Beyoncé només van deixar fotografiar-la durant 30 segons i des de la taula de so. Un ex-marine amb els braços com pernils es va encarregar de controlar el temps. El resultat va ser bo, però uniforme amb l’obtingut per la resta dels companys.

Festival FIB

Benicàssim (09/08/1998)

Vaig veure per primer cop a Björk  a sobre d’un escenari amb The Sugarcubes a la sala Zeleleste l’any 1989. Jo em vaig posar de la banda dels que no van entendre res d’aquell concert, que després ha esdevingut històric. El concert dels islandesos va ser caòtic, però tot just un embrió del que vindria després. Per sort, Björk va saber desenvolupar la seva tècnica vocal, i es va saber envoltar de col·laboradors i productors que van saber extreure tot el seu geni creatiu, sense perdre mai la força enigmàtica i una personalitat magnètica.

Palau Sant Jordi

Barcelona (02/05/1999)

Debbie Harry va ser tota una llegenda, una icona a la final dels anys 70 que va revolucionar la decoració de moltes habitacions d’adolescents amb pòsters i fotos de la cantant rossa. Però el seu llegat va molt mes enllà, i les cançons de Blondie han sobreviscut amb molta dignitat el pas del temps. Quan va venir en solitari a la sala Zeleste l’any 1989, va ser el primer concert en que, tot i haver comprat l’entrada, em van prohibir accedir-hi amb la càmera. I l’any 1999, quan van tocar per una marca de telefonia al Palau Sant Jordi compartint cartell amb Bryan Adams, Debbie Harris i Chris Stein van passar per on estàvem els fotògrafs i, molt amablement, no van dubtar en dedicar-nos uns instants en signar-nos les acreditacions.

Auditori de Girona

Girona (28/02/2019)

Activista feminista i pianista genial, Clara Peya s’ha obert un espai propi on la emoció i la reivindicació van per parts iguals. Una actitud que ja va destacar amb el grup Xazzar quan van guanyar del concurs Sona9 l’any 2006. El seu estil lliure i apassionat amb el piano fa que les seves actuacions tinguin una emoció singular on cada nota va lligada amb un missatge.

Auditori del Fòrum

Barcelona (26/09/2015)

Palau Sant Jordi

Barcelona (12/10/2007)

Amor i odi. Passar de l’anonimat més absolut a ser unes supervendes gràcies al seu segon disc, Devil Came to me (Subterfuge, 1997) i cançons com “Serenade”, “Loli Jackson”, “Devil Came To Me” o “Judas”. Del seu primer disc, Sister (Everlasting Records, 1995), només en van vendre 700 còpies; i van passar a vendre’n 800.000 en la seva invocació al diable, amb l’afegit d’un Premi Ondas i tota mena de reconeixements. Això els va portar a tota mena de rumorologies, enveges, rancúnies i comparacions impossibles que creixien de manera directament proporcional al públic que assistia als seus concerts. Amb els anys, la flama es va anar apagant fins a editar un incomprensible treball, I Ka Kené (Sony Music, 2010), basat en ritmes africans.

Palau d’Esports

Barcelona (30/09/1989)

Fer les fotos al percussionista Olle Romo per la revista Batería Total va ser la meva carta d’entrada per poder accedir al al postconcert d’Eurythmics al Palau d’Esports de Barcelona, l’any 1989. L’entrevista va tenir lloc en una habitació de l’hotel Ritz, i en acabat, Olle ens va donar passis per poder accedir al backstage un cop acabat el concert. Era un dels meus primers accessos a la reialesa del pop britànic. Recordo a Annie Lenox amable i sol·lícita; en canvi, juraria que Dave Stewart ni es va passar per allà per compartir una estona amb aquells convidats VIP.

Palau Sant Jordi

Barcelona (20/03/2019)

Lleugera i dinàmica, els moviments de Florence Welch a sobre d’un escenari són eteris, àgils i propers a una fada del pop independent. Tota una gran dama dels escenaris que hipnotitza amb la seva veu i els seus moviments, creant una figura de culte al seu voltant que segueix la mitologia d’Steve Nicks, Kate Bush o Siouxie Sioux.

Doctor Music Festival

Escalarre (10/07/1998)

El grup de la morbosa Shirley Manson va aparéixer a l’escenari del Doctor Music Festival de 1998 amb una hora i mitja de retard pels problemes amb la taula de so. Al festival d’Escalarre van presentar les cançons del seu segon treball, Version 2.0 (RCA, 1998), després de despatxar més de quatre milions de còpies del seu debut. Garbage va ser un grup ideat per la ment de tres productors britànics i una cantant escocesa, però a finals dels anys 90 es va convertir en una de les referències del pop ‘in vitro’.

Festival Primavera Sound

Barcelona (03/06/2017)

És la diva andrògina, la dona asexuada convertida en una d’aquelles excepcions en què la imatge queda justificadament per sobre de la música, tot i que la seva veu de contralt, versàtil i camaleònica, és un punt al seu favor. La seva presència a sobre d’un escenari és sempre un símbol de glamour sense data de caducitat.

Sala Zeleste

Barcelona (05/04/1995)

Just quan feia un any del suïcidi de Kurt Cobain, la seva vídua Courtney Love, al capdavant de Hole, va estar actuant al temple del rock del carrer Almogàvers. Un concert per a la història en que la cantant va voler tenir contacte directe amb el públic i descarregar tota la mala llet en forma d’energia guitarrera. Aquell matí, la discogràfica havia convocat una roda de premsa, però només van aparèixer el músics de la banda i, a més, van prohibir expressament fer qualsevol pregunta relacionada amb Kurt Cobain i Nirvana.

Palau Sant Jordi

Barcelona (14/10/2014)

El primer contacte que vam tenir amb l’australiana va ser quan era Charlene i actuava amb Jason Donovan (Scott Robinson) al culebrot Veïns (Neighbours), estrenat a TV3 el febrer del 1989. La seva carrera va patir diversos daltabaixos; des d’èxits immediats de la mà de la tripleta de productors Stock, Aitken& Waterman, a discos com Impossible Princess (Mushroom Records, 1997), que només va tenir repercussió a la seva Austràlia natal. Però després de superar el 2005 un càncer de mama, va reprendre les seves gires d’estadis i va reclamar el seu paper de diva que havia sabut superar tots els obstacles de la vida i que va saber oferir xous abracadabrants.

Palau Sant Jordi

Barcelona (07/12/2010)

La irrupció de Lady Gaga al panorama musical va tenir l’efecte d’un elefant en una botiga de Lladró. Va trencar esquemes, va utilitzar el lletgisme com a bandera –els seu fans els anomena ‘little monsters’–, una estètica en constant mutació, un vestuari innovador fins el punt de convertir-se en tendència estètica, i uns espectacle on la sorpresa esclata a cada cançó. Musicalment ha sabut adaptar-se a qualsevol estil, ja sigui gravant un disc de duets amb el crooner Tony Bennet o traspassant la gran pantalla amb la pel·lícula A Star is Born (Bradley Cooper, 2018), amb la que va guanyar un Oscar a la millor cançó original per “Shallow”.

Palau Sant Jordi

Barcelona (20/07/2012)

Madonna és el veritable paradigma de diva del rock. Creadora, provocadora, impulsora de tendències i innovadora. Totes les que han vingut després d’ella no han arribat a l’alçada d’una artista que amb la simple mirada té tot un Palau Sant Jordi als seus peus.

Palau Sant Jordi

Barcelona (13/06/2014)

Gràcies al personatge de Hanna Montana a Disney Chanel, Miley Cyrus ja havia venut 30 milions de discos abans de complir els 18 anys, i era una estrella mundialment coneguda pel públic infantil i adolescent. Però la filla del cantant de country Billy Ray Cyrus va fer un gir total en arribar a l’edat adulta. Va passar d’actuar pel públic infantil a presentar uns shows descarats amb un evident transfons eròtic i sexual, com quan va venir a actuar al Palau Sant Jordi l’any 2014 amb la gira Bangerz Tour.

Sant Jordi Club

Barcelona (12/12/2014)

El que ha fet la figuerenca amb la seva carrera és digne d’aplaudiment. Va accedir a la fama mediàtica ràpidament i d’una manera fulgurant. Amb el temps, ha sabut convertir-se en una artista de culte, cremant tota mena d’etapes. I després de l’època fosca i sinistra, ara li toca el torn a a la diva decadent davant d’un públic a qui ja no li cal convèncer, ja que la seguiran cegament petit qui peti. I el que també ha aconseguit és que, si abans dividia al públic entre els que l’estimaven i els que l’odiaven, ara té un sector fidel que l’idolatra mentre que la resta de la humanitat decideix ignorar-la. I això és molt bo.

Palau d’Esports

Barcelona (04/10/1997)

Podien haver quedat com un one-hit-wonder, però No Doubt i la seva cantant Gwen Stefani van saber sobreviure a l’èxit massiu de “Don’t Speak”, tot i que la seva època de regnat va ser el primer lustre dels anys noranta. Durant el segle XXI, el grup ha tingut diverses resurreccions.

Palau de la Música Catalana

Barcelona (19/11/2012)

La recordo passejant abans de la seva actuació pel recinte del Senglar Rock, a les Basses d’Alpicat de Lleida, acompanyada per Tom Verlaine (Television) i abraçant els arbres del parc per sentir la seva energia. Era ella, l’única, la que poques hores després ens posaria la pell de gallina sobre l’escenari, L’antidiva de Nova York és potser la persona més lliure i pura que mai hagi hagut a les empantanegades aigües del rock’n’roll.

Festival FIB

Benicàssim (05/08/2001)

La primera visita de PJ Harvey va ser amb Automatic D’Lamini liderats per John Parish. Va actuar a una sala KGB gairebé buida l’1 de juliol de 1989. La noia tímida que va amagar-se a l’hotel abans que sortir a conèixer les bondats i perills del Drugstore de Passeig de Gràcia, onze anys després es va cruspir tot un Festival de Benicàssim ella soleta, provocadora i amb un grapat de cançons inqüestionables.

Poble Espanyol

Barcelona (22/06/2012)

Físicament, Beth Gibbons ha passat de la bellesa fràgil dels seus inicis a la duresa de les arrugues de Marianne Faithfull; però continua refugiant-se en una timidesa que fa que es giri d’esquenes mentre no canta. Una banda única que aconsegueix en les seves actuacions un ambient gairebé místic.

Palau Sant Jordi

Barcelona (14/12/2011)

És capaç de retardar més d’una hora un concert per estar fent una barbacoa al backstage del Sant Jordi, o deixar a tota la seva crew –unes 100 persones– plantada mentre l’esperen per fer la foto de família de la gira. Però les dives són així: capricioses i desorganitzades. Però després, quan treuen un disc, en venen mil·lions de còpies i els tiquets de les seves gires s’esgoten en minuts.

Palau Sant Jordi

Barcelona (07/12/2019)

L’endemà de la seva primera actuació al Palau Sant Jordi, totes les portades dels diaris es rendien davant Rosalia. Molt poques vegades havia passat amb un artista pop, i moltíssim menys amb un músic de casa nostra. Després de només un any de gira d’El mal querer (Sony Music, 2018), la diva de 26 anys de Sant Esteve Sesrovires ha trencat amb totes les normes de la indústria musical: ha seduït un públic devot i expectant, s’ha posat en boca de tothom, ha creat tendències estètiques, ha rebentat xarxes socials, ha estat cap de cartell de grans festivals –Primavera Sound, Sónar, Madcool, BBK–, ha guanyat des de Grammy Llatins fins a Premis Enderrock, Alícia i ARC i, a més, fa la impressió que això no ha fet més que començar i que la seva llegenda encara ha de néixer.

Estadi Olímpic Lluís Companys

Barcelona (29/07/2011)

El concert de la colombiana s’anava retrassant més i més, els seguidors barcelonistes estaven celebrant la Lliga i la Champions pels carrers de Barcelona, i la darrera parada havia de ser a l’Estadi Olímpic per celebrar-ho amb la senyora de Gerard Piqué i el seu públic. Finament, van arribar. La premsa estàvem avisats que hi havia un photocall on els jugadors es farien les fotos amb la cantant; però al final, va durar només 30 segons. També ens van dir que els jugadors pujarien a l’escenari i que els podríem fer fotos, però a l’hora de la veritat un encarregat de seguretat de la cantant ens va dur de males maneres al final de la pasarel·la –que es coneix com a ‘provocador’–, i només ens va ser possible fer la foto de la cantant i un grapat de jugadors de futbol d’esquenes. També ens van dir que els jugadors tornarien a ballar el “Waka-waka” al final del concert, però vèiem com un rere l’altre anaven marxant durant l’espectacle. Al final, no en va quedar cap… tot un despropòsit.

Sala Apolo

Barcelona (25/04/2010)

Casino de l’Aliança

Barcelona (12/01/2005)

És difícil d’expressar la calidesa vocal de Sílvia Pérez Cruz. Qualsevol adjectiu queda petit quan la cantant de Palafrugell puja a l’escenari i comença l’actuació. Qualsevol estil, qualsevol música s’adapta a una veu que hipnotitza en qualsevol format. Fotografiar-la és tot un plaer, ja que la seva implicació amb el repertori és absoluta i sentida.

Festival Cruïlla

Barcelona (09/07/2016)

Sorprèn molt positivament la capacitat de regeneració dels britànics Skunk Anansie. Sense destacar mai a nivell de vendes, sempre han sabut mantenir-se ferms en la seva proposta i fidelitzar a un públic que omple les sales i festivals on actuen. La cantant Skin manté una imatge espectacular i una capacitat provocadora que aclapara i manté en tensió durant tot el concert. En el Festimad de 1999 a Mòstoles em vaig acostar a ella perquè em signés una fotografia. Ho va intentar fer amb un retolador permanent platejat amb la mala fortuna que el seu contingut va vessar i va empantanegar-ho tot, tant la foto com les mans de la cantant. Allà van quedar impreses les seves petjades digitals i gairebé la meva cara avergonyida. Quan va sortir a l’escenari encara tenia la tinta a les mans i em va picar l’ullet en un senyal de complicitat.

Sala Zeleste

Barcelona (22/11/1991)

Devoradors de la sèrie B més malaltissa, The Cramps van saber sobreviure al pas dels anys sense que el seu discurs es veiés contaminat per influències externes. En els seus directes no els va caler mai cap altre element extern que la presència imprescindible de la guitarrista Poison Ivy i la seva contraposició amb el cantant Lux Interior –Erick Lee Purkhiser (1946-2009)–, una bèstia escènica amb sabates de tacó que s’arrossegava pel terra, es despullava, es colpejava i cridava com si estigués posseït cada cançó.

Festival (a)phònica

Banyoles (20/06/2014)

Havia estat un dia farcit de concerts al festival (a)Phònica de Banyoles. La resta de companys de redacció van decidir retirar-se, però jo vaig voler aguantar. M’havien parlat molt bé d’una banda de soul amb una cantant espectacular, amb músics provinents del substrat sixties de Barcelona. Veure per primer cop a Koko-Jean Davis a sobre d’un escenari va ser tot un xoc. Una gran cantant expressiva, explosiva i comunicativa que es menjava tot l’escenari. Al final de l’actuació, demostrant la seva flexibilitat, va regalar-me aquest moment irrepetible.

Sala Apolo

Barcelona (14/04/2008)

Sala Razzmatazz II

Barcelona (06/07/2011)

Generalment són sempre les tres primeres cançons, però de vegades hi ha excepcions que són sorprenents. Com la vegada que després de les primeres cançons ens van demanar que ens esperéssim fins a mig concert per tornar a entrar al fossat a fer fotos. El grup estava capitanejat per l’actriu Taylor Momsen, coneguda en aquells anys pel seu paper a la sèrie Gossip Girl, i durant l’actuació va convidar a les noies més desinhibides a treure’s la samarreta i pujar a l’escenari. En aquest moment és quan ens van deixar tornar a treure la càmera de la bossa, cosa sorprenent, ja que és un moment on normalment se’ns intenta mantenir ben lluny.

Palau Sant Jordi

Barcelona (18/09/1996)

Quan ningú no en donava ni un duro i amb la vida desnonada pels maltractaments del seu exmarit Ike Turner, Mark Knopfler va apostar per Tina Turner i li va produir el disc Private Dancer (Capitol, 1984), que li va rellançar la carrera i va situar aquesta figura imprescindible el més amunt possible. Amb dignitat, el 2013 va decidir allunyar-se dels escenaris i es va prendre un retiradada d’or a Suïssa.