Sot del Migdia
Barcelona (22/09/1991)
Podria haver escollit qualsevol foto dels darrer concerts de la seva carrera en solitari, o de quan va venir amb Nacha Pop el 2007. Però el pas dels anys anava deixant dolorosos solcs al seu rostre i al seu cos. Mai a les seves cançons. És per això que prefereixo recordar-lo així, l’any 1991 —igualment prim, trist i solitari— just quan començava la seva carrera en solitari amb el seu disc No me iré mañana (Área Creativa, 1991).
Poble Espanyol
Barcelona (27/07/2000)
Una vegada, B.B. King va declarar que tenia més de quinze fills fora del matrimoni, fruit de diferents dones. La llegenda explicava que es veia obligat a no deixar mai els escenaris per tenir fons suficients per pagar dietes, pensions i manutencions, arribant a fer 300 concerts a l’any. Però a la vegada, declarava ‘dona’m sis cordes i seré feliç’; i així, sempre ben acompanyat per les seves guitarres Lucille, va convertir els escenaris i la carretera en la seva vida fins que va morir a Las Vegas l’any 2015.
Poble Espanyol
Barcelona (23/07/1998)
‘Azúcar!’ era el seu crit de guerra, i quan el llençava, tota la maquinària que portava al darrera es posava en marxa amb la intenció no deixar a ningú quiet al seu lloc. La seva barreja de salsa, sons cubans i músiques afroamericanes, va revolucionar –acompanyada pels mestres de la Fania All-Stars– els ritmes caribenys i els va obrir al món més enllà de la frontera de Nova York. Les perruques llampants, els tacons de vertigen i els vestits de lluentons van donar personalitat a una veu que resumia el pensament d’un poble.
Gran Teatre del Liceu
Barcelona (21/04/2016)
Va ser molt fort rebre la notícia de la mort de Prince mentre esperàvem a entrar al Liceu pel concert de Chris Cornell en solitari, dins la programació del Suite Festival. L’emoció màxima va arribar quan va sortir a l’escenari amb la seva guitarra acústica i va començar la seva actuació amb el “Nothing Compares to U” del príncep de Minneapolis. Aquell moment crearia una àurea mística que va envoltar la seva actuació. Poc més d’un any després decidiria també deixar aquest món ofegant-se en l’habitació d’un hotel de Detroit.
Mini Estadi FC Barcelona
Barcelona (07/07/1987)
La seva mort, el 10 de gener de 2016, dos dies després del seu 69è aniversari i coincidint amb la sortida de Blackstar (RCA, 2016), va commoure el món. El vaig descobrir a principi dels vuitanta, quan vaig comprar a cegues el single “Ashes to Ashes” (RCA, 1980), una cançó que em va obrir les portes a un món màgic i meravellós que fins llavors no existia a les radiofórmules. Els dos dies que vaig passar a primera fila del Mini Estadi van ser com una experiència iniciàtica.
Sala Zeleste
Barcelona (08/06/1989)
El primer que em va sorprendre quan Dizzy va agafar la trompeta va ser comprovar com les seves galtes s’inflaven de manera impossible per treure tot el groove a l’instrument. Va ser un dels meus primers contactes amb el món del jazz i va guanyar-se tot el respecte que tinc per aquest estil.
Palau Sant Jordi
Barcelona (27/09/2011)
El 7 de’abril de 1998, George Michael va ser enxampat per un policia en uns lavabos públics de Beverly Hills on practicava ‘cruising’. Va ser multat amb 810 dòlars i 80 hores de serveis comunitaris, però la seva venjança va ser sonada: el vídeo de la cançó “Outsider” va fer-se realitat en un lavabo públic amb homes vestits de policia tenint relacions sexuals. Malauradament, George Michael va ser més conegut per tota mena d’escàndols que no pas per la seva minsa discografia: només cinc discos amb cançons seves entre 1987 i 2004, al marge de recopilatoris, discos de versions, cançons amb Queen i la revisitació simfònica dels seus èxits.
Poble Espanyol
Barcelona (10/07/1995)
La nit de Nadal de 2006 ens va deixar James Brown. En el seu record, aquesta foto presa del 10 de juliol de 1995 al Poble Espanyol de Barcelona. Esperem que la seva ànima no vagi a l’infern: no s’ho mereix. Però sí que desitjo que el diable passi comptes amb el promotor d’infausta memòria que va organitzar la gira de 1997 i que, després de suspendre els concerts, va fugir amb els diners de la taquilla i no va tornar ni un duro de l’època.
Camp de Futbol
Falset (02/08/1991)
En una tarda xafogosa d’agost de l’any 1991, un amic que treballava a EFE em truca i em diu: “T’apuntes a anar a veure Joe Cocker a Falset?”. Abans de penjar el telèfon ja tenia la màquina de fotos penjada i sortia pitant cap allà. Com a mínim, resultava curiós que un personatge amb un passat tan associat a l’alcohol com el de Cocker el convidessin a tocar a una comarca vinícola com és el Priorat. Tot el poble i la comarca es van llançar al carrer per veure l’espectacle. El concert suposava la invasió de la vila: 10.000 espectadors van conquerir una població que aleshores tenia 2.600 habitants, i tots ells havien d’entrar al camp de futbol, previst per acollir només 8.000 ànimes. A mitja tarda ja hi havia convocada una roda de premsa a la qual no va aparèixer Joe Cocker. En principi, el suposat superàvit del concert havia de servir per reparar els efectes dels incendis que havien castigat la comarca els darrers anys. El somni es va acabar passada la mitjanit, i el poble va topar amb la realitat: aquell concert va ser molt més del que podia suportar una vila que amb prou feines podia subministrar tota l’electricitat que necessitava el muntatge. Segons deia La Vanguardia del dia de Nadal de 1995: “El Consell Comarcal del Priorat va repartir diners a grapats i va cometre tota mena d’irregularitats per fomentar el desenvolupament del territori”. El Priorat –en aquell temps una de les tres comarques més pobres del país– va intentar créixer a base d’una comptabilitat més propera al nyap que no pas a l’enginyeria financera. Hi ha qui diu que el forat que va quedar a la caixa va deixar el poble de Falset sense cap altre concert destacat en els anys següents.
Sala Bikini
Barcelona (02/12/1999)
En el seu moment em va ser impossible poder veure a The Clash. Només van venir el 1981 al Pavelló de Badalona, i en aquells anys estava més pendent de les aventures de Mazinger Z que no del punk-rock. Per tant, assistir al concert de Joe Strummer acompanyat per The Mescaleros a la sala Bikini l’any 1999 era gairebé una obligació, un acte de justícia poètica. Una assignatura pendent que es va saldar podent escoltar de la mà del seu creador cançons com “Rock the Casbah”, “(White Man) in Hammersmith Palais”, “Straight to Hell”, “London Calling” o “Bankrobber”. Pell de gallina.
Palau d’Esports
Barcelona (18/05/1990)
Aquest concert del guitarrista albí va ser memorable. Amb l’actuació acabada i el públic dempeus aplaudint una llarga estona, es va forçar un bis espectacular –real, no programat– per rematar una nit per a la història. Les posteriors visites del texà van ser molt menors, arribant a moments patètics com la seva actuació al Poble Espanyol el 2 de juliol de l1997, quan va aparèixer en un estat lamentable, i molts fans van decidir abandonar el recinte després de les primeres cançons, mentre es creuaven apostes sobre si seria capaç d’acabar el concert sense caure.
Palau de la Música Catalana
Barcelona (22/04/2005)
Palau Sant Jordi
Barcelona (21/09/2009)
Sóc conscient que som uns emprenyadors, que de vegades fem molt soroll amb les màquines, i encara en fèiem més en aquells temps d’aparells analògics on el click i la passada de rodet eren una simfonia que augmentava quan havíem de canviar la pel·lícula. En auditoris i teatres, sempre intentem ser el més discrets possibles; ajupits per no molestar la visibilitat, i moltes vegades contenint-nos de disparar en moments de màxim silenci, per no emprenyar i respectar a músics i a espectadors. Però hi ha vegades que alguns espectadors tenen la pell molt fina, com els que hi havia a primera filera per veure a Leonard Cohen en un local tan poc apropiat per la seva música com era l’antic Palau d’Esports de Barcelona. La cosa no va arribar a ser greu però sí desagradable, amb un personal queixant-se al crit de «jo he pagat la meva entrada» que va fer tot el possible per fer-nos fora.
Festival FIB
Benicàssim (07/08/2004)
Que a l’exVelvet Underground no li agradava la premsa, no és cap misteri. Per això, quan va anunciar una roda de premsa prèvia a la seva actuació al FIB de 2004, hi havia força expectació. Allò va ser tot un despropòsit. Els responsables de premsa del festival anaven de corcoll convocant i desconvocant la cita a diferents hotels de Castelló i Benicàssim. Finalment, la trobada es va fer a l’àrea de premsa del festival i va ser tot un despropòsit, amb el senyor Lou Reed amb constant cara de gos, responent amb escarafalls o amb simples monosíl·labs. L’encarregat de premsa no s’ho podia creure, ja que havia estat el mateix músic qui havia dit que volia fer aquella trobada amb periodistes. Això sí, quan va pujar al vespre a l’escenari, es va comportar com el mestre que era.
Poble Espanyol
Barcelona (16/07/1987)
L’any 1987 encara portava poc temps amb la càmera a les mans. Em venia molt de gust començar a a tastar els escenaris grans, però la sempre fràgil economia juvenil no em permetia gaire despeses en entrades de concerts. La solució era plantar-me a les portes dels locals i esperar algun punt feble, un allau de gent colant-se, o entrar als bisos quan es relaxava la seguretat. Així, vaig poder veure petits tastets dels concerts de Queen o de Supertramp al Mini Estadi del Barça, o una bona estona del concert de Miles Davis al Poble Espanyol en la programació del Festival Grec de Barcelona. En aquell concert, vaig tenir la bona pensada de portar la càmera, i vaig poder fer mitja dotzena de fotos tirades matusserament en els darrers minuts del concerts. Només una foto aprofitable, cosa que no estava del tot malament en una època predigital on no es podien tirar desenes de fotos per segon.
L’Auditori
Barcelona (04/05/2004)
És tot un luxe poder estar amb la càmera davant del geni de la guitarra nascut a Algecires l’any 1947. Tot un mite de la guitarra espanyola amb una influència fonamental, no només en el flamenc, sinó també en qualsevol tipus de música, com ho demostren els 38 discos que es van editar oficialment amb el seu nom a la portada.
Palau Sant Jordi
Barcelona (19/12/1998)
Creador infatigable, els atemptats de París del 13 de novembre de 2015 van fer que s’ajornés el concert que Prince Rogers Nelson havia anunciat al Gran Teatre del Liceu. La seva mort, quatre mesos després, ja va fer impossible fotografiar de nou un dels artistes més carismàtics que he vist mai en un escenari.
Poble Espanyol
Barcelona (16/07/1997)
Nascut a Albany (Georgia) l’any 1930 i mort a Beverly Hills (Califòrnia) el 2004, Ray Charles és un nom imprescindible per entendre la història del soul y el r’n’b. El mateix Frank Sinatra el va definir com «l’únic geni de veritat a la indústria musical”. Va quedar-se cec quan tenia tres anys, en complir els deu ja va col·locar el seu primer disc a les llistes d’èxits. L’any 1950 va aconseguir el seu primer número 1 amb “Baby, Let me Hold Your Hand”. A partir d’aquell moment, la seva carrera es va alçar com un clàssic de la música, fins el punt que la seva versió de “Georgia On My Mind” va ser proclamada com la cançó per excel·lència de l’estat nordamericà, tot i que la lletra del tema parla d’una noia.
La Cova del Drac
Barcelona (17/10/1990)
Les diverses feines amb la càmera em van portada a una editorial que s’encarregava de treure una full informatiu de La Cova del Drac. Va ser així com vaig descobrir un dels escenaris més històrics de la música del país, i em vaig poder acostar a una llegenda internacional com era el pianista de jazz Tete Montoliu.