Categoria: Barcelona Blues

Sala Garatge Club

Barcelona (26/04/1996)

Plaça Reial

Barcelona (22/12/1989)

No tots els noms de grups resulten afortunats ni acaben retratant les seves intencions. Segur que aquests sabadellencs, en una nit carregada de cerveses, devien recordar els estirabots del Capità Haddock i es van quedar amb ‘bebesinsed!’ com a denominació d’una juguesca adolescent. Una banda d’aquelles que mereixien més sort de la que van tenir, que tenien un directe incendiari de grans cançons, però que no sempre van saber plasmar en els seus vinils. Entre 1987 i 1997 van editar un mini LP i tres discos de llarga durada, però el reconeixement no va arribar. Dues dècades després, ho van tornar a intentar amb La dirección que no tomo (autoedició, 2018), on demostren haver recuperat la seva potència i esperit crític.

Els germans Albert i Ricky Gil sempre han estat aquí, omnipresents a l’escena musical de Barcelona i també a la escena del mod estatal. Brighton 64 va ser un dels primers concerts que vaig fotografiar, al casal Transformadors l’any 1984, i vaig encetar l’any 2020 veient-los a la sala Sidecar de Barcelona. Tenacitat i una creença cega en el seu projecte.

Sala Zeleste

Barcelona (05/05/1984)

Quan feia el fanzine Voll-Ker, vaig començar a tenir una relació epistolar amb molta gent. No hi havia e-mail, i les relacions eren via correu ordinari o per telèfon. Un d’ells va ser Pedro Burruezo, cantant del grup Claustrofobia. Li van interessar els continguts eclèctics de la publicació fotocopiada, i es va oferir a fer-hi col·laboracions. Gràcies a ell vaig obrir-me de mires amb música d’arreu del món, més enllà del pop i del rock.

Sala Razzmatazz

Barcelona (24/11/2018)

En actiu des de principis de segle XXI, Dorian són un exemple de superació constant des de la independència i uns gustos musicals ben definits. El nucli dur de la formació, la parella formada per Marc Gili i Belly Hernández, ha sabut superar-se disc rere disc mantenint una base de fans fidels i un so que busca sempre la innovació. En la seva aposta musical, tant les guitarres com el sintetitzadors tenen un paper primordial.

Sala La Paloma

Barcelona (01/06/1999)

Després d’un inici de carrera amb discos molt ben rebuts per la crítica però amb vendes molt pobres, Marc Parrot va decidir sortir a divertir-se amb la seva banda creant un personatge de caràcter ranci i sorgit del túnel del temps: El Chaval de la Peca. El que va començar com una diversió va créixer desmesuradament gràcies a un anunci d’una companyia de telefonia que va usar la seva adaptació del “Libre” de Nino Bravo. Després d’exprimir tot el que podia donar de si l’invent –dos discos, un directe i un greatest hits en només dos anys–, el xicot de la piga va desaparèixer a les platges de Miami, mentre que Marc Parrot tornava de les seves vacances forçades per seguir cimentant una sòlida carrera.

Sala Studio 54

Barcelona (11/11/1985)

El Hombre de Pekín és una d’aquelles rareses irrepetibles que només es donaven a principis dels 80 a Barcelona. Una colla d’amics, alguns provinents del grup Ultratruita, es van juntar amb una idea esbojarrada, en uns anys en els que tot estava per fer i tot era possible. Per exemple, fer una banda basada en la prehistòria amb cançons com “Usa sílex, afeita mejor”, “Mi troncomóvil no va”, “Te enamoré de una pedrada”, “Amor de piedra” o “Nuestro jefe para jefe” acompanyat per un directe on es vestien per l’ocasió, i amb unes divertides coreografies on manava la improvisació. Un d’aquells grups que convertien cada actuació en una festa particular on tothom hi participava.

Sala Luz de Gas

Barcelona (28/04/2018)

L’any 1997 vaig fer fotos per primer cop a Elefantes al Mercat de Música Viva de Vic. Anys després, quan els feia una entrevista per ENDERROCK, vaig ensenyar-li les fotos al cantant Shuarma i em va reconèixer: “aquest concert va ser un desastre; com podia sortir bé si anava amb aquestes sabates tan lletges!”. Aquesta ‘sobrada’ de glamour em va arribar a l’ànima. Sí, una tonteria, però molt definitòria del caràcter de la banda barcelonina. I una classe i elegància que malbaraten a l’escenari a cada actuació.

Sala Barts

Barcelona (10/04/2014)

Vaig entrevistar a Estopa per la revista Neon just quan començaven, a finals de l’any 1989. Francament, em van caure molt bé: un parell de germans sobrats d’empatia i simpatia, sense pèls a la llengua, sense por i disposat a agafar amb els braços oberts tot el que el món de la música els podia oferir. Però pocs podíem pensar que menys d’un any després congregarien milers d’espectadors al Palau d’Esports, i poc després farien el seu primer Palau Sant Jordi. Les vegades que he tornat a coincidir amb ells, el tracte ha estat tan agradable i sincer com aquella primera tarda.

Festimad

Móstoles (Madrid) (16/07/1999)

Sala Apolo

Barcelona (01/02/2020)

De la unió de membres de grups com Tarántula, Surfing Sirles, Manos de Topo, Los Sara Fontan, Nisei o Les Sueques, només en pot sortir una proposta amant de les músiques més bastardes, i que conjuga la rumba del carrer amb el punk, i les havaneres amb el rock. El resultat és tan sorprenent com caòtic, i no li tenen fàstics a ser titllats de verbeneros.

Sala Luz de Gas

Barcelona (20/12/2015)

L’any 2015 Pau Donés va anunciar que havia estat intervingut d’un càncer de còlon que li havia afectat també el fetge. Des d’aleshores la seva activitat es va veure reduïda, fins a arribar al retir dels darrers mesos. Però el seu compromís en la lluita contra el càncer va ser actiu i militant, i cada any organitzava un concert benèfic per aportar el seu gra de sorra contra la maleïda malaltia. D.E.P.

Sala Razzmatazz

Barcelona (17/01/2020)

Estava als camerinos de la sala Razzmatazz abans de començar el concert quan vaig veure passar a Guille Milkyway amb el seu iPad amb el setlist. Ja havia vist en els darrers concerts que a la cançó “Nunca nadie pudo volar” acabava fusionant-se amb unes ales de la pantalla de vídeo, donant una imatge molt plàstica. Però en Guille em va dir “no, avui no ho farem” i al veure la meva cara d’estranyesa va afegir “però tindràs una foto millor”. I tenia raó, en aquesta ocasió especial les ales van ser de veritat i Guille Milkyway per fi va poder volar pel sostre de l’escenari de la Razzmatazz.

Sala Studio 54

Barcelona (15/02/1985)

Amor i odi. Sovint costa separar l’artista de la obra. He admirat sempre a Loquillo; tinc gairebé tots els discos de la època amb Sabino Méndez, i els seus concerts són un veritable pols de rock and roll, sigui amb la formació que sigui. Però quan obre la boca, quan fa declaracions amb to irrefutable, quan hi ha un excés d’arrogància en cada paraula, allà és on cau el mite. I necessito posar-me La mafia del baile (Hipavox,1985) per recuperar part de la fe.

Plaça Reial

Barcelona (22/12/1989)

És curiosa la correlació de noms dels projectes de María Rodríguez-Rey. Va començar en una banda paral·lela dels germans Gil al marge de Brighton 64, anomenada Los Novios. Quan el nuviatge va acabar, María va formar banda amb els seus amants, que eren Jordi Vila (Los Novios, Wom A-2, Las Flores del Mal), Miquel Monfort ‘Mix’ (Pop la Cara, La Ley Seca, Justo y los Pecadores, BB Sin Sed), ‘Niño’ Javier Martín (Pop la Cara) i Eduardo Martínez ‘Duddy’ (Los Rápidos i Los Burros). Van enregistrar un únic disc l’any 1988 per La Fábrica Magnética produït per Robin Wills (Barracudas, The Fortunate Sons) ple de power pop de luxe i rock d’arrel nord-americana, però mal distribuït i pitjor promocionat.

Sala Apolo

Barcelona (21/12/2013)

Recordo els primers anys 80 tornant a corre-cuita de la sala Zeleste del carrer Argenteria per agafar el darrer bus –el 57– que em portés fins el barri. Sovint hi trobava també un jove pèl roig que, carregat amb un aparatós instrument musical, també feia la mateixa carrera per no arribar a casa passades les hores bruixes. Dins d’aquella funda negra hi havia un saxo, i a poc a poc va anar obrint-se pas en el món de la música; com a peça clau en la segona etapa de Los Rebeldes, al capdavant de Nel·lo y la Banda del Zoco, creant mil projectes, posant la seva bufera al servei de qualsevol amic, acompanyant-se de Los Saxofonistas Salvajes o quadrant cercles amb Los Mambo Jambo. Dani Nel·lo ha estat sempre aquí i seria impossible pensar en la música de Barcelona sense les seves aportacions.

Sala Zeleste

Barcelona (08/02/1986)

Només per construir un disc com Piknik caleidoscópico (Victoria, 1986), Los Negativos en mereixerien un monument. Un d’aquells treballs fets contracorrent que, amb una base pop, va treballar amb sons inèdits i exòtics que van encaixar perfectament amb unes lletres carregades de surrealisme al·lucinogen. Com a curiositat, el desembre de 1984 vaig tenir la meva primera i única ocasió de fer de programador de concerts a La Setmana Jove de Sants –a les Cotxeres del barri– on vaig organitzar una nit pop amb ells i Hotel (exTelegrama). Curiosament, el seu guitarrista, Robert Grima, amb els anys s’ha convertit en un dels promotors i programadors més importants de l’Estat al capdavant de Live Nation España.

Sala Studio 54

Barcelona (17/03/1987)

Les primeres passes al món de la música, amb el fanzine Voll-Ker sota el braç, em van portar a conèixer el que s’amagava al darrera de les bandes del rock, com les discogràfiques o les agències de management. Les meves passes em van dur fins a Steep Management, que tenien la seva oficina a Les Rambles, a l’edifici on hi havia una botigueta coneguda per tothom, ja que era l’única que tenia una màquina per a fer xapes. Portaves el teu disseny, i et feien un badge personalitzat. A Steep vaig conèixer a personatges com Ramon Beltran o Ernest Casals, que portava el segell discogràfic. Allà no era gens difícil creuar-te amb la gent de Los Rebeldes, Brighton 64 o Telegrama, sabent que allà al darrera s’amagava un bon negoci i conèixer l’entramat d’una incipient i inexperta indústria musical.

Sala La Mirona

Salt (11/03/2016)

Explica la llegenda que, durant el mandat de Kamehameda I (1758-1819), quatre guerrers de la cort hawaiana van obtenir poders per dominar la plebs amb la música. L’emperador, alarmat, els va fer arrestar i els va llençar al volcà Kilahuea. Però el mal ja estava fet, i el seu culte va seguir viu en forma de llegenda. Los Tiki Phantoms van viure ocults en les tenebres fins que el 2006, aquests músics sorgits de l’ultra-tomba van enregistrar el seu primer LP. 

Festival Acústica

Figueres (01/09/2018)

Treballar amb Love of Lesbian és un plaer que no té preu. Miris qui miris et sents benvingut i apreciat. A més, els seus concerts sempre contenen el moment d’improvisació, aquells instants en què sembla que tot se’ls en va de les mans, però que sempre acaben controlant al darrer segon, i que converteixen cada actuació en una experiència única.

Sala Razzmatazz

Barcelona (10/10/2014)

La germanor entre bandes properes de la ciutat de Barcelona és força evident. A la festa del 20è aniversari de la revista Mondo Sonoro vam poder gaudir de Santi Balmes, Marc Ros, Marc Gili i Enric Montefusco interpretant “Adelante Bonaparte”, de Standstill.

Parc del Fòrum

Barcelona (05/09/2008)

Sempre hi ha hagut una relació molt intensa, gairebé familiar, amb tot l’entorn d’El Último de la Fila. En la carrera en solitari de Manolo García, molt poques vegades han posat cap inconvenient per treballar, més enllà d’algunes normes bàsiques com no fer el que a casa no faries o accedir a zones reservades. En aquest concert al Parc del Fòrum de Barcelona, jo no estava gairebé bé de salut per una pancreatitis que començava a donar senyals de vida. Em van donar encara més facilitats del compte; com el fet de poder estar tot el concert a dalt de l’escenari. Des d’allà, vaig captar el moment en que el cantant es va llançar al públic, va navegar fins la barra, va demanar una cervesa i se la va buidar directament al cap en una xafogosa nit de setembre.

Sala Apolo

Barcelona (18/02/2016)

Durant el 2016, els organitzadors del cicle de concerts Curtcircuit van comptar amb en Carles Rodríguez, en Jordi Vidal i un servidor com a fotògrafs dels concerts programats per aquella temporada. Volien plasmar tres punts de vista diferents de cadascun dels concerts, incloent-hi la càrrega i descàrrega de l’equip, les proves de so i tot el que envolta cada actuació. No cal dir que treballar al costat de aquelles dues bèsties de la fotografia de concerts va ser una experiència enriquidora, i tot un plaer compartit entre riures, llaunes de cervesa, rock i fotografies. Un dels primers concerts que vam fer plegats va ser aquest de Nueva Vulcano, que van compartir cartell amb Las Ruinas.

Sala Apolo

Barcelona (12/02/2016)

Festimad

Móstoles (Madrid) (25/05/2002)

Saben ser uns provocadors, crear tantes legions de fans com de haters i convertir cada concert en una festa. Sidonie, que basa la seva filosofia vital en l’amor, és en el meu top 10 de grups més fotografiats des de la primera vegada que vaig ensopegar amb ells en un escenari, l’any 2002.

Sala Apolo

Barcelona (04/10/2015)

Està clar que per fotografiar a Standstill calia carregar-se de paciència. Sí, eren un grup que cuidaven la il·luminació, però pensant en l’efecte global escènic, i no en aquells carallots que ens interessa treure guapos a aquells que duen la guitarra a sobre. Però eren concerts el suficientment intensos, emotius i compactes com per no abandonar les primeres fileres durant la major part de l’actuació. I així, podíem esperar el moment en que els diferents elements –principalment sang, suor i llàgrimes– confluïssin a l’escenari per poder fer el click en el moment precís, i no quedar-me amb un grapat de píxels buits de contingut. Quan van fer el concert de comiat d’una carrera tan intensa i amb discos imprescindibles, a mi també se’m va caure la llagrimeta en saber que aquella màgia no es tornaria a repetir mai.

Sala Sidecar

Barcelona (09/03/2012)

Can Vidal era una botiga de regals al barri d’Hostafrancs, just davant de casa meva. El petit de can Vidal, en Jonathan, portava una sucursal més dedicada als ninos, merxandatge, samarretes i un cert ‘frikisme’ rocker. No cal a dir que jo n’era client, com també ho era del bar Barbara Ann, on servia copes algunes nits. Només va faltar que em digués que tocava el baix amb la banda que tenia amb la seva xicota, la Suzy, com per fer-me gairebé fan seu. Els he vist més d’una vintena de vegades en gairebé totes les sales de la ciutat, i fins i tot vaig ser el fotògraf de la seva boda, amb actuació dels The Rubinoos inclosa. Una relació d’amor i amistat que es manté concert a concert, o sempre que ens trobem en qualsevol escenari on desenvolupi les seves altres facetes de regidor, promotor o productor.

Festival FIB

Benicàssim (20/07/2007)

Recordo arribar al recinte del FIB a primera hora de la tarda, amb una calor de mil dimonis però l’objectiu era clar: recolzar a The Unfinished Sympathy. Tot i la buidor inicial que hi havia a l’escenari principal, la banda d’Èric Fuentes va sortir a per totes, a deixar tot els suor possible i a convèncer a cop de guitarra i cançons magistrals. I el miracle es va produir; poc a poc el recinte es va anar omplint fins a una capacitat més que satisfactòria. Molt d’ells, guiris incrèduls preguntant-se qui eren aquelles bèsties que hi havia a l’escenari.

Vida Festival

Vilanova i la Geltrú (01/07/2016)

Són els darrers de qualsevol llista –és el que té portar un nom que comença per la zeta–, però els Za! són  molt grans i han aconseguit crear un espai propi dins de l’univers underground barceloní. Les seves actuacions sempre s’han convertit en una exaltació de l’amistat, amb el soroll com a nexe d’unió. Amb una improvisació constant en forma de collages sonors, Za! aclaparen amb la col·lecció de sons que pot extraure el guitarrista Papa duPau del seu instrument –amb els onze pedals que hi té endollats–, i els ritmes que marca Spazzfrika Ehd des de la seva bateria i maquinària diversa. Una investigació sonora que, partint del caos i la cacofonia, s’endinsa en un univers sonor que pot passar tranquil·lament del free jazz al metall més extrem. Veure els Za! a dalt d’un escenari és molt més que un concert convencional: és assistir a una cerimònia catàrtica on la llibertat d’acció té un paper tan fonamental com la química que es respira entre els dos components del grup.

Vilanova i la Geltrú (01/07/2016)

Són els darrers de qualsevol llista –és el que té portar un nom que comença per la zeta–, però els Za! són  molt grans i han aconseguit crear un espai propi dins de l’univers underground barceloní. Les seves actuacions sempre s’han convertit en una exaltació de l’amistat, amb el soroll com a nexe d’unió. Amb una improvisació constant en forma de collages sonors, Za! aclaparen amb la col·lecció de sons que pot extraure el guitarrista Papa duPau del seu instrument –amb els onze pedals que hi té endollats–, i els ritmes que marca Spazzfrika Ehd des de la seva bateria i maquinària diversa. Una investigació sonora que, partint del caos i la cacofonia, s’endinsa en un univers sonor que pot passar tranquil·lament del free jazz al metall més extrem. Veure els Za! a dalt d’un escenari és molt més que un concert convencional: és assistir a una cerimònia catàrtica on la llibertat d’acció té un paper tan fonamental com la química que es respira entre els dos components del grup.