Els Accept són una banda de heavy germànica; tot un estereotip, però també una forma de demostrar que el metall pot evolucionar, malgrat haver-hi sempre una base indestructible. Ja poden canviar les formacions, que l’esperit sempre sobreviurà. Ja poden fer tots els posats del món, repetir els riffs de guitarra gira rera gira, que sempre tindran una base de fans disposats a deixar-se hipnotitzar per la seva força.
Animal – 2018
Parc de l’Espanya Industrial
Barcelona (21/08/2018)
La primera vegada la vaig agafar pels pèls, gairebé se m’escapa. En acabar l’actuació, vaig consultar-li al Gerard Aledo ‘Goku’, líder d’Animal, si aquest salt coordinat el feien sempre durant la versió de “Qué bello es vivir” del cantautor malagueny El Kanka. Amb la resposta afirmativa ja vaig tenir clar quan i on havia de ser el meu lloc al proper concert de la banda de Sant Quirze del Vallès.
Arch Enemy – 2018
Sala Razzmatazz
Barcelona (19/01/2018)
La presència escènica de la cantant Alissa White Gluz és absolutament magnètica; és impossible treure-li els ulls de sobre. Per a un profà en la matèria, segur que li sobta escoltar una veu associada al death metal de la gola d’una presència tant rotundament femenina. I aquest és el gran encert de la banda: congeniar un estic de difícil accés per a un públic majoritari amb una estètica convincent que sobretot esclata en directe.
Avatar – 2018
Sala Bikini
Barcelona (25/03/2018)
Extravagants, teatrals i gairebé còmics, els suecs Avatar van trobar la influència del món del circ i dels pallassos gràcies a Hellzapoppin, un grup amb un freak show d’allò més espatarrant. El cantant Johannes Eckerström es transfigura en el seu paper de clown maleït, amb un estil que va des del heavy i el rock més clàssic fins a la foscor del metall extrem.
Bauhaus – 2018
Sala Razzmatazz
Barcelona (19/11/2018)
Sempre m’ha fascinat la estètica i la música de Bauhaus des de que vaig veure’ls a la seqüencia incial de The Hunger (Tony Scott, 1983) –protagonitzada per David Bowie– interpretant un estremidor “Bela’s Lugosi Dead”. La imatge sinistra i gòtica de Peter Murphy i els seus em va portar a atresorar discos com Mask (4AD, 1991) o Burning for the Inside (4AD, 1993) i a mantenir-me fidel a un cert culte, intentant anar als seus concerts –tant en solitari com en les diferents resurreccions de la banda mare–. Un dolç cadàver exquisit que encara manté el misteri i la elegància dels seus inicis.
Dorian – 2018
Sala Razzmatazz
Barcelona (24/11/2018)
En actiu des de principis de segle XXI, Dorian són un exemple de superació constant des de la independència i uns gustos musicals ben definits. El nucli dur de la formació, la parella formada per Marc Gili i Belly Hernández, ha sabut superar-se disc rere disc mantenint una base de fans fidels i un so que busca sempre la innovació. En la seva aposta musical, tant les guitarres com el sintetitzadors tenen un paper primordial.
Ebri Knight – 2018
Sala Razzmatazz
Barcelona (03/03/2018)
L’any 2009 vaig autoeditar en format digital el llibre Jump Rock sobre fotografies de salts en el món del rock. Una tarda el vaig anar a presentar a un programa de COM Ràdio, i a la sortida m’esperava una banda maresmenca que tot just començava, i que només tenien editada una maqueta: els Ebri Knight. Ells van estar atents a la meva entrevista, i en acabar se’m van presentar i em van dir “quan puguis, vine a veure’ns, que nosaltres en fem molts de salts!”. I no m’enganyaven; a cada concert seu em faig un fart de fer-los fotos levitant!
Elefantes – 2018
Sala Luz de Gas
Barcelona (28/04/2018)
L’any 1997 vaig fer fotos per primer cop a Elefantes al Mercat de Música Viva de Vic. Anys després, quan els feia una entrevista per ENDERROCK, vaig ensenyar-li les fotos al cantant Shuarma i em va reconèixer: “aquest concert va ser un desastre; com podia sortir bé si anava amb aquestes sabates tan lletges!”. Aquesta ‘sobrada’ de glamour em va arribar a l’ànima. Sí, una tonteria, però molt definitòria del caràcter de la banda barcelonina. I una classe i elegància que malbaraten a l’escenari a cada actuació.
Grup de Folk – 2018
Parc de la Ciutadella
Barcelona (27/05/2018)
Per edat no vaig poder ser al famós concert del Grup de Folk al Parc de la Ciutadella del maig de 1968; jo només tenia un any. Però si que vaig gaudir del concert de commemoració del seu 50è aniversari al mateix espai. Va ser tot un goig veure com aquella gent que em duien gairebé mig segle de diferència, no tenien cap problema per tenir-me fent fotos entre ells sobre l’escenari, i veient com s’ho passaven com a nens cantant-li a les tres pometes del pomer, als macarrons o a les cruels guerres.
Guns N’ Roses – 2018
Estadi Olímpic Lluís Companys
Barcelona (01/07/2018)
Sempre buscaraons, el senyor Axl Rose es pot permetre començar un espectacle amb hores de retard, prohibir l’entrada als mitjans de comunicació, cancel·lar concerts a darrera hora o enviar als fotògrafs a la quinta forca. Tot i aquestes actituds despòtiques, ha aconseguit mantenir el reialme dels Guns N’ Roses en peu i amb bona salut.
Imagine Dragons – 2018
Palau Sant Jordi
Barcelona (07/12/2018)
Als concerts sempre anem carregats com ases amb tota mena de ferralla i objectius. Mai saps què et trobaràs ni a quina distància estaràs. A la gira ZooTV d’U2 de l’any 1992 ens vam trobar amb un escenari a un alçada inusual de metro i mig, i amb Bono a menys de dos pams de les nostres càmeres. També ens va passar a l’inici del concert d’Imagine Dragons, on vam deixar aparcats els teleobjectius per haver d’emprar objectius més amples on poder encabir la pluja de confetti amb la que ens va rebre la banda de Las Vegas.
Joan Dausà – 2018
Parc del Tibidabo
Barcelona (26/05/2018)
Era una ventosa nit de maig a la muntanya del Tibidabo, el punt més alt de la ciutat comtal; un escenari privilegiat, com s’acostuma a dir. Ràpidament, però, el fred anava quedant en segon pla mentre Joan Dausà presentava per primer cop en directe les cançons d’Ara som gegants (PromoArts Music, 2018) i la màgia inundava l’espai presidit per la gran nòria.
La Pegatina – 2018
Av. Maria Cristina
Barcelona (23/09/2018)
Amb La Pegatina hi ha un respecte i un admiració correspostos. Quan van decidir durant una temporada augmentar la família i passar a dir-se La Gran Pegatina, a l’hora de plasmar aquella bogeria a sobre de l’escenari del festival Arenal Sound de Burriana, el grup va decidir que fóssim en Bernat Almirall i jo els encarregats de fotografiar fil per randa tot el que passés. Durant un parell de jornades vaig descobrir que tot aquell caos escènic estava perfectament estudiat, i que si tot funcionava com un rellotge era gràcies a la bona sintonia que existeix en aquesta gran família.
Love of Lesbian – 2018
Festival Acústica
Figueres (01/09/2018)
Treballar amb Love of Lesbian és un plaer que no té preu. Miris qui miris et sents benvingut i apreciat. A més, els seus concerts sempre contenen el moment d’improvisació, aquells instants en què sembla que tot se’ls en va de les mans, però que sempre acaben controlant al darrer segon, i que converteixen cada actuació en una experiència única.
Metallica – 2018
Palau Sant Jordi
Barcelona (07/02/2018)
Mentre repartien les acreditacions pels fotògrafs al concert de Metallica al Palau Sant Jordi de l’any 1999, la persona encarregada de premsa va cridar a qui representés a la revista Popular 1, i un autèntic desconegut va parar la mà i va agafar l’acreditació. A tots ens va estranyar, ja que el fotògraf de la revista en aquella època era el sempre enyorat Toni Martínez, que va aparèixer minuts després i es va quedar al·lucinat i sense acreditació. Quan la resta vam entrar per fotografiar als teloners Monster Magnet, no ens podíem creure el que estàvem veient: dins del fossar hi havia l’usurpador de l’acreditació flipant i santant davant de Dave Wyndorf! Ràpidament vam avisar als encarregats de premsa i seguretat, el van fer fora i en Toni va poder fer la seva feina.
Pearl Jam – 2018
Palau Sant Jordi
Barcelona (10/07/2018)
Sempre ha fet la impressió que Pearl Jam van arribar a la lliga dels grans estadis de manera accidental. És una banda Massa honesta per poder alimentar la maquinària mercadotècnica. Però amb els anys, el grup de Seattle no només s’hi ha sabut adaptar, sinó que també ha aconseguit transformar les condicions adverses i traslladar-les al seu espai. Només així s’entén com fins i tot la xafogor que imperava al Palau Sant Jordi la nit d’un 10 de juliol encara fes més factible aquella sensació d’unitat entre públic i banda: tots amarats de suor i deixant-se sorprendre per un repertori sense fissures, a l’abast del seguidor més exigent. Una nau ben comandada per Eddie Vedder, que va fer el possible per llançar-la directament contra la tempesta perfecta.
Roger Waters – 2018
Palau Sant Jordi
Barcelona (13/04/2018)
Trucada al mòbil a finals del 2017: “Xavi, et necessitem per fer fotos a un porc gegant sobrevolant Barcelona”. Evidentment la meva resposta va ser positiva: s’anaven a anunciar els concerts de la gira Us+Them de Roger Waters i calia una imatge promocional impactant i clara. Les imatges del porc inflable volant –fabricat expressament per la ocasió– les vaig fer un matí a l’esplanada del Palau Sant Jordi. Dies abans vaig haver d’anar fins les xemeneies de Sant Andreu i les de l’avinguda Paral·lel per situar Barcelona en la mítica portada d’Animals (Harvest, 1977). L’edició amb Photoshop va fer la resta. Per sort, el porc no es va escapar volant ni va quedar voltant pels cels de Barcelona, com va passar amb l’original a la central elèctrica de Battersea a Londres.
Sick of It All – 2018
Poble Espanyol
Barcelona (14/07/2018)
Conciliar la vida familiar amb la laboral també és difícil per als músics, i més durant les gires d’estiu. La filla del guitarrista Peter Koller no sembla gaire contenta d’haver de canviar de ciutat cada dia envoltada de tota la crew hardcore, per molt que el seu pare mostri a cada actuació tot un catàleg de bots i cabrioles als escenaris.
The Flaming Lips – 2018
Visor Fest
Benidorm (03/11/2018)
El primer cop que vaig veure als The Flaming Lips va ser al Festival de Benicàssim del 2001, i vaig quedar en estat de xoc. Mentre sonava l’expansiva “Race for the Price” i l’escenari s’omplia de quilos de confetti, el cantant Wayne Coyne anava ensangonant-se la cara amb pintura vermella, mentre a la pantalla del fons apareixien imatges de Teletubbies abraçant-se. Increïble. El seu show al Visor Festival de Benidorm també va ser impactant. Envoltat de monstruosos edificis de la capital del turisme, el grup va iniciar la cerimònia de nou amb “Race for the Price”, la cançó perfecta per a qualsevol bis, i mentre l’escenari i el públic s’omplien de tota mena de paperassa, Wayne va aparèixer amb aquest globus gegantí saludant la població alacantina.
The Fleshtones – 2018
Sala Marula
Barcelona (16/04/2018)
El seu pla és molt senzill; un guió que no per ser conegut perd efectivitat: fer-la grossa ja des de la primera cançó, que el concert no sigui una progressió de menys a més culminant en els bisos. El que volen i aconsegueixen és que la eufòria col·lectiva comenci des del moment en que pugen a l’escenari, i no acaba fins l’hora d’anar a fer nones. I això ho aconsegueixen llençant-se al públic, fent-lo ballar de totes les maneres possibles o fent les coreografies més efectistes; tot, amarat en greixós rock and roll garatger irresistible. Si algun metge ha receptat viagra a The Fleshtones, aquests directament se la injecten per vena abans de cada concert.