Aerosmith – 2017

Rockfest

Santa Coloma de Gramenet (02/07/2017)

La mítica banda nord-americana Aerosmith és la darrera llegenda viva d’una època en què el rock s’escrivia conjugat amb sexe i drogues. De fet, ningú hauria apostat que quatre dècades després d’haver publicat Toys in the Attic (Columbia, 1975) els podríem tornar a veure a dalt d’un escenari. Si a la gira del 2010 –que va fer parada al Palau Sant Jordi– el guitarrista Joe Perry i el cantant Steven Tyler no es van creuar ni mitja mirada, set anys després semblaven cul i camisa, compartint lideratge i força escènica a la passarel·la que s’endinsava en el públic. Tot i això, va ser el bigotut Tyler qui va atraure la majoria de les mirades, enfundat en un look impossible que només a ell podia vestir a la perfecció.

Albert Pla i Tortell Poltrona – 2017

L’Auditori

Barcelona (04/01/2017)

Em van encarregar fer les fotos oficials de l’espectacle Projecte PP, i us puc jurar que mai he rigut tant mentre feia fotos a un escenari. Són dos personatges entranyables, dos artistes que admiro en cadascuna de les seves facetes, i junts van ser capaços de crear una química insuperable per sobre d’edats i condicions.

Aspencat – 2017

Festival Acampada Jove

Montblanc (13/07/2017)

Des de l’any 1996, les JERC (Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya) organitzen unes jornades políticofestives, on la música és l’element primordial. Van començar a Arbúcies, van passar per Sant Celoni, i es van acabar establint des de fa més d’una dècada a Montblanc, la capital de la Conca de Barberà. L’Acampada Jove ha acabat esdevenint un punt d’unió del jovent amb inquietuds socials i polítiques d’arreu dels Països Catalans, amb una banda sonora a l’alçada de les expectatives. Si durant anys van ser els valencians Obrint Pas un dels noms imprescindibles dels escenaris de l’Acampada, el relleu generacional el va prendre el grup de la Marina Alta Aspencat. Amb uns inicis més propers a la patxanga, el grup va saber construir un llenguatge propi i personal on hi cabien el reggae, l’skà, el drum’n’bass i l’electrònica.

Beyonce – 2017

Palau Sant Jordi

Barcelona (27/05/2007)

Normes absurdes que de vegades ens imposen per fer la nostra feina: per a aquest concert de Beyoncé només van deixar fotografiar-la durant 30 segons i des de la taula de so. Un ex-marine amb els braços com pernils es va encarregar de controlar el temps. El resultat va ser bo, però uniforme amb l’obtingut per la resta dels companys.

Ed-Sheeran-2017

Palau Sant Jordi

Barcelona (09/04/2017)

No em deixen de sorprendre els nous formats del segle XXI. Qui podia imaginar que un noi pèl-roig amb una guitarra, un sàmpler i un bon grapat de cançons seria capaç d’exhaurir entrades d’estadis arreu del món? Recordo els mànagers de l’anglès emocionats quan em van demanar una foto amb l’escenari de fons. Poc es podien pensar que dos anys després triplicaria aforame

Foo Fighters – 2017

Sala Barts

Barcelona (16/09/2017)

Hi havia una histèria col·lectiva per aconseguir una entrada per al concert sorpresa de la banda de Dave Grohl a la sala Barts de Barcelona; i, per la part que em tocava, aconseguir una acreditació de fotògraf. Davant l’allau de peticions, la discogràfica em va trucar per demanar-me si em podia encarregar de fer les fotos per a tota la premsa. En un cas així, la pressió és gegantina i els nervis s’apoderen de tot el cos; però evidentment s’ha de dir que sí. Cap privilegi especial: fotos des de la taula de so, sense fossar, i només amb les rutinàries tres primeres cançons del set. Per sort, conec bé la sala i aviso a l’amable tècnic de so i als de seguretat de la meva presència. L’objectiu: intentar mantenir el pols i l’emoció aguantant l’equilibri pujat a una tanca. Estar un pam i mig per sobre és un privilegi en aquestes distàncies, i més en aquesta època de mans alçades amb mòbils. Edició ràpida i efectiva en una oficina de la sala, lliurament de la feina, i al dia següent les meves fotos ocupant pàgines senceres a tota la premsa.

Grace Jones – 2017

Festival Primavera Sound

Barcelona (03/06/2017)

És la diva andrògina, la dona asexuada convertida en una d’aquelles excepcions en què la imatge queda justificadament per sobre de la música, tot i que la seva veu de contralt, versàtil i camaleònica, és un punt al seu favor. La seva presència a sobre d’un escenari és sempre un símbol de glamour sense data de caducitat.

Mishima – 2017

Platja del Bogatell

Barcelona (24/09/2017)

Amb Mishima em va passar aquella estranya síndrome quan veus que aquell grup que conservaves com un secret ben guardat des de feia temps, a poc a poc veus com passa a ser de domini públic. Als concerts ja no veus als quatre de sempre, i el públic s’amplia exponencialment. És aleshores quan ja no et trobes sol fent el falset d’“El temple”, i veus que aquell secret ja no l’és, i que l’estrany ha crescut. Però afortunadament, la banda de David Carabén ha sabut mantenir la integritat amb el pas dels anys; no els ha calgut que la seva música s’utilitzés per vendre aigua mineral o per cantar les excel·lències d’un servei bancari.  Els ‘mishetes’ han aconseguit passar de l‘underground al mainstream sense vendre la seva actitud, facturant discos emotius i fent-nos vibrar a cada concert.

The Adicts – 2017

Poble Espanyol

Barcelona (22/07/2017)

Banda legendària del punk-rock britànic, en actiu des de 1979, i amb una estètica basada en la pel·lícula A Clockwork Orange d’Stanley Kubrick. Lluny de predicar la ultraviolència d’Àlex i es seus Drugos, The Adicts van decidir jugar a la carta de l’humor britànic i la màgia, sobretot de la mà de les arts escèniques practicades pel seu cantant Keith ‘Monkey’ Warren, un esclau del maquillatge facial.

Txarango – 2017

Festival Clòwnia

Sant Joan de les Abadesses (24/06/2017)

Deien els Txarango a “Amagada primavera”, la cançó del seu primer disc: “Havíem quedat a quarts de quatre a la plaça Felip Neri / On els carrers hi aboquen l’encanteri / Asseguda a la font sota l’ombra dels arbres / Ja m’esperaves amb un vestit de flors”. i des del principi de la seva carrera, aquella plaça del barri Gòtic barceloní es va convertir cada Sant Jordi –la diada on ‘maldestres traficants canviem llibres per roses’– en el punt de reunió anual amb els seus seguidors. I amb instruments acústics i sense cap autorització oficial, regalaven un concert primaveral i espontani als seus seguidors.