Bruce Springsteen – 2016

Camp Nou – Barcelona (15/05/2016)

Quan l’encarregada de premsa de la promotora et truca per dir que Bruce Springsteen necessita fotos del seu concert a Barcelona, i que han pensat en tu, et posa la pell de gallina. Estat de nervis total abans i durant el concert, però també un somriure de satisfacció i felicitat quan pitjava la tecla del WeTransfer, i veia com a poc a poc aquelles fotos anaven apareixent al web i les xarxes del ‘Boss’.

Bunbury – 2016

Festival Pirineos Sur

Lanuza (Osca) (30/07/2016)

Al festival Pirineos Sur sempre es crea una atmosfera màgica amb el seu escenari situat al mig del l’estany de Lanuza i la bona temperatura que hi fa a l’estiu. Enrique Bunbury jugava a casa, a terres aragoneses, i tenia al públic a la butxaca abans de començar la nit. Però a mig concert, una afonia va atacar la seva gola. Quan va veure que estava al límit, va dir que no podia més, que ho sentia molt però que no es veia capaç d’acabar l’actuació. La resposta del públic més fidel va ser immediata i molts van voler entrar a remullar-se per gaudir dels darrers minuts del concert, animar-lo i fins i tot intentar donar-li la mà. Aquesta actitud va funcionar com un revulsiu i Bunbury va aconseguir acabar el concert, això sí, amb un fil de veu. Els següents concerts de la gira però, els va haver de cancel·lar.

Chris Cornell – 2016

Gran Teatre del Liceu

Barcelona (21/04/2016)

Va ser molt fort rebre la notícia de la mort de Prince mentre esperàvem a entrar al Liceu pel concert de Chris Cornell en solitari, dins la programació del Suite Festival. L’emoció màxima va arribar quan va sortir a l’escenari amb la seva guitarra acústica i va començar la seva actuació amb el “Nothing Compares to U” del príncep de Minneapolis. Aquell moment crearia una àurea mística que va envoltar la seva actuació. Poc més d’un any després decidiria també deixar aquest món ofegant-se en l’habitació d’un hotel de Detroit.

Coldplay – 2016

Estadi Olímpic Lluís Companys

Barcelona (26/05/2016)

Coldplay és una banda que ha sabut donar una volta més al concepte d’espectacle. En la minilliga de les grans estrelles d’estadi que formen Muse, U2 i el grup de Chris Martin, aquests darrers han trobat la clau per integrar completament el públic i aconseguir que els espectadors siguin una part activa i imprescindible del xou. La idea és tan senzilla com magnífica –i cara–: donar a cada espectador un braçalet que només s’activa quan el tècnic de llums ho considera necessari. D’aquesta manera, l’efecte que antigament feien els encenedors i que ara fan els mòbils es multiplica fins a l’infinit, amb les pulseres que duien les 57.222 persones que, en cadascuna de les dues jornades, van anar al concert de Coldplay a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona.

Iron Maiden – 2016

Rockfest

Santa Coloma de Gramenet (16/07/2016)

Sovint abans de cobrir un concert ens prenem la feina extra de cercar aquells vídeos tremolosos que mostren els inicis dels bolos per saber què ens trobarem. Així em va quedar clar que, cap a mitja cançó d’“If Eternity Should Fail”, Bruce Dickinson desapareixia de l’escenari per després tornar amb un salt espectacular.

Jane’s Addiction – 2016

Festival MadCool

Madrid (17/06/2016)

Perry Farrell i els seus ja havien acabat les tres primeres cançons del concert al festival MadCool de Madrid, i els encarregats de premsa i de seguretat ens feien fora del fossar. De sobte, va aparèixer el mànager de la banda dient que ens quedéssim, que volien que fotografiéssim la resta del show, ja que encara no havien sortit les ballarines, i les noies també es mereixien sortir a les fotos. Aquest mànager va lluitar perquè ens quedéssim allà contra una sèrie d’empleats que no entenien que les normes es poden modificar i que molt sovint s’apliquen per defecte i sense escoltar les opinions dels grups.

Justin Bieber – 2016

Palau Sant Jordi

Barcelona (22/11/2016)

No hi ha gaire a discutir sobre Justin Bieber. Va trobar el sen nínxol de mercat, i es va dedicar a explotar-lo fins l’extenuació. Sap que el temps no perdona a ningú, i encara pot esprémer algun any més la seva condició d’adolescent. El millor de tot és que ho va fer amb un arma força convincent com és embolcallar el producte amb un espectacle a l’alçada de les circumstàncies. Un xou potent destinat a excitar i complaure les ments més impressionables. I els petards, efectes visuals i llumínics, coreografies i explosions sempre són divertits, malgrat haver-se de combinar amb cops de meluc, gratades compulsives de l’entrecuix, i canvis de samarreta per a lluir un parell de tatuatges talegueros que du al pit.

Los Tiki Phantoms – 2016

Sala La Mirona

Salt (11/03/2016)

Explica la llegenda que, durant el mandat de Kamehameda I (1758-1819), quatre guerrers de la cort hawaiana van obtenir poders per dominar la plebs amb la música. L’emperador, alarmat, els va fer arrestar i els va llençar al volcà Kilahuea. Però el mal ja estava fet, i el seu culte va seguir viu en forma de llegenda. Los Tiki Phantoms van viure ocults en les tenebres fins que el 2006, aquests músics sorgits de l’ultra-tomba van enregistrar el seu primer LP. 

Neil Young – 2016

Poble Espanyol

Barcelona (20/06/2016)

Esquerp però amb una certa escletxa d’accessibilitat, el canadenc Neil Young és tot un mestre a l’hora de parlar de música en directe. Tot i això, a la gira Rebel Content Tour va permetre fer fotos només al principi del concert, amb una acústica i sense la banda, els joves Promise of Real. Un grapat de cançons sorgides de l’ànima però que poc tenien a veure amb l’explosió energètica que vindria després en els seus directes.

Nick Lowe – 2016

Sala Sidecar

Barcelona (12/12/2016)

Els baixos de la Plaça Reial –on està situada la sala Sidecar– són uns dels espais de la ciutat on em sento més a gust. Des de fa molts anys, he rebut una hospitalitat difícilment superable, i sempre estaré agraït del tracte em va donar el desaparegut Quim Blanco i l’actual equip que gestiona la sala. Allà hi he volgut fer la presentació de l’Enderrock 300, del meu llibre Balas perdidas (66 RPM Edicions, 2011) –juntant a bandes com Ultratuita, Escalones, Fromheadtotoe o Brighton 64–; i també vaig participar a l’exposició de 1.000 fotos, 5.000 concerts amb imatges realitzades a la sala. Per aquesta celebració vam tenir el plaer de veure al britànic Nick Lowe acompanyat de Los Straitjackets.

Nueva Vulcano – 2016

Sala Apolo

Barcelona (18/02/2016)

Durant el 2016, els organitzadors del cicle de concerts Curtcircuit van comptar amb en Carles Rodríguez, en Jordi Vidal i un servidor com a fotògrafs dels concerts programats per aquella temporada. Volien plasmar tres punts de vista diferents de cadascun dels concerts, incloent-hi la càrrega i descàrrega de l’equip, les proves de so i tot el que envolta cada actuació. No cal dir que treballar al costat de aquelles dues bèsties de la fotografia de concerts va ser una experiència enriquidora, i tot un plaer compartit entre riures, llaunes de cervesa, rock i fotografies. Un dels primers concerts que vam fer plegats va ser aquest de Nueva Vulcano, que van compartir cartell amb Las Ruinas.

Obeses – 2016

Teatre Nacional de Catalunya

Barcelona (08/10/2016)

El primer cop que els vaig veure va ser l’any 2011, en un petit escenari de la Fira de Vila-Seca, a una hora avançada de la nit i davant de poc públic. La capacitat camaleònica de la banda em va fascinar, i així ho vaig intentar transmetre a la crònica. Un dia, el director de la seva discogràfica em va insinuar que els havia fitxat gràcies a que jo els recolzava. No sé si creure-me’l. Possiblement, el concert on millor m’ho he passat va ser el de TNC, on es va poder visualitzar en carn i ossos tot l’imaginari i els personatges que han quedat immortalitzats a les seves cançons.

Red Hot Chili Peppers – 2016

Palau Sant Jordi

Barcelona (01/10/2016)

La solidaritat entre els fotògrafs també existeix. Gràcies a la immediatesa de les xarxes socials podem veure les imatges d’un altre concert de la gira. En el cas de la darrera visita dels Peppers vaig preveure un salt espectacular del baixista Flea a l’Instagram del mestre Javier Bragado de Madrid. Abans d’anar al concert li vaig preguntar el minut i la cançó en què es va produir el salt i immediatament vaig rebre la resposta i tota mena de detalls d’il·luminació, alçada de l’escenari i la resta les condicions. No cal dir que aquesta informació tècnica sempre és recíproca.

Skunk Anansie – 2016

Festival Cruïlla

Barcelona (09/07/2016)

Sorprèn molt positivament la capacitat de regeneració dels britànics Skunk Anansie. Sense destacar mai a nivell de vendes, sempre han sabut mantenir-se ferms en la seva proposta i fidelitzar a un públic que omple les sales i festivals on actuen. La cantant Skin manté una imatge espectacular i una capacitat provocadora que aclapara i manté en tensió durant tot el concert. En el Festimad de 1999 a Mòstoles em vaig acostar a ella perquè em signés una fotografia. Ho va intentar fer amb un retolador permanent platejat amb la mala fortuna que el seu contingut va vessar i va empantanegar-ho tot, tant la foto com les mans de la cantant. Allà van quedar impreses les seves petjades digitals i gairebé la meva cara avergonyida. Quan va sortir a l’escenari encara tenia la tinta a les mans i em va picar l’ullet en un senyal de complicitat.

The Who – 2016

Madcool Festival

Madrid (16/06/2016)

Per veure a The Who sempre m’ha calgut viatjar. L’any 2006 estava anunciat un concert seu al Palau Sant Jordi, però la fluixa venda d’entrades va obligar a cancel·lar-lo. El concert més proper de la banda anglesa va ser a Saragossa, i allà es va sentir més accent català que no pas ‘manyo’. Deu anys després, em vaig desplaçar fins al Madcool madrileny per poder gaudir de “I Can’t Explain” o “Baba O’Riley” en viu i en directe, amb Pete Townshend fent molinets a la guitarra i Roger Daltrey fent volar el micro per sobre del cap.

Za! – 2016

Vida Festival

Vilanova i la Geltrú (01/07/2016)

Són els darrers de qualsevol llista –és el que té portar un nom que comença per la zeta–, però els Za! són  molt grans i han aconseguit crear un espai propi dins de l’univers underground barceloní. Les seves actuacions sempre s’han convertit en una exaltació de l’amistat, amb el soroll com a nexe d’unió. Amb una improvisació constant en forma de collages sonors, Za! aclaparen amb la col·lecció de sons que pot extraure el guitarrista Papa duPau del seu instrument –amb els onze pedals que hi té endollats–, i els ritmes que marca Spazzfrika Ehd des de la seva bateria i maquinària diversa. Una investigació sonora que, partint del caos i la cacofonia, s’endinsa en un univers sonor que pot passar tranquil·lament del free jazz al metall més extrem. Veure els Za! a dalt d’un escenari és molt més que un concert convencional: és assistir a una cerimònia catàrtica on la llibertat d’acció té un paper tan fonamental com la química que es respira entre els dos components del grup.

Vilanova i la Geltrú (01/07/2016)

Són els darrers de qualsevol llista –és el que té portar un nom que comença per la zeta–, però els Za! són  molt grans i han aconseguit crear un espai propi dins de l’univers underground barceloní. Les seves actuacions sempre s’han convertit en una exaltació de l’amistat, amb el soroll com a nexe d’unió. Amb una improvisació constant en forma de collages sonors, Za! aclaparen amb la col·lecció de sons que pot extraure el guitarrista Papa duPau del seu instrument –amb els onze pedals que hi té endollats–, i els ritmes que marca Spazzfrika Ehd des de la seva bateria i maquinària diversa. Una investigació sonora que, partint del caos i la cacofonia, s’endinsa en un univers sonor que pot passar tranquil·lament del free jazz al metall més extrem. Veure els Za! a dalt d’un escenari és molt més que un concert convencional: és assistir a una cerimònia catàrtica on la llibertat d’acció té un paper tan fonamental com la química que es respira entre els dos components del grup.