Carlos Nuñez – 2014

Palau de la Música Catalana

Barcelona (30/12/2014)

Hi ha tradicions que neixen per quedar-se; i aquest sembla que ja és el clàssic concert del dia 30 de desembre, que des de fa anys el gallec Carlos Núñez ofereix al Palau de la Música de Barcelona dins del Festival del Mil·lenni. Tot i que a priori el so de la gaita ens pugui posar a la defensiva, Núñez i la seva entranyable banda aconsegueixen crear un ambient familiar any rere any, descobrint els milers de secrets i històries que s’amaguen al darrere dels sacs de gemecs. Aquesta imatge és la seva foto promocional des de fa uns quants anys, amb un tracte afable i amable per part de la seva companyia de management. En els seus concerts sempre demostra una especial estimació als fotògrafs; sobretot en el que acomiadava l’any 2019, quan ens va convidar a pujar a l’escenari del Palau per rebre els aplaudiments del públic.

Depeche Mode – 2014

Palau Sant Jordi

Barcelona (15/01/2014)

Tot i venir d’una banda amb una base totalment tecno, Dave Gahan és un líder carismàtic amb fusta rockera. Sempre li escauen bé els pantalons de cuir i el pit descobert per lluir tota una col·lecció de tatuatges, mentre mou els malucs i aixeca el pal del micro com només ho sap fer ell mentre es deixa estimar per milers de braços enlairats. Al seu sisè disc li van dir Music for the Masses (Mute, 1987), que és al que s’ha dedicat des d’aleshores en cos i ànima el trio de Basildon.

Estopa – 2014

Sala Barts

Barcelona (10/04/2014)

Vaig entrevistar a Estopa per la revista Neon just quan començaven, a finals de l’any 1989. Francament, em van caure molt bé: un parell de germans sobrats d’empatia i simpatia, sense pèls a la llengua, sense por i disposat a agafar amb els braços oberts tot el que el món de la música els podia oferir. Però pocs podíem pensar que menys d’un any després congregarien milers d’espectadors al Palau d’Esports, i poc després farien el seu primer Palau Sant Jordi. Les vegades que he tornat a coincidir amb ells, el tracte ha estat tan agradable i sincer com aquella primera tarda.

Franz Ferdinand – 2014

Sant Jordi Club

Barcelona (05/05/2014)

Sempre s’ha d’anar en compte amb allò que es diu i s’escriu, mai s’és del tot infal·lible. L’any 2008 vaig titular la meva crònica d’un concert del grup amb nom d’arxiduc al diari El Punt com “Futur agredolç”. La banda encara no havia publicat el seu segon disc, però ja vaig avançar que serien el següent cadàver exquisit del pop britànic compartint taüt amb Klaxons, The Horrors o The Rakes, grups que havien de menjar-s’ho tot i van acabar recollint les molles en els escenaris secundaris dels grans festivals d’estiu. Rectificar és de savis, i els anys ens ha ensenyat que aquell any, la carrera de la banda d’Alex Kapranos no havia fet més que engegar.

Joan Manuel Serrat – 2014

Cocteleria Milano

Barcelona (11/12/2014)

Sempre he preferit les fotos en directe que les sessions. La llum no depèn de l’espai, i el músic està fent el que millor sap fer: actuar. Però de vegades, m’agrada provar-ho. En Serrat, tot just quan ja acabàvem, es va sentir ja tranquil i còmode i va arrepapar-se en una cadira posant els peus sobre la taula. En aquell instant vaig veure el moment que no havia acabat de trobar, la llum justa i l’actitud perfecta. Era només qüestió de fer ‘clic’.

Kylie Minogue – 2014

Palau Sant Jordi

Barcelona (14/10/2014)

El primer contacte que vam tenir amb l’australiana va ser quan era Charlene i actuava amb Jason Donovan (Scott Robinson) al culebrot Veïns (Neighbours), estrenat a TV3 el febrer del 1989. La seva carrera va patir diversos daltabaixos; des d’èxits immediats de la mà de la tripleta de productors Stock, Aitken& Waterman, a discos com Impossible Princess (Mushroom Records, 1997), que només va tenir repercussió a la seva Austràlia natal. Però després de superar el 2005 un càncer de mama, va reprendre les seves gires d’estadis i va reclamar el seu paper de diva que havia sabut superar tots els obstacles de la vida i que va saber oferir xous abracadabrants.

Love of Lesbian, Standstill, Sidonie i Dorian – 2014

Sala Razzmatazz

Barcelona (10/10/2014)

La germanor entre bandes properes de la ciutat de Barcelona és força evident. A la festa del 20è aniversari de la revista Mondo Sonoro vam poder gaudir de Santi Balmes, Marc Ros, Marc Gili i Enric Montefusco interpretant “Adelante Bonaparte”, de Standstill.

Manel i Mishima – 2014

Festival popArb

Arbúcies (27/06/2014)

El concert de Manel al PopArb de l’any 2014 va tenir un convidat molt especial: Dani Vega, de Mishima, que sorprenentment va acabar esmicolant una guitarra contra el terra de l’escenari. Que ningú no pateixi, la guitarra no va patir, ja no servia ni per fer bonic!

Miley Cyrus – 2014

Palau Sant Jordi

Barcelona (13/06/2014)

Gràcies al personatge de Hanna Montana a Disney Chanel, Miley Cyrus ja havia venut 30 milions de discos abans de complir els 18 anys, i era una estrella mundialment coneguda pel públic infantil i adolescent. Però la filla del cantant de country Billy Ray Cyrus va fer un gir total en arribar a l’edat adulta. Va passar d’actuar pel públic infantil a presentar uns shows descarats amb un evident transfons eròtic i sexual, com quan va venir a actuar al Palau Sant Jordi l’any 2014 amb la gira Bangerz Tour.

Monica Naranjo – 2014

Sant Jordi Club

Barcelona (12/12/2014)

El que ha fet la figuerenca amb la seva carrera és digne d’aplaudiment. Va accedir a la fama mediàtica ràpidament i d’una manera fulgurant. Amb el temps, ha sabut convertir-se en una artista de culte, cremant tota mena d’etapes. I després de l’època fosca i sinistra, ara li toca el torn a a la diva decadent davant d’un públic a qui ja no li cal convèncer, ja que la seguiran cegament petit qui peti. I el que també ha aconseguit és que, si abans dividia al públic entre els que l’estimaven i els que l’odiaven, ara té un sector fidel que l’idolatra mentre que la resta de la humanitat decideix ignorar-la. I això és molt bo.

Morrissey – 2014

Sant Jordi Club

Barcelona (10/10/2014)

Només en un concert de Morrissey es pot veure una espectadora esperant l’inici de l’actuació llegintun llibre de Hermann Hesse, i només a Morrissey se li pot acudir presidir l’escenari amb un retrat gegantí d’Oscar Wilde, com es va poder veure al concert que va oferir al FIB el 2006. I sota la mirada atenta del poeta, Mozzer va exhibir tot el seu catàleg de posats afectats, donant fuetades amb el cable del micròfon, canviant-se de camisa i ensenyant el pit com només ell ho sap fer.

Oques Grasses – 2014

Sala Razzmatazz

Barcelona (23/12/2014)

Al principi, un servidor pensava que aquesta banda osonenca no era més que un nom a recer de l’èxit de Txarango. Però el sentit surrealista de les seves lletres, la varietat de colors de la seva música, un sentit únic de l’humor i la seva posada en escena, em van fer canviar d’opinió i trobar la personalitat pròpia de la banda dirigida per Josep Montero.

The Excitements – 2014

Festival (a)phònica

Banyoles (20/06/2014)

Havia estat un dia farcit de concerts al festival (a)Phònica de Banyoles. La resta de companys de redacció van decidir retirar-se, però jo vaig voler aguantar. M’havien parlat molt bé d’una banda de soul amb una cantant espectacular, amb músics provinents del substrat sixties de Barcelona. Veure per primer cop a Koko-Jean Davis a sobre d’un escenari va ser tot un xoc. Una gran cantant expressiva, explosiva i comunicativa que es menjava tot l’escenari. Al final de l’actuació, demostrant la seva flexibilitat, va regalar-me aquest moment irrepetible.

The Fuzztones – 2014

Sala Marula

Barcelona (01/05/2014)

Els Fuzztones són d’aquelles bandes que admiro, ja que mai han gaudit d’èxit, grans vendes ni capacitat de convocatòria. Però segueixen fidels a uns ideals i a un so, l’escenari forma part de la seva vida i viuen en una gira eterna on l’únic que compta es gaudir de la música nit rera nit, encara que sigui compartint-la amb un grapat de seguidors que han restat fidels amb el pas de les dècades. A més, els seus concerts són una oportunitat d’or per retrobar-te amb amics de la vella època, aquells que durant els anys 80 anaven a concerts, deixant-se sorprendre en cada proposta nocturna.

The Hives – 2014

Teatre Principal

Barcelona (26/02/2014)

Només em cal veure sortir al cantant Pelle Almqvist a l’escenari, i ja sé que la meva ració de salts espectaculars estarà servida. The Hives no tenen àvia i s’han declarat la millor banda en directe del món, i això ho fan amb un carregament de hits plens de dinamita rockera.