Airbourne – 2013

Sala Apolo

Barcelona (19/11/2013)

Sí. La imatge més reconeguda d’Airbourne pertany al moment en que el cantant Joel O’Keefle s’endinsa entre el públic, agafa una llauna de cervesa i l’obre a cops de cap. Però en aquesta ocasió, he preferit triar una imatge del seu catàrtic concert a la sala Apolo on el juganer australià va endinsar-se entre el públic, va pujar fins el primer pis i va alçar-se a la taula de llums. Qui hagi estat alguna vegada en aquella plataforma minúscula durant un concert ple, sabrà que la tremolor és constant i que fer-ho és tot una temeritat.

Antonia Font – 2013

Sala Barts

Barcelona (20/02/2013)

L’any 1999 els vaig fer fotos al Rock’n’Llengua de Palma, un festival que van obrir a s’hora baixa. Aleshores no m’hagués jugat ni una espardenya que aquells xavalets serien la peça clau de la renovació del pop català del segle XXI; i a més, el primer grup del món en introduir la paraula ‘esternoclestmastoideu’ i entronitzar els llapis d’Ikea a la categoria d’art. Amb el pas del temps, tota la seva discografia ha aconseguit revaloritzar-se, i alhora seguir sonant entranyablement natural.

Biffy Clyro – 2013

Sala Razzmatazz

Barcelona (11/12/2013)

La banda escocesa dirigida per Simon Neil i els germans James i Ben Johnston ha estat tot un revulsiu en la música d’aquest segle, tot i portar en actiu des del 1995. Gràcies a Puzzle (Beggars Banquet, 2007) van aconseguir sobresortir, gràcies sobretot tot a un poderós directe que els ha fet créixer l’audiència i coronar-se com un temptador cap de cartell per tota mena de festivals.

Foscor – 2013

Sala Apolo

Barcelona (21/05/2013)

Portant la seva particular concepció del modernisme al metall més fosc, els barcelonins Foscor han teixit un so poderós que els fa particulars i intransferibles. Un so que ha portat a tocar al Primavera Club i a fer de teloners de Zeal & Ardor, un directe impactant impossible de deixar indiferent.

Los Mambo Jambo – 2013

Sala Apolo

Barcelona (21/12/2013)

Recordo els primers anys 80 tornant a corre-cuita de la sala Zeleste del carrer Argenteria per agafar el darrer bus –el 57– que em portés fins el barri. Sovint hi trobava també un jove pèl roig que, carregat amb un aparatós instrument musical, també feia la mateixa carrera per no arribar a casa passades les hores bruixes. Dins d’aquella funda negra hi havia un saxo, i a poc a poc va anar obrint-se pas en el món de la música; com a peça clau en la segona etapa de Los Rebeldes, al capdavant de Nel·lo y la Banda del Zoco, creant mil projectes, posant la seva bufera al servei de qualsevol amic, acompanyant-se de Los Saxofonistas Salvajes o quadrant cercles amb Los Mambo Jambo. Dani Nel·lo ha estat sempre aquí i seria impossible pensar en la música de Barcelona sense les seves aportacions.

Muse – 2013

Estadi Olímpic Lluís Companys

Barcelona (07/06/2013)

Vaig veure per primer cop al grup de Matt Bellamy al Festimad de Móstoles de 2001. Estaven tocant amb llum de dia, sense un públic fidel i presentant les cançons del recent estrenat Origin of Symmetry (Taste Media, 2001). Però allà ja van donar mostres de la seva voluntat de grandiloqüència i les seves ambicions. Amb els anys, les sales de concerts se’ls van quedar petites, i van anar creixent sense parar fins a omplir estadis. Però Muse tenen també el trist rècord de posar-nos el més lluny possible per fer-lis fotos. Això va passar quan van actuar al Palau Sant Jordi l’any 2009, enmig d’una grada frontal a desenes de metres de l’escenari. En canvi, quan ho van fer a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, també estàvem allunyats, però el senyor Bellamy va tenir el ‘detall’ d’acostar-se a la segona cançó per no haver de tornar a casa amb la targeta de memòria buida.

Whitesnake – 2013

Poble Espanyol

Barcelona (24/06/2013)

David Coverdale és la presència més elegant i descarada del món dels sons metàl·lics. Al capdavant de Whitesnake ha creat veritables himnes basats en el blues-rock, però passats pel sedàs del hard-rock. En escena és hipnòtic i convincent; és un seductor que ha sabut envoltar-se de grans músics per a convéncer dècada rera dècada.