Sant Jordi Club
Barcelona (04/12/2012)
Dolores O’Riordan va destacar al capdavant de The Cranberries per la seva tessitura de mezzosoprano i el seu marcat accent irlandès. Va ser una veu que va alçar-se sobretot gràcies a èxits indiscutibles com “Zombie”, però també per “Salvation” o “Ode to My Family”. El maig del 2017 va reconèixer patir trastorns bipolars, i el 15 de gener del 2018 va morir inesperadament mentre col·laborava en una nova versió de “Zombie” amb la banda metàl·lica Bad Wolves.
Palau Sant Jordi
Barcelona (20/07/2012)
Madonna és el veritable paradigma de diva del rock. Creadora, provocadora, impulsora de tendències i innovadora. Totes les que han vingut després d’ella no han arribat a l’alçada d’una artista que amb la simple mirada té tot un Palau Sant Jordi als seus peus.
Festival Primavera Sound
Barcelona (01/06/2012)
Al Primavera Sound del 2012, a la vora dels escenaris Vice i Pitchfork, hi havia ancorats tres vaixells, i els seus patrons van aprofitar el festival per convidar les seves amistats a un sopar amb vistes al festival. Poc podien imaginar-se que la de divendres no era la millor banda sonora per acompanyar una vetllada tranquil·la. Als dels luxosos velers segur que se’ls van ennuegar les postres amb Mayhem i la seva impressionant posada en escena: caps de garrí, sang, torxes, odi, creus invertides, invocacions satàniques, trossos de calaveres, i tot l’imaginari que envolta la banda més popular i controvertida del black metal escandinau. Veus sorgides de la ultratomba del més profund de la gola del cantant Attila, guitarres esfereïdores, ritmes en constant mutació i una actitud que provocava respecte i temor, deixant clar que són una de les bandes amb una de les llegendes negres –assassinats, suïcidis, cremes d’esglésies– més esgarrifoses del món.
Palau de la Música Catalana
Barcelona (19/11/2012)
La recordo passejant abans de la seva actuació pel recinte del Senglar Rock, a les Basses d’Alpicat de Lleida, acompanyada per Tom Verlaine (Television) i abraçant els arbres del parc per sentir la seva energia. Era ella, l’única, la que poques hores després ens posaria la pell de gallina sobre l’escenari, L’antidiva de Nova York és potser la persona més lliure i pura que mai hagi hagut a les empantanegades aigües del rock’n’roll.
Poble Espanyol
Barcelona (22/06/2012)
Físicament, Beth Gibbons ha passat de la bellesa fràgil dels seus inicis a la duresa de les arrugues de Marianne Faithfull; però continua refugiant-se en una timidesa que fa que es giri d’esquenes mentre no canta. Una banda única que aconsegueix en les seves actuacions un ambient gairebé místic.
Sala Sidecar
Barcelona (09/03/2012)
Can Vidal era una botiga de regals al barri d’Hostafrancs, just davant de casa meva. El petit de can Vidal, en Jonathan, portava una sucursal més dedicada als ninos, merxandatge, samarretes i un cert ‘frikisme’ rocker. No cal a dir que jo n’era client, com també ho era del bar Barbara Ann, on servia copes algunes nits. Només va faltar que em digués que tocava el baix amb la banda que tenia amb la seva xicota, la Suzy, com per fer-me gairebé fan seu. Els he vist més d’una vintena de vegades en gairebé totes les sales de la ciutat, i fins i tot vaig ser el fotògraf de la seva boda, amb actuació dels The Rubinoos inclosa. Una relació d’amor i amistat que es manté concert a concert, o sempre que ens trobem en qualsevol escenari on desenvolupi les seves altres facetes de regidor, promotor o productor.