Palau Sant Jordi
Barcelona (11/12/2002)
Durant els anys del glam rock era fàcil cridar l’atenció si es tenia prou imaginació. Vincent Fournier va aconseguir crear tot un imaginari esperpèntic amb l’ambigüitat suficient d’un nom artístic com Alice Cooper i amb un bon catàleg de bogeries portades a l’escenari: camises de força, parts sense epidural, assassinats, boes constrictores i la decapitació de l’estrella del xou.
Festimad
Móstoles (Madrid) (25/05/2002)
En alguns festivals, els fotògrafs ens trobem amb gent que no sabem què fan a l’espai que tenim reservat. Duen enganxada una acreditació, però no tenen cap càmera penjada, i principalment emprenyen i no deixen fer la feina. Això va passar amb una colla de galifardeus que estaven al fossat durant les tres primeres cançons de Jay Kay a l’escenari principal del Festimad de Móstoles, ballant, cridant i fumant porros. Però quan sortíem d’allà, un d’ells es va acostar al cantant i li va passar el ‘peta’ que s’estava fumant. En dos segons, i mentre els de seguretat ens feien fora, vaig aconseguir una foto que definia perfectament l’actitud transgressora del músic en aquella època.
Festimad
Móstoles (Madrid) (25/05/2002)
Saben ser uns provocadors, crear tantes legions de fans com de haters i convertir cada concert en una festa. Sidonie, que basa la seva filosofia vital en l’amor, és en el meu top 10 de grups més fotografiats des de la primera vegada que vaig ensopegar amb ells en un escenari, l’any 2002.