Eels – 2001

Sala Bikini

Barcelona (20/11/2001)

Hi ha coses que els néts haurien de saber. Com per exemple, que Eels ofereixen concerts rotunds i sobiranistes a cada visita que han fet a Barcelona. És curiós com un personatge capaç de despullar la seva ànima a les cançons o d’explicar-nos amb tota mena de detalls la seva abracadabrant vida al llibre Things the Grandchildren Should Know (‘Cosas que los nietos deberíamos saber‘, Blackie Books), aparegui després a l’escenari amb un aspecte tímid i amagant-se al darrera dels seus instruments.

Mudvayne – 2001

Festimad

Móstoles (Madrid) (18/05/2001)

El nu-metal semblava ser l’única sortida de les hordes metàl·liques per no passar calor a dins de xupes de cuir i pantalons ajustats, i poder donar joc a les bermudes, les Converse i les samarretes. Però després dels discos de Deftones, Limp Bizkit, Korn, P.O.D. i Incubus, la font es va esgotar, es van acabar les idees i el nu-metal va quedar a mig camí del que podria haver estat. I enmig de terra de ningú van quedar-hi Mudvayne, un grup d’Illinois que musicalment feia exactament el mateix que els seus companys generacionals, però van decidir afegir una mica de color a la seva imatge amb capes de pintura a base de cops de brotxa que es desfeien per la calor. Van seguir gravant regularment, però sense passar de ser ensangonats teloners de segona.

PJ Harvey – 2001

Festival FIB

Benicàssim (05/08/2001)

La primera visita de PJ Harvey va ser amb Automatic D’Lamini liderats per John Parish. Va actuar a una sala KGB gairebé buida l’1 de juliol de 1989. La noia tímida que va amagar-se a l’hotel abans que sortir a conèixer les bondats i perills del Drugstore de Passeig de Gràcia, onze anys després es va cruspir tot un Festival de Benicàssim ella soleta, provocadora i amb un grapat de cançons inqüestionables.

Sangtraït – 2001

Sala Razzmatazz

Barcelona (20/12/2001)

Vaig anar al darrer concert de Sangtraït a la sala Zeleste, disposat a cobrir-lo per la revista Enderrock. La trajectòria de la banda de la Jonquera estava estretament lligada a la publicació, ja que van ser els protagonistes de la portada del primer número de la revista. Quan vaig arribar, em vaig trobar a en Joan Carles Doval, director de la discogràfica Picap, i li vaig preguntar qui s’encarregaria de fer les fotos d’aquell concert per al corresponent disc. Allà mateix se’n va adonar que no havia pensat en aquest ‘detall’, i ràpidament vam arribar a un acord i em vaig encarregar de les imatges del CD i del DVD de L’últim concert (Picap, 2002).

Umpah-pah – 2001

La Campsa (MMVV)

Vic (20/12/2001)

Quan hi havia l’hegemonia dels quatre noms del Sant Jordi (Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït i Els Pets), Umpah-Pah van saber sortir per la tangent i oferir un nou punt de vista de com podia ser la música cantada en català: imaginativa i aaccessible a altres fonts i influències. El primer cop que els vaig veure, a la sala Zeleste el maig de l’any 1991, va ser un xoc; sobretot per les capacitats interpretatives del seu líder i cantant, Adrià Puntí. Pocs mesos després, al Mercat de Música Viva de Vic, em van confirmar aquesta passió, aconseguint la imatge icònica de l’Adrià mirant desafiantment la càmera amb una ampolla de whisky ben aferrada a la mà.