Blondie – 1999

Palau Sant Jordi

Barcelona (02/05/1999)

Debbie Harry va ser tota una llegenda, una icona a la final dels anys 70 que va revolucionar la decoració de moltes habitacions d’adolescents amb pòsters i fotos de la cantant rossa. Però el seu llegat va molt mes enllà, i les cançons de Blondie han sobreviscut amb molta dignitat el pas del temps. Quan va venir en solitari a la sala Zeleste l’any 1989, va ser el primer concert en que, tot i haver comprat l’entrada, em van prohibir accedir-hi amb la càmera. I l’any 1999, quan van tocar per una marca de telefonia al Palau Sant Jordi compartint cartell amb Bryan Adams, Debbie Harris i Chris Stein van passar per on estàvem els fotògrafs i, molt amablement, no van dubtar en dedicar-nos uns instants en signar-nos les acreditacions.

El Chaval de la Peca – 1999

Sala La Paloma

Barcelona (01/06/1999)

Després d’un inici de carrera amb discos molt ben rebuts per la crítica però amb vendes molt pobres, Marc Parrot va decidir sortir a divertir-se amb la seva banda creant un personatge de caràcter ranci i sorgit del túnel del temps: El Chaval de la Peca. El que va començar com una diversió va créixer desmesuradament gràcies a un anunci d’una companyia de telefonia que va usar la seva adaptació del “Libre” de Nino Bravo. Després d’exprimir tot el que podia donar de si l’invent –dos discos, un directe i un greatest hits en només dos anys–, el xicot de la piga va desaparèixer a les platges de Miami, mentre que Marc Parrot tornava de les seves vacances forçades per seguir cimentant una sòlida carrera.

Joe Strummer – 1999

Sala Bikini

Barcelona (02/12/1999)

En el seu moment em va ser impossible poder veure a The Clash. Només van venir el 1981 al Pavelló de Badalona, i en aquells anys estava més pendent de les aventures de Mazinger Z que no del punk-rock. Per tant, assistir al concert de Joe Strummer acompanyat per The Mescaleros a la sala Bikini l’any 1999 era gairebé una obligació, un acte de justícia poètica. Una assignatura pendent que es va saldar podent escoltar de la mà del seu creador cançons com “Rock the Casbah”, “(White Man) in Hammersmith Palais”, “Straight to Hell”, “London Calling” o “Bankrobber”. Pell de gallina.

The Black Crowes – 1999

Festimad

Móstoles (Madrid) (16/07/1999)

Sempre me’n penediré d’haver marxat massa ràpid del primer concert de The Black Crowes a la sala Zeleste de Barcelona el 6 de febrer de 1992. Resulta que en acabar l’actuació, mentre la sala s’anava buidant, la banda dels germans Robinson va pujar al sostre de la furgoneta que els portava de gira per improvisar un bis acústic que ningú esperava. Malauradament, aquest efecte sorpresa no es va repetir en els altres concerts que van fer a la ciutat.

The Residents – 1999

Mai ningú ha sabut qui s’amagava al darrere de The Residents. Hi havia qui jurava que eren els mateixos Rolling Stones passats d’àcid, i d’altres més agosarats deien que eren una reencarnació extraterrestre dels Beatles. Sigui com sigui, de la banda formada a Louisiana mai se n’ha conegut oficialment ni el nom, ni la cara, ni el sexe, ni l’edat dels seus components. Han aconseguit que l’anonimat sigui la seva senyal d’identitat, separant totalment la obra del creador.

The Rolling Stones – 1999

Monte do Gozo

Santiago de Compostela (15/06/1999)

Explica la llegenda que al concert dels Stones a Barcelona de l’any 1990 hi vaig entrar la màquina amagada dins els pantalons, l’objectiu en un entrepà i els rodets en un altre. No hi ha res que s’hagi de desmentir, és totalment cert. Els altres cinc cops que he fotografiat Ses Satàniques Majestats ha estat amb condicions més bones, degudament acreditat i vivint-ho enmig dels dos pols de força en un concert, entre el públic i l’escenari amb la millor banda de rock de tots els temps.

Village People – 1999

Sala Cocodrilo Club

Barcelona (10/04/1999)

A l’època de l’Aplauso i en plena preadolescència, l’aparició d’un grup com Village People em va semblar fascinant. Cinc personatges disfressats cantant cançons ultracomercials que, amb aquella innocència de principis dels anys 80, no havia vist mai relacionats amb el moviment gay, tot i que aquells bigotis i els pits al descobert deixaven poc per a la imaginació. L’any 1999 va arribar a Barcelona una mena de tribut a la banda que, segons el promotor, estaven autoritzats com a franquícia per la formació original. A l’hora de la veritat però, ens vam trobar amb unes coreografies amb més aeròbic que dansa, i fins i tot a qui feia de manobra se li va caure el bigoti a mitja actuació. Pura nostàlgia petarda.