Björk – 1998

Festival FIB

Benicàssim (09/08/1998)

Vaig veure per primer cop a Björk  a sobre d’un escenari amb The Sugarcubes a la sala Zeleleste l’any 1989. Jo em vaig posar de la banda dels que no van entendre res d’aquell concert, que després ha esdevingut històric. El concert dels islandesos va ser caòtic, però tot just un embrió del que vindria després. Per sort, Björk va saber desenvolupar la seva tècnica vocal, i es va saber envoltar de col·laboradors i productors que van saber extreure tot el seu geni creatiu, sense perdre mai la força enigmàtica i una personalitat magnètica.

Bob Dylan – 1998

Doctor Music Festival

Escalarre (11/07/1998)

Sens dubte és un dels músics inaccessibles del món del rock. Bob Dylan no deixa mai fer fotos als seus concerts, i hi ha tot un exèrcit d’encarregats de seguretat que vigilen que ningú no tregui ni un mòbil a les seves actuacions. L’excepció va ser el concert al Doctor Music, on es va deixar fer fotos. “Sempre a distància perquè no us enxampin els de seguretat”, ens haver d’indicar.

Celia Cruz – 1998

Poble Espanyol

Barcelona (23/07/1998)

‘Azúcar!’ era el seu crit de guerra, i quan el llençava, tota la maquinària que portava al darrera es posava en marxa amb la intenció no deixar a ningú quiet al seu lloc. La seva barreja de salsa, sons cubans i músiques afroamericanes, va revolucionar –acompanyada pels mestres de la Fania All-Stars– els ritmes caribenys i els va obrir al món més enllà de la frontera de Nova York. Les perruques llampants, els tacons de vertigen i els vestits de lluentons van donar personalitat a una veu que resumia el pensament d’un poble.

Garbage – 1998

Doctor Music Festival

Escalarre (10/07/1998)

El grup de la morbosa Shirley Manson va aparéixer a l’escenari del Doctor Music Festival de 1998 amb una hora i mitja de retard pels problemes amb la taula de so. Al festival d’Escalarre van presentar les cançons del seu segon treball, Version 2.0 (RCA, 1998), després de despatxar més de quatre milions de còpies del seu debut. Garbage va ser un grup ideat per la ment de tres productors britànics i una cantant escocesa, però a finals dels anys 90 es va convertir en una de les referències del pop ‘in vitro’.

Gossos – 1998

Teatre Conservatori

Manresa (15/09/1998)

La imatge pertany a l’enregistrament del quart disc del quartet de Manresa. Un doble treball en directe que van denominar Directament (Magna Music, 1998), i en el que van comptar amb col·laboradors com Pemi Fortuny, Paul Fustér, Gerard Quintana o Cris Juanico, entre d’altres. El disc es va gravar al Teatre Conservatori de Manresa els dies 15 i 16 de setembre de 1998, i va suposar el tancament d’una etapa de pop-folk acústic que van voler universalitzar amb el fallit De viaje (Drac/Virgin, 2000).

Insane Clown Posse – 1998

Sala Garatge Club

Barcelona (22/05/1998)

Els venien com una mescla entre Kiss, Alice Cooper i Beastie Boys, i anunciaven el dark carnival, un carnestoltes de la foscor i l’apocalipsi. Els seus discos van ser segrestats per la comunitat baptista, i tenien enemics declarats com el mateix Eminem i tota la comunitat hip-hop. Venien de la industrial ciutat de Detroit, i Violent J i Shaggy 2 Dope van trobar el seu lloc en un moment en el que Slipknot començaven a treure el cap i Marilyn Manson triomfava. La seva música? Un parell de blanquets fent hip-hop amb tota la xerrameca, els fucks i els shits corresponents. La seva gràcia? Sortir amb la cara pintada de pallasso –deien que la seva influència era Stephen King, però jo els veig més a prop de Ronald MacDonald– i llençar litres i litres d’un repugnant refresc anomenat ‘Faygo’, una cosa similar als succedanis de taronjada que et venen al Lidl. Suposem que al rerefons de la seva performance hi havia algun element de crítica radical contra el sistema, però jo no vaig saber trobar-li la gràcia al fet de ruixar a tothom amb aquell líquid fastigós. Sort que anava previngut de la seva xarlotada i duia l’impermeable preparat.

Josmar – 1998

Plaça del Rei

Barcelona (05/05/1998)

Costa creure-ho, però el 1998, aquest personatge va ser tota una estrella mediàtica. La seva xupa de cuir, el tanga, les botes i la barretina van triomfar en la seva aparició al programa Malalts de tele (TV3), després d’haver provat fortuna a programes com Cita con Apeles o El semáforo. El programa de Toni Soler i Rosa Andreu va proposar que aquest gironí representés Catalunya al festival d’Eurovisió amb la cançó “És superfort”, i alhora reivindicar la presència del nostre país al concurs. Tot un precursor del tsunami que va provocar Rodolfo Chikilikuatre deu anys després.

Lemmy Kilmister – 1998

Festimad

Móstoles (Madrid) (01/05/1998)

Era l’any 1982 i jo tornava de l’escola on feia primer de BUP. En passar per davant de l’hotel que hi al costat de l’estació de Sants, em vaig trobar amb una presència imponent: Lemmy Kilsmister, Phil ‘Philthy Animal’ Taylor i ‘Fast’ Eddie Clarke, la formació amb la que els Motör van enregistrar clàssics com Bomber (Bronze, 1979), Ace of Spades (Bronze, 1980) o No Sleep ‘til Hammersmith (Bronze, 1982). Per un xaval de quinze anys va ser impressionant tenir-los devant a punt per anar al Pavelló Blaugrana II, on aquella mateixa nit descarregarien el seu poderós directe. Tot decidit, vaig treure una llibreta qualsevol de la meva carpeta i els vaig demanar l’autògraf. Allà on Lemmy va recolzar la mà hi van quedar les seves empremtes digitals. Malauradament, en un cas de bulling que mai perdonaré, la colla heavy de tercer de BUP me’l va robar en el pati de l’escola. Anys després vaig poder estar al camerino d’en Lemmy a la sala Razzmatazz, i em va sorprendre descobrir que en el seu càtering hi havi una ampolla de Cacaolat com aliment per la bèstia.

Nashville Pussy – 1998

Sala Mephisto

Barcelona (13/12/1998)

Aquella mateixa nit havia decidir anar a cobrir un festival benèfic al Palau Sant Jordi; el primer –i únic– Festival de la Solidaridad, dirigit per Paco Lobatón. El cartell prometia amb –sobretot– Elvis Costello, Alanis Morissette, Neneh Cherry, Bob Geldof, Dulce Pontes i patums nostrades com Ana Belén y Víctor Manuel, Miguel Ríos, Jarabe de Palo o el presentador Miguel Bosé. Allò era literalment un maleït plató televisiu on la música era el de menys, un simple atrezzo. A sobre, als fotògrafs ens van posar a la quinta forca per no molestar gaire. A la que va sortir Elvis Costello a fer «This House is Empty Now» sol al piano, ja no hi havia cap raó per perdre miserablement més temps allà. Vaig agafar els trastos i vaig decidir baixar fins a la sala Mephisto –actualment Bóveda– on tocava un grup que ens havien recomanat molt: Nashville Pussy. I no me’n penedeixo gens d’haver canviat els plans al darrer minut.

Prince – 1998

Palau Sant Jordi

Barcelona (19/12/1998)

Creador infatigable, els atemptats de París del 13 de novembre de 2015 van fer que s’ajornés el concert que Prince Rogers Nelson havia anunciat al Gran Teatre del Liceu. La seva mort, quatre mesos després, ja va fer impossible fotografiar de nou un dels artistes més carismàtics que he vist mai en un escenari.

Pulp – 1998

Doctor Music Festival

Escalarre (10/07/1998)

Sí, jo també he exercit de fan en alguna ocasió. Tot i que, amb una acreditació penjada del coll, de vegades és força més fàcil i t’estalvies hores d’espera. Això ho vaig aprofitar al Festival de Benicàssim per demanar-li a en Jarvis Cocker que em signés aquesta foto feta al mític Doctor Music Festival del 1998. Va ser un amor a primera vista. Pulp va ser un exemple de banda descoberta en un festival, i que a la tornada ens feia córrer fins a la botiga de discos per comprar els seus darrers treballs; en aquest cas, el clàssic Different Class (Island, 1995) i el no menys imprescindible This is Hardcore (Island, 1998).

Rammstein – 1998

Sala Zeleste

Barcelona (17/05/1998)

Difícil d’oblidar el primer concert de Rammstein l’any 1997 a les quatre parets amb columnes enmig de la sala Garatge. Aquella nit van portar la pirotècnia que anys després deixaria bocabadat qualsevol pavelló allà on toquessin. Flamarades de tota mena, teclistes sodomitzats en viu, passejades en barca per damunt dels caps del públic, llançaflames i petards, traques i mascletàs de tota mena per una banda germànica que a cada gira han buscat el ‘més difícil encara’.

Slayer – 1998

Pavelló de la Vall d’Hebron

Barcelona (05/11/1998)

En el moment que Slayer surten a l’escenari, queda demostrat qui mana allà. Les seves actuacions són com un cop de puny contundent a la taula, amb una precisió brutal, directes al moll de l’os, i només amb un “Bona nit cabrons!” per saludar la penya. El guitarrista Kerry King és ja en una icona del metal, el cantant i baixista Tom Araya sempre amb la vena del coll a punt d’esclatar, el guitarrista Gary Holt (Exodus) que no fa enyorar Jeff Hanneman, i amb la bateria de Dave Lombardo convertint-se en un desfibril·lador capaç d’aixecar els morts amb la subtilesa d’un martell pneumàtic.