Brams – 1992

Pavelló d’Esports

Berga (12/04/1992)

L’any 1992, el segell Audiovisuals de Sarrià ens va acostar fins a Berga per gaudir de la presentació –amb un sopar previ carregat d’alcohol– dels primers discos de Brams i Matamala, el nou projecte dels germans Gil. Amb Brams he viscut grans nits com el concert amb Negu Gorriak a Ripollet el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics, el primer comiat a Berga l’any 2005, o descobrir-los al meu fill a les Festes de Sants de 2016. Però sens dubte, allò que em quedarà clavat al cor com una ferida va passar a la sala Apolo el 13 de novembre de 2015. Mentre el grup deixava anar el seu bloc de cançons més festives i alcohòliques, el timeline de Twitter s’anava omplint de la sang, els morts i els ferits de l’atemptat a la sala Bataclan de París durant el concert dels Eagles of Death Metal. I jo no podia deixar que aquell malson estava passant en un espai i amb un estat d’eufòria molt similar al que jo estava en aquell moment. Esgarrifances i pell de gallina.

Dire Straits – 1992

Plaça de Toros Monumental

Barcelona (10/05/1992)

En aquella època, la plaça Monumental era el recinte més gran que hi havia a la ciutat. Només l’estadi del FC Barcelona el superava, i era una meta molt difícil d’assolir a nivell de públic. Hi havia fet fotos a grups com Mecano, Hombres G o Radio Futura, i hi havia anat a veure de públic a Stevie Wonder i a Yes, però el concert de Mark Knopfler i els seus Dire Straits presentant On Every Street (Vertigo, 1991) és el primer concert internacional en el que vaig aconseguir una acreditació per un espai tan gran, amb l’emoció i també la responsabilitat que això sempre comporta.

Keith Richards – 1992

Sala Zeleste

Barcelona (10/12/1992)

Sempre he dit que les actuacions més emotives, i en les que més m’he sentit més vinculat, van ser els dos concerts que Keith Richards va oferir a la sala Zeleste l’hivern de 1992. Allà es va veure la diferència de concepte entre els que van a veure als ‘Rollings’ a un estadi –és a dir, a Mick Jagger, les nines inflables i els macroespectacles–, i qui va a veure als ‘Stones’, l’essència del rock en una sala de capacitat mitjana personificada en Keith Richards. Dos dies seguits de concerts per poder veure a una llegenda d’aquesta magnitud a una distància raonable, amb un repertori farcit de temes greixosos, i que no va acabar d’omplir l’aforament del Zeleste del carrer Almogàvers. Per cert, en acabar el concert, el senyor Richards se’n va anar cap a casa, però la resta de la banda es va dedicar a buidar la barra del Texaco. Un bar històric del Poblenou que es mereixeria un monument en el seu record. Estava a mig camí entre el Zeleste i el Garatge Club, i era parada obligatòria després de cada nit de rock’n’roll.

Kitsch – 1992

Sala Zeleste

Barcelona (21/02/1992)

Sorgida de les terres banyolines, Kitsch és la banda maleïda per excel·lència. Van ser pioners del rock fosc i sinistre, amb lletres autodestructives plenes d’angoixa, i una sonoritat hereva de l’after-punk britànic. La fotografia correspon al concert a la sala Zeleste del qual va sortir el disc en directe Kitsch III (Àudiovisuals de Sarrià, 1992). Recordo estar esperant a la porta quan van arribar els autobusos que venien plens des de Banyoles per fer costat a la seva banda local, i així aconseguir un ambient irrepetible per un dels millors directes enregistrats al nostre país. Una sorollosa traca enmig del carrer Almogàvers va ser la seva manera de dir ‘ja som aquí’ i fer-se notar.

Ozzy Osbourne – 1992

Sala Zeleste

Barcelona (04/03/1992)

Diu la llegenda que el seu genoma està sent estudiat per esbrinar com ha pogut sobreviure a tantes dècades d’excessos amb les drogues i l’alcohol. Les anècdotes s’acumulen quan parlem del cantant de Black Sabbath: coloms i ratpenats decapitats a mossegades, fileres de formigues esnifades, denúncies per incitacions al suïcidi per la cançó “Suicide Solutions”, o la confirmació de que ell i els que l’envolten estan com una cabra al reality show The Osbournes.

Stray Cats – 1992

Sot del Migdia

Barcelona (25/09/1992)

La banda de Brian Setzer forma part de la decoració de casa meva des de fa molts anys. En un lloc destacat, hi llueix emmarcat el cartell de la seva actuació al Pavelló d’Esports del Badalona del 19 de febrer del 1982. Al concert no hi vaig anar, però entre aquell cartell i les fotos d’en Francesc Fàbregas, vaig poder-lo reviure en la meva ment. Què tenia aquella banda? Que partint d’un so clàssic van aconseguir renovar-se i arribar alhora a rockers amb tupés en creixement i a punks amb la cresta ben erecte, a més de sortir a les pàgines d’El Gran Musical i a les de Vibraciones. Fins deu anys després no vaig veure realitzat el somni de veure’ls en directe en les Festes de la Mercè de 1992 al Sot del Migdia, al costat del cementiri de Barcelona.