Sot del Migdia
Barcelona (22/09/1991)
Podria haver escollit qualsevol foto dels darrer concerts de la seva carrera en solitari, o de quan va venir amb Nacha Pop el 2007. Però el pas dels anys anava deixant dolorosos solcs al seu rostre i al seu cos. Mai a les seves cançons. És per això que prefereixo recordar-lo així, l’any 1991 —igualment prim, trist i solitari— just quan començava la seva carrera en solitari amb el seu disc No me iré mañana (Área Creativa, 1991).
Sot del Migdia
Barcelona (22/09/1991)
Inesperada i trista va ser la desaparició de Carles Sabater, el 13 de febrer de 1999, just a l’inici de la Gira XII a Vilafranca del Penedès. Era un personatge carismàtic, sempre tenia un somriure de complicitat, fins i tot quan rebia comentaris crítics sobre Sau. Una mirada sincera que no oblidaré mai.
Sala Zeleste
Barcelona (07/12/1991)
Els Cica va ser un grup que va néixer, créixer i morir marcat per la fatalitat; però també van ser els autors d’Inadaptados (Oihuka, 1986), una de les obres més contundents i completes de l’anomenat ‘Rock Radical Basc’. Lletres amb versos com com “hay que macharcar al clero / matar a la policía / toda esta puta gente no son más que porquería” (“Desobediencia”) serien inconcebibles avui en dia. Ells eren així; ficaven el dit directament a l’ull metre et fotien una puntada als ous i un cop de puny a l’estómac. El grup, que va néixer a un psiquiàtric, va ser víctima de l’heroïna. Natxo Etxebarrieta, Pakito Rodrigo i Pedro Landatxe van morir víctimes de la Sida durant la dècada dels 90.
Camp de Futbol
Falset (02/08/1991)
En una tarda xafogosa d’agost de l’any 1991, un amic que treballava a EFE em truca i em diu: “T’apuntes a anar a veure Joe Cocker a Falset?”. Abans de penjar el telèfon ja tenia la màquina de fotos penjada i sortia pitant cap allà. Com a mínim, resultava curiós que un personatge amb un passat tan associat a l’alcohol com el de Cocker el convidessin a tocar a una comarca vinícola com és el Priorat. Tot el poble i la comarca es van llançar al carrer per veure l’espectacle. El concert suposava la invasió de la vila: 10.000 espectadors van conquerir una població que aleshores tenia 2.600 habitants, i tots ells havien d’entrar al camp de futbol, previst per acollir només 8.000 ànimes. A mitja tarda ja hi havia convocada una roda de premsa a la qual no va aparèixer Joe Cocker. En principi, el suposat superàvit del concert havia de servir per reparar els efectes dels incendis que havien castigat la comarca els darrers anys. El somni es va acabar passada la mitjanit, i el poble va topar amb la realitat: aquell concert va ser molt més del que podia suportar una vila que amb prou feines podia subministrar tota l’electricitat que necessitava el muntatge. Segons deia La Vanguardia del dia de Nadal de 1995: “El Consell Comarcal del Priorat va repartir diners a grapats i va cometre tota mena d’irregularitats per fomentar el desenvolupament del territori”. El Priorat –en aquell temps una de les tres comarques més pobres del país– va intentar créixer a base d’una comptabilitat més propera al nyap que no pas a l’enginyeria financera. Hi ha qui diu que el forat que va quedar a la caixa va deixar el poble de Falset sense cap altre concert destacat en els anys següents.
Discoteca Roc 34
Vic (27/09/1991)
L’any 1998 vaig passar tota una jornada de gira amb els Lax’n’Busto per fer un reportatge per la revista Enderrock. Aquell mateix dia tenien dos concerts programats a diferents punts del país: a l’Acampada Jove que es celebrava a Arbúcies (La Selva) i a la festa major de Calella (el Maresme). Calia fer la prova de so als dos escenaris i travessar el territori dues vegades en la mateixa jornada, un munt de kilòmetres que per a mi van ser esgotadors, però per la banda formaven part de la seva rutina i de la forma de vida des de que van començar l’any 1986. La convivència amb el grup durant aquelles 24 hores va ser excel·lent, i el resultat i l’entrega en els dos concerts va ser total i absoluta, malgrat el cansament acumulat.
Sot del Migdia
Barcelona (23/09/1991)
A principis dels 90, Sau no tenia en mi precisament un dels seus millors aliats. Ben al contrari, jo era dels que em trobava a la banda dels seus detractors. Per a mi eren, en aquella época, un fenòmen de fans comparable al d’Eros Ramazzotti, amb unes lletres de cançons que no feien gaire per guanyar-se la meva confiança. De fet, això de “no em pegui / no he nascut per militar. / No em pegui / no vull anar a fer el soldat” em continua produint vergonya aliena. No, no vull amagar-me, i qui vulgui i pugui ho pot trobar a les hemeroteques. Sobre el concert del Palau Sant Jordi, vaig despatxar l’actuació del grup amb un simple “Sau van estar com sempre: nyonyos i poc efectius” (Revista Neón, número 40, juliol del 1991). L’any 1991, el grup estava immers en la promoció d’El més gran dels pecadors (EMI, 1991), i a mi em tocava fer la entrevista després d’una signatura de discos a la botiga Discomanía del carrer de la Creu Coberta de Barcelona, just al costat de casa de ma mare. El més normal era fer les entrevistes en una taula de bar, acompanyades per un cafè, però era impossible sortir de la botiga per la gran quantitat de fans que van quedar-se a la porta esperant que sortissin en Pep i en Carles. Així que vam haver de fer l’entrevista a la rebotiga i a peu dret. No era la postura més còmoda, i menys amb tots el prejudicis que jo portava a sobre. Al principi, el duet no va entendre la meva postura irònica, però poc a poc van anar entrant en el joc. I si alguna cosa tenia en Carles Sabater era un gran poder de seducció quan et mirava tot seriós amb els seus ulls blaus. Poc a poc em van aconseguir convèncer, i vaig sortir de l’entrevista amb la sensació d’haver conegut a un parell de tipus més que interessants, i amb el propòsit de canviar el meu punt de vista sobre el grup. Amb els anys, la meva relació amb ells va anar millorant notablement fins al punt que els vaig fer les fotos promocionals pel disc Set (1996), contractat per la companyia RCA.
Sala Zeleste
Barcelona (18/05/1991)
Hereus de bandes fundacionals com Sentido Común, Shit SA, Attack o Frenopatikss, Subterranean Kids van ser els artífexs del corrent més acceletat del hardcore barceloní. Catalunya i Euskadi eren el seu radi d’acció, però també van fer llargues gires per tot Europa. Curiosament és el grup que més discografia editada va acumular, tot reeditat amb cura pel segell Bcore l’any 2007.
La Farga
L’Hospitalet de Llobregat (26/10/1991)
Cançons d’aquesta banda sabadellenca com “Coses que passen” o “Amor d’estiu” van marcar un camí propi en els grups que van sorgir del boom del rock en català a principis dels anys 90, amb unes lletres on hi tenien cabuda l’hedonisme i la sexualitat. Dirigits per Jaume Papell, el grup es va quedar en una digna segona fila, i en l’actualitat continuen en actiu. Recentment han editat Paraules enceses enmig d’un foc apagat (Segell Microscopi, 2020).
Sala Zeleste
Barcelona (22/11/1991)
Devoradors de la sèrie B més malaltissa, The Cramps van saber sobreviure al pas dels anys sense que el seu discurs es veiés contaminat per influències externes. En els seus directes no els va caler mai cap altre element extern que la presència imprescindible de la guitarrista Poison Ivy i la seva contraposició amb el cantant Lux Interior –Erick Lee Purkhiser (1946-2009)–, una bèstia escènica amb sabates de tacó que s’arrossegava pel terra, es despullava, es colpejava i cridava com si estigués posseït cada cançó.
Palau d’Esports
Barcelona (14/11/1991)
