091 – 1989

Sala Zeleste

Barcelona (16/11/1989)

En els 091 hi conflueix tot el que qualsevol aficionat pot desitjar quan descobreix una banda de rock: lletres intel·ligent, actitud, bona veu, encertades guitarres, amor incorruptible al rock, arrels, forta personalitat, directes incendiaris i un grapat de bones cançons. Però amb tot això… com és que el grup granadí no va aconseguir sortir més enllà dels cercles de culte? Recuperar bandes com els ‘Cero’ va ser el que em va portar a escriure un llibre com Balas perdidas (66 RPM Edicions, 2012) i posar-los a la portada. Un llibre per reivindicar les bandes de rock que mai van tenir el reconeixement que el seu talent requeria.

Barricada – 1989

Palau d’Esports

Barcelona (23/12/1989)

L’any 1987 vaig fer un viatge iniciàtic que va començar a l’estadi Santiago Bernabeu de Madrid per veure als Pretenders i a U2, que va seguir a l’Aste Nagusia de Bilbao, va continuar a diverses festes majors d’Euskadi, i va acabar als carrers del casc antic de Pamplona. Als carrers d’una Iruña amb ressaca dels sanfermines, els Barricada ja estaven celebrant aniversaris. Era exactament el seu cinquè aniversari, i van fer-la grossa amb un concert al bar Garazi del carrer Calderería, un cau petit i esquifit on gairebé no hi cabien ni els músics. No cal dir que allò va ser l’hòstia en patinet on tampoc van faltar-hi càrregues policials, empentes i corredisses en un barri conflictiu. Era la època del No hay tregua (BMG Ariola, 1986). Com a bon fanzinaire, vaig aprofitar l’ocasió per fer una molt improvisada i ‘cutre’ entrevista al Drogas dues hores abans del concert. Rellegint-la ara, me n’adono que el guapo dels Barricada se’m va rifar totalment, però em va deixar algunes perles impagables: “Som quatre tipus que no tenim ni puta idea de música” o “de moment volem fer-nos milionaris, em vull comprar un bon cotxe i anar amb una tia com les que surten als anuncis”.

BB sin sed – 1989

Plaça Reial

Barcelona (22/12/1989)

No tots els noms de grups resulten afortunats ni acaben retratant les seves intencions. Segur que aquests sabadellencs, en una nit carregada de cerveses, devien recordar els estirabots del Capità Haddock i es van quedar amb ‘bebesinsed!’ com a denominació d’una juguesca adolescent. Una banda d’aquelles que mereixien més sort de la que van tenir, que tenien un directe incendiari de grans cançons, però que no sempre van saber plasmar en els seus vinils. Entre 1987 i 1997 van editar un mini LP i tres discos de llarga durada, però el reconeixement no va arribar. Dues dècades després, ho van tornar a intentar amb La dirección que no tomo (autoedició, 2018), on demostren haver recuperat la seva potència i esperit crític.

Código Neurótico – 1989

Sala Zeleste II

Barcelona (18/05/1991)

Gamberros i divertits, aquest grup egarenc es va formar l’any 1981 per gent propera al fanzine punk Blikzkrieg Bop. Més propers als Ramones que als Sex Pistols, i allunyats de la consciència del hardcore, van aconseguir enregistrar l’any 1983 un EP històric amb el segell dDomestic Records. L’artefacte es va anomenar Totus Tous i va estar produït per Manolo García i Quimi Portet –aleshores a Los Burros–, amb himnes com “Las Malvinas son pingüinas”, “Cotolengo” o “Pega a tu mamá”.

Dizzy Gillespie – 1989

Sala Zeleste

Barcelona (08/06/1989)

El primer que em va sorprendre quan Dizzy va agafar la trompeta va ser comprovar com les seves galtes s’inflaven de manera impossible per treure tot el groove a l’instrument. Va ser un dels meus primers contactes amb el món del jazz i va guanyar-se tot el respecte que tinc per aquest estil.

Eurythmics – 1989

Palau d’Esports

Barcelona (30/09/1989)

Fer les fotos al percussionista Olle Romo per la revista Batería Total va ser la meva carta d’entrada per poder accedir al al postconcert d’Eurythmics al Palau d’Esports de Barcelona, l’any 1989. L’entrevista va tenir lloc en una habitació de l’hotel Ritz, i en acabat, Olle ens va donar passis per poder accedir al backstage un cop acabat el concert. Era un dels meus primers accessos a la reialesa del pop britànic. Recordo a Annie Lenox amable i sol·lícita; en canvi, juraria que Dave Stewart ni es va passar per allà per compartir una estona amb aquells convidats VIP.

La Granja – 1989

Sala Zeleste

Barcelona (06/10/1989)

Van aconseguir guanyar el Concurs de pop-rock de Palma el 1986, i van aconseguir el finançament per enregistrar el seu primer disc homònim que editaria DRO l’any següent. Aquell treball ens va descobrir a un grup de pop fresc i cristal·lí capaç de composar veritables himnes com “Sufro por ti (na na na)”. Sota la producció de Paul Collins, van passar del xarol a les botes acabades amb punxa, endurint i moldejant el seu so al l’imprescindible Azul eléctrica emoción (DRO, 1989). Harmonies perfectes mesclades amb electricitat guitarrera sense oblidar en cap moment la melodia. Amb diversos canvis en la formació, La Granja segueixen en actiu, tot i que amb una activitat intermitent.

Lee Brilleaux – 1989

Telecogresca

Barcelona (14/04/1989)

Mai vaig entendre com Lee Brilleaux podia fumar tant –jo el vaig veure cascar-se un paquet en un bolo–, i alhora tocar tan fotudament be l’harmònica. Fa morir el 7 d’abril de 1994 d’un càncer. Sempre recordaré el concert dels Dr. Feelgood el 6 de febrer de 1987 com un dels darrers que veuria a la sala Zeleste d’Argenteria. Jo venia d’un concert punk dels Kaoss Urbano a Nou Barris en que les cerveses, alguna substància tòxica i una petaca d’Aromes de Montserrat van revolucionar el meu estómac. Tot va acabar –malament– a la segona filera d’una sala plena com un ou i amb una calor asfixiant, exactament sobre les sabates de qui tenia davant. Mai més he pogut ni ensumar els Aromes de Montserrat. Però, el que són les coses, anys després ho vaig escriure en un bloc i un dia, en el concert de Wilco Johnson al Teatre Apolo l’any 2016, un espectador se’m va apropar per dir-me el ell era qui havia rebut el meu ‘obsequi’ feia 30 anys. La cara de vergonya encara em dura.

Los Amantes de Maria – 1989

Plaça Reial

Barcelona (22/12/1989)

És curiosa la correlació de noms dels projectes de María Rodríguez-Rey. Va començar en una banda paral·lela dels germans Gil al marge de Brighton 64, anomenada Los Novios. Quan el nuviatge va acabar, María va formar banda amb els seus amants, que eren Jordi Vila (Los Novios, Wom A-2, Las Flores del Mal), Miquel Monfort ‘Mix’ (Pop la Cara, La Ley Seca, Justo y los Pecadores, BB Sin Sed), ‘Niño’ Javier Martín (Pop la Cara) i Eduardo Martínez ‘Duddy’ (Los Rápidos i Los Burros). Van enregistrar un únic disc l’any 1988 per La Fábrica Magnética produït per Robin Wills (Barracudas, The Fortunate Sons) ple de power pop de luxe i rock d’arrel nord-americana, però mal distribuït i pitjor promocionat.

Pepe Risi -1989

Sala Zeleste

Barcelona (12/04/1989)

‘Dile a Pepe Risi que ya puede sonreir / él mató el silencio en las calles de Madrid’ deia la lletra de Sabino Méndez que cantava Loquillo a la cançó “En las calles de Madrid” en el seu segon disc ¿Dónde estabas tu en el 77? (DRO, 1984). Pepe Risi va ser una imatge icònica del rock més canalla, sempre amb una cigarreta eterna aguantada amb un somriure als llavis i l’eterna jupa de cuir. Va haver de substituir al plorat Toño Martín a les veus de Burning, i ho va saber fer amb elegància i respecte. Va morir l’any 1997 per una neumònia provocada per diverses addicions.

Screamin’ Jay Hawkins – 1989

Parc de Can Solei

Badalona (08/07/1989)

Mestre de mestres, aquest artista llegendari nascut l’any 1929 va ser dels primers a obrir-se pas en el shock-rock amb posades a escena macabres, amb calaveres, serps i taüts decorant els seus escenaris. Músics com Marilyn Manson, The Cramps, Glenn Danzig o Alice Cooper n’han reconegut la influència. Cançons com “I Put Spend on You”, “Alligator Wine” o el gairebé onomatopeic “Constipation Blues” (“Blues del restrenyit”) ja són clàssics del subgènere.

Stiv Bators – 1989

Sala KGB

Barcelona (07/03/1989)

Al capdavant dels Lords of The New Church, Stiv Bators escenificava en cada actuació una escena suïcida mentre sonava “Holy War”: llençava el cable del micròfon al sostre de la sala, el lligava al seu coll i literalment s’hi penjava durant uns segons agònics. En algunes ocasions havia estat declarat clínicament mort en allargar el joc més temps d’allò desitjable. Tot i jugar-se la vida cada dia a l’escenari, va morir a un carrer de París, atropellat per un taxi, el 2 de juny de 1990.